Si m'agrada el futbol és
perquè el meu pare m'hi portava. En el nostre cas no anàvem al Camp
Nou sinó al Camp del Cervantes, l'antic camp del Palamós. Sí,
nosaltres érem del Palamós. Érem, i ho som.
Si m'agrada el futbol és perquè cada dues setmanes a la falda, o no, del meu pare (jo era molt mogut) veia molta gent al mateix lloc. I tots cridaven molt. I sonava un himne que m'encantava quan sortien els nostres jugadors al camp. I podia menjar pipes. I els amics del meu pare es tornaven bojos insultant l'home de negre. Dels arbres de l'estadi hi penjava una nina inflable vestida de negre i molta gent portava paraigües tot i no amenaçar pluja. Jo no ho entenia però el linier ho entenia a la primera. Era tot un altre món.
Si m'agrada el futbol és perquè vaig passar tardes i tardes a en aquell camp, allà vaig acostumar-me a guanyar fins que els temps van canviar en el club degà, i un xic més gran em vaig acostumar a perdre. Em vaig acostumar al futbol i el vaig estimar. No era només 11 jugadors jugant amb una mateixa samarreta i un mateix escut, el nostre, contra 11 jugadors contraris. Al Cervantes, mentre anàvem pujant de categoria, anàvem mirant partits o fins i tot jugant a la pista de patinatge del costat vam aprendre què és el futbol I vam somiar a ser futbolistes. Tot perquè el meu pare em portava a futbol com molts pares van portar als seus.Com els nostres avis varen portar als seus fills.
Aquesta setmana hem vist com a Can Barça tot això ja s'ha acabat. Rosell ha decidit que en el proper Barça – Madrid els nens menors de 7 anys no podran seure a la falda del pare o l'avi. “M'estimo més el titular: Rosell no deixa entrar als nens que el de Rosell ha matat unnen”. Més enllà de les desafortunades declaracions Rosell es fa un flac favor, tant a ell com al Club. Perquè això mata al futbol i es perdran moltes coses amb aquesta decisió.
Es perdrà la cara del nen el primer dia que va al Camp Nou. Es perdran les preguntes al pare. Es perdran aquelles dues o tres hores en que pare i fill són casi la mateixa persona. Es perdran aquells records que més tard es recordaran els diumenges al migdia acompanyats per un bon àpat. Es perdran els nens que volen ser Messi, Iniesta o Puyol i tots els seus somnis. Es perdrà el sentiment per l'equip, pel club. Es perdrà el Barça i el futbol, perquè tant un, com l'altre, néixen a la falda del pare o de l'avi. Una autèntica escola.
Si m'agrada el futbol és perquè cada dues setmanes a la falda, o no, del meu pare (jo era molt mogut) veia molta gent al mateix lloc. I tots cridaven molt. I sonava un himne que m'encantava quan sortien els nostres jugadors al camp. I podia menjar pipes. I els amics del meu pare es tornaven bojos insultant l'home de negre. Dels arbres de l'estadi hi penjava una nina inflable vestida de negre i molta gent portava paraigües tot i no amenaçar pluja. Jo no ho entenia però el linier ho entenia a la primera. Era tot un altre món.
Si m'agrada el futbol és perquè vaig passar tardes i tardes a en aquell camp, allà vaig acostumar-me a guanyar fins que els temps van canviar en el club degà, i un xic més gran em vaig acostumar a perdre. Em vaig acostumar al futbol i el vaig estimar. No era només 11 jugadors jugant amb una mateixa samarreta i un mateix escut, el nostre, contra 11 jugadors contraris. Al Cervantes, mentre anàvem pujant de categoria, anàvem mirant partits o fins i tot jugant a la pista de patinatge del costat vam aprendre què és el futbol I vam somiar a ser futbolistes. Tot perquè el meu pare em portava a futbol com molts pares van portar als seus.Com els nostres avis varen portar als seus fills.
Aquesta setmana hem vist com a Can Barça tot això ja s'ha acabat. Rosell ha decidit que en el proper Barça – Madrid els nens menors de 7 anys no podran seure a la falda del pare o l'avi. “M'estimo més el titular: Rosell no deixa entrar als nens que el de Rosell ha matat unnen”. Més enllà de les desafortunades declaracions Rosell es fa un flac favor, tant a ell com al Club. Perquè això mata al futbol i es perdran moltes coses amb aquesta decisió.
Es perdrà la cara del nen el primer dia que va al Camp Nou. Es perdran les preguntes al pare. Es perdran aquelles dues o tres hores en que pare i fill són casi la mateixa persona. Es perdran aquells records que més tard es recordaran els diumenges al migdia acompanyats per un bon àpat. Es perdran els nens que volen ser Messi, Iniesta o Puyol i tots els seus somnis. Es perdrà el sentiment per l'equip, pel club. Es perdrà el Barça i el futbol, perquè tant un, com l'altre, néixen a la falda del pare o de l'avi. Una autèntica escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada