Viatjar és arriscar-se, aprendre, descobrir i construir. Una barreja de pors i il·lusions que no sempre ens deixen un bon sabor de boca. Sovint el tast és amarg, d'altres és dolç i d'altres, és del tot salat. Com la sal de mar. Aquest és el gust que li queda a Soraya quan viatja i retorna als seus orígens. Quan descobreix Palestina.
Decidida a recuperar una petita quantitat de diners que el seu avi va deixar el 1948 en un banc, la protagonista de Salt of This Sea abandona Brooklyn per anar conèixer els seus orígens. Per recuperar el que li pertany.
Ràpidament descobreix el més salat de tots els països: Israel asfixia. Humilia. Escanya. Ridiculitza. Per allà on passa no hi deixa créixer res. I no parlo del que fa amb Palestina (que també) sinó del dia a dia. De les persones. Dels individus. I en el seu cas, dels estrangers que arriben al país. Soraya, ciutadana americana, viu en les seves pròpies carns el que fa l'estat hebreu amb els de fora, en nom de la seguretat comuna. En nom d'Israel. En nom de Déu. Més tard, descobrirà el que fa amb els Palestins. Un holocaust lent i dolorós. Una shoah a la inversa.
No aconsegueix el que venia a buscar, la petita fortuna del seu avi, però en realitat era una excusa. Buscava els orígens, no els diners. El seu viatge serveix per arrelar-se a un lloc. Una petita regió que tot i que té un gust amarg, i fins i tot salat, és dolça per dins. Són la seva gent. És la seva terra. I allà decideix quedar-s'hi.
Però les injustícies arriben de totes bandes. Són tortures xineses. Petites gotes. Petites humiliacions que apareixen en el dia a dia per fer allò més bàsic i elemental. Psicologia d'una guerra no declarada. I ràpidament s'adonarà de com és d'eficaç aquest càstig constant, ja que la gent del seu voltant està rendida, desanimada. Volen volar, volen viure moments més dolços. Estan abatuts. Farts d'aquest Mediterrani que no poden ni veure ni tastar, estan decidits a fugir. Ella però es queda a la terra del seu avi, al mar del seu avi. Intentant posar el seu gra de sorra, no de sal. Ella vol construir, no destruir.
Decidida a recuperar una petita quantitat de diners que el seu avi va deixar el 1948 en un banc, la protagonista de Salt of This Sea abandona Brooklyn per anar conèixer els seus orígens. Per recuperar el que li pertany.
Ràpidament descobreix el més salat de tots els països: Israel asfixia. Humilia. Escanya. Ridiculitza. Per allà on passa no hi deixa créixer res. I no parlo del que fa amb Palestina (que també) sinó del dia a dia. De les persones. Dels individus. I en el seu cas, dels estrangers que arriben al país. Soraya, ciutadana americana, viu en les seves pròpies carns el que fa l'estat hebreu amb els de fora, en nom de la seguretat comuna. En nom d'Israel. En nom de Déu. Més tard, descobrirà el que fa amb els Palestins. Un holocaust lent i dolorós. Una shoah a la inversa.
No aconsegueix el que venia a buscar, la petita fortuna del seu avi, però en realitat era una excusa. Buscava els orígens, no els diners. El seu viatge serveix per arrelar-se a un lloc. Una petita regió que tot i que té un gust amarg, i fins i tot salat, és dolça per dins. Són la seva gent. És la seva terra. I allà decideix quedar-s'hi.
Però les injustícies arriben de totes bandes. Són tortures xineses. Petites gotes. Petites humiliacions que apareixen en el dia a dia per fer allò més bàsic i elemental. Psicologia d'una guerra no declarada. I ràpidament s'adonarà de com és d'eficaç aquest càstig constant, ja que la gent del seu voltant està rendida, desanimada. Volen volar, volen viure moments més dolços. Estan abatuts. Farts d'aquest Mediterrani que no poden ni veure ni tastar, estan decidits a fugir. Ella però es queda a la terra del seu avi, al mar del seu avi. Intentant posar el seu gra de sorra, no de sal. Ella vol construir, no destruir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada