Andrea Fabra o el procés de sempre

Aquest dijous Mariano Rajoy anunciava un paquet de retallades que es convertia en el més gran de tota la democràcia. El rostre i la veu del president del govern espanyol va estar present en els mitjans de comunicació de l’estat i de l’estranger. Mariano Rajoy es convertia en el blanc de totes les mirades al Congrés. I a la vegada, en el blanc de totes les critiques a la xarxa. Mentre ell anuncia la pujada de l’IVA, i tot el paquet de mesures, els diputats del seu partit van aplaudint, un a un, tots els punts que poden destruir famílies, empreses, o el país sencer. A diferència del que vam veure a Itàlia, on alguns ministres ploraven per veure’s obligats a fer retallades, a Espanya la gent del PP ni s’immuta. Aplaudeixen. Sense vergonya. Sense cap pudor. 

Enmig de tots aquests aplaudiments una veu crida “Qué se jodan!”. És la “senyora” diputada per Castellón, Andrea Fabra, que gràcies a que La Sexta se’n fa ressó, esdevé d’anònima a famosa en qüestió de segons. La xarxa vull indignada. Twitter ho peta. Es demana la dimissió d’Andrea Fabra, o fins i tot que la facin fora del Congrés. No passa ni una cosa ni l’altra. Aquests casos d’escarni a la població, d’errors, d’insults i de sortides de to, sempre acaben igual. A saber: 

Andrea Fabra tenia dues opcions. La primera podia ser simplement demanar perdó. Es porta molt el que vulgarment es diu “cagar-la”, al cap i a la fi som humans. Però el que no és normal és que si un té un càrrec públic i s’equivoqui, no ho acabi pagant. Total, que aquí es demana perdó i no passa res. Aquí pau i després glòria. Ho hem vist amb el Rei d’Espanya o amb el capità del Costa Concordia, futbolistes, polítics, banquers, jutges...etc.

L’altre opció és la de: se m’ha malinterpretat les meves paraules. Aquesta opció consisteix en assegurar que una frase s’ha tret de context i que hom ha estat víctima de l’acarnissament popular per culpa d’altri. Sovint la culpa és dels mitjans de comunicació però sempre es pot assenyalar qualsevol altre subjecte. El cas és que això ho fan actors, empresaris, futbolistes i, com no, polítics. Faltaria més. Evidentment aquesta és l’opció més rància, la de no reconèixer que t’has equivocat, perquè demanant perdó potser encara et rebaixes un xic. En aquesta opció, no.

Andrea Fabra escull la segona opció. En aquest cas, Fabra apuntava el PSOE, i de retruc els acusava de manipular en una època on tots hem de “tirar del carro”. Espectacular com va girar la truita. Es defensa atacant, i assegura que la seva frase anava dirigida a la banca del Partit Socialista. L'estratègia d'Andrea Fabra és apassionant tot i haver-la sentit i vist mil vegades, passa de vexadora a vexada. 

Una bona alumne del Partit Popular, se’ns dubte, d’aquelles de llibre. El seu pare, Carlos Fabra Carreras (el coneixereu per les ulleres) ja té un gran historial delictiu i el seu avi, Carlos Fabra Andrés, es va allistar voluntariament a l’exèrcit feixista durant la guerra civil, i el Caudillo li va saber recompensar anys més tard. Així que la nena ha sortit pastada a la família. Col·locada pel seu pare va ser senadora per Castelló sense ser designada pels ciutadans (designació directa autonòmica), després, quan el jutge investigava el seu pare per corrupció, Francisco Camps la va posar a la llista de número 2 per Castelló al Congrés. Actualment, Andrea Fabra rep una ajuda de 1.800 euros per ser diputada de fora de Madrid, tot i que té una casa a una de les urbanitzacions més luxoses de la capital de l’estat, és veina de Cristiano Ronaldo. Bé, totes les seves pertinences es poden consultar en aquest pdf, la seva declaració de béns del Congrés. SIGNADA EL DIA 22 DE DESEMBRE DEL 2012. Curiós, aquest dia encara ha d’arribar. 

En fi, que el d’Andrea Fabra és només un dels molts casos de la política espanyola. Així que el procés acaba com sempre: després d’un cert boom mediàtic, de recollida de firmes per fer-la fora del Congrés, d’esperar una dimissió pròpia o un cessament per part del seu partit, i de ser Trending Topic a Twitter; aquí no passa res. Andrea Fabra segueix a la seva cadira. Treballant poc, estafant a Hisenda, tocant-li la loteria cada 22 de desembre (curiosament el dia en que firma la seva declaració de béns), burlant la justícia, i cobrant un sou de la teva butxaca. Potser la pròxima vegada no la sentirem dir “qué se jodan!” però creieu-me, Andrea Fabra ens fot cada dia, des de fa molts anys. Que ho digui en veu alta, és el de menys.