El món necessita més espais com la LX Factory

23.000 metres quadrats de fàbrica i molta creativitat. LX Factory és una referència a nivell cultural a Lisboa. I si no ho és, ho hauria de ser. Després de visitar Belem i de tornada al centre de la capital de Portugal, passar una estona en aquest recinte situat sota el pont del 23 d’Abril, és de visita obligada. Val la pena. Un conjunt de naus, garatges i contenidors allotgen des d’artistes locals a emprenedors que han creat per restaurants alternatius, llibreries, botigues o tenen el seu taller en aquest recinte. LX Factory és un dels llocs obligats de visitar si ets curiós i t’agrada viatjar i no ser un turista més. No surt a les guies turístiques. Almenys a la meva.

Em deixo perdre. Passo per una nau en la que treballen uns operaris, servirà de restaurant. Gairebé paret amb paret, el taller de Maria Moinhos, que amb les mans i els braços blancs de guix treballa les seves obres. Fa cara de concentrada i no m’atreveixo a interrompre-la. Artista plàstica que treballa amb diferents materials en un taller organitzat amb una anarquia equilibrada que enamora. Cadires, tocadors, armaris o portes; Moinhos treballa a l’edifici H (si fem cas del cartell de l’entrada) amb diferents tècniques per diferents decoradors i arquitectes de Lisboa. 

Travesso el carrer i miro la botiga del davant. Molt ben decorada, per cert. “Fa 9 anys que hi som” diu tímida la Margarida Eusebio. És una de les dues noies que gestionen la botiga Wish. L’altra és la Marisa Palma, que amb les seves ulleres de punta, al més pur estil secretaria anys 70 i la seva americana de colors, es “menja” la botiga. “Jo sóc més o menys la relacions públiques d’aquí, vaig estudiar arts gràfiques però vaig veure que allò no m’agradava. A mi el que m’agrada és la gent” somriu. Se li dona bé. Al seu projecte, exposen diferents productes fets per dissenyadors, no només portuguesos sinó d’artistes d’arreu del món. Des de safates de paper a colors, postals o roba per noia. Tot, connectat a un espai que fa de cafeteria, on utilitzen tot el que exposen. Les parets, decorades per elles, parlen per si soles.

Però la joia de LX Factory és una llibreria. De fet, Ler Devagar és més que una llibreria. Just al costat de Wish, és un centre cultural i un amagatall per inventors. Va néixer el 1999 a Bairro Alto introduint el concepte de llibreria com un lloc amb qui quedar amb la gent. Va funcionar. Així que ara el local és més gran però també més allunyat del centre. No sembla que sigui un problema, a jutjar per les cadires ocupades, els pastissos que s’hi mengen i pels curiosos que s’acosten a contemplar la llibreria, els seus llibres i les seves màquines.

 Un àngel de paper en una bicicleta intentant arribar a la lluna, ens rep al sostre de l’entrada. El símbol de Ler Devagar. Coronat encara per l’impremta, el local va servir al diari Correo per imprimir els seus exemplars. Avui en dia, llibres i més llibres decoren les parets del Devagar. Llibres nous, alternatius i de segona mà. Una autèntica biblioteca del segle XXI amb closca del segle XIX. Dos cafeteries i un restaurant acompanyen les lletres i portades que forren el local ple de tubs. Taules per menjar i beure entre impremtes antigues i caixes registradores. Tot amb música jazz de fons. No som a Harlem ni a Brooklyn, això és Lisboa.

I al segon pis, la joia de la corona, el taller d’en Pietro Proserpio, el Leonardo da Vinci o el Geppetto de LerDevagar. Els seus invents són la cirereta d’aquesta llibreria. Antigament en Pietro havia estat venedor de tèxtil i més tard, venedor de màquines tèxtil. Avui en dia es ven a sí mateix. En Pietro explica i comunica (com el venedor que va ser en el passat) i explica el que fa des de que es va jubilar, que no és altra cosa que fabricar infinitat d’artefactes en moviment.  Aprofita la seva obsessió per les maquinetes i el temps. Rellotges, pilotes de ping pong o, fins i tot, pots de colònia Hugo Boss, poden convertir-se en aranyes, màquines del temps o ràdios a mans d’en Pietro. Miro les seves maquinetes. Escolto el que explica. Toco el que em deixa i aprecio les bromes. Un espectacle que el bo d’en Pietro va repetint infinitat de vegades a tots aquells que s’acosten al seu taller. Ho agraeixo amb una propina, igualment. M’ha fet passar una bona estona.

La cova d’en Pietro és un bon motiu per quedar-me en aquesta illa de llibres, invents, pastissos i cafè. Una illa en mig del caos i el món que ens envolta. Un món que, en realitat, hauria d’estar ple de llibreries com el Ler Devagar. El món necessita més llibres. El nostre món necessita més inventiva i innovació. El món necessita més espais com LX Factory (i més Pietros).

Un o més cafès per Lisboa

El cafè és bàsic a Portugal. No cal portar molts dies a Lisboa per veure que aquesta beguda amarga forma part del dia a dia dels habitants de la capital portuguesa. Drets o asseguts, passen pels bars o pastisseries amb més o menys pressa i es prenen el cafè i segueixen la seva rutina. Se’n poden beure 10 en un dia em comenten al bar. Pel turista pot sorprendre, sobretot si es ve d’un país on no hi ha tanta tradició cafetera. En canvi, la cultura del cafè a Portugal és gairebé tant important com a Itàlia i, per tant, al ser tot un món té tot un vocabulari que he anat recopilant en els meus dies a Lisboa:

Bica

La opció més popular. A Lisboa no es demana un cafè sol, o el que els italians en dirien un espresso. La paraula BICA ressona milions de vegades cada dia a la capital portuguesa però el cert és que pocs saben d’on ve aquest nom. Amb el control de les colònies, arribaven a Lisboa centenars d’espècies que el vell continent no havia vist mai. Entre elles, el cafè. Un empresari de la capital va decidir muntar un comerç per vendre aquest producte i va decidir barrejar els grans amb aigua a mode de beguda. Una gran idea. I de fet, un impacte en el seu moment i un xoc pels paladars dels lisboetes, poc acostumats a aquests gustos tan amargs. S’hi havia de posar sucre. Així que a l’entrada del seu establiment, hi havia un cartell que posava:

Biba Isto Con Açucar

La nova beguda va començar a agradar als clients i els mateixos treballadors van passar a nombrar al cafè sol BICA, una expressió que es va anar popularitzant fins que va sortir del local original per “colonitzar” tota Lisboa. I fins avui.

Pingado

El que els italians anomenen un machiatto, o sigui un cafè amb un núvol de llet per rebaixar la intensitat del cafè. A Portugal això és un Pingado.

Galao

Un cafè amb llet. Tot i que nosaltres estem acostumats a beure’l amb tassa, a Lisboa el podràs veure amb got de vidre alt i una cullera allargada.

Meia de Leite

Seria un cafè amb llet però en tassa més petita. A mig camí entre la tassa de cafè sol i la tassa de cafè amb llet nostra.

Garoto

Seria el nostre tallat. O sigui, cafè servit en un got de vidre petit amb una mica de llet, tot i que avui en dia posem meitat i meitat. Si volem que ens serveixin el tallat tal i com l’entenem nosaltres he de demanar un “Garoto escurinho”.

Carioca

És un cafè més aigualit i en tassa gran, per tant seria el que nosaltres en diem un cafè americà.

Però tot cafè a Lisboa va acompanyat per pastissos. La capital de Portugal és també la capital dels dolços, i ho demostra el fet que hi ha una pastisseria gairebé a cada cantonada. Així que el cafè es beu però sempre s’acompanya amb algun pastís, normalment sol ser un Pastéis de nata. Tot i el seu nom, no porten nata. De fet, són petits pastissos de pasta de full amb crema al mig, fornejada. A cada cafeteria de Lisboa hi ha un pot amb canyella i sucre per aquells que volen “amanir” el pastís. En realitat aquests pastissos són els Pastéis de Belem, ja que van néixer en aquest popular barri de la capital portuguesa. Avui en dia, encara es conserva el lloc on van néixer i és parada obligada si es visita Lisboa.