La lluita de la setmana

M’ha agradat: Que el Congrés hagi aprovat la llei Trans i de l’abortament…

No m’ha agradat: …que quan mani els altres faran la seva llei completament diferent.

M’ha agradat: The Banshees of Ishirein, aneu-la a veure, per favorT. En parlo aquí. 

No m’ha agradat: ...que pel·lícules així siguin alternatives, o difícils de trobar en cinemes.

M’ha agradat: El Carnaval de Palamós...

No m’ha agradat: ...la ressaca que comporta en tots els nivells.

M’ha agradat: l’Arsenal – City de Premier de dimecres passat...

No m’ha agradat: ...els partits de Champions. Aborridots.

M'ha agradat: Que es foti al carrer als inèptes que corren per Renfe, Adif i totes les empreses públiques d'Espanya...

No m'ha agradat:...que arribin a passar aquest tipus de coses és gairebé de tercer món. El sistema radial de trens en general hauria de fer dimitir moooolta gent. 

M’ha agradat: veure la solidaritat amb el terratrèmol de Turquia i Siria. Encara queda bona gent al món...

No m’ha agradat: ...saber que d’aquí 10 dies ni se’n parlarà. 

M’ha agradat: Les Folloneres. Aguantar un Carnaval a tope no és fàcil. Olé per elles. 

No m’ha agradat: ...Divendres a la tarda el centre de Palamós mort. 0 implicació del poble. En realitat, aquest carnaval de Palamós, necessitaria una sacsejada.

M’ha agradat: Que surti la merda de Can Barça...

No m’ha agradat: ...que els hi donem carnassa a la prensa de Madrid quan ells no tenen collons de remoure la dels seus clubs.

M’ha agradat: els Showboys, bona idea, bona resolució i una bona reina.

No m’ha agradat: ...si volguéssim seriem la hòstia.

M’ha agradat: La barreja Kusama + Paris + Louis Voitton. I a Londres s'hi ha afegit Harrods...

No m’ha agradat: ...que més marques (i governs) no vegin que l’art és necessari i ben fet et pot donar repercussió.

M’ha agradat: Escòcia guanyant Gal·les en el Sis Nacions, erigint-se com a candidata al torneig...

No m’ha agradat: ...que té un calendari complicat. Creuem els dits.

M’ha agradat: L’actuació de les Ninfes diumenge a la nit. Professores, dentistes, en general noies normals que ballen com ballarines (que jo sàpiga no n'hi ha cap) Chapeau Chaplins...de cine! 

No m’ha agradat: ...que no hi hagi diferents categories per donar premiTs el diumenge. Temes econòmics, suposo.

M'ha agradat: Que es comenci a remoure la merda d'alguns futbolistes, autèntics disminuïts psíquics, elevats a ídols i rols de la societat...

No m'ha agradat: ...que algunes periodistes expliquen només una part de l'història i no tota. Dit això, fot fàstic el masclisme imperant en el món del futbol...i en el món en general. 

 

M’ha agradat: La visita de Biden a Ucraina...

No m’ha agradat: ...que no s’hi acabin de posar del tot els americans.

Follow me: quan els carrers son platós de gravació

A qui no li agradaria estar on Harry Potter va conèixer a Ron Weasley, on James Bond corria per agafar els dolents o a les escales que baixava cantant i ballant en un dels seus brots psicòtics, un Joker interpretat magistralment per Joaquim Phoenix. El cinema i les sèries ens aporten escenes mítiques a la nostra ment i aquestes escenes es varen rodar, físicament a algun lloc. Aquí és on entra el perfil de Thomas Duke, @steppingthroughtfilm que es dedica a anar a tots aquests racons, carrers, edificis on es varen rodar escenes cinematogràfiques. 

El seu nivell cinematogràfic, o de frikisme, és força elevat ja que visita llocs mítics d’algunes pel·lícules però també llocs que passarien desapercebuts per molts però que també varen acollir escenes de pel·lícules. Amb tot, Duke les visita sempre amb una fotografia de l’escena de la pel·lícula i la posa al davant d’allà on es va rodar, fent així que tot encaixi. A la fotografia, sempre l’acompanya un text amb una bona explicació de la pel·lícula en concret i força informació que ens indica que Duke domina el món del cinema i les sèries. 

Els seus escenaris solen ser a Londres, tot i que també ha estat a alguns racons de Nova York o Paris. La capital anglesa és un plató gegant i per tant, aquest compte d’Instagram ofereix molts racons on es varen gravar algunes pel·lícules britàniques famoses com Harry Potter, James Bond o Mr. Bean. O sèries amb el segell londinenc com Sherlock Holmes o The Crown. I és que Londres, és potser amb Nova York, la ciutat més cinematogràfica del món. Si us agraden les sèries o el cinema seguiu aquest perfil d’Instagram. 

Si vosaltres no podeu estar on es va rodar Harry Potter, Spiderman o James Bond, Thomas Duke ja buscarà on estan aquests racons i us farà una foto per vosaltres i com si hi haguéssiu estat. 

Nom: @steppingthroughfilm 

Xarxa: Instagram 

Seguidors: 179 mil 

Activitat: Sempre fotografies. Té una web on parla de cinema i sèries en general.

Cinc visites virtuals per museus del món

Després de tant de temps tancats, volem viatjar. Acostumats a agafar avions sovint i visitar centenars de ciutats, el confinament ens obliga a quedar-nos a casa i sortir en comptades ocasions i en segons quins horaris. Algun dia això s’acabarà. Alguns edificis tot i que tancats, ja proposen visites virtuals per les seves instal·lacions. La Sagrada Família o la Casa Batlló en serien un exemple. Avui però, proposo cinc visites a diferents museus del món com teràpia. Ens ajudarà a relaxar-nos, a conèixer més a fons algunes pintures o obres, a passar una bona estona...o simplement ens ajudarà a imaginar-nos que hem viatjat a una altra ciutat del món.

El cert és que amb aquesta pandèmia molts museus segueixen l’activitat a través de les seves xarxes socials, sobretot per Instgram. I òbviament, moltes de les seves col·leccions segueixen a Google Arts. Però si voleu “moure-us” per la xarxa en busca de galeries plenes de quadres i obres d’art en general, el millor és que aneu a les pàgines oficials, adaptades per a que les podem visitar sense moure’ns de casa.

Museu del Louvre

Mai abans havia estat tan fàcil veure La Mona Lisa sense haver de fer cua, ni sense tenir 500 japonesos davant nostra. Ara el Museu del Louvre posa a l’abast les seves obres a través de la seva pàgina. Allà podem fins i tot fer un total de 7 tours virtuals, entre els que s’inclouen la visita a les galeries egípcies o veure les restes del fossar del museu més famós del món. Un bany d’història i art que pot durar hores i hores.

MOMA

El Museum of Modern Art de Nova York és una referència de l’art contemporani a nivell mundial. Qui no té ganes de veure en viu i en directe “La nit estrellada” de Van Gogh, "La Sopa Campbell" de Warhol o “La persistència de la memòria” de Dalí? Son algunes de les obres que podem trobar al portal web d’aquest museu nord americà que a més, ofereix una experiència virtual pels més petits de la casa o no tan petits. Una manera de fer pedagogia i fer arribar l’art a totes les llars amb nens.

British Museum

Si volem fugir a Londres, l’opció més vàlida seria el British Museum. Fundat el 1783, conté més de 8 milions de peces així que tindrem per triar i remenar. Si el volem visitar tenim dues opcions: La primera seria a través de Google View Street, on podem visitar-lo tan per dins com per fora, al més pur estil Google Maps. La segona opció és a través de Museus del Món, una iniciativa creada pel propi British Museum juntament amb Google Cultural Institute, on podem veure alguns dels objectes més rellevants de la historia de la Humanitat dins un espai temporal i geogràfica. Molt interactiu y interessant, a més, alguns objectes estan comentats per experts en la materia. Queda clar que el British, a nivell digital està més que preparat, i aquesta pandèmia no l’ha agafat a contrapeu.  

Museu Van Gogh d’Amsterdam

Tinc debilitat per Van Gogh. Ho reconec. Ara no cal anar a Amsterdam per gaudir de les meravelles del geni holandès. Com el British, el Van Gogh també conté unes visites virtuals gràcies a un acord amb Google i per tant, ens podem moure pel museu a l’estil del Google Maps. La novetat son dues exposicions online, basades en els amors de Van Gogh i què llegia el pintor holandès. I per suposat, al portal hi teniu la possibilitat de veure les seves obres, i pinzellades al detall, així com també 500 dibuixos i 750 cartes, moltes d’elles amb Theo Van Gogh com a destinatari. Ara que molts estem a punt d’embogir, és una bona època per "visitar" el museu i aprofundir en la vida i obra d’un dels holandesos més famosos del món.

Museu Vaticà

Parlar de museus i no parar a Roma seria un pecat. La capital d’Italia és un museu en si però a més, allà hi podem trobar els Museus Vaticans, propietat de l’Església Catòlica. Més enllà de preguntar-nos si les obres d’art haurien d’estar allà o si l’Església hauria d’ajudar més als seus fidels que no pas acumular patrimoni, el museu és obligat en qualsevol visita a Roma. Ara, el podem veure a través de la nostra pantalla gràcies a la pàgina i gaudir de la Capella Sixtina feta per Miquel Àngelo (que ens deixará amb la boca oberta, com sempre), les pintures de Rafael o veure el Laocoon i els seus fills amb només un click.

Follow me: mapes, mapes, mapes!

En dies de confinament passem més hores enganxats al móbil que mai. Som carn de pantalla d’ordinador i d’hores i hores mirant Twitter, Instagram o Facebook. Ja que hi “hem” de passar hores almenys, mirar coses interessants. Avui vull recomanar un compte d’Instagram curiós. Seria pels amants de les boles del món, dels viatges però també de la decoració. Tot i que jo no tinc el gust de tenir cap bola del món cap a casa, avui vull parlar d'un compte que segueixo fa temps: @globemakers.

És un compte dedicat a ensenyar com l’empresa Bellerby & Co Globemakers treballa les seves boles del món i tot el procés que comporta el fer boles del món a mà. Un autèntic art. Us aportarà tranquil·litat. Un món de silenci, boles del món i mapes on hi trobareu escenes quotidianes dels seus treballadors pintant a mà minuciosament diferents detalls, o fotografies amb el producte acabat, ja sigui amb mapes històrics, geogràfics, animals o fins i tot celestials. Mapes, mapes, mapes!

Situats a Londres, reparteixen boles del món, per tot el planeta. De diferents tamanys. Les més petites son de 22cm i les grans que van d’entre 36cm i 127. Dins d’aquesta gamma, diferents tipus de boles amb els seus mapes, ja sigui en forma de làmpada o amb el suport Britannia, tan clàssic. 
Una meravella de compte a Instagram que us relaxarà, us traslladarà a un taller de Londres, amb el cel gris de la capital anglesa, amb pintures i pinzells. Respirareu tranquil·litat i de passada uns farà volar la imaginació si sou dels que us agrada viatjar. Mapes, mapes, mapes!

Nom: @globemakers
Xarxa: Instagram

Followers: més de 156 mil

Activitat: Majoritàriament fotos al mur. Poques stories.

Cal guanyar aquesta guerra a la francesa

Jo no moriria per la meva religió. I molt menys mataria. Pel que hem vist aquesta setmana a França, hi ha gent que pot fer les dues coses. Caricaturistes de Charlie Hebdo morint per una idea, la de la llibertat d’expressió. Terroristes matant en nom del seu Profeta. I així anem. Simplement, em posiciono amb els radicals de la llibertat, del dibuix i de la ploma. Amb els radicals de l’humor, sigui àcid o no. Em faci gràcia o no.

Perquè aquests dies m’he anat mirant les portades i els dibuixos de la revista Charlie Hebdo. I no, no em fan gràcia. Bé, algunes sí, però en general no. Criticaven no només les postures radicals de l’Islam sinó que també el catolicisme, el president de la República, la monarquia espanyola, etc. A ningú se li va ocórrer amenaçar els dibuixants de la revista. Només als radicals de l’Islam que es neguen a veure al Profeta dibuixat. Això és blasfèmia.

Aquests dies ens hem afanyat a dir que aquests terroristes que maten en nom d’Al·là no representen l’Islam. Cert. Molt cert. Però també és veritat que els radicals del budisme o de l’hinduisme no es dediquen a matar gent pel món. Tenim un problema. I gros. Tenim gent disposada a matar gent per només un dibuix. Gent disposada a morir perquè la gent no pugui fer el seu dia a dia. I els tenim a casa. No només occident ha d’intentar parar aquesta gent i les seves idees sinó també els propis musulmans.

Mentrestant, a Kobane, el poble kurd ho fa. Lluita contra l’Estat Islàmic. I Síria fa anys que viuen una guerra civil mentre els països occidentals miren cap a una altra banda. Si volem que no arribin a casa nostra cal derrotar-los al seu territori, ajudar tots aquells que estan resistint a Iraq o Síria. Els ignorem. I tenim por. I volem seguretat. I això pot fer que la dreta europea creixi i en nom de fer un país més segur restringeixi les llibertats de la gent. Curiosa contradicció. Uns volen restringir-nos la llibertat, els altres també. 

Perquè això no és terrorisme. Almenys, no només és terrorisme, sinó una guerra ideològica. Un xoc d’idees. Les nostres, amb tot el bo i el dolent que tinguin, i les d’aquesta gent que en nom del Profeta es dedica a imposar-les a cop de pistola. Cert, nosaltres també ho hem intentat allà i ells han rebut. Potser ara ens toca rebre la nostra pròpia medicina. 

Ara, les seves idees truquen a la porta de casa nostra i comencen a espantar-nos. Jo patiria visqués a Londres, Madrid o Nova York. El perill d’atemptats ha tornat i la lluita no és contra cap exèrcit sinó que és contra propis conciutadans, que a través d’un missatge al mòbil poden arribar a matar desenes de persones. Què fem? Prohibim el Whatsapp? Resposta, no. Aquesta guerra, al ser ideològica, només es guanya amb idees. Fent pedagogia. Amb educació, racionalitat i justícia social. Amb llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta guerra es guanya a la francesa. Vive la France.

Una inaguració pop

Una inauguració pop. Aixì podríem definir l’obertura de la trentena olímpiada. Ahir Londres va saber fer una postal del que és la cultura britànica en només tres hores. Tres hores on tots els ulls del món estan posats en un sol punt. En la tradicional finestra el món que és el primer dia d’una olimpíada, Londres no va decebre. 

Al contrari que l’última inauguració, que va ser a Pequín, Gran Bretanya no va mirar al futur sinó al passat. Xina va apostar per la tecnologia, Londres ahir va ensenyar al món les seves arrels, la seva historia, la seva cultura. Amb la música com a atracció principal. I va encertar. Tot sota la direcció de Danny Boyle, i quan dic tot, és tot. Perquè hi va haver de tot, bona organització, llums, colors, gespa, fum, milers de persones, ferro, foc, sorpreses...fins que uns joves atletes van encendre un peveter espectacular. Va deixar el món amb la boca oberta, inclús els atletes nord coreans que debíen al·lucinar. 

Després de la campanada inicial feta per l’últim guanyador del Tour, Bradley Wiggins, va aparèixer a l’estadi olímpic l’història de Gran Bretanya. I per tant, la seva transformació. La tradicional “campiña” anglesa va donar pas a la revolució industrial, on centenars d’autors van transformar l’estadi en una fàbrica plena de xemeneies, i on més tard, forjarien amb el foc els cinc anells olímpics. Després, moment pel renaixement britànic, amb una exposició i explosió de les arts, la literatura i la música. La música sobretot, va ser el pilar, el ganxo, Gran Bretanya és música. Però no hi podia faltar Shakespeare, Peter Pan, Harry Potter i molts altres icones. I com no, amb la literatura i el món fantàstic, els nens. Moment estel·lar amb centenars d'ells fent tombarelles als llits, un homenatge al sistema sanitari del país. Un homenatge al futur.

Ja al segle XX no hi podia faltar James Bond, que va portar la Reina des de Buckingham fins a l’Estadi. Sensacional la broma i genial la monarca, prestant-se a col·laborar. Impossible en altres països on més d’un hauria posat el crit el cel. A Gran Bretanya la Reina té més classe, més ofici, més taules, i sobretot, més credibilitat. Pot prestar-se a col·laborar, la seva cadira no serà qüestionada. 

Moment brillant també per Rowan Atkinson amb el seu Mr. Bean. Un geni. Com també genial és Carros de foc. La barreja d’aquests dos clàssics va ser brillant, una altra demostració de l’humor britànic, sovint criticat però també admirat. L’actor va rebre l’ovació de tot l’estadi (excepte dels atletes nord coreans que no debien entendre res). 

I llavors l’apoteosi. Gran Bretanya en estil pur. Beatles, Rollings, The Who, The Specials, New Order, Blur, The Jam, Muse, Sex Pistols, Led Zeppelin, Queen o Eric Clapton. Tots ells van ser-hi presents perquè tots ells són Gran Bretanya. Què faríem sense la música britànica? Segurament el món seria molt pitjor. Així que tots (excepte els nord coreans) vam cantar She Loves You, My boy Lollipop, My Generation, Blue Monday o Enola Gay. Moment sublim. A aquestes altures ja éren menys els que seguíen pensant que la de Barcelona era la millor cerimònia d’obertura de tota la història. Que el cor no ens ofusqui el cap. 

Per acabar una desfilada que com sempre, es fa llarga, on hi havia 205 banderes i 204 països, perquè els esportistes de les Antilles Holandeses van desfilar darrera la bandera olímpica. Primer Grècia, com mana la tradició. El país que va inventar el Jocs. Sempre a davant, darrera tots els altres. Masses països desfilant. Masses metres per recórrer. A destacar, les botes txeques, el que portava la bandera de Fiji, i Maria Sharapova, el més bonic que ha vist la neu blanca de Rússia. Darrera Gran Bretanya entrava a l’estadi amb Heroes de David Bowie i es produïa l’apoteosi. Veurem quants d’ells es pengen la medalla al coll. 

La nit d’ahir va ser gran per Gran Bretanya. Va ser una demostració de tot el que tenen i no pas del que no tenen. No tenen sol, bon menjar o l'euro però tenen molta classe i música, literatura, art. La cultura serveix per això, per vendre el teu país i Gran Bretanya ho va saber fer a la perfecció. Alguns països i alguns governs n’haurien de prendre nota. Retallar en cultura vol dir retallar en repercussió. I retallar en repercussió vol dir quedar-se enrere. Gran Bretanya es gran. I un trosset del país arriba a les cases, als cotxes, a la vista o a les orelles de tot el món gràcies a Shakespeare, The Beatles, Harry Potter, el Mini, Mr.Bean, o Peter Pan; i també gràcies a les milers de cançons com la que ahir va tocar Paul McCartney per acabar la cerimònia, un himne, Hey Jude. La va cantar tot el món, tots excepte, els atletes de Corea del Nord. Va ser una inauguració pop.

Ciutadana lliure d'una altra ciutat

Si hi ha una persona il·lustre a la ciutat d’Edinburgh aquesta és J.K. Rowling. L’autora de Harry Potter viu a la capital d'Escòcia des de 1994 quan es va separar del seu marit, i ella, juntament amb la seva filla, varen traslladar-s'hi per estar prop de la seva germana. Sense feina, Rowling anava a la cafeteria ElephantHouse a escriure el que més tard seria Harry Potter i la famosa escola de mags, Hogwarts, inspirada en l’escola George Heriot, que es pot veure des de la cafeteria de George IV. 

Tot i seguir vivint a Edinburgh, Rowling no és escocesa, sinó anglesa. Va néixer a Yale i va créixer a Winterbourne i a Tutshill (Gales). Ja amb més edat va viure a París i només durant una curta etapa de la seva vida va viure a Londres. Poc importa. Suficient. 

Aquesta setmana J.K.Rowling ha rebut el premi de la Llibertat de la Ciutat de Londres. El màxim premi que s’atorga als ciutadans de la capital britànica des de fa 775, i s’uneix així a la mateixa Reina Isabel, Churchill, Roosvelt o Lady Diana. Entre altres, ara l’autora de Harry Potter té el dret de passejar una ovella pel Pont de Londres, portar espasa vegada per la ciutat o que la tornin a casa si està borratxa pel carrer. 

Ni és londinenca, ni traurà una espasa pel carrer o passejarà una ovella al pont de Londres, però les autoritats ja tenen la fotografia de Rowling amb el seu títol. És una més de les campanyes de màrqueting que fa la capital de Londres de cara als Jocs Olímpics. Posar a la ciutat una cara coneguda, la de la segona dona més rica de les illes britàniques i una de les dones més famoses del món. I a ella ja li va bé, perquè està a punt de treure la seva primera novel·la per adults, The Casual Vacancy, que vol retratar amb humor negre les desventures que poden provocar unes eleccions en un fictici poble anglès. Sona a campanya de màrqueting? Doncs sí. 

Poc importa si Rowling no va a Londres des de fa temps, o si la seva filla va ara a l’escola que li va inspirar Hogwarts a Edinburgh. Importa el nom, la cara, el títol. I sobretot la fotografia. Com per art de màgia i sense voler-ho Rowling és ciutadana il·lustre d’una ciutat que ni la ha vista néixer, ni créixer i que possiblement la va veure desaparèixer tan ràpid com ho fa el seu mag posant-se la capa. Rumb a Edinburgh.

Un dia a Londres

Londres és molt gran però el Chelsea és molt petit. Així ho van demostrar tant l’equip com l’afició, uns es van dedicar a no jugar i els altres a no animar. Al final però el resultat és el que compta i el Barça, i la seva afició, vam marxar d’Stamford Bridge sense cap premi. El Camp Nou decidirà. 

Després d’algun ensurt amb el tema dels passaports arribem a Londres i com no, la ciutat ens rep amb pluja. I gent, molta gent. Havia estat a la capital del Regne Unit quatre cops però aquesta última em va semblar que hi havia més persones de l’habitual. No em pregunteu per què. Visita obligada a Picadilly Circus, el Waxy O’Connors i després tour per la capital, teníem tot el dia per davant i mil i una coses per fer a Londres. Diuen que Nova York és la ciutat que no dorm mai. Londres és la que no calla mai. Sempre hi ha soroll o música, sempre hi ha coses noves per veure o escoltar. Sempre té coses a dir. 

A la tarda després de dinar toca endinsar-se en l’inacabable metro de Londres i baixar a Fulham  Broadway, el rival del Barça, tot i dir-se Chelsea, té el camp a un altre barri: Fulham. Als voltants de Stamford Bridge ja estan plens a vessar una hora abans i aprofitem per fer unes cerveses fins que un policia, amablement, ens treu la llauna i ens invita a beure’ns la cervesa lluny de l’estadi. Ho fem, però no gaire lluny. 

Per entrar a l’estadi mil i un controls de seguretat. Inclús gossos anti droga. Mentre els passo penso en la desgràcia de Hillsborough, i tot el que va comportar en els camps anglesos. Estadis renovats, policia vigilant tots els carrers, controls i moltes càmeres. Comparat amb el que fan al Camp Nou, Stamford Bridge és Fort Knox o Alcatraz. Són les conseqüències de l'informe Taylor.

Som a dins el camp i el sector blaugrana ja està gairebé tothom a lloc. L’altre part del camp, la blava, buida. Evidentment estan aprofitant per beure. Mentre l’equip de Guardiola escalfa l’afició del Barça anima. S’ho mereixen. 

A les 19:40 sona el Blue is the Colour i el Liquidator de Harry J All Stars i el camp s’escalfa. I com no, després l’himne de la Champions que escalfa i motiva als jugadors, i posa la pell de gallina a tothom. 

A partir de les 19:45 el Barça ja porta el pes del partit i ho farà en tot moment. Juga com sap. Toca, toca i toca. I ataca, mentre el Chelsea, més poruc que mai amb Di Matteo es dedica a fer el que també sap: jugar al contraatac. Però el futbol el posa el Barça a través de Xavi, Iniesta o Busquets. Puyol per la seva banda seca a Drogba en tot moment, fins que el de Costa d’Ivori en té una, la primera, i l’envia a dins. 

Fins llavors l’afició del Chelsea no havia cridat massa. Només s’havia dedicat a pressionar l’àrbitre (cosa que no fan les aficions de Gran Bretanya) i a mirar-nos a nosaltres i riure’s de les ocasions que fallava el Barça. En realitat, patien de valent, però quan va marcar Drogba es van créixer, era el final de la primera part. 

No vaig poder evitar veure un nen que ens increpava ara sí, ara també. El públic rival està molt proper així que fins i tot es fixava amb mi i amb els del meu voltant. Jo particularment em vaig fixar amb el seu pes. Havia llegit aquests últims dies que Gran Bretanya pateix sobrepes infantil i aquest nen n’era l’exemple més clar. El grassonet no va parar d’increpar-nos, encenent a la gent del meu voltant i a mi en particular. Es va guanyar una cançó: You’re very fat, you’re very fat!. 

El gol de Drogba, tot i els intents del Barça, és l’únic que va valer ahir a Stamford. Si l’afició només va animar quan l’equip guanyava, l’equip no es va veure vencedor del partit fins que l’àrbitre va xiular el final. No s’ho creien ni ells. L'equip petit, amb mètodes petits, amb futbol petit, amb camp petit i afició petita; havia guanyat al gran. És el millor del futbol, de fet.

Marxàvem de Londres amb una derrota, molls de la pluja, sense veu i sense diners. Marxàvem d’Stamford Bridge amb la cua entre cames però orgullosos del nostre equip i el nostre club, pots poden dir el mateix en una derrota. Marxàvem amb el cap ben alt perquè ho havíem intentat i a vegades, com diu el tòpic, la pilota no vol entrar. Toca remuntar al Camp Nou dimarts que ve per ser a Munich, i no dubto que l’equip, l’afició i el club estaran a l’altura. Mentrestant l’afició del Chelsea, entre ells el nen grassonet, celebrava la victòria d’ahir com un títol i nosaltres no ens podíem treure del cap, mentre tornàvem a casa, aquella cançó: You’re very fat! You’re very fat!.

El camí a Wembley

Ja està. S’ha acabat. No hi haurà més clàssics aquesta temporada. S’han acabat les tensions, les faltes, les rodes de premsa, les acusacions. S’ha acabat el teatre, les provocacions i la mentida. S’ha acabat Pepe, el Bernabéu, les televisions i la Central Lechera. En definitiva, s’ha acabat parlar de tot allò que no és futbol per començar, o tornar, a parlar de l’esport rei. El Barça deixa enrere l’equip blanc amb un balanç més que positiu. La Lliga encarada, i a la final de Wembley, amb l’únic punt negatiu de la Copa perduda. I amb la moral ben alta sabent que les coses es fan bé. Que anem pel bon camí i que, com diu el lema, som una manera de fer. 

Ahir es va veure la millor versió del Real Madrid. Sense Pepe, el pal de paller dels blancs i protagonista els tres primers partits. L’amo del “trivote”. També sense Sergio Ramos, el trist actor de la pitjor anècdota en molts anys. El de la Copa aixafada. Ramos fent de Ramos del Crackovia, o a l’inrevés. Un altre assassí en sèrie en llibertat per obra dels àrbitres i els comitès de competició. 

No. Ahir el Madrid va ser el que ens té acostumats l’història. El que no va sortir a defensar sinó el que va sortir a mossegar a l’altura de l’àrea de Valdés. El que va renunciar al “trivote” per apostar pel 4-2-3-1. Qui sap si havent jugat així els 4 partits els blancs estarien millor situats en la lliga, serien campions de Copa i enfilarien aquestes hores el viatge a Wembley? Ningú ho sabrà mai. Ahir a la nit, els blancs van fer, de llarg, el millor partit contra els Barça dels 3 anteriors. Va ser valent, perquè havia d’arriscar. I aquest era el Madrid que volíem tots. El que plantés cara al Barça. El que ens fes patir. El que estigués a l’altura. “El partido es lo de menos” va dir Mourinho. Mentida. Els partits entre culers i merengues, mai són el de menys. Són el de més. 

Tan fort van sortir els blancs que al Barça li va costar un quart d’hora ser el Barça. Apretant els blancs la sortida de la pilota, el conjunt de Pep Guardiola li va costar engrassar la màquina, i no va ser fins al segon quart d’hora que no va començar a pastar el partit. A controlar la pilota. A ser ell mateix. A caminar cap a Wembley. I al minut 21 va tenir la primera ocasió amb un cop de cap de Busquets sol després d’un córner. No va entrar, però els blaugranes ja estaven a la frontera de Portbou entrant a França. 

A partir d’aquí festival de la “Sardana mecànica”. Caviar. La màquina de jugar a futbol es va parlar al camp i va contestar tots els “por què?” que podien passar pel cap de Mourinho. Fins a cinc ocasions van tenir els de Guardiola per fer moure el marcador però Casillas, sempre Casillas, ho va evitar. 

Mourinho havia decidit ser valent, això sí, des de l’hotel. The Special One va tirar l’equip amunt però no n’hi va haver prou per aturar una màquina engrassada des de fa anys que sembla que millora, com el bon vi, amb el temps. L’entrenador del Madrid s’ho mirava des de l’habitació del Juan Carlos I, per no provocar a l’afició del Camp Nou, que al cap i a la fi, es va comportar com en les grans ocasions. Animant al seu equip i Mou només va ser protagonista d’algun càntic en un parell d’ocasions. Una llàstima per ell. “Ni està ni se l’espera” va dir ahir el Camp Nou. 

La segona part va començar amb el Barça ja a Calais. A punt d’agafar l’euro túnel, que va arrencar i posar la cinquena al minut 54 amb el gol de Pedro. Valdés, Álves, Iniesta i Pedro. Futbol directe al Madrid. El Barça matava amb el propi verí als blancs. El viatge cap a Londres es preveia plàcid però un gol de Marcelo al 64 va fer baixar la velocitat del tren que portava als homes de Guardiola a les Illes britàniques. 

En els últims minuts, amb els culers ja a Dover, l’entrenador del Barça, sempre atent als gestos, va tenir temps de treure Abidal augmentant la catarsi que vivia el Camp Nou a categoria de nirvana. L’afició va ovacionar el defensa com no ho havia fet en els anys que porta el francès al Club. S’ho mereixia.

A aquestes altures, amb el Barça ja dalt l’autobús, circulant pel carril de l’esquerra, ja hi havia hagut espai per la “polèmica”. L’àrbitre xiulava una falta de Cristiano a Mascherano a la frontal de l’àrea. El rebot el recull Higuaín que afusella Valdés. No és mai gol anul•lat, com reclamen els blancs, perquè mai va ser gol. L’àrbitre xiula abans. Però a la capital es conformen amb això per plorar, un dia més, i emmascarar la veritat. El Barça és molt millor equip. I l’equip de Chamartín, ha de millorar ,i molt, si algun dia vol acabar amb l’hegemonia blaugrana. Però la Central Lletera ja té una altra excusa per seguir munyint la vaca. 

El partit d’ahir fa justícia al futbol, si és que el futbol va tenir-la mai. L’opció Messi, Xavi, Iniesta i companyia estaran a Wembley, després d’un llarg viatge. L’opció de Pepe, Sergio Ramos i la d’Arbeloa es queda pel camí. M’agradaria veure un Madrid més digne. M’agradaria veure un Madrid que no s’amagués en les excuses de no saber perdre. M’agradaria veure un Madrid que fos noble. M’agradaria que recordés qui és i què ha estat. M’agradaria veure un Madrid que surti a jugar al camp i no a la sala de premsa. De moment, només veig Wembley des del campanar del meu poble. T’estem esperant Madrid, però serà l’any que ve. Estem a Wembley. On va començar tot la nit del 20 de Maig de 1992...