Tots els Homes d'Escòcia

Al costat de la porta, assegut, hi tenim el senyor de sempre. Té la mirada perduda de sempre, el te de sempre, a la taula de sempre i barba de fa dies; de tant en tant, s'aixeca a recollir gots, com sempre. És tan vell que sembla que el bar va néixer amb ell. Sembla que hi hagi estat sempre. Que hi sigui sempre.

Al Royal Oak el temps no passa i si ho fa, ho fa molt ràpid o molt lent. A les parets, records d'Escòcia. La declaració d'independència, un mapa de metro on les estacions són els pubs d'Edinburgh, un tros d'un dels pals del primer partit de rugby que es va jugar entre Escòcia i Anglaterra prop de Murrayfield, poemes de Walter Scott. El Royal Oak respira història.

Entrem, i el bar, com sempre, està a rebentar. És petit i acollidor. I sempre hi sol haver la mateixa gent. Demanem unes pintes i comença a sonar la música. Al costat del nostre “amic” un altre senyor gran amb gorra i barba es posa a tocar la guitarra i a cantar. Ho fa de perles. La gent del pub escolta, parla, riu o canta. El Royal Oak ja és això.

Al pis de baix però és diferent. Ningú parla quan algú canta. I tots els que van cantant, ho fan de forma excel·lent. Cançons de sempre i cançons que no coneixem però que ens posen la pell de gallina per la forma de cantar, per la forma de mirar, per la forma de tocar la guitarra, per la forma de viure la cançó. A baix del Royal Oak hi ha el verdader secret de la música, si és que existeix. Ple de personatges que podrien viure d'ella, ells s'estimen més anar al Royal Oak cada nit com han fet sempre, més que no fer una gira mundial. S'han begut tot el seu talent en unes quantes pintes de cervesa.

Poc temps passa quan ja ens parla algú. Semblem estrangers i per tant, cridem un xic l'atenció, però no, fa mesos que vivim aquí, i podem tenir una mínima conversació. És un noi que es diu Neil (li falta una mà) i me'l trobaré en altres ocasions. Sempre hi és. Com també l'home gras del bastó. O la dona que demana diners a fora mentre després se'ls gasta en cervesa a dins. Són els de sempre. Hi és tothom. Vells, joves, rics i pobres. Els que canten i els que escolten. Violins, guitarres, caixes o banjos. Cerveses, whiskys, ales o combinats. Borratxos i serens. Els de sempre i els de mai. Al Royal Oak hi són tots. Tots els homes d'Escòcia. 

"...és un pub que s'ha de veure"