Peatges vials i vitals

És la història de sempre però amb el nus mai donat, i encara no sabem el desenllaç. Parlo dels peatges. Uns vells amics dels catalans que hem hagut de suportar durant anys i panys, mentre veiem com a la resta de les comunitats autònomes gaudien d’unes autovies gratuïtes i en millors condicions que les nostres autopistes. Cert, a la Comunitat Valenciana, Navarra o al País Basc també en tenen. Però nosaltres paguem més per tot. Els nostres peatges són vials i vitals.

Ahir, el dia 1 de Maig, dia tradicionalment guardat pel treballador (que estava a la platja) es va convertir a Catalunya en el dia del peatge. El que va començar amb un insubmís fa una setmana, va generar una onada de protestes arreu del mapa de Catalunya sota el lema, o l’etiqueta, de #novullpagar. Al Twitter d’Espanya fins i tot el van censurar, mentre que va arribar a ser el número 6 del Trending Topic mundial. Coses de l’Estat Espanyol que es pensa que som tontets. A Espanya encara es censura. 

Era una protesta ciutadana sota cap nom i sota la bandera de cap partit polític; simplement una raó més per ensenyar el nostre malestar i per demostrar que no hi ha cap altre solució que marxar d’Espanya. Ràpidament s’hi van afegir alguns partits polítics, alguns per cert, havien estat al poder durant set anys i s’havien oblidat del tema dels peatges mentre hi eren. Curiós com recuperen la memòria alguns. 

Altres partits polítics són encara pitjor. No s’amaguen i s’alien, no amb el ciutadà, sinó amb Abertis, emparant-se amb la legalitat, però si els pobles haguessin d’estar sempre sotmesos a la legalitat encara estaríem pintant pintures rupestres a les coves. Cal de tant en tant trencar cadenes, colls o peatges per anar avançant en drets.  

Però sembla que el temps aquí no passa. Abertis, l’empresa que gestiona els autopistes, sota l’excusa que usa els peatges pel manteniment i per l’amortització de les carreteres, porta anys i anys xuclant la sang dels milers de conductors catalans que passen per les seves “terres”. Al més pur estil medieval, quan es cobrava al senyor per travessar les seves fronteres, per passar el pont llevadís i entrar a les seves muralles. Aquestes carreteres ja estan amortitzades tres cops i gràcies a això, les carteres d’uns quants estan plenes del diner de la plebs. La meva simpatia per Abertis i per La Caixa és inexistent en aquests moments. N’estic bastant fart. Tant me fa que una empresa privada catalana perdi diners o que la Caixa s’arruïni. Allò de salvar els mercats no va amb mi, no conec ni m’interessen els mercats, i crec que ells tampoc s’interessen per la meva persona. El primer és la gent del carrer. I és per aquesta gent és per la que ha de treballar el govern d’un país, sigui del color que sigui, i no per les persones que tenen un despatx a l’Avinguda Diagonal.

Abertis ja ha dit que denunciarà als que ahir no van voler pagar, però compte que no sigui al revés i els ciutadans els portin als jutjats a ells. Ara el que fa falta és més empenta que mai. Insistir i insistir, ser tossuts com sempre hem estat els catalans. El català ha deixat de ser el català emprenyat per ser el català cabrejat. Els peatges vials són només una part dels peatges vitals que ens toca pagar dia a dia als catalans. Cal acabar amb això però vigilem perquè els enemics d’una Catalunya Lliure no només estan fora del Principat sinó també a dins. I són potser pitjors. Aquests també, tard o d’hora, pagaran el seu peatge.