Celtic - Barça. No em pregunteu per què.

No em pregunteu per què però Catalunya i Escòcia tenim bona relació (molt abans dels processos de referèndum). No em pregunteu per què però catalans i escocesos ens portem molt bé. No em pregunteu per què però als culers ens agrada el Celtic i la gent del Celtic es desviu pel club blaugrana. No em pregunteu per què però veuria i viuria un Celtic – Barça a The Paradise mil i una vegades.

Ahir dimecres es donava l'ocasió. Catalans i escocesos es veien les cares a Celtic Park gràcies al seu emparallament en el grup de Champions League. Una bona ocasió per establir, o reforçar, llaços culturals, socials i esportius.

Més enllà del partit es va vendre Catalunya a Escòcia. Carles Vilarrubí, vicepresident del Barça va explicar l'importància del club pel nostre país. Allò del “Més que un club”. Més tard, vam poder assistir al mateix (preciós) auditori de la University of Glasgow per veure i sentir a Matthew Tree. Sí, un anglès a Escòcia explicant el que és Catalunya. Ni jo ni vosaltres ho hagués pogut explicar millor. L'escriptor, afincat al nostre país des de fa anys, va explicar l'Història catalana, la verdadera, i com es viu a l'actualitat. L'expoli fiscal i el genocidi lingüístic. El maltracte als ciutadans catalans malgrat allò que es diu des d'Espanya que ens tenen molta simpatia. Va posar alguns exemples que van fer riure (per no plorar) als oients a la sala. Alguns escocesos, molts catalans.

Més tard els Amics de les Arts van tocar per uns quants en una sala també de l'Universitat, després de Jean Paul, 4-3-3 o L'home que treballa fent de gos, el grup català es va prestar a contestar preguntes dels alumnes que estudien català a Glasgow. Amb paciència, amb simpatia, amb tranquil·litat i amabilitat. Així es fa Catalunya. Així som els catalans, no em pregunteu per què.

I ja a la tarda a el que anàvem. A fer futbol, amb tot el que comporta. Veure la ciutat, cerveses, amics, i bon rotllo. I a Glasgow, amb la gent del Celtic, això es multiplica per mil, no em pregunteu per què. La fan zone plena i els culers benvinguts. Acostumats a ser maltractats i insultats arreu d'Espanya, la rebuda dels catòlics va ser genial; xerrades, riures, comentaris i fotografies incloses...no em pregunteu per què.

I després, The Paradise. La meva tercera vegada a l'estadi del Celtic. La millor afició del món cantant amb una sola veu totes les cançons, i amb un mateix cor un himne: You'll Never Walk Alone. Impossible no emocionar-se. Impossible no cantar amb ells. Impossible no ser del Celtic. Impossible no recordar moments com aquests. Impossible no patir i gaudir. Un dia genial. Un dia per no oblidar. Un dia per recordar. I fixeu-vos, que no parlo del resultat. No em pregunteu per què...

El futbol és un esport d'11 contra 11 on quasi sempre guanya el Barça i els del Celtic sempre canten més alt.