Una tarda i un miracle a Murrayfield

Ni podia faltar la pluja, ni podia faltar jo. Tenia l'oportunitat de veure Escòcia – Irlanda a Murrayfield i no deixaria passar aquesta ocasió. El derbi celta del Sis Nacions, en directe, en viu. És una cosa que s'ha de fer una vegada a la vida encara que no siguis aficionat al rugbi. I no, no va decepcionar.

Rius de gent anant a l'estadi amb bufandes, samarretes i banderes. I els kilts. Juga Escòcia i toca engalanar-se amb el tartan del propi clan. Això, no és la guerra, però se li acosta. El Sis Nacions, ocasió de gala.

Pels carrers, irlandesos i escocesos junts i barrejats. Això no és futbol. Els bars plens a banda i banda de la carretera, i els gaiters tocant, anuncien que Murrayfield s'acosta, fins que apareix. I sí, imposa. Les tradicions sempre m'ho han fet.  És el moment de la prèvia i tothom fa la cervesa, xerra i canta. També per comprar la bufanda a última hora i buscar el seient. Em toca a la zona nord al segon anell. No hi cap ningú més. Això és el Sis Nacions. Això és Murrayfield. 

A l'estadi hi era tothom. Molts nens, molts joves, molta gent gran; de fet, molt de tot. Molts irlandesos, un poble acostumat a viatjar. Al meu voltant classe mitjana-alta. Al meu costat seu una senyora amb un curiós barret que no hi entén res rugbi, possiblement tampoc de futbol. Inexpressiva, esperarà que el seu marit li expliqui les jugades pacientment. Éll, amb boina, ho aplaudirà tot, tant, que no descobreixo si va amb Escòcia o amb Irlanda fins la segona part.

I sí. Arriba el moment. El moment dels himnes. Pell de gallina amb l'Ireland's Call que canten els milers d'irlandesos que hi ha al camp. Feia anys que esperava aquest instant, en part, culpa d'O'Driscoll i O'Gara. I finalment, el Flower of Scotland, i un s'emociona quan els gaiters paren de tocar, i deixen que el poble escocès canti a capel·la. Si algun dia es va inventar el Sis Nacions no va ser per evitar disputes entre anglesos, escocesos, gal·lesos o irlandesos, sinó per moments com aquest. Encara no havia començat el partit i, per mi, ja podiem recollir i anar cap a casa.

El quinze del card es presentava al partit amb més opcions de les que ha tingut mai en els últims anys, acostumat a barallar-se per no quedar-se amb la cullera de fusta. Com havia passat la temporada passada. Irlanda, tocada després de la seva última derrota a Dublin contra l'enemic anglès, necessitava una victòria per respirar i no perdre la pista a Anglaterra, clara favorita per endur-se el Sis Nacions d'aquest any.

Abans de començar el partit els del trèvol eren favorits, i així ho van demostrar al camp, amb una possessió i un domini del joc que Escòcia mai va tenir. Irlanda va posar el rugbi, Escòcia els punts. Els irlandesos ho intentaven trenant jugades d'atac una vegada i una altra, però xocaven amb la sòlida defensa escocesa. Mentre la senyora del meu costat anava preguntant i descobrint el rugbi cop a cop. Passada a passada. Falta a falta.

El debutant irlandès Paddy Jackson no és O'Gara però és l'únic que aconsegueix tres punts per Irlanda al finalitzar la primera part. Ha estat un primer temps defensiu. Irlanda xoca contra el mur escocès. La segona part s'anima i amb ella la senyora que tinc al costat. S'ha posat una manta mentre el partit s'escalfa. Gilroy, pels del trèvol, fa un assaig que Jackson no aconsegueix arrodonir amb el xut de càstig. A partir d'aquí, Escòcia s'ho creu. Escòcia desperta. També la senyora del meu costat que pregunta i pregunta. Sense talent, ni idees en atac, el XV del card remunta un partit i arrodoneix el miracle a base de xuts, a l'anglesa. Quatre de Laidlaw i un final d'infart, culminen la gesta. Escòcia venç Irlanda i esclaten les apostes i les previsions més optimistes. 

Qui ens podia assegurar que Escòcia estaria trepitjant-li els talons a Anglaterra després de tres partits? I que Irlanda i França jugarien entre ells per evitar les últimes posicions? Ningú. Però això és rugbi. Entrega, intel·ligència, força, col·lectiu i emocions. Però també sorpresa, no és monopoly del futbol o el bàsquet. Sorpresa, com la que es va endur la senyora del meu costat. Contenta cap a casa. Plovia com sempre però ella s'ho havia passat com mai. Com jo, m'havia divertit, havia patit i m'havia emocionat. Ella era escocesa. Jo no, però casi.