El Pequeño Nicolás és de còmic

El Pequeño Nicolás. Parlem-ne. El dissabte passat va aparèixer per primera vegada en públic, i en directe, a Telecinco. I va triomfar. És el personatge del moment i, m’atreviria a dir, de l’any, a Espanya. Les proves, va donar al voltant d’un vint per cent de share a la cadena, i tot, segons ell, sense cobrar.

L’entrevista va durar dues hores i, minut darrera minut, Francisco Nicolás Gómez anava revelant, en petites dosis, capítols de la seva curta vida. Només té 20 anys. El jove, va saber conduir i portar la situació d’una manera escandalosa. Cert és que els periodistes que tenia al davant no varen ser molt incisius i no varen fer mai les preguntes que havien de fer, però el control de la situació de Nicolás va sorprendre a més d’un. És fred com el gel. I no comet errors.

Assegura que ha treballat per la Casa Reial, el CNI, vicepresidència del govern espanyol, etc. Fins a set institucions s’han afanyat a desmentir-lo. Jo me’l crec i poso la mà al foc pel Pequeño Nicolàs. Per què han tardat tan poc a fer-ho? Per què ho haurien de fer si fos un boig? Normalment, amb personatges així la ignorància per part de les altes institucions és la que impera. Nicolás sap coses perquè ha estat treballant amb aquesta gent. I pot demostrar-ho. De fet, ja alguns l’hem vist gravant-se un vídeo on va escortat per diversos cotxes de policia. Només un cotxe oficial aconsegueix això. Em crec que el Pequeño Nicolás ha treballat per les més altres instàncies de l’estat. Altra cosa és com i quan ha cobrat per fer-ho. I això, és el que les altes institucions d’Espanya no volen que se sàpiga.

Hauria l’estat de posar en mans d’un noi de 20 anys algun tema? La resposta és no. Però tractant-se d’aquest estat en decàdència, estic convençut que va ser així. Segons va afirmar dissabte davant de tothom, Soraya Sáenz de Santamaría li va encarregar treballar per arreglar el "problema" català. I pot ser. És obvi que ell sol no ho podia fer però estic convençut que va ser un de les desenes d’agents que el govern ha enviat a Catalunya darrerament. Nicolàs va demostrar tenir molta informació en la seva aparició televisiva. Va donar noms, molts. Els justos.

I aquí és on em vull parar. Nicolàs és fred com el gel. I està molt segur de si mateix, segurament perquè està molt ben assessorat, possiblement per alguns agents del CNI que volen escampar la merda que corre per les clavegueres de l’estat. Nicolás utilitza el llenguatge perfecte per no caure en la trampa. La paraula “alegal” en comptes de “il·legal”, per exemple, demostra que sap el que diu, i com ho diu. Tot, sent conscient que té un judici que està sota secret de sumari, i que no ha de dir segons què. Poso la mà al foc pel Pequeño Nicolás.

Me’l crec. Veig a aquest noi aconseguint favors a polítics. Cobrant sobres a Génova. Reben ordres de les més altes instàncies de l’Estat i passant informació. Me l’imagino agafant l’AVE o circulant amb un cotxe d’algun Ministeri. Enclenxinat, camisa i jersei per sobre les espatlles, i amb les seves nàutiques a una reunió. L’estampa típica. Algú de vosaltres no creu que un nen de 20 anys no pot fer això en l’Espanya que vivim? Poso la mà al foc pel Pequeño Nicolàs.

Ara el noi es troba sol. És el cuc que corre per aquesta poma podrida que es diu Espanya. Abandonat per haver dit, o fet, quelcom que no hauria, i l’aparell de l’Estat s’ha posat a treballar per fer-lo callar. Tots els diaris avui treuen informació sobre ell. Negativa. I tots el titllen de boig. Totes les institucions el desmenteixen. Però per què m’hauria jo de creure a un Ministeri de l’Interior que treu informes falsos de presidents de la Generalitat o alcaldes de Barcelona, abans que un nen de 20 anys? Poso la mà el foc pel Pequeño Nicolás.

El que m’agrada d’ell és que ha introduït la política al món de la premsa rosa. El que li faltava a Espanya. Tots els programes de dissabte a la nit més acostumats a parlar de la Pantoja que no del Congrés dels Diputats, es disputen una frase d’aquest noi. Si sabíem que aquest país era de pandereta, ara la figura del Pequeño Nicolás ens confirma que també ho són les seves institucions i els seus dirigents.

Nicolás és gomina, nàutiques i caspa. És Mortadelo i Filemón dirigits per Torrente amb els diners de tots. Pepe Gotera i Otilio. És festa, cocaïna i limusines, una imitació xinesa (o espanyola) de The Wolf of Wall Street. Nicolás representa tots aquests patosos que governen aquest país com ho era el Botones Sacarino. Forma part d’aquestes institucions cegues i encegades com Rompetechos. El Pequeño Nicolás és de còmic. El problema és que és real. I no fa gràcia. Preocupa, o més aviat fa pena. Per això ens agrada.