Contra Catalunya es viu millor

Ja està, ja ha vingut. I tal com va arribar va marxar. Rajoy va estar aquest cap de setmana a Barcelona i tot segueix igual. Res s’ha mogut. El president del govern espanyol va aterrar a Catalunya, no per explicar-se millor als catalans, tal com ell mateix havia dit uns dies abans des d’Austràlia, sinó per dir que no es mou ni una mica. Ni un gest. L’enrocament del president del govern espanyol desespera a més d’un, que voldria algun moviment estratègic que apagui l’independentisme galopant que hi ha Catalunya. Però no, Rajoy fa la seva feina.

I la seva feina és escampar el missatge. El seu missatge. O sigui, seguir defensant que Catalunya és Espanya per la gràcia de Déu, que fer un referèndum és il·legal i que la majoria de la població catalana es vol quedar com està. I qui dia passa any empeny. I tot això ben alt i clar des de l’atrium del World Trade Centre de Barcelona.

Sí, Rajoy va venir a Barcelona però no a explicar-se als catalans sinó a explicar als seus que no es mou. Perquè el discurs el va fer davant de membres del Partit Popular, no davant la gent. Rajoy ni va trepitjar el carrer. Rajoy no va preguntar al poble. Rajoy va venir a sentir-se i a sentir-se aplaudit. Rajoy va venir a consolar el Partit Popular català que dia sí, dia també, deia que el 9N no se celebraria. I sí, va ser una festa. Rajoy va venir en qualitat de president del partit i no de president del govern.

I amb ell la plana major de la dreta espanyola. Diversos ministres, Esperanza Aguirre, alguns alcaldes i Sánchez Camacho. Junts i units per no dir res. Un mateix sostre, una visita per fer palès la falta de discurs i l’immobilisme d’un partit que aconseguirà el que ni s’imagina, destruir Espanya. I al capdavant, Mariano Rajoy. Mancat de carisma, credibilitat i capacitat per reconduir la situació.

Per més que l’aplaudeixin els seus a Barcelona. Catalunya és un bastió perdut pel PP, i Rajoy ho sap. Les seves paraules anaven encaminades no a ser escoltades a Catalunya sinó a la resta de l’estat. Els altaveus estaven a Madrid, no a Barcelona. Rajoy crida ben alt des de Catalunya perquè l’escoltin a Valladolid, Sevilla, València o Badajoz. 

Anar contra Catalunya dona vots i això és el que necessita el Partit Popular. Renunciar a 300 mil votants al Principat per guanyar-ne (o no perdren) a Espanya. Interessos de partit. El partit que s’autonomena més patriota. La seva pàtria s’aguanta per un fil. Mancada de tot. D’esperit i d’esperança. De discurs i de política. I en aquests casos, ja se sap, busca un enemic. I el PP fa temps que l’ha trobat, l’utilitza i funciona. Té la fórmula per seguir guanyant eleccions i a la vegada per destruir Espanya. Rajoy al final resultarà ser un gran estadista. Ho té claríssim. Contra Catalunya es viu millor.

El Pequeño Nicolás és de còmic

El Pequeño Nicolás. Parlem-ne. El dissabte passat va aparèixer per primera vegada en públic, i en directe, a Telecinco. I va triomfar. És el personatge del moment i, m’atreviria a dir, de l’any, a Espanya. Les proves, va donar al voltant d’un vint per cent de share a la cadena, i tot, segons ell, sense cobrar.

L’entrevista va durar dues hores i, minut darrera minut, Francisco Nicolás Gómez anava revelant, en petites dosis, capítols de la seva curta vida. Només té 20 anys. El jove, va saber conduir i portar la situació d’una manera escandalosa. Cert és que els periodistes que tenia al davant no varen ser molt incisius i no varen fer mai les preguntes que havien de fer, però el control de la situació de Nicolás va sorprendre a més d’un. És fred com el gel. I no comet errors.

Assegura que ha treballat per la Casa Reial, el CNI, vicepresidència del govern espanyol, etc. Fins a set institucions s’han afanyat a desmentir-lo. Jo me’l crec i poso la mà al foc pel Pequeño Nicolàs. Per què han tardat tan poc a fer-ho? Per què ho haurien de fer si fos un boig? Normalment, amb personatges així la ignorància per part de les altes institucions és la que impera. Nicolás sap coses perquè ha estat treballant amb aquesta gent. I pot demostrar-ho. De fet, ja alguns l’hem vist gravant-se un vídeo on va escortat per diversos cotxes de policia. Només un cotxe oficial aconsegueix això. Em crec que el Pequeño Nicolás ha treballat per les més altres instàncies de l’estat. Altra cosa és com i quan ha cobrat per fer-ho. I això, és el que les altes institucions d’Espanya no volen que se sàpiga.

Hauria l’estat de posar en mans d’un noi de 20 anys algun tema? La resposta és no. Però tractant-se d’aquest estat en decàdència, estic convençut que va ser així. Segons va afirmar dissabte davant de tothom, Soraya Sáenz de Santamaría li va encarregar treballar per arreglar el "problema" català. I pot ser. És obvi que ell sol no ho podia fer però estic convençut que va ser un de les desenes d’agents que el govern ha enviat a Catalunya darrerament. Nicolàs va demostrar tenir molta informació en la seva aparició televisiva. Va donar noms, molts. Els justos.

I aquí és on em vull parar. Nicolàs és fred com el gel. I està molt segur de si mateix, segurament perquè està molt ben assessorat, possiblement per alguns agents del CNI que volen escampar la merda que corre per les clavegueres de l’estat. Nicolás utilitza el llenguatge perfecte per no caure en la trampa. La paraula “alegal” en comptes de “il·legal”, per exemple, demostra que sap el que diu, i com ho diu. Tot, sent conscient que té un judici que està sota secret de sumari, i que no ha de dir segons què. Poso la mà al foc pel Pequeño Nicolás.

Me’l crec. Veig a aquest noi aconseguint favors a polítics. Cobrant sobres a Génova. Reben ordres de les més altes instàncies de l’Estat i passant informació. Me l’imagino agafant l’AVE o circulant amb un cotxe d’algun Ministeri. Enclenxinat, camisa i jersei per sobre les espatlles, i amb les seves nàutiques a una reunió. L’estampa típica. Algú de vosaltres no creu que un nen de 20 anys no pot fer això en l’Espanya que vivim? Poso la mà al foc pel Pequeño Nicolàs.

Ara el noi es troba sol. És el cuc que corre per aquesta poma podrida que es diu Espanya. Abandonat per haver dit, o fet, quelcom que no hauria, i l’aparell de l’Estat s’ha posat a treballar per fer-lo callar. Tots els diaris avui treuen informació sobre ell. Negativa. I tots el titllen de boig. Totes les institucions el desmenteixen. Però per què m’hauria jo de creure a un Ministeri de l’Interior que treu informes falsos de presidents de la Generalitat o alcaldes de Barcelona, abans que un nen de 20 anys? Poso la mà el foc pel Pequeño Nicolás.

El que m’agrada d’ell és que ha introduït la política al món de la premsa rosa. El que li faltava a Espanya. Tots els programes de dissabte a la nit més acostumats a parlar de la Pantoja que no del Congrés dels Diputats, es disputen una frase d’aquest noi. Si sabíem que aquest país era de pandereta, ara la figura del Pequeño Nicolás ens confirma que també ho són les seves institucions i els seus dirigents.

Nicolás és gomina, nàutiques i caspa. És Mortadelo i Filemón dirigits per Torrente amb els diners de tots. Pepe Gotera i Otilio. És festa, cocaïna i limusines, una imitació xinesa (o espanyola) de The Wolf of Wall Street. Nicolás representa tots aquests patosos que governen aquest país com ho era el Botones Sacarino. Forma part d’aquestes institucions cegues i encegades com Rompetechos. El Pequeño Nicolás és de còmic. El problema és que és real. I no fa gràcia. Preocupa, o més aviat fa pena. Per això ens agrada. 

Raons per no creure en la democràcia (espanyola)

Carlos Floriano, Vicesecretari General del PP. 

Fes-ho si tens cullongs!

En els últims anys José Antonio Monago, president d'Extremadura i membre del Partit Popular, s'ha destacat per ser un il·lustre polític. Un il·lustre polític que ha exigit transperència al Govern central i als autonòmics, els ha presionat a través dels micròfons i sempre ha lluitat per no ser menys que els catalans, que viuen del diner que genera Extremadura. Sí, ja ho recordeu. Allò de "Cataluña pide y Extremadura paga". Monago donant lliçons. A alguns, ens va cansar ràpid. Per fals, mentider i repetitiu. 

Ara Monago té un problema, ha d'explicar aquests 32 viatges que va fer a Canàries quan era Senador per Extremadura, una notícia que destapa el Publico.es, que afegeix que va viatjar en primera classe i sense la seva dona. Un anar i venir que es va donar entre el 2009 i el 2010 i que costarà d'explicar. En nota oficial justifica aquestes visites a Canàries amb l'excusa que com a Senador, havia de viatjar per tota Espanya. Algú se'l creu? Resposta: no. De fet, els seus companys de cambra a les illes ja l'han desmentit. En fi, d'una illa a una altra. Del Senat, cambra caduca i inútil; a les Canaries, paradís vacacional.

Pel que sembla Monago anava a visitar a la seva amant. O com diu La Vanguardia, suposada novia. Curiós adjectiu, quan ella mateixa confirma aquestes visites però afirma que no sap com es pagaven aquests viatges. No cal ser Sherlock Holmes per averiguar-ho. José Antonio Monago, dirigent del PP i abanderat de la lluita contra la corrupció, contra la mentida i contra Catalunya. El polític impol·lut, sembla que ara no ho és tant i no parla tant alt i clar com en altres temes. No vol micròfons aprop ara. Curiós. 

Monago. Un altre. Un més a la llarga llista de dirigents del PP corruptes (alguns pressumptament). De membres que van perdent la careta i callant la boca grossa que tenen. Un més a la llista i ja en van uns quants: Acebes, Rato, Granados, i un llarg elenco de personatges que destrueixen Espanya més del que ho pot fer qualsevol dels separatistes catalans que tant odien. Monago, la situació és extrema, i la teva cara molt dura.

Ara l'extremeny té una boníssima oportunitat per justificar aquests viatges a les Canàries, que com a representant del Senat, segur que van resultar d'allò més fructíferes. Pot justíficar que ell va pagar-se tots els viatges de la seva butxaca i no dels nostres impostos. El que tingués un amant no ens importa. Té una bonica oportunitat per erigir-se com a polític espanyol diferent a la resta. Monago. Et tocarà donar la cara i explicar-ho fil per randa. Fes-ho per demostrar que ets un polític net. Fes-ho per demostrar que no ets com ells. Fes-ho per netejar la teva imatge. Fes-ho i t'aplaudirem. Fes-ho, i diga-ho clar i català, com tu saps i alguna vegada has fet. Fes-ho, "si tens cullongs!". 

@palamospower

Cassoles per canviar-ho tot

Buides fan sorroll si les piques. I bastant molest. Un soroll metàl·lic que s’escampa i s’escampa i repica a les parets. I t’entra per les orelles i se’t posa al cervell. Si la piques al balcó és perillos, perquè és encomanadís. El conjunt de sorolls de moltes cassoles picant no és molest, sinó és un soroll de protesta. 

Ahir a molts carrers de la ciutat de Barcelona, i de Catalunya en general, es va sentir aquest soroll de protesta. Volem votar. I ho hem demanat de diferents maneras. Ho hem fet tot: ho hem demanat formalment, ens hem manifestat, ens hem agafat les mans i hem travessat el país, hem fet una V de quasi dos milions de persones. Ni un gest de violència. Però, tot i això, la resposta és la mateixa. No a tot. 

Ahir, un petit pas més. Ara toca picar les cassoles buides com en el seu moment sonaven a Argentina per primer cop per protestar contra “el Corralito”. També sonen com varen sonar pel “No a la Guerra”. Ara sonen pel Sí a la democràcia. Pel dret més bàsic que pot tenir un ciutadà en un país occidental, el dret a vot. Sonaven ahir a les deu. No hi ha gana, però hi ha ganes. Ganes de votar. 

La gent no protesta per un plat a taula, almenys no tots, però si seguim així potser sí que ho acabarem fent tots. Espanya ens escanya. No ens dona ni un plat servit, ni ens el deixa cuinar. Amb Espanya la cassola sempre ressona i sempre està buida. Les cassoles sonaven ahir contra la prepotència de l’Estat, contra la falta de democràcia, contra aquesta prepotència castellana, contra aquesta falta de dignitat. Sonaven contra Bàrcenas, les targetes negres. Contra el Matas alliberat, contra la gestió de l’Ébola i contra l’atur. Contra la corrupció. Contra el PP i contra el PSOE. Ull, també contra Pujol. Contra el de sempre. Les cassoles ressonaven com mai per acabar amb el de sempre.

Quan comencen a sonar cassoles buides al carrer, és significatiu. Van sonar a Argentina i van caure diversos governs. Van sonar per la guerra d’Iraq i va caure un govern mentider. Al final, les cassoles ens indiquen que estem al final del camí. Catalunya vol un canvi i les cassoles són la seva veu, com ho seran els seus vots aquest diumenge. Volem marxar. Volem l’independència. Volem que sonin les cassoles arreu. Les cassoles van acabar amb “el Corralito” i amb Aznar i els seus (per una temporada). Volem soroll que molesti. Sorolls de protesta. Volem cassoles. Cassoles per canviar-ho tot. 


@palamospower

Tots negres i el blanc de tots

Fernández Díaz ha reconegut que sí, que es varen llançar pilotes de gomacontra els immigrants que intentaven arribar a Ceuta. Bé, a l'aigua, diu ell. El ministre de l'Interior desmentia així la versió de la Guárdia Civil degut a unes imatges on es veia el cos de policia disparant contra els sense papers. Cap dimissió. I ja ve sent habitual que en el Ministeri de l'Interior, es digui una cosa, després es reconegui una altra, i ningú dimiteixi. Ni caps de cossos policials, ni secretaris generals, ni el mateix ministre.

El dirigent del PP ha hagut de rectificar gràcies a unes imatges que han corregut com la pólvora a la xarxa i que desmenteixen totes les versions de la Guardia Civil. En el segle XXI encara es pensen que ens poden enganyar. S'agafa abans un mentider que un coix, i més amb internet. Que potser es pensa que som tontets? Doncs segurament sí. Però com que no hi ha cap càstig polític, doncs a seguir mentint amb total impunitat. I qui dia passa any empeny i qui immigrant dispara, bona feina fa; deu pensar el bo de Fernández Díaz.

Fins aquí tot normal. Polítics mentint sense cap impunitat. Però el Ministre és un xic incongruent. Forma part del partit que defensa aquest canvi de llei sobre l'avortament. I també són conegudes les seves fortes conviccions catòliques. Forma part d'aquell grup que diu “Sí a la vida”. Però aquest sí, és un sí a segons quina vida. Si és un fetus sí, però si és un "negret" de l'Àfrica, llavors no. 

En principi, amb el primer no està demostrat que tingui vida pròpia. Els metges no es posen d'acord. Amb el segon està claríssim. Té vida, és igual d'on vingui i el seu color de pell. Però per Fernández Díaz això és el de menys. És de fora, és negret i se l'ha de disparar. Doble moral. La doble moral de sempre. De la dreta més rància, la que de cara diu una cosa i per l'esquena en fa una altra. De la d'anar a avortar a Londres o la de les mares solteres (llegeixis aquí Sánchez Camacho). La del castellà prohibit a Catalunya però que després el parlen a per tot. (llegeixis qualsevol demagog de PP i Ciutadans).

Mentre a uns els salvem la vida en nom de Déu, a altres els disparem i els hi intentem treure la vida en nom d'Espanya i d'aquesta Europa tan democràtica. Doble moral. Com sempre, la d'aquest govern que fa pudor de resclosit, que divideix, acusa, crispa, aixafa i humilia als que no són com ells. Als que es miren per sobre l'ombro.

L'expressió pot ofendre a algú però és més adequada que mai: estic negre. (ja estic esperant alguna crítica dels puristes). Negre del seu govern i de vostè. De les seves decisions i de les seves actituds altives i prepotents. Negre de les seves declaracions. Negre de tanta impunitat i mentida. Negre de tot. I no sóc l'únic. Som un exèrcits de persones que estem negres. Ens vindrà a disparar a tots senyor Fernández Díaz?. Algun dia vostè serà el blanc. El blanc de tots.  

Portada als morros o com l'Alícia se'ns torna independentista

A l'Alícia li han dit que NO. La líder del Partit Popular català s'ha presentat a Madrid amb una proposta de nou finançament per Catalunya, i la resposta a la capital ha estat la de sempre: hermetisme davant qualsevol canvi en el sistema fiscal de l'estat. De fet, hermetisme davant qualsevol canvi, ja sigui fiscal, educatiu, democràtic, cultural. Tant li fa què sigui o què pretengui, el més important, sembla que és, d'allà on vingui. Si ve de Catalunya, la resposta és NO. Sempre NO.

La intenció de Sánchez Camacho era aconseguir un repartiment fiscal més just per Catalunya per tal d'evitar l'augment de l'independentisme, per tal de no donar més raons a tots aquells que fa anys que diuen que no hi ha res a fer amb Espanya. I ha estat Espanya, en aquest cas el seu govern, qui ha donat una raó més a l'independentisme. No hi ha res a fer, tan si ets d'ells com si ets del PP.

Portada als morros. Això és el que ha rebut l'Alícia que ha entès per fi, què s'hi cou a Madrid. Avui, la líder del PP català ha començat a ser una mica més independentista. Ha començat a tastar la medicina que reparteix el seu propi partit.

El cert és que aquesta negativa planteja unes quantes reflexions.

La primera, com de gran ha de ser l'onada sobiranista que la líder del Partit Popular es planti a Madrid predicant que cal fer alguna cosa per trencar aquesta força. Cal donar un xic a Catalunya sinó Catalunya se'n va. Sembla que ja no només ho veu la “minoria” que va sortir al carrer la passada Diada, sinó que també ho veu la “majoria silenciosa”. Senyors això és seriós.

La segona, és com d'espantat està el PP català que veu que ha de fer gestos a Catalunya i a Madrid per tal que el germà petit, Ciutadans, no se'ls mengi el poc espai polític que tenen. L'Alícia pensava que manant els seus es podria guanyar un punt, calmar els ànims, i esclafar l'unionisme de nova volada. Però no. No hi ha ningú, ni cap proposta a l'altra banda.

La tercera reflexió ja quasi que la sabem tots. L'hermetisme espanyol. Espanya diu que NO a tot. A un pacte fiscal, a una immersió lingüística de resultats sobradament demostrats, al dret a decidir, a invertir més en infraestructures, etc. El més important és que si ve de Barcelona cal dir NO. És igual què es demani, i avui també ha quedat demostrat, qui ho demani.

La quarta reflexió estaria al voltant de les reaccions aixecades per aquesta demanda de Sánchez Camacho. Diferents barons del PP de diverses comunitats han saltat exaltats sota la bandera del “tots hem de ser iguals i no acceptarem negociacions bilaterals o regals a Catalunya”. Igualtat quan interessa. Quan a Catalunya no se li tornen els diners, quan a Catalunya s'inverteix menys, quan a Catalunya no es torna el que se li deu; llavors, ja no volen tanta igualtat. Han tardat molt poc els diferents presidents de les comunitats autònomes a saltar, escandalitzats, i és que sortir als mitjans per “defensar” el seu territori davant el monstre català, també dona vots. Correm tots davant els micròfons. Alguns fins i tot han amenaçat, amb un referèndum. Quin cinisme...

Alguns a Madrid pensaran que han aguantat un cop més l'envestida i que l'Estat en surt reforçat. Cospedal estava radiant amb la seva cara falsa de sempre. Potser a Espanya, on això és una pilotada cap endavant a una pilota que al final els hi esclatarà a les mans. Però a Catalunya és diferent. Avui qui en surt, un xic, reforçada és l'Alícia, en la seva versió de nena bona, que ha anat a Madrid a intentar-ho. Lara Bosch, i els seus amics, ja no li podran treure res en cara. Ho ha intentat. Sánchez Camacho se'n va fent morros cap a l'AVE, l'Alícia continua vivint en el seu país de les meravelles, però avui, entre tu i jo, l'Alícia se'ns ha fet un xic més independentista. Un parell de cops de porta als morros com el d'avui i votarà SÍ.

La Thatcher vol ser Cruyff

Esperanza Aguirre plega i ningú la creu. La presidenta de la Comunitat de Madrid anunciava avui, visiblement emocionada, que deixa el càrrec i es retira de la primera línia política, per motius familiars. Però la seva vida, sobretot en els despatxos, ens fa pensar que darrera d'aquesta decisió, i davant el moment pel que passa Espanya, hi ha alguna cosa amagada. La Thatcher espanyola no fa les coses perquè sí. Tots els seus moviments compten, els fa amb alguna raó, sempre hi ha alguna cosa per amagar. Aguirre és de tot menys innocent. I aquest cop, per tant, tothom aposta per un nou moviment.

Ràpidament han sorgit els rumors. Alguns diuen que no està d'acord amb l'actitud de Rajoy amb el prolema català i amb l'excarceració de Bolinaga. Apareixeran noves versions a partir d'ara. Així que les tres opcions pel futur de la “lideresa” podrien ser:

Primera: Simplement el retirar-se de la política de primera línia. O sigui, creure'ns-la. Amb seixanta anys, Aguirre va superar un càncer de mama fa molt poc i també un accident d'helicòpter amb Rajoy. Moltes emocions. La vida política d'alt nivell comporta un gran desgast, moltes hores de feina, trucades, controlar els mitjans, reunions, mítings, congressos, conspiracions...així que la comtessa de Murillo ha decidit acabar amb això. Tornar a la seva vida “normal”, la de funcionaria de l'Estat. La mort d'un familiar proper i el naixement dels seus néts haurien fet reflexionar la “lideresa” i com ella ha dit “tengo ganas de vivir”. Així que ens la creurem.

Segona: Seria la de no creure'ns-la. O sigui, que Aguirre fa aquest gest per, en realitat, aspirar a algun altre càrrec. Després de 42 anys en política la presidenta de Madrid es prepararia per fer el salt a la presidència del govern. De sobres és conegut que Rajoy i Aguirre no es traguen, i que aquesta ja va intentar que el gallec saltés de la cadira en el congrés del PP a València. No se'n va sortir. Ara, amb una Espanya ofegada, on Catalunya i Euskadi apreten, i Alemanya ordena, l'opció d'una dreta patriòtica i més populista guanyaria enters, i vots, a llocs com Valladolid, Burgos, i una llarga llista de ciutats i pobles de les Espanyes. Aguirre seria qui representaria aquesta opció. I per tant, no deixaria la primera línia política sinó que s'hi posaria de ple. Als 60 anys.

L'última seria l'opció Cruyff. O sigui, mantenir-se a l'ombra. Fer veure que no hi ets però hi ets. Seria fer aquella política que no surt als diaris ni a les televisions. Aquella amb la que s'arriba a dalt de tot i es controla més que mai, tot, allunyat de les càmeres. La “lideresa”, potser falta de motivació o obligada per qüestions de salut o personals, es dedicaria a fer només política de partit. A conspiar. I aquí també estaria en perill la cadira de Mariano Rajoy. O és que algú es creu que Esperanza Aguirre pot deixar la política d'un dia per l'altre? De treballar 14, 13 o 12 hores a no fer res? A Esperanza li agrada el poder, que li facin la pilota, dir mentides, somriures falsos, la vida madrilenya. La seva particular “movida madrilenya”.

Només ella, i segurament uns quants més, sabran què farà Esperanza Aguirre. Si ho deixa definitivament, si aspira a algun càrrec superior, o si fa política a l'ombra. Jo crec que la Thatcher vol ser la Johan Cruyff del PP, més que res, perquè crec que no pot viure sense política, com l'holandès no pot viure sense el Barça. Encara que sigui per criticar i destruir, estaran allà. Una al PP, l'altra a Can Barça. Només el temps dirà.

El que sí sé és que amb aquesta retirada, o aquest parèntesi, qui en surt malparat és l'independentisme. Com Thatcher va fer Escòcia, Aguirre ha encès més que ningú la flama catalanista i independentista dels catalans. Més viu que mai, aquest moviment sobiranista necessita referents que ens segueixin encenent la sang quan tota aquesta eufòria de l'11 de Setembre s'hagi rebaixat. Necessitem rostres i frases conegudes que ens recordin qui és l'enemic. Esperanza tu eres, i ets l'enemic. Encara no has marxat i ja vull que tornis.

La lluita de la setmana

M’ha agradat: veure el sol…

No m’ha agradat: …que nevés dos dies sent mes d’Abril.

M’ha agradat: Fer el guiri fent un tour turístic i tenir de guia una gran persona...

No m’ha agradat: ...conèixer tant poc de la ciutat on visc. 

M’ha agradat: El MIC a Palamós. Sempre dona vida al poble...

No m’ha agradat: ...que aquest any me l’he perdut per primer cop.

M’ha agradat: El Black Medicine, el Brass Monkey o el Royal Oak...

No m’ha agradat: ...el pitjor kebab amb temps.

M’ha agradat: Aquest article...

No m’ha agradat: ...ni l’ABC, ni Espanya.

M'ha agradat: Veure com treballen als altres països per setmana santa...

No m'ha agradat: ...veure com es treballa a Espanya per setmana santa. 

M’ha agradat: Que a Madrid es caguin a sobre i estiguin ja a 4 puntets...

No m’ha agradat: ...no poder ser al Camp Nou al Barça – Madrid. Ho trobaré a faltar.

M’ha agradat: Conèixer gent fascinant que no coneixia...

No m’ha agradat: ...que a vegades la gent no es deixa conèixer o fa falta molt temps per conèixer una persona.

M’ha agradat: Victoria Street...

No m’ha agradat: ...Princess Street. Tot en obres. 

M’ha agradat: Recordar Bòsnia...

No m’ha agradat: ...que alguns records siguin durs.

M’ha agradat: Les males notícies que arriben d’Espanya...

No m’ha agradat: ...el PP. Retalla en Sanitat i Educació, dues competències transferides a les autonomies.

M’ha agradat: The Ilusionist...

No m’ha agradat: ...que sigui trista. 

Callar a Madrid, Brussel·les o Berlin

Ha tornat a passar: un personatge públic ha estat enxampat dient alguna cosa que no havia de dir, en un moment en que es pensa que no l’estan gravant. Error. Ha passat aquesta setmana amb el jugador del Barça, Xavi i també amb Mariano Rajoy.

Els dos casos són diferents. En el cas del migcampista del Barça, ell està en un plató i no estan en directe, per tant, la conversa és aliena a la seva condició de jugador de futbol. Xavi parla tranquilament amb els periodistes a l’espera de que acabi la publicitat. Aquestes imatges, juntament amb l’entrevista en si, arriben a la redacció del diari El Mundo, d’una forma o d’una altra (s’està investigant com) i el rotatiu de Madrid no dubte en fer-ne ús. Èticament és reprovable. I de fet, molts mitjans van decidir no fer-se ressò de les paraules de Xavi dient després del partit del Madrid que els blancs “no sabien perdre”. 

El cas de Rajoy és diferent. El líder de l’executiu espanyol va ser enxampat reconeixent al president de Finlàndia, Jyrki Katainen, que la nova reforma laboral que li demana Europa, “li costaria una vaga general”.

Escoltava aquest matí en una tertúlia de ràdio que debatien si èticament era correcte treure a la llum la frase que va dir Mariano Rajoy. No m’explico encara com alguns defensaven que eren paraules que s’havien de quedar en la quotidianitat i no sortir als mitjans de comunicació. Personalment entenc, que s’han de fer públiques.

Per començar, el gallec és president del govern espanyol, des d’ara i fins que acabi la legislatura. Ho és des del primer dia i fins l’últim. Des que es lleva fins que se’n va a dormir. Inclús ho és mentre dorm. Per això, cobra un sou públic, i com a tal, no ha d’oblidar mai qui és i què diu. I més, si ho diu en un espai públic.

Es pot dir que la conversa és una xerrada personal just abans de començar una reunió, i que per tant, aquesta no és rellevant. Però sí que ho és. Perquè amb les seves paraules Rajoy dona a entendre que està preocupat per com puguin reaccionar les forces sindicals del país, un cop apliqui les mesures que li obliguen des de Brusel•les. L’opinió del president del govern, és d’interès general.

Alguns defensaven que Rajoy no té perquè saber que les càmeres que graven els “muts” (imatges de recurs sense so que es posen per il•lustrar un àudio) de les reunions oficials sí que enregistren so. I cert, no té perquè saber-ho. El que sí ha de saber Rajoy, i un president de govern, és que els aparells enregistren imatge i so, encara que s’estableixi que de cara a la població es treurà l’àudio. Espero que la persona que més mana a l’Estat Espanyol, sàpiga aquesta realitat tan obvia. No cal ser comunicador,  periodista o tècnic d’imatge i so.

El problema de tot això és que la relació política i mitjans de comunicació s’ha convertit en una guerra. Sóc partidari que es facin públiques aquestes imatges per les raons que abans he citat, i sobretot, perquè s’aconsegueixen fent trampes. I aquí, en aquest joc entre política i mitjans de comunicació, qui va començar a fer trampes van ser els partits polítics. Sí, els mateixos que no deixen entrar als mítings amb càmeres per enviar ells les imatges que més els hi convé. Els mateixos que no deixen fer preguntes als periodistes en les rodes de premsa. Els mateixos que filtren notícies a segons quins mitjans afins. Els mateixos que concedeixen entrevistes a ràdios i televisions amigues del partit mentre que a altres no. Sí, els mateixos que envien a periodistes no afins de mitjans públics a l’ostracisme, i posen els seus a primera fila. Els mateixos que concedeixen subvencions a uns i a altres no.

Fa molts anys que dura aquesta guerra, i el periodisme ja està prou ferit de mort com perquè a sobre posi l’altre galta. Ens arriben a través dels mitjans uns polítics maquillats en tots els sentits. Són gent amb perfils manipulats. Per culpa dels seus gabinets de premsa, als ciutadans ens arriben persones amb màscara. Així que, per una vegada que ens arriba el Rajoy en una conversa normal (on no llegeix), benvinguda sigui. I sí és fent trampa, endavant. Cap problema. Si ell utilitza els mitjans, els mitjans el poden utilitzar a ell. Senyor Rajoy, el pròxim dia no digui res! Calladet! Com quan està amb la senyora Merkel.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: Rodar un anunci de Nike amb Neymar, Piqué i Iniesta...

No m'ha agradat: ...que els rodatges durin tant, 15 hores. 

M'ha agradat: Que Pujol cada vegada més es manifesti a favor de l'independència de Catalunya...

No m'ha agradat: ...l'actitut del govern espanyol envers les autonomies. 

M'ha agradat: Que els Mac entendran català...

No m'ha agradat: ...que jo no entenc els Mac. 

M'ha agradat: Que s'imputin els comandaments de l'Urbana i els Mossos per l'actuació del 15-M...

No m'ha agradat: ...que tots sabem que no els hi passarà res. 

M'ha agradat: Fer birres amb menjar gratis...

No m'ha agradat: ...que ara amb la crisi tots els comerços es posen les piles amb el tracte als clients.

M'ha agradat: Anar a Cornellà - El Prat a veure un bon partit de futbol i una afició que canta...

No m'ha agradat: ...que l'afició no animi el seu equip sinó que insulti a l'altre. 

M'ha agradat: Que Ricky Rubio s'hagi adaptat perfectament a l'NBA...

No m'ha agradat: ...el bombardeig diari amb actuacions de catalans i espanyols al bàsquet americà. 

M'ha agradat: Espeonza Aguirre...

No m'ha agradat: ...Esperanza Aguirre. 

M'ha agradat: Conèixer aquesta notícia...

No m'ha agradat: ...que les dones no la coneguin.

Massa PP i massa pipí

S’ha acabat l’estat de les autonomies. Una frase que hem dit força els catalans aquests últims anys però que ahir es confirmava: el govern espanyol anunciava que a partir del març s’aprovarà una llei per tutelar els comptes de les comunitats autònomes. Ho anunciava el ministre d’economia, De Guindos, al Financial Times. Ni tant sols ha tingut la decència d’anunciar-ho als diaris estatals.

Amb aquesta nova llei doncs, des de Madrid ens podran censurar o vetar els pressupostos que faci qualsevol govern autonòmic. Sigui del color que sigui. Sigui de la comunitat que sigui. Tot podrà passar per les tisores d’un senyor de la capital que decidirà el que està bé i el que no, i per tant, es treu poder al regionalisme espanyol, a la diversitat i a l’autogovern. 

Tot són ordres de Brusel·les. O de Berlin. Tot són accions per allò que diuen de “acontentar els mercats”. Jo no sé què pensar perquè estic convençut que si no ens ho digués la Merkel, Rajoy i els seus haguessin fet el mateix. Tot per perjudicar Catalunya. Tot per treure’ns més autogovern. Veurem quines comunitats protesten a part de la nostra i qui demostra tenir un fort sentiment regionalista que passi per davant el sentiment espanyolista. Seran poques.

Qui segur que no dirà res seran Euskadi i Navarra, perquè d’aquesta nova llei en quedaran al marge. Com sempre. Sí, els nostres “amics” del nord, una vegada més vivint al seu món i més ara que el procés de pau ha de caminar sense cap pedra al camí. Fa anys que aquestes dues comunitats són la Luxemburg de l’estat espanyol. Les nenes mimades, tot i que aquí se suposa que tots som iguals. 

En fi, aquesta llei el que fa és acabar de dir amb fets, allò que prediquen amb paraules: que les comunitats autònomes són les culpables del forat econòmic d’Espanya. Com si no hi hagués forat al govern estatal. Com si les comunitats no haguessin de fer-se càrrec de competències (algunes més que altres) com sanitat o educació.

I ve a dir una altra cosa: que les retallades de Catalunya són el mateix que l’Aeroport de Castelló. Que l’estrènyer el cinturó al Principat és el mateix que els AVE mal parits per les comunitats autònomes. Que les necessitats catalanes en educació són el mateix que les despeses que comporta el PER.

I tot això ens ho diu un govern del tot morós. Un govern que deu a Catalunya uns 759 milions d’euros i que ja ha dit que no ens els pagarà. 

Catalunya és molt més que un pressupost. Molt més que una comunitat autònoma. Catalunya no és el resultat del “cafè per a todos”, que van fer en el seu moment i que tan amarg els hi està sortint tot i tirar-hi sucre constantment. No. Catalunya estava aquí molt abans que ells i físicament no marxarem. Mentalment fa anys que molts ja no formem part d’aquest estat que sobreviu de pedaços i de l’anar trampejant. D’aquest estat sense ànima que va intenta unir-se anant contra Catalunya. 

Més enllà de si és constitucional o no, (perquè això ja no importa i s’ha demostrat que amb un cap de setmana es pot canviar la lletra petita) ara caldrà veure com reaccionen els polítics d’aquest país (Catalunya). Tant els del govern com els de l’oposició. Cal donar la talla sempre però en aquests moments que passem, i que s’acosten, encara més. Diu la dita que: el que no mata ens farà més forts però mentrestant, i fa molts anys, la frase feta és: Se’ns pixen a la boca i diu que plou. Hauríem de començar a dir prou des del Parlament de Catalunya fins l’últim carrer del país. Veurem què passa però si hi hagués Mohammed Jordi tot aniria diferent, tindria el meu vot assegurat. Amb pocs mesos ja crec que hi ha massa PP i també massa pipí.

Aquell estat on guanya un perdedor

 

El blau és un color que m’agrada massa com per identificar-lo amb un partit. I menys el PP. Però sí, Espanya a partir d’avui és blava, el color corporatiu de la dreta espanyola. Mariano Rajoy serà president del govern després de tres intents. Els atemptats de l’11-M a Madrid i les conseqüents mentides del seu propi partit, i el menyspreu a la democràcia, el van enviar el 2004 a l’oposició quan tots ja el fèiem president. Al segon round, després d’una legislatura ferotge on va valer tot, Rajoy va invocar la seva “niña” i també va fracassar. La tercera serà la vençuda. Espanya: aquell país on arribarà a president un perdedor professional. 

I ho serà sense haver fet res. Cap proposta ni cap solució a una crisi que seguirà creixent més enllà del 20-N. Amb Rajoy, o sense, l’estat espanyol estarà a les mans de Brusel·les, i més concretament a les mans de Angela Merkel. Així que aquestes seran les eleccions més inútils que s’hauran fet a un país. Potser per això guanya Rajoy. Amb una trista campanya dedicada a no dir res i a no fer cap relliscada, el candidat del Partit Popular s’ha dedicat a passejar la seva cara arreu d’Espanya. Amb una sola pedra al camí cap a la Moncloa, el cara a cara amb Rubalcaba, que el gallec va superar pels pèls.

I a l’altre banda Rubalcaba. El millor polític que ha tingut Espanya els últims anys, un gran comunicador, un home que destil·la credibilitat i solvència...però dedicat a una causa perduda: justificar els 4 últims anys del govern de Zapatero. Rubalcaba era ja un cadàver polític abans que comencés la campanya electoral. Ni els seus discursos exprés, ni els seus viatges a Andalusia o Catalunya el salvaran. Serà el seu últim servei al partit. Es crema ell per no cremar la resta de la cúpula socialista encara amb cert futur en el món de la política (llegeixis aquí Carme Chacón). 

A Catalunya el combat ha tingut més cares. La primera la de Chacón, molta cara la de la candidata del PSOE, que l’últim dia va decidir no presentar-se al debat de 8tv al·legant problemes d’agenda. La petició estava feta al mes de Setembre i tots els caps de llista estaven al seu lloc. La cirereta a una campanya buida de propostes més enllà que la dreta si mana farà retallades. També n’ha fet l’”esquerra”. Amb l’absència al debat, es posava fi a una campanya d’una trista candidata que no s’ha cregut mai el paper de representar el PSC perquè ella és del Partido Socialista Obrero Español. Chacón és massa espanyola per liderar el PSC i catalana per estar al capdavant del PSOE. 

La campanya més plàcida l’ha passat Jorge Fernández Díaz, un dinosaure del Partit Popular. No ha hagut de fer res més que callar. No tocar el tema de l’immersió lingüística, ni la retallada de l’Estatut, ni la supressió dels matrimonis homosexuals. Res. No ha dit res. Ha estat tant callat que fins i tot va fer el debat de TV3 sense veu. Fernández Díaz però feia el paper que li tocava. El paper de Rajoy però a Catalunya. D’aquesta manera, un clàssic del partit rebrà el seu premi després d’anys defensant la causa en territori enemic: diuen les travesses que serà President del Congrés. La primera el Rei, la segona Rajoy i la tercera Fernández Díaz. Això s’enfonsa. 

A Duran i Lleida l’hem vist darrera unes baquetes de bateria. Es tractava d’oferir un candidat més proper, que se’l tingués tant ben considerat aquí com el tenen a Madrid. Ell va “salvar” Espanya aprovant un pla d’ajustament de Zapatero. Però aquestes també eren les eleccions de Catalunya. I aquí a casa, Durant és menys Duran que a Madrid. Amb algunes relliscades, possiblement intencionades, com les polèmiques declaracions contra els homosexuals, el PER o els immigrants; CiU no aconseguirà segurament ser la força més votada. Però Duran i Lleida seguirà corrent els bars propers a la Carretera de San Jerónimo, com ho ha fet sempre des de 1982. 

Els dos candidats dels partits més petits són els que han fet un paper més digne. Segurament perquè les seves idees són les més raonablement fàcils de defensar. O simplement les més raonables. Alfred Bosch ha estat el novell de classe i ha superat la campanya amb prou nivell, més enllà de l’imatge, quelcom que ha de millorar. Professor d’Història, com Oriol Junqueras, arribava de la mà de les consultes sobiranistes, en definitiva, de fora del partit. I així s’ha comportat, com si ho fos. La consigna era: ni una paraula del tripartit. Ni una paraula del passat. 

I l’últim Joan Coscubiela, que ha estat també un digne candidat que també “s’estrenava” en política. Aquest professional de la democràcia (primer als sindicats i ara en el món electoral) ha estat més roig que verd al capdavant d’Iniciativa i ha intentat, sobretot, esgarrapar el vot del socialista desencantat. El votant de PSC i no PSOE, que veu Espanya diferent de com la veu la Ministra de Defensa i els seus companys del Baix Llobregat. A falta de saber els resultats tot apunta que Coscubiela estarà a Madrid defensant els drets dels treballadors, que seran retallats, amb ell a la cadira de l’última fila de dalt del Congrés dels Diputats. 

En definitiva, campanya pobre. Molt pobre. De baix nivell on s’han anat atacant els uns als altres però amb poques propostes a la cartera, més que res perquè les propostes les faran des de Berlín. I no hi ha una poció màgica per aquesta crisi galopant que afecta Europa. Amb la campanya acabada no hem sentit res del procés de pau a Euskadi, tampoc del problema català i el seu estatut, ni del futur dels matrimonis homosexuals, ni de les mesures futures que farà la dreta espanyola, ni de les retallades socials ni a nivell d’autonomies. Res. No s’ha parlat de res. Ha estat una campanya patètica, per això ha guanyat Rajoy. Un perdedor.