Roma, la ciutat de les ciutats

Gent, cotxes, crits, pedres, columnes, botigues i esglésies. Estic a Roma. La capital d’Itàlia, i durant molt de temps, la capital del món, em rep com si fos un més dels milions de turistes que la visiten cada any per veure les meravelles que guarda aquesta ciutat. Eterna, elegant i bella; Roma és la dama del caos controlat. A l’aeroport ni em miren el carnet, el bus per anar al centre no funciona el Wi-fi, i en Massimiliano, el noi que m’ha d’obrir la porta de casa seva, arriba tard. I penso que no funciona res, i per tant, ja sóc a Itàlia. Com a casa. 

Deso les coses i em decideixo a deixar-me perdre per la ciutat dels cotxes i les vespes. La ciutat de les columnes i els turistes que miren els seus mapes. La Via Nazzionale em porta al Monument a Emmanuele II, el pare de la pàtria italiana. Metres de marbre dominen la plaça amb una flama al mig que mai s’apaga. La tomba al soldat desconegut. I la tricolore. Moltes banderes d’Itàlia. Moltes banderes. Roma podria ser Madrid. 

Però si per alguna cosa és coneguda Roma és pel seu passat. El de l’imperi. Decideixo deixar el Colisseu i el fòrum per demà. Em deixo perdre per les ruïnes del passat gloriós romà. El Teatro Marcello em fascina, il Portico de Ottavia em meravella, l’Area Sacra em trasllada. Un passeig que es converteix en un viatge al passat. Faig fotos com si no hi hagués demà. Faig fotos a tot allò que no és pas d’ahir. La ciutat em m'imnotitza tant que me n'oblido de dinar. Cada racó amaga un tresor. Roma és molt París.

He quedat amb la Maria, una guia catalana, a la Piazza di Spagna. Així que pujo per la Via del Corso. Em desvio pels carrerons. Val la pena. He de veure la Fontana di Trevi que es deixa veure darrera dels turistes i les bastides. Estan reformant-la. Estic de mala sort. Tot i això tiro una moneda perquè no sigui dit que no he seguit la tradició que dona a l’Ajuntament de Roma 3.000 euros cada any. Un bon pessic. En acabat em deixo portar pel vent que no bufa a la capital italiana. I a cada pas que faig, Roma es va tornant més barroca. A cada pas que faig, Roma és més Praga.

La via de la Propaganda em deixa a la Piazza di Spagna. I sí, el carrer fa honor al seu nom, perquè em decepciona. Me l’esperava més gran, que dirien a "Oh Europa!". Molta gent, poca font, moltes escales, i a dalt d’aquestes, l’Esglesia de Trinitai di Monti, també en reformes, tot i que per dins atura la respiració. La moneda a la Fontana no ha tingut efecte i per més inri es posa a ploure i de cop els pakistanesos passen de vendre pals per fer selfies a paraigües. Ràpids com el vent. Com si els tinguessin preparats en alguna de les clavegueres de la plaça. No ho descartem. Jo a la meva, miro els balcons de Roma que es deixen fotografiar sense complexes amb la cúpula de la Basílica de Sant Pere de fons. Bonic skyline. Roma no té res envejar a Nova York.

Amb la Maria parlem de Catalunya, de Roma, de les nostres vides i de projectes. Entre ella i jo, dos cappuchinos. Faltaria més. Consells, riures, recomanacions i anècdotes tot i que ens acabem de conèixer, tot un plaer i una bona introducció a la ciutat. Acabo per saber que els catalans de Roma es veuen poc i no miren el Barça junts, em sorprèn. La Via Corso és ara el camí de tornada, no sense fer una parada al Temple d’Adrià. O el que queda d’ell. Només de pensar com era l’original ja se’m posa la pell de gallina a l’hora que veig infinitat de xinesos disparen les seves càmeres. Bonic contrast. Com a decorat, pakistanesos llançant amunt, ben amunt, els seus arsenals lumínics. Roma també és Barcelona.

Es fa fosc i toca retirada. Torno a "casa" però no em puc perdonar no passar per davant del Colisseu. Il·luminat de nit potser és més gran, més colós. Més Colisseu. Xocant i jo xocat, torno cansat d’aquesta petita introducció a Roma. Passejades, fotografies, edificis, cafès i visites. Hores i hores per una ciutat que va ser el centre del món i que encara ara és el centre de moltes coses. Una ciutat que em recorda a varies de les que he visitat. Barcelona, Nova York, Praga, Madrid o París, totes tenen un lloc a Roma. Quan arribo a la Via Panisperna, a fora plou. I penso que a Roma s'hi troben totes les ciutats, també Edinburgh.

Ara és l'hora, a Escòcia

Els catalans d'Edinburgh, i d'arreu d'Escòcia, han assajat avui la seva particular V que tindrà lloc, de forma molt més massiva, el dia de la Diada a Barcelona.

En un ambient festiu, familiar i guarnits amb samarretes grogues o vermelles, estelades i senyeres; unes cent persones s'han reunit a Calton Hill, un turó al centre de la capital escocesa, per reclamar al govern espanyol que deixi decidir als catalans el seu futur el dia 9 de Novembre, acompanyant la reclamació amb crits d'"Independència".  

Aquest acte de la comunitat catalana arriba a poc més de 18 dies perquè Escòcia faci, precisament això, votar en referèndum si seguir dins el Regne Unit o independitzar-se; i quan l'intenció de vot al país està més igualada que mai.  

Precisament perquè Escòcia s'ha convertit en el focus d'atenció per a molts a Catalunya, la d'Edinburgh ha estat una de les V més destacades de les que s'han fet arreu del planeta. I també per aquesta raó s'han pogut veure algunes banderes escoceses, les Saltire, que pertanyien a membres del YES Scotland, independentistes escocesos, que s'han unit a la causa catalana. 

En acabar la V, els catalans residents a Edinburgh han volgut destacar la semblança per la que passen les dos nacions aquest any, tot i que han reconegut que miren amb enveja sana el procés escocès, molt més fàcil que no pas el català, afectat per la constant negativa del govern central de Madrid a votar. 

Salmond també mossega

A falta de set mesos per la celebració del referèndum ja han començat “les patacades” a Escòcia. Fins ara, la relació entre Londres i Edinburgh era amistosa i de cordialitat, aquesta setmana, però, s'ha començat a viure un encreuament de declaracions que ens indica com serà la campanya pocs dies abans de la consulta.

Ahir Alex Salmond responia contundentment les paraules de George Osborne que afirmava que una Escòcia independent no estarà dins de la lliure. El líder independentista escocès contestava al Ministre de finances britànic afirmant que “la mesura costarà centenars de milions a les arques angleses”.

Davant centenars d'empresaris escocesos reunits a Aberdeen, el líder de l'executiu escocès es va dedicar a tornar les amenaces que van arriban del govern britànic. Aquesta setmana també des de Londres s'afirmava que la lliura no era un actiu “que puguis dividir com si fos una col·lecció de CD” i que no hi ha cap base legal que obligui al Regne Unit a mantenir-hi una Escòcia independent. La resposta de Salmond va ser clara: "com que no hi ha cap base legal per mantenir-nos, tampoc hi ha una base legal que ens obligui a pagar la deuda externa”, una deuda que el govern escocès calcula que seria d'uns 500 milions. Així de confiat es mostrava el líder independentista que davant les amenaces del govern britànic responia amb la mateixa medicina. 

Salmond també es va mostrar decebut davant les paraules del Ministre de Finances i va qualificar d'”insultant i deningrant que ens diguin que no tenim dret als actius construïts entre tots”. De fet, el primer ministre escocès es mostra indignat per la campanya negativa que arriba des de Londres però en el fons, està encantat. La política en negatiu del govern britànic mostra unes enquestes cada cop més favorables al Sí a la independència.

Més enllà de la batalla econòmica, Salmond té el front obert en la Unió Europea. Durao Barroso qualificava la setmana passada de “extramadament difícil o gairebé impossible” una Escòcia independent dins la Unió Europea, fent un paral·lelisme entre Escòcia i Kosovo, en una entrevista a la BBC.

Salmond va enviar mostres de respecte al dirigent europeu però va insistir en que les seves comparacions amb el país balcànic havien estat “absurdes” i desafortunades, alhora que va insistir que cap membre europeu ha manifestat públicament el seu rebuig a una Escòcia independent dins la Unió.

Un trosset de Via i un trosset de Catalunya a Edinburgh

Famílies, colles d'amics, solitaris, grans i petits. Unes 160 persones es van reunir ahir a Edinburgh per reclamar l'independència de Catalunya amb un fet simbòlic, pacífic i festiu: donar-se les mans; formant un trosset més del que serà la gran Via Catalana de l'11 de Setembre.

La d'Edinburgh és una més de les centenars de cadenes que es faran arreu del món, i que es podran veure a la xarxa a través del hashtag #viacatalanamon.

Aquest cap de setmana, per exemple, a part d'Escòcia també se n'han fet a Tòquio, Berlin o Buenos Aires; d'aquesta manera es podran sumar la veu (o les mans) de tots aquells catalans escampats pel món que no podran ser el dia de la Diada a Catalunya.

La trobada va tenir lloc a dos quarts de quatre en un dels llocs més emblemàtics de la capital escocesa, Calton Hill, una muntanya cèntrica i plena de turistes, molts dels quals es van veure atrets per l'iniciativa catalana.

Aquesta cadena humana tampoc ha passat desaperçabuda pels escocesos, pendents de l'important referèndum que se celebrarà al país el 18 de setembre de l'any que ve. Amb samarretes del seu país o banderes, l'hi han posat el toc blau a la majoria de simbologia groga i vermella dominant a la festa. D'aquesta manera, s'han ajuntat de forma simbòlica els dos processos d'autodeterminació, l'escocès i el català, que de moment, semblen prendre dos camins totalment diferents. 

 

La carta de Trafalgar que arriba a casa

 

Si hi ha alguna batalla mítica al Regne Unit, més enllà de les recents en la Primera o la Segona Guerra Mundial, aquesta és la de Trafalgar. En ella, el 1805, la coalició de diferents països va derrotar, prop de Cádiz, l'Imperi Napoleònic que lluitava juntament amb el Regne d'Espanya. Gran Bretanya en surt victoriosa gràcies a l'enginy i l'experiència de l'Almirall Nelson.

Més de 200 anys més tard, una carta escrita vuit dies després de la victòria britànica ha arribat definitivament al seu destí: Edinburgh. Dins un plec de paper força ben conservat, l'oficial naval escocès, James Robinson, intenta explicar-li a la seva mare tot el que havia passat en aquella batalla. Tot el relat es pot llegir, amb dificultats, perquè la carta ha estat exposada durant aquests dies a la casa de subhastes Lyon and Turnbull de la capital d'Escòcia.

“Estic perfectament bé” tranquil·litza Robinson a la seva mare. El fill s'excusa afirmant que “el final de la batalla, per fi, m'ha donat l'oportunitat per escriure't sobre una victòria gloriosa que hauries de jutjar tu mateixa i que ara et relataré” comença la carta.

Segons experts, l'epístola es guarda en un estat relativament bo, i s'entén de forma relativament clara. Tot i això, a ulls d'algú menys acostumat a veure escriptura del passat, pot sorprendre la seva falta de puntuació; l'absència de punts i comes i algunes expressions o paraules diferents que amb el pas dels segles han anat evolucionant.

Dirigida a Clermiston, a l'àrea d'Edinburgh, on vivia la seva mare; la de Robinson va ser una de les centenars de cartes que els escocesos que lluitaven al Cap de Trafalgar van enviar als seus familiars. Es calcula que una tercera part dels homes que van lluitar a les ordres de l'Almirall Nelson eren escocesos i que cinc dels vint-i-set vaixells eren comandats també eren d'Escòcia.

L'aparició d'aquesta carta aportarà, de ben segur, nova informació de la batalla i historiogràfica; de ben segur centenars d'historiadors gaudirien com nens d'aquest full de paper escrit a puny i lletra per Robinson. El problema és que aquest document pot anar a parar a mans de qualsevol. És el que tenen les cases de subhastes, no sempre el que es queda amb el “premi” és la persona més indicada.

Lyon and Turnbull calcula que pot arribar a un preu de vuit centes lliures demà dimarts, quan es posi a subhasta. Potser és massa o massa poc, però el que ens hauríem de plantejar és si aquests tipus de documents han d'anar a parar a les mans de qualsevol. Mai va arribar al seu destí inicial, si almenys no va arribar a casa de la mare de Robinson, almenys que no ho faci a casa de qualsevol col·leccionista; que vagi a parar a un museu. Seria el més sensat i racional i un bon final per una carta que no va arribar enlloc.

Per fi

Per fi. Per fi tot torna a la normalitat, si és que això és la normalitat. El sol surt i la gent torna a ser la que era. Somriu. Els carrers tornen a estar ple de gent, gent amb ganes de tot. Princess Street està ple com sempre però els vianants estan com mai. La Royal Mile vull de turistes. Arthur's Seat torna a posar a prova a la gent. El Castell és més imponent que mai.

Per fi. Per fi Edinburgh es prepara per la primavera i la gent s'altera. Es comença a flairar el naixement de quelcom nou, d'alguna cosa que ha estat amagada, dormint, o hivernant després de quatre o cinc mesos. L'hivern és dur a Escòcia i això fa que l'arribada d'una nova estació es visqui vint mil vegades més que qualsevol altre fet durant l'any. Adéu jaquetes, deien alguns. Benvinguda samarreta.

Per fi. Per fi els Meadows estan plens. Plens de vida, plens de gent que s'hi ha acostat com ho fan els cargols després de la pluja. Uns corren. Altres passegen. Alguns van en bici. Les pistes de tennis estan plenes, més enllà entrenen a rugbi, a l'altre banda fan tocs de pilota. Una parella improvisa una partida de frisi. Aquella dona llegeix aïllada del món. O potser és el món que està aïllat de tot el que li passa a ella a través del llibre. No ha de patir per la pluja. Avui no plourà. Jo m'ho miro tot passejant, no tinc pressa i em deixo portar pel sol que ja fa dos dies que ens visita. Tot és més bonic amb ell i per fi penso que tinc ganes de fer mil coses. Ganes de fer coses. Ganes de dir mil coses. Ganes d'escriure. Per fi.

#RLSDay

Dins de les moltes personalitats que té Edinburgh hi ha la literària. Centenars d'escriptors, contemporanis i del passat, han crescut i s'han inspirat a la capital d'Escòcia. I la ciutat en presumeix, i no se n'amaga. Museus i Tours en fan bandera i informen al visitant de tots i cadascuna de les personalitats que van deixar la seva empremta literària en aquesta ciutat.

Un dels escriptors més famosos d'Edinburgh és Robert Louis Stevenson. Autor de l'Illa del Tresor o Doctor Jeckyll i Mr.Hyde és un dels més famosos representants de la literatura escocesa i també de la burgesia de la ciutat de finals del segle XIX. Juntament amb Walter Scott i Robert Burns, la seva vida i obra estan presents al museu dels escriptors de la ciutat. Una mena de podi del talent literari d'Edinburgh.

A mode d'homenatge, el 13 de Novembre, la data del seu naixement, la “ciutat de la literatura” li dedica una diada a un dels seus fills més il·lustres.És el Robert Louis Stevenson's Day (#RLSDay). Humor i monòlegs, bigotis, representacions teatrals, música, performance i whisky. Però més enllà del més normal també hi haurà pastissos, una flaixmob i una exposició fotogràfica de la seva vida a la Polinèsia, zona on va viure Stevenson durant bona part de la seva vida degut als seus problemes respiratoris.

Cultura, art, diversió i festa, una bona combinació pels veïns de la ciutat, els turistes i els escocesos que torna a demostrar que Edinburgh estima els seus fills i la cultura. Edinburgh mostra dia darrera dia que té vida més enllà del Fringe.

Tots els Homes d'Escòcia

Al costat de la porta, assegut, hi tenim el senyor de sempre. Té la mirada perduda de sempre, el te de sempre, a la taula de sempre i barba de fa dies; de tant en tant, s'aixeca a recollir gots, com sempre. És tan vell que sembla que el bar va néixer amb ell. Sembla que hi hagi estat sempre. Que hi sigui sempre.

Al Royal Oak el temps no passa i si ho fa, ho fa molt ràpid o molt lent. A les parets, records d'Escòcia. La declaració d'independència, un mapa de metro on les estacions són els pubs d'Edinburgh, un tros d'un dels pals del primer partit de rugby que es va jugar entre Escòcia i Anglaterra prop de Murrayfield, poemes de Walter Scott. El Royal Oak respira història.

Entrem, i el bar, com sempre, està a rebentar. És petit i acollidor. I sempre hi sol haver la mateixa gent. Demanem unes pintes i comença a sonar la música. Al costat del nostre “amic” un altre senyor gran amb gorra i barba es posa a tocar la guitarra i a cantar. Ho fa de perles. La gent del pub escolta, parla, riu o canta. El Royal Oak ja és això.

Al pis de baix però és diferent. Ningú parla quan algú canta. I tots els que van cantant, ho fan de forma excel·lent. Cançons de sempre i cançons que no coneixem però que ens posen la pell de gallina per la forma de cantar, per la forma de mirar, per la forma de tocar la guitarra, per la forma de viure la cançó. A baix del Royal Oak hi ha el verdader secret de la música, si és que existeix. Ple de personatges que podrien viure d'ella, ells s'estimen més anar al Royal Oak cada nit com han fet sempre, més que no fer una gira mundial. S'han begut tot el seu talent en unes quantes pintes de cervesa.

Poc temps passa quan ja ens parla algú. Semblem estrangers i per tant, cridem un xic l'atenció, però no, fa mesos que vivim aquí, i podem tenir una mínima conversació. És un noi que es diu Neil (li falta una mà) i me'l trobaré en altres ocasions. Sempre hi és. Com també l'home gras del bastó. O la dona que demana diners a fora mentre després se'ls gasta en cervesa a dins. Són els de sempre. Hi és tothom. Vells, joves, rics i pobres. Els que canten i els que escolten. Violins, guitarres, caixes o banjos. Cerveses, whiskys, ales o combinats. Borratxos i serens. Els de sempre i els de mai. Al Royal Oak hi són tots. Tots els homes d'Escòcia. 

"...és un pub que s'ha de veure"

La lluita de la setmana

M'ha agradat: El Camp Nou marcant paquet...

No m'ha agradat: ...el resultat.

M'ha agradat: Que Isabel Buján tingui pressa...

No m'ha agradat: ...que més enllà de Catalunya el missatge no hagi arribat.

M'ha agradat: Veure els arguments lamentables que vénen i vènen des d'Espanya desautoritzant el procés d'una consulta. Arguments de la por i la mentida. Gràcies...

No m'ha agradat: ...que hagi fracassat un pacte entre les forces independentistes.

M'ha agradat: Que diguin que els catalans vàrem matar a Jesucrist. Jo em pensava que la nostra nació tenia mil anys, i no dos mil...

No m'ha agradat: ...que l'autor de l'article digui que és un acudit. Ex: Van tots els espanyols i es queden tots en cadira de rodes”. Us ha agradat? L'heu entès? Era una broma nois!

M'ha agradat: El hashtag #cosasquehemoshecholoscatalanes. Això és sentit de l'humor...

No m'ha agradat: ...que la gent no citi les fonts a twitter o s'utilitzi un perfil d'un mitjà per promocionar-se el perfil personal. Em posa histèric.

M'ha agradat: Que un càrrec del govern digui que les lleis són per violar-les, com les dones. Amb dos cullons. Poc a poc van sortint els feixistes que queden i estan al govern. Si les lleis estan per això, quan fem el referèndum?...

No m'ha agradat: ...que hagi dimitit, segons ell, per altres motius.

M'ha agradat: Edinburgh millor ciutat europea per fer turisme...

No m'ha agradat: ...serà a l'estiu perquè a partir d'ara fa bastanta fresqueta. 

M'ha agradat: Tornar al cole...

No m'ha agradat: ...el preu dels llibres, com sempre.

M'ha agradat: Que Joan Bayona, porter i capità del Palamós, formi part de la selecció catalana amateur. Un orgull i un honor...

No m'ha agradat: ...que no hi hagi lliga de Tercera. Però casi que millor, així no perdem.

M'ha agradat: Paco Marhuenda...

No m'ha agradat: ...Paco Marhuenda.

Tot guanyat, tot per escriure

Waterstones i Blackwell, les dues botigues de llibres més emblemàtiques d'Edinburgh, en van plenes. L'ídol local de la ciutat, J.K.Rowling, ha tret a la venda el seu primer llibre després de la saga de Harry Potter, i evidentment, l'espectació ha estat brutal.

Quantitats impressionants d'exemplars se situen a les entrades d'aquestes dues llibreries, i de moltes més a la ciutat. Totes anuncien que el tenen. Fins i tot, Waterstones anunciava que es podia fer una reserva per assegurar al client no quedar-se sense el primer dia. Però no. Encara queden llibres. I és que Casual Vacancy, que sortirà a la venda en castellà l'any que ve, no sembla haver estat el que s'esperava.

L'obra parla de la classe mitjana. De vosaltres i de mi. I sobretot, d'ella. Casual Vacancy tracta els problemes familiars. Ella, que és divorciada, es va haver de fer càrrec de la seva filla, i s'ha tornat a casar. Ella, que fa nou anys que no es parla amb el seu pare. Problemes, problemes i problemes. Sap de què parla....algun dia en va tenir: quan passava penes per pagar el pis i havia d'anar a l'Elephant House a escriure. D'aquella etapa d'ella que mai sabrem què hi ha de fictici i que hi ha de realitat. Tot barrejat amb històries i personatges diferents. La gent escriu sobre allò que no coneix, allò que li és llunyà. I això és el que ha fet Rowling, actualment una de les dones més riques del món.

El passat 27 de Setembre, l'expectació per la sortida del llibre era altíssima, tothom volia saber com era la nova obra de la mare del mag més famós del món. Però precisament per aquesta eufòria, la decepció ha estat màxima (tot i ser número 1 en vendes). Pocs diaris han mostrat la seva satisfacció per haver llegit Casual Vacancy. Al contrari. Plouen crítiques de tots els cantons. I en un país, Gran Bretanya; i en una cultura, l'anglosaxona, on encara es compren molts diaris i els crítics culturals són gairebé estrelles del rock, això pot ser molt perillós.

Al New York Times la defineixen com “no només decepcionant, sinó també sosa”. Al The Guardian, “previsible” i el New Yorker tampoc ha mostrat molta satisfacció al respecte. Només el Time la qualificat de “brillant, divertida i ambiciosa”.

Mentrestant, potser aliena a les crítiques, Rowling no deixa de treballar al seu despatx al centre d'Edinburgh. Els llibres segueixen a les estanteries, però ella prepara la sortida de dos llibres per nens i un altre per adults. “Estic segura que mai tornaré a tenir un èxit com amb Harry Potter durant la meva vida; per molts llibres que escrigui i per molt bons i dolents que siguin”. No li falta raó. Aquesta és la visió d'una dona que ha passat del res al tot. Que al contrari del “Tot guanyat, tot per guanyar” ella ho té tot fet, tot guanyat. I a partir d'ara pot escriure el que li vingui de gust sense cap pressió. La seva vida és un regal. Ho té tot guanyat, tot per escriure. 

La "Diada" escocesa

Aquest cap de setmana Escòcia va tenir la seva particular Diada. Lluny del milió i mig que va reunir l'independentisme català l'11 de Setembre a Catalunya; dissabte passat, unes 9.500 persones, segons els organitzadors (5.000 segons la policia) es van manifestar en favor de l'independència a la capital del país, Edinburgh.

La marxa, que va començar al parc dels Meadows i va acabar a Princes Garden's, va comptar amb polítics i societat civil de tots els àmbits, i formava part ja, de la precampanya de cares al referèndum que està previst pel 2014. A falta de detalls per acabar de concretar amb el govern de Londres, ningú dubta que la consulta s'acabarà fent sigui quina sigui la data. Sigui quina sigui la pregunta. 

Amb milers de banderes de Saint Andrews i de la monarquia escocesa, els independentistes escocesos van estar acompanyats aquest cop per una bona munió de catalans que es van deixar veure en forma d'estelades i senyeres.

“He vingut molts anys a manifestar-me en aquests jardins però mai havia vist tanta gent com avui” va dir sorprès Alex Salmond, president d'Escòcia, que va defensar l'independència per evitar les retallades que estan arribant des de Londres. "Per què hauria d'escollir austeritat quan podria invertir en el meu futur?" es va preguntar el també líder de l'SNP, arrencant els aplaudiments de la gent. “Així com les aurores han il·luminat els cels del país aquests dies aquesta campanya il·luminarà Escòcia en els propers dos anys” va afegir, tirant de poesia i romanticisme.

Evidentment Salmond, acompanyat pels seus companys de govern i de partit, va ser el cap visible de la marxa però també hi van assistir diferents sectors de la societat civil. Un dels parlaments que va arrencar més aplaudiments va ser el de Margo McDonald, diputada independent al Parlament escocès. “Si un terç del país creu en l'independència i la vol, tenim dos anys per convèncer a la resta d'escocesos que és possible” va dir McDonald.

Més enllà de parlaments de polítics, diferents sectors de la societat civil escocesa, com l'Scottish CND, la Young Scots for Independence (les noves generacions del SNP) o Citizens Against Public Service Cuts, entre molts altres, també van tenir l'oportunitat de dirigir-se als manifestants al final de la diada que va comptar, segons la policia amb dos detinguts. 

Els cinquanta crits d'Eduard Munch

Anar a veure un museu és anar a fer un acte de fe en favor de l'art i la cultura. I si és art modern, encara més. En principi, aquesta fe t'aportarà unes sensacions, i en el cas dels artistes bons, són molt gratificants, et fan reflexionar i alhora admirar-los. Amb els artistes genials, aquesta sensació es multiplica. Mai deixen indiferent.

A la Scottish National Gallery of Modern Art s’exposen fins al setembre obres d’Eduard Munch. Unes cinquanta litografies per conèixer de més a prop el pintor noruec, són només cinquanta de tots els crits que va dibuixar Munch. Suficients per entrar en l’interior del pintor i descobrir els seus pensaments i les seves pors a través dels seus dibuixos. 

Des de molt petit, Munch va tenir problemes mentals que es van accentuar més tard amb desgràcies familiars. La mort de la seva mare i de la seva germana gran, a la que Edward estava profundament unit, van cicatritzar en la ment de l’autor. Anys més tard moriria un altre dels seus germans i el seu pare, en definitiva, una vida desgraciada que no fa res més que augmentar les pors i l’ansietat del jove Munch, que gràcies a la seva tieta comença a dibuixar i a expressar-se sobre paper. Envoltats dels espectaculars jardins de la Scottish National Gallery of Modern Art d’Edinburgh podem veure això, pintures plenes de pors, ansietat, solitud, cansament, malaltia i obscuritat. Edward Munch en primera persona. “En el meu art he intentat explicar la meva vida i el seu significat. I també he intentat ajudar els altres clarificant les seves vides” va resumir el pintor noruec un cop. 

I així va ser. Les seves pintures no necessiten més o menys llum, ni tampoc molts colors, ni la perfecció, ni tampoc un paisatge al fons (que a vegades hi és però no és important). El missatge de Munch està allunyat de tot això. Por. Ànsia. Solitud. Mort i Malaltia, formen la columna vertebral del seu art que culmina amb el famós quadre “El Crit”. I totes aquestes sensacions les podem veure a cada traç de pinzell o llapis de les seves creacions. Són traços forts, marcats. Poderosos i inquietants. Nerviosos. Desesperats. El que observa en té suficient per fer-se una idea del que li passava pel cap a Munch. O potser no. 

Amb color o sense color, aquestes cinquanta litografies exposades a la Scottish són una bona manera d’acostar-se a finals del segle XIX i principis del XX amb un dels personatges més enigmàtics i inquietants que hi van viure, potser a l’altura de Van Gogh, Tolouse-Lautrec o Gauguin. Un personatge que fa reflexionar, pensar, meditar, inquietar, i algunes vegades, cridar.

Edinburgh més a prop de París

Fa temps que el Tour va deixar de ser de França per ser una mica de tots. La seva grandesa i tota l’afició al ciclisme, han fet que la prova reina hagi passat per carreteres, no només franceses, sinó dels països veïns. Antigament havia passat per Bèlgica, Luxemburg, Mònaco o Andorra. Amb el temps va anar obrint-se, sense anar més lluny va passar per Barcelona l’any 2009, i aquest cop començarà a Lieja, Bèlgica. El Tour és un pastís que mou molta gent i molts diners, i tots volen tenir el seu trosset. Ara però, la màxima competició ciclista marxarà un xic més lluny, cap a Edinburgh. 

Segons el diari The Scotmans, diferents autoritats, entre ells el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, s’haurien posat d’acord per portar el Tour a Edinburgh. El mateix diari apunta que ja fa dos anys que aquestes autoritats estan movent-se per portar la famosa prova ciclista a la ciutat, ara per fi, sembla que hi ha una data concreta: l’estiu del 2017.

El passat novembre membres de l’organització del Tour ja van visitar la ciutat i es van reunir amb EventScotland, el consell que promociona el país, i segons les dues parts les relacions varen ser “molt positives i segueixen estables”. Ara, Escòcia busca col·laboradors per pagar el que pot costar portar el Tour a les illes britàniques. Gal·les i algunes ciutats d’Anglaterra estarien disposades a unir-se a l’iniciativa escocesa. “No tinc cap mena de dubte que aconseguirem combinar esforços amb altres col·laboradors per aconseguir obrir el Tour a les illes” assegurava Alex Salmond. 

I és que l’intenció de totes les autoritats escoceses és que la primera etapa del Tour 2017 surti des d’Edinburgh, i en concret, des de l’esplanada del Castell, que tindria ja les grades col·locades, ja que cada estiu s’hi celebra l’Edinburgh Military Tattoo. 

El Tour ja va passar per les illes britàniques el 2007, i també el 2008 passant per Londres on va deixar uns 88 milions de lliures a la capital britànica. Els aficionats al ciclisme escocesos i britànics podrien gaudir en un futur del Tour, el que està clar és que aquesta prova, una de les més tradicionals i amb més pedigrí francès, és cada cop menys francesa. Potser una metàfora del que està passant el país. França és cada cop menys França. I Edinburgh, en canvi, és cada cop més lluny de Londres i més a prop de París.  

Ciutadana lliure d'una altra ciutat

Si hi ha una persona il·lustre a la ciutat d’Edinburgh aquesta és J.K. Rowling. L’autora de Harry Potter viu a la capital d'Escòcia des de 1994 quan es va separar del seu marit, i ella, juntament amb la seva filla, varen traslladar-s'hi per estar prop de la seva germana. Sense feina, Rowling anava a la cafeteria ElephantHouse a escriure el que més tard seria Harry Potter i la famosa escola de mags, Hogwarts, inspirada en l’escola George Heriot, que es pot veure des de la cafeteria de George IV. 

Tot i seguir vivint a Edinburgh, Rowling no és escocesa, sinó anglesa. Va néixer a Yale i va créixer a Winterbourne i a Tutshill (Gales). Ja amb més edat va viure a París i només durant una curta etapa de la seva vida va viure a Londres. Poc importa. Suficient. 

Aquesta setmana J.K.Rowling ha rebut el premi de la Llibertat de la Ciutat de Londres. El màxim premi que s’atorga als ciutadans de la capital britànica des de fa 775, i s’uneix així a la mateixa Reina Isabel, Churchill, Roosvelt o Lady Diana. Entre altres, ara l’autora de Harry Potter té el dret de passejar una ovella pel Pont de Londres, portar espasa vegada per la ciutat o que la tornin a casa si està borratxa pel carrer. 

Ni és londinenca, ni traurà una espasa pel carrer o passejarà una ovella al pont de Londres, però les autoritats ja tenen la fotografia de Rowling amb el seu títol. És una més de les campanyes de màrqueting que fa la capital de Londres de cara als Jocs Olímpics. Posar a la ciutat una cara coneguda, la de la segona dona més rica de les illes britàniques i una de les dones més famoses del món. I a ella ja li va bé, perquè està a punt de treure la seva primera novel·la per adults, The Casual Vacancy, que vol retratar amb humor negre les desventures que poden provocar unes eleccions en un fictici poble anglès. Sona a campanya de màrqueting? Doncs sí. 

Poc importa si Rowling no va a Londres des de fa temps, o si la seva filla va ara a l’escola que li va inspirar Hogwarts a Edinburgh. Importa el nom, la cara, el títol. I sobretot la fotografia. Com per art de màgia i sense voler-ho Rowling és ciutadana il·lustre d’una ciutat que ni la ha vista néixer, ni créixer i que possiblement la va veure desaparèixer tan ràpid com ho fa el seu mag posant-se la capa. Rumb a Edinburgh.

La lluita de la setmana

M’ha agradat: veure el sol…

No m’ha agradat: …que nevés dos dies sent mes d’Abril.

M’ha agradat: Fer el guiri fent un tour turístic i tenir de guia una gran persona...

No m’ha agradat: ...conèixer tant poc de la ciutat on visc. 

M’ha agradat: El MIC a Palamós. Sempre dona vida al poble...

No m’ha agradat: ...que aquest any me l’he perdut per primer cop.

M’ha agradat: El Black Medicine, el Brass Monkey o el Royal Oak...

No m’ha agradat: ...el pitjor kebab amb temps.

M’ha agradat: Aquest article...

No m’ha agradat: ...ni l’ABC, ni Espanya.

M'ha agradat: Veure com treballen als altres països per setmana santa...

No m'ha agradat: ...veure com es treballa a Espanya per setmana santa. 

M’ha agradat: Que a Madrid es caguin a sobre i estiguin ja a 4 puntets...

No m’ha agradat: ...no poder ser al Camp Nou al Barça – Madrid. Ho trobaré a faltar.

M’ha agradat: Conèixer gent fascinant que no coneixia...

No m’ha agradat: ...que a vegades la gent no es deixa conèixer o fa falta molt temps per conèixer una persona.

M’ha agradat: Victoria Street...

No m’ha agradat: ...Princess Street. Tot en obres. 

M’ha agradat: Recordar Bòsnia...

No m’ha agradat: ...que alguns records siguin durs.

M’ha agradat: Les males notícies que arriben d’Espanya...

No m’ha agradat: ...el PP. Retalla en Sanitat i Educació, dues competències transferides a les autonomies.

M’ha agradat: The Ilusionist...

No m’ha agradat: ...que sigui trista. 

Penúltim dia als Meadows

Ell vesteix camisa i corbata, com els bons temps. La seva cara és blanca i no diu res. Ella camisa i faldilla, com abans. La seva cara és arrugada i ho diu tot. La dona recolza el seu cap a l’espatlla del seu marit a l’ombra d’un dels arbres. Gaudeixen com si fos l’última vegada que visiten els Meadows. Miren a l’infinit, tranquil·lament, i tasten tot el que està passant al seu voltant. No tenen pressa. Ho tenen tot fet. Al fons, centenars o milers de persones conversen, riuen, fan malabars, o juguen a futbol o rugby. Alguns mengen la carn de les barbacoes. Ell i ella semblen estar a un altre món. Al seu món.

Els veig tot just m’assento al tronc d’un arbre a llegir. Noel Gallagher ha posat música a Lothian Street, i després a Brougham, però no ha necessitat més de deu minuts. El sol em toca a la cara i obro el meu llibre, però abans els miro. Tot i que sospito que sóc l’únic que m’he fixat amb ells, em sembla impossible que la gent no els hagi vist. Els dos junts. Enamorats com el primer dia. Potser avui sigui l’últim. 

Provo de no quedar-me’ls mirant, així que per fi obro el llibre i em barallo amb les frases i paraules de la llengua de Shakespeare. Un honor fer-ho en aquesta ciutat tan bonica, en aquest lloc tan assolellat, i en un dia com avui. Fa dies que a Edinburgh és primavera i és tot massa bonic per perdre-s’ho. 

Però el món és injust i desequilibrat, i pels espanyols també ha arribat la primavera, així que és inevitable sentir com criden i donen la nota arreu del parc. Són a prop de trencar la bombolla que els cobreix a ell i ella, seria una llàstima. Seria un pecat. Penso el que ja fa temps que penso: són la vergonya d’Europa i ells no ho saben. Pobres, en tots els sentits. Uns juguen a futbol, altres escolten música ben alta, molts criden. Vull pensar que la majoria ha vingut a aprendre anglès o a estudiar. Al final de la tarda crec que no han estan fent ni una cosa ni l’altre. 

Una altra ullada als dos enamorats. El sol ha baixat i ell s’ha posat una jaqueta florescent. Probablement és la de la feina que algun dia va tenir, però entre aquest reflex i el reu rostre pàl·lid, m'inquieto. La seves cares són arrugades, i també blanques, com segurament ho són en aquests moments les seves ments, aparentment. 

Al cap d’una estona torno a mirar cap a ells i han marxat. Potser demà tornaran, potser no. Faran el mateix camí com sempre han fet, i estaran hores al parc sense dir-se res, amb les mirades en tenen prou. S’ho diuen tot. S'ho tenen tot dit. Aniran potser pel mateix camí com sempre han fet, agafats de la mà esperant fins l’últim dia. No serà avui. Potser demà o l'altre, però fins l’últim dia aniran junts als Meadows. Massa bonic per perdre-s’ho.