Dispara, yo ya estoy muerto

És la primera vegada que acabo un llibre, m'aixeco i aplaudeixo. O sigui, que el llibre no és normal. Diu molt d'una novel·la. M'ha despertat diverses emocions ja sigui positives o negatives, des de pena a ràbia, passant per l'alegria i sobretot, l'empatia. "Dispara, yo ya estoy muerto" de Julia Navarro obliga a posar-se al lloc de l'altre. Veure-ho tot des de l'altre banda. En aquest cas, veure el conflicte Israel-Palestina des dels dos cantons. I aconseguir posar-se del costat dels dos, no és fàcil. Ella ho aconsegueix.

Una militant d'una ONG s'encarrega de fer un informe sobre una petita vila de Palestina. Coneix la versió musulmana. Ara li falta la jueva. Durant dies conversarà amb el vell Ezequiel que li anirà explicant la història de la seva família i la seva versió mentre l'alterna amb la versió musulmana que la protagonista ha anat descobrint amb anterioritat. Cap d'ells enganya. Cap versió és diferent. Els fets són els mateixos però canvia la perspectiva de veure les coses. Una perspectiva que sembla, encara a dia d'avui, irreconciliable.

En aquesta història els protagonistes ens fan viatjar en el temps i en l'espai. És la història d'una família jueva de finals del s.XIX que es veurà obligada a emigrar de Varsòvia a Sant Petesburg. I més tard a París. Per establir-se definitivament a Jerusalem ja durant el segle XX.

Però també és la història d'una família palestina que viu sota el poder de l'imperi otomà primer, després sota domini britànic i que ha de veure com finalment el poble jueu, els va arraconant poc a poc fins a fer-los fora de la seva terra. Al principi poden viure tots junts. L'enemic és comú. És el mateix. Més tard, l'enemic és a casa, són els jueus o són els palestins. Fins l'actualitat.

Mil pàgines per veure l'evolució d'un conflicte etern on Julia Navarro entrellaça fets i famílies jueves i musulmanes que aconsegueixen viure en armonia però generació a generació hom pot veure que els llaços es van desfent. Viure junts es fa asfixiant. Impossible. Molt a pesar dels propis protagonistes.

Una bona barreja de fets històrics amb ficció, “Dispara, yo ya estoy muerto” és un llibre que obliga a estar atent, a somriure, a enfadar-te, a plorar. I en definitiva, a emocionar-te. Una obra on Julia Navarro aconsegueix el que molts autors no poden després de crear una història brutal, que és el fet d'acabar-la bé. Sorprèn al lector. El final ho deixa tot en l'aire. Diu que ens hem de posar tots a la pell dels altres. Diu que no hi ha veritats absolutes. Diu que al final hauran de viure junts. Diu que el nostre passat és important. Diu que el futur depèn de nosaltres. El final, diu el mateix que el títol “Dispara, yo ya estoy muerto”. Així que el lector només pot aixecar-se i aplaudir. I això, diu molt.