"The Wrong Man" o com Hitchcock és l'home adequat.

The "The Wrong Man" no és la típica pel·lícula de Hitchcock. No té cap assassinat, ni intriga, ni escenes brillants, i de fet, ja ell mateix ho adverteix al principi de l'obra, aquesta obra està basada en una història real, la de Manny Balestrero, un músic de Nova York que ho té tot. Una dona bonica, dos fills i una feina de músic en un local de Manhattan.

D'un dia per l'altre la seva vida fa un tomb i és acusat de múltiples robatoris. El detenen, l'acusen, l'empresonen i el jutgen. Tot això sense saber ell per què. Es troba en un laberint del que no sap sortir perquè no sap, bàsicament, com hi ha entrat. És víctima de la societat que l'envolta i totes les seves estructures, una formiga en un mar d'aigua. Un homenatge cinematogràfic a “El Procés” de Kafka.

Manny haurà de demostrar però, la seva innocència. No hi ha cap escena de terror, ni pànic. Sí d'ansietat, tensió en tota la seva situació. Diferents testimonis l'acusen, policies l'interroguen i troben fets que no quadren, i mica en mica, Hitchcock ens va convencent que potser sí que Manny és culpable. Però no.

Finalment, Balestrero, interpretat per Henry Fonda, posat en llibertat després de pagar una fiança i es demostra que havia estat una equivocació. Un home, molt semblant a ell havia comès tots aquests crims. Tot havia estat un enorme malentès que quasi provoca la fi de la seva carrera, reputació i vida. I en part, sí que la provoca. En aquest procés, Manny recupera la dignitat però perd la seva dona, Rose, que embogeix, s'aïlla completament del món i es culpa a si mateixa de tot el que li està passant al seu marit. Una fotografia del que era la dona dels anys cinquanta, amb aquesta càrrega de responsabilitat sobre la seva parella. “El que li ha passat al meu marit, en el fons, és culpa meva” aquesta seria la reacció de Rose davant el procés. Això la portarà a haver d'anar a un centre psiquiàtric, on viurà aïllada de tot i de tots.

Amb el segell de Hitchcock, "The Wrong Man" és una bona obra que critica el poder establert, les seves estructures, i com de fràgil pot arribar a ser una persona enmig d'un mar de policies, advocats i ciutadans. I com aquests poden marcar per sempre més el destí de les nostres vides. Hitchcock ho fa sense caure en el dramatisme, sense caure en l'intriga que li és característica, sense caure en la facilitat de retratar una situació angoixant de forma sensacionalista. Ho fa demostrant que pot fer altres coses que punyalades, crits i assassinats. Ho fa demostrant que ell és l'home adequat. Ho fa perfecte.