Diciembre, de Desembre a Desembre

Si hi ha algú que sent la música aquest és Leiva. Sentir-lo parlar de les seves coses, del seus ídols, de les seves melodies, de les seves històries i dels seus àlbums; és un exercici de sinceritat i estima a la música. A cada paraula, Leiva destil·la amor i gratitud al món de les partitures. El que va ser 50% de Pereza s’ha llençat ara al mercat musical en solitari, sense el seu inseparable Rubén, i ho ha fet amb un disc anomenat Diciembre. Però aquest és un disc fet i parit per escoltar-se tot l’any. Si amb Pereza les cançons tenen esperit Leiva, ara tots els temes tenen el seu segell i amb el disc podem veure el que hi ha darrera les seves inseparables ulleres de sol, tatuatges i els seus barrets. Aquestes 13 cançons són el reflex de les seves manies, de les seves coses, dels seus amors i desamors. De les seves pors. Diciembre és 100 per 100 Leiva. I això és molt. 

Ha gravat fins i tot ell mateix tots els instruments tret de teclats i percussions, però aquest és un disc de guitarres. Un disc que sona a clàssics tot i que els temes estiguin a punt de ser parits. Clàssics com Calamaro o Fito Páez. Cançons que barregen el pop més dolç amb el més canalla del seu autor. Leiva ha tingut llibertat absoluta i això és nota des de la primera cançó (Nunca Nádie) fins a l’última Sudando la Tristeza que canta amb Quique González. 

La primera joia d’aquests tretze temes és Nunca Nádie, un càntic a la barreja entre optimisme i pessimisme entre les relacions personals més secretes. “Nos miramos con lupa, pero sigo viéndote brillar. Nunca nádie supo la verdad”.  De fons, uns vents als que no ens tenia acostumat amb Pereza i que ens acompanyaran de fons durant tot el disc. I com no, unes guitarres marca de la casa del grup de La Alameda de Osuna. “Que los vientos no traigan siempre un nudo en la garganta”. 

EME ningú sap ben bé què és tret del nom del segon tema de l’àlbum. EME pot ser una droga però evidentment, pot ser una dona. Potser es diu Maria, Mónica o Marta. El cas és que tant la noia com la cançó enganxen i enamoren com ho faria la mateixa droga. Un dels temes que té flaire a clàssic sense tenir ni uns mesos de vida, i que té gust a Princesas "me dejaste el cuerpo entero y la cabeza fuera, guardala entre tus trofeos y tus medias". Una cançó dedicada a algú a qui Leiva ja no veurà però que es mereixia, sens dubte, la seva ignorància i aquesta cançó. 

És aquí on hi veiem la primera picada d’ulls del cantant al futbol i al seu amor pels colors vermells i blancs de l’Atletico de Madrid: “EME cuando te meta un gol. Voy a ser un killer, que todo el Calderón me lo chille”. No és el primer ni l’últim cantant que fa referència a l’esport rei en les seves cançons però és d’agrair. Hi haurà més mencions al món de la pilota. Que quedi clar que cultura i futbol no estan renyits. Emocions, atzar, sentiments, alegries i penúries. Es tracta de futbol i música, i no tenen res a veure amb tot el demés. 

92 és el tema melancòlic del disc i a la vegada més rocker. D’aquells de guitarra elèctrica a baix de tot i anar rascant acords a morir. Com si Leiva tornés a ser jove com ho va ser als anys noranta. Un tema per rememorar vells i bells moments. Velles i belles amistats. Aquelles festes del poble, aquells estius amb els col·legues, bogeries, amors, música. “El alma volcada en espejos”. Un grup de joves amb la força d’un cicló que el temps va separar. I com no, una altra referència al futbol, en aquest cas per recordar una victòria del màxim rival, o sigui, una derrota: “El Buitre clava otro gol”. 

El millor tema del disc és el número quatre. Després del Leiva més animat toca el més amagat. Aquell que no coneixem tant i que més que veure’l el sentim de tant en tant en cançons com Windsor, Por mi tripa o Dos gotas. Ara el nom no pot ser més adient: Miedo. La perla més brillant del disc és una cançó dedicada a les pors que poden sentir dues persones que en realitat s’estimen però que les pors eviten que acabin junts i siguin feliços vivint mil coses plegats. Sempre les maleïdes pors. A les mil preguntes generades per les pors, Leiva les contesta amb aquest tema espectacular de 3:34 que es resumeix amb la tornada: “Tengo miedo, miedo, miedo. No me gusta pensar que te tengo miedo. Pero tu por favor, no me tengas miedo”.  Una cançó tant bonica i enganxosa que fa por. Parlar de pors demostra la valentia de l'autor. Sensacional.

Aprofitant que el cantant s’ha posat tendre, toca la versió de Leiva més lenta i pessimista. Toca relax i reflexió amb Aunque sea un rato. La típica cançó del noi que es penedeix de com és i de tot el que ha perdut, a l’estil Pienso en aquella tarde, però amb un tempo molt més pausat. Leiva s’ha fet gran. “Las victórias nunca pasan por mi lado. [...] Necesito acertar, aunque sea un rato”. Lennon dins el cos de Leiva. Dirigida a tots els pessimistes de mena, aquesta és la seva cançó. És possible que tinguin raons molt properes per no ser tan negatius. Encara que sigui una estona. 

Les trompes saluden el pròxim tema més ple de vitalitat, tanta que es diu Extásis, i parla d’aquells moments que es viuen amb la teva parella. “El Universo es para mi un feo lugar para olvidarte”. Moments brillants que es queden gravats a la retina i a la vegada perillosos com el torero davant una fera. “Sigo tocado y apagando fuegos en ninguna parte”.  Melodia genial que enganxa a la primera. 

El mateix estil macarra i rocker segueix amb Penaltis, una altra menció al futbol, ara per fer referència a l’atzar que acompanya les penes màximes en el món de la pilota i en la vida real. Una pilota fora i es perd una Champions. Una errada i es perd un amor. L’atzar, o tu mateix, et poden canviar la vida en qüestió de segons. “Era el aliento lo único que cabía entre nosotros dos. En los penaltis amor va a definirse todo”. O va a dins, o va a fora. Atzar. 

 

Las Cuentas ens torna al Leiva més poruc. Al més tendre. Cançó més lenta després de l’huracà que han estat Éxtasis i Penalties. El cantant torna a sentir-se un perdedor amb ganes d’autodestruir-se en aquest tema. Cancó de antiamor o d’amor amb principi i final “Porqué no existen tumbas de dos. [...] Amamos lo que perdimos, queremos lo que envenena y así nunca nos salen las cuentas".

El ritme baixa més que mai amb Telediario. Senzilla i íntima, Leiva canta a cau d’orella una de les seves nits on acaba sent Satanàs. Parla i es menja el món. “Paren la vida me quiero bajar, si estoy a tiempo quiero saltar...por si me sale mal”. Tornen les pors i a la vegada les ganes de menjar-s’ho tot. Vamos a salir en los Telediarios. 

El cor es torna a accelerar amb Todo lo que tuquieras, que comença amb els característics vents d’aquests disc. “Sube la fiebre, sube el pan, y el descosido de tus vaqueros”. Un rock calent i estonià que reflexiona sobre l’amor de consum ràpid i take away, i tot el que fem i estem disposats a fer amb aquests amors de mitja hora. “Dos vidas sin saber quien eres, dos tragos por el último vagón, ya sabes que será...todo lo que tu quieras”. Per mi, de les tres millors cançons del disc. 

La ressaca d’aquesta onada de calor ens porta a un Leiva perdut i més melancòlic. “Amanecí con un millón de dudas, no estaba para nádie. Cada vez más colgado de la luna, rodeado de cristales rotos”. El pessimisme envaeix el cantautor. Aquesta és una cançó de teràpia de psiquiatra i chaise longue. El nom del tema ho diu tot: Hoy no me encuentro. 

El Leiva més Calamaro apareix just quan s’acaba el disc. I ho fa ressuscitant Amelie de Pereza, ara però la perla és diu Vis a Vis. La típica cançó despullada. Tema de guitarra i cau d’orella. “Mañana tenemos cita donde le roban tiempo al amor”. Cançó d’amor, o més aviat de desamor,  que ens mostra el Leiva més sincer i honest que ha perdut el nord i el sud per una persona a qui troba a faltar “fuera te se hecha de menos. Anda llorando la libertad”. Uns violins al final li posen el coixí a una cançó dedicada als que estimen sense poder fer-ho i que fan que aquesta perla sigui el seu Yesterday. 

Sudando la tristeza és la germana bessona de Huracán, un tema dels Pereza que parla d’un personatge, un penques. Aquella gent que sempre sobreviu tot i ser un penques, sense cap talent més que per viure. Ajudat per la veu de Quique González, aquesta és una cançó de bar de copes plena de gent solitària asseguda al tamboret i fum de tabac il·luminant unes antigues làmpares. Un bon epitafi. 

Diciembre va ser escrita l’any passat per Leiva de Desembre a Desembre durant la seva gira amb Pereza. Diciembre és Leiva i Leiva és ell mateix. Despullant-se en aquest disc podem veure com és un dels artistes més honestos i amb més talent del pop espanyol. Només cal sentir-lo parlar de les seves coses. Com viu a mort tot allò que fa i com hi creu. Un disc que emociona, enganxa i amb el que t’hi identifiques de dalt a baix i et reconcilia amb la música en castellà. Un àlbum en el que pots sentir-hi també a Calamaro, Bunbury, els Stones o John Lennon. Un recull de cançons per si mai et fan falta durant l'any. Un disc per escoltar-lo de Desembre a Desembre.