Una llei difícil d'avortar

Gallardón ha dimitit. És important el subjecte però també el verb perquè això de dimitir no es conjuga massa a Espanya. Però parlem del subjecte. El Ministre de Justícia abandona el càrrec i, de passada, la política. La política li ha fet una mala passada, podriem dir. La polèmica llei de l'avortament, que ell mateix va capitanejar, no ha arribat a bon port i per aquest motiu (o potser n'hi ha més que no sabem, presumptament) deixa la política després de trenta anys. Ahir es feia públic que Mariano Rajoy la paralitzava per la falta de concens polític. 

Gallardón reaccionava marxant. L'honra. Tot i això podem dir que els hi ha costat a tots una miqueta, ja que desde que es va voler tirar endavant tothom s'hi va oposar, no només els partits de l'oposició sinó la societat civil en general. Col·legis de Metges, Associacions feministes, etc. La gent del carrer. Les dones, les que de veritat els afectava. De fet, les lleis es fan per donar drets a les persones, i la de Gallardón era una llei que en treia. Bon final per tots. A partir d'ahir les dones són més dones. Veurem fins quan. 

Punt i final a aquesta llei, o punt i seguit. Per Galladrón, final a una carrera política camaleònica. Final per aquell a qui l'ala dreta del Partit Popular el qualificava de comunista, ja que era dels progressistes de la dreta espanyola. Es portava bé amb la faràndula. Jove. Aire fresc al partit que li va costar l'enemistat amb Esperanza Aguirre. Alcalde de Madrid que apuntava més alt després de convertir la capital de l'Estat en la més endeutada de totes, va entendre que si volia apuntar més alt havia de girar a la dreta. Dit i fet. Va anar del braç de Rajoy i va dir "sí" a tot, inclosa la reforma de la llei de l'avortament, un favor a l'Església Espanyola, o de fet, la Conferència Espiscopal Espanyola. Aquella que tants favors li ha fet al Partit Popular. Tocava passar comptes però algú es podia cremar. Ha estat Gallardón. La de l'avortament ha estat el fiasco més gran d'aquesta legislatura.

Gallardón se'n va i marxa. Digne. Digne, dins la dignitat que ja havia perdut. Marxa l'etern aspirant a candidat per liderar el Partit Popular, mai sabrem si a un pas del tro però marxa cremat i cansat d'esperar, els escàndols familiars tampoc l'han ajudat. Deixa un forat. Queda una vacant al Ministeri de Justícia que serà per Rafael Català, que no us enganyi el cognom, és home de confiança de Soraya Sáenz de Santamaría. 

Amb el rei Felip a Estats Units i amb Mariano Rajoy a la Xina, Soraya está de vicepresidenta en funcions però no té potestat per nombrar Català com a Ministre. Per tant, a Espanya, no hi ha ni rei, ni president, ni Ministre de Justícia, un forat legal que Artur Mas hauria d'aprofitar. Publicar la Llei de Consultes i el referèndum. Camp obert i situació perfecte pel President de Catalunya i el Parlament. Tot perfecte i sobretot, sense Felip, Rajoy i sense Gallardón, la llei de consultes seria difícil d'avortar. Pensem-hi.

La política (i) Sánchez Camacho em cansen

Reconec que estic cansat. Cansat de la política, tant l'espanyola com la catalana. I mira que jo sempre he estat d'aquells que l'havien defensat com una forma de canviar la vida de les persones davant la típica frase de: “a mi la política més igual perquè tots els polítics són igual (de corruptes)”. No els hi faltava raó, però jo era dels que posava l'acció per davant del passotisme. No fent res segur que no es canvien les coses.

Però reconec que es fa difícil continuar defensant aquesta posició. Estic cansat. Cansat de veure com uns s'acusen als altres. Com els altres acusen a uns. Cansat de veure el baix nivell polític, uns més que altres. Cansat de veure'ls fer accions només per emplenar-se les butxaques, treure els amics d'un embolic o anar contra un país. Cansat de veure que no s'intenten arreglar les coses. Cansat de veure'ls cridar però no escoltar. Cansat de ineptes que han escalat tota la vida sense treballar i que ara es troben al capdamunt de la societat sense cap tipus de preparació. Cansat de veure les mateixes cares que fa anys i panys. Cansat de veure com insulten a la població dia a dia. Cansat de veure com insulten els mitjans. Cansat de veure com insulten les institucions.

Aquest és un sistema cancerigen. I va fent metàstasi, escampant-se arreu. Afecta la monarquia, als partits polítics, al poder judicial, als sindicats, al govern, al parlament i als bancs. I anar sumant.

Però resulta que passa el mateix a Catalunya. Estic cansat de rams, micròfons i dossiers. Estic cansat de dinars a la Camarga, de directors generals i espies. Estic cansat de periodistes, filtracions venudes com a investigacions i minuts de televisió i ràdio tirats a les escombraries. Estic cansat de tant “mortadeloifilemonisme”. Que si un espia a l'altre, que si tots s'espiaven entre ells, que si aquell restaurant tenia micròfons arreu, que si Metodo 3 tenia tots els telèfons punxats, que si jo et denuncio a tu i tu em denuncies a mi...i l'última, la senyora Sánchez Camacho canviant de cos per la sevaescorta. De mossos a Policia. Decisió totalment política...segurament suggerida pel CNI. Un grup que ja ha desembarcat a Barcelona i que pel que es veu anirà comptant amb gent com la Sánchez Camacho per anar desinflant el moviment independentista. O es que algú es pensa que només hi ha escoltes, espies i micròfons a Catalunya? Creieu que no n'hi ha a Madrid?

El CNI comptarà amb aquesta gent, els de sempre. Sempre els hem tingut a casa aquests, i no ens hem rendit. Però reconec que estic cansat. Em cansa la gent hipòcrita que acusa a uns de separar quan en realitat són ells qui ho fan. Em cansa la gent que diu mentides i va de “xaiet”. Em cansa la gent que posa micròfons a les flors. Em cansa la gent que acusa als altres de fer el que ella fa. Em cansa la gent que s'ofèn per tot. Em cansa la gent que creu que pel fet que una institució sigui catalana ho farà pitjor que una altra que sigui espanyola. Em cansa la gent que confon la política amb la rabieta. Em cansa la gent que fa les coses que li diu el CNI. Em cansa la gent amb bótox a la boca. Em cansa Sánchez Camacho i la gent que l'envolta. Els del seu partit, per suposat, però comencen a cansar-me la gent que li segueix les seves rabietes. Ignorem-la, al final, se'n cansarà.

Andrea Fabra o el procés de sempre

Aquest dijous Mariano Rajoy anunciava un paquet de retallades que es convertia en el més gran de tota la democràcia. El rostre i la veu del president del govern espanyol va estar present en els mitjans de comunicació de l’estat i de l’estranger. Mariano Rajoy es convertia en el blanc de totes les mirades al Congrés. I a la vegada, en el blanc de totes les critiques a la xarxa. Mentre ell anuncia la pujada de l’IVA, i tot el paquet de mesures, els diputats del seu partit van aplaudint, un a un, tots els punts que poden destruir famílies, empreses, o el país sencer. A diferència del que vam veure a Itàlia, on alguns ministres ploraven per veure’s obligats a fer retallades, a Espanya la gent del PP ni s’immuta. Aplaudeixen. Sense vergonya. Sense cap pudor. 

Enmig de tots aquests aplaudiments una veu crida “Qué se jodan!”. És la “senyora” diputada per Castellón, Andrea Fabra, que gràcies a que La Sexta se’n fa ressó, esdevé d’anònima a famosa en qüestió de segons. La xarxa vull indignada. Twitter ho peta. Es demana la dimissió d’Andrea Fabra, o fins i tot que la facin fora del Congrés. No passa ni una cosa ni l’altra. Aquests casos d’escarni a la població, d’errors, d’insults i de sortides de to, sempre acaben igual. A saber: 

Andrea Fabra tenia dues opcions. La primera podia ser simplement demanar perdó. Es porta molt el que vulgarment es diu “cagar-la”, al cap i a la fi som humans. Però el que no és normal és que si un té un càrrec públic i s’equivoqui, no ho acabi pagant. Total, que aquí es demana perdó i no passa res. Aquí pau i després glòria. Ho hem vist amb el Rei d’Espanya o amb el capità del Costa Concordia, futbolistes, polítics, banquers, jutges...etc.

L’altre opció és la de: se m’ha malinterpretat les meves paraules. Aquesta opció consisteix en assegurar que una frase s’ha tret de context i que hom ha estat víctima de l’acarnissament popular per culpa d’altri. Sovint la culpa és dels mitjans de comunicació però sempre es pot assenyalar qualsevol altre subjecte. El cas és que això ho fan actors, empresaris, futbolistes i, com no, polítics. Faltaria més. Evidentment aquesta és l’opció més rància, la de no reconèixer que t’has equivocat, perquè demanant perdó potser encara et rebaixes un xic. En aquesta opció, no.

Andrea Fabra escull la segona opció. En aquest cas, Fabra apuntava el PSOE, i de retruc els acusava de manipular en una època on tots hem de “tirar del carro”. Espectacular com va girar la truita. Es defensa atacant, i assegura que la seva frase anava dirigida a la banca del Partit Socialista. L'estratègia d'Andrea Fabra és apassionant tot i haver-la sentit i vist mil vegades, passa de vexadora a vexada. 

Una bona alumne del Partit Popular, se’ns dubte, d’aquelles de llibre. El seu pare, Carlos Fabra Carreras (el coneixereu per les ulleres) ja té un gran historial delictiu i el seu avi, Carlos Fabra Andrés, es va allistar voluntariament a l’exèrcit feixista durant la guerra civil, i el Caudillo li va saber recompensar anys més tard. Així que la nena ha sortit pastada a la família. Col·locada pel seu pare va ser senadora per Castelló sense ser designada pels ciutadans (designació directa autonòmica), després, quan el jutge investigava el seu pare per corrupció, Francisco Camps la va posar a la llista de número 2 per Castelló al Congrés. Actualment, Andrea Fabra rep una ajuda de 1.800 euros per ser diputada de fora de Madrid, tot i que té una casa a una de les urbanitzacions més luxoses de la capital de l’estat, és veina de Cristiano Ronaldo. Bé, totes les seves pertinences es poden consultar en aquest pdf, la seva declaració de béns del Congrés. SIGNADA EL DIA 22 DE DESEMBRE DEL 2012. Curiós, aquest dia encara ha d’arribar. 

En fi, que el d’Andrea Fabra és només un dels molts casos de la política espanyola. Així que el procés acaba com sempre: després d’un cert boom mediàtic, de recollida de firmes per fer-la fora del Congrés, d’esperar una dimissió pròpia o un cessament per part del seu partit, i de ser Trending Topic a Twitter; aquí no passa res. Andrea Fabra segueix a la seva cadira. Treballant poc, estafant a Hisenda, tocant-li la loteria cada 22 de desembre (curiosament el dia en que firma la seva declaració de béns), burlant la justícia, i cobrant un sou de la teva butxaca. Potser la pròxima vegada no la sentirem dir “qué se jodan!” però creieu-me, Andrea Fabra ens fot cada dia, des de fa molts anys. Que ho digui en veu alta, és el de menys.  

Tíbet. Flames que no il·luminen

El Potala, antiga residència del Dalai Lama a Lhasa

2 de Novembre. 12:50. La monja Palden Choetso, incendia el seu cos davant les autoritats xineses. Coneguda com Choesang, crida a la llibertat del Tíbet mentre és presa de les flames. L'informació arriba a la resta del món el dia 3, gràcies a l'Associació Italiana Tíbet. Ara el seu cos es troba al Monestir de Nytso, però la policia xinesa intenta retirar el cos d'allà segons informa Itàlia Tibet.

El que va fer aquesta monja formava part de la protesta que es va fer el passat 2 de novembre, declarat dia de les manifestacions mundials per la llibertat del Tíbet. Fins i tot a Barcelona n'hi va haver. Ella però, era del Monestir de Graden Wheeling, prop de la regió del Kan Tawo. És precisament fora del que és l'actual Tíbet on hi han més protestes. La majoria són al voltant del Monestir de Kirti (Kirti Gompa), a Sichuan, una regió històricament Tibetana però que el govern xinès va donar autonomia propia en el seu moment, per dividir el Tíbet i fer-lo més petit. 

Però Palden no és la primera persona que arriba a aquests extrems. Ni serà l'última. Des del mes de març, onze monjos i monges han fet el que Choesang. Immolar-se. Cremar el seu cos i reclamar la llibertat pel seu poble. També denuncien actes de tortura i la falta de drets humans que pateix el país desde fa anys. A Kathmandú, Nepal, on hi ha molts tibetans exiliats, també el dia 2, una dona va intentar immolar-se però els assistents a les protestes ho van evitar.

Monjos budistes

Treient-se la vida, aquests monjos i monges, demostren que no tenen res a perdre. Expressen la seva desesperació. I més, si tenim en compte que el suïcidi va en contra els preceptes del budisme. Una religió que té com a pilars la compasió i la paciència. La no-violència. Precisament, és aquest terme pel que aposta el Dalai Lama en qüestions polítiques. El líder espiritual parla d'enteniment i de diàleg per aconseguir la llibertat del Tíbet, i fins i tot, ja ha renunciat en els seus discursos a l'independència. Es conforma amb tenir autonomia i poder tornar així al seu país. 

Però el dia a dia al Tíbet és diferent al dia a dia del Dalai Lama, que ja no viu al Potala sinó a l'India. Són 60 anys ja d'ocupació. Ho celebraven aquest estiu els xinesos amb gran pompositat i enmig d'unes fortes mesures de seguretat. La frontera estava tancada. Cap estranger va poder estar present a la “celebració”. En la visita a Lhasa, vam poder veure les “restes de la festa”.

El dia a dia del tibetà està ple de repressió. Soldats armats amunt i avall per tota la ciutat. Vigilant els estrangers. Vigilant els autòctons. Als carrers, a les teulades. La presència i la repressió xinesa és constant, la bandera xinesa ha d'estar onejant a cada casa, els tibetans tenen prohibida la vida nòmada que històricament havia regit les seves vides, tenir la bandera tibetana està penat, com també la foto del Dalai Lama. Se'ls retira el passaport. Des del 2008 hi ha policia secreta per tot arreu i tothom és sospitós. I els estrangers més. La falta de llibertat és palpable i total. Tíbet és el més semblant a Gaza, són dues gàbies gegants.

Amb una vida així, el més normal és que al final les tesis del Dalai Lama no et semblin les millors. Després de 60 anys de no-violència hi ha ja un sector dels tibetans que creuen que s'ha de canviar d'estratègia o el poble morirà ofegat, o aplastat. 

 Llac sagrat Mansarovar

I tot això regat amb una mica d'ignorància i desídia mundial. Un poble oprimit i gent que s'immola. Hi ha masses interessos econòmics enmig d'una crisi mundial, com per buscar les pesigolles a la Xina. El principal mercat del món. La fàbrica del planeta. Ni Estats Units ni la Unió Europea ajuda, ni ajudarà al Tíbet com ho ha fet amb el poble libi. No mentre la Xina sigui propietaria del deute dels països. No mentre les exportacions i les importacions al gegant asiàtic puguin créixer i beneficiar als països i les seves empreses.

Però el Tíbet no és l'únic problema de la Xina. Al gegant asiàtic ha tingut problemes per controlar diferents ètnies, com els uigurs o els mongols. Podrà la Xina controlar una població de més de mil milions d'habitants? Podrà la Xina reprimir totes les seves demandes? Podrà la Xina silenciar tots els països del món? Farem alguna cosa nosaltres? Són preguntes que només el temps contestarà. Mentrestant al Tíbet la gent es va immolant, perquè no té res a perdre. Cremen, però són flames que no il·luminen. Segurament en la següent vida tindran el seu premi, mentre la Xina (i els seus amics) pateixen per tota l'eternitat.