El Kailash: patiment sagrat

 ...veig que ara els busques alts...

Darchen és (segurament) el poble més lleig que he visitat mai. Però està als peus del món Kailash. L’objectiu és donar la volta (en el sentit de les agulles del rellotge) a aquesta muntanya sagrada, fer el que se'n diu: la kora, que comença en aquest tètric punt. Així que no tenim escapatòria. Toca dormir a Darchen.

A occident tots coneixem l’Everest i el seu mite. El que ha fet l’home per arribar a dalt de tot d’aquesta muntanya i el que fa actualment que no és altra cosa que prostituir aquest cim sagrat pels tibetans. Però d’el Kailash (preciosa joya de la neu) en sabem poca cosa. És per exemple, el món més sagrat d’Àsia, i com a tal, està prohibit escalar-lo. Ningú ha estat al seu cim de 6638, només està permès fer-li la volta. 

El Kailash és sagrat pels budistes, que el consideren el primer chakra fora del cos humà. També és sagrat pels hinduistes, que creuen que Shiva viu al cim d’aquesta muntanya. D’aquestes dos religions provenen la majoria de peregrins, però també n’hi ha dels jainistes o els bons, que fan la kora al revés. 

Per tot això, l’objectiu era donar-li la volta. I estar tres dies caminant. I patir el que pateixen els hindús. I els nepalesos. I els tibetans. I trobar-nos amb dificultats. I superar-les. I ens hi trobem. I el primer dia plou. I tot i que és pla, ens cansem. I ens mullem. I en acabat ens hem de assecar la roba. I dormim en una tenda de campanya amb nòmades. I mengem malament, nuddles per sopar i també per esmorzar. I fa fred. I els nòmades criden. I provo el yak sec. I l’he de partir en quatre si no em vull partir la mandíbula. I neva a fora. I el Kailash ens castiga poc a poc. 

 ...i vas veient coses pel món que t'estan agradant tant... 

I l’endemà sortim aviat. I és el dia més llarg. I és el dia més dur. I el guia és la primera vegada que fa la kora. I estem cansats. I cadascú va al seu ritme. I intento anar al meu ritme. I no miro enrere. I miro la Gemma que li costa i em desanimo. I decideixo no mirar-la més. I crec que no podré acabar. I es posa a nevar. I hi ha hindús que van abrigats. I molta gent al camí. I molts dels que fan la volta al Kailash la fan damunt d’un cavall. I te’ls mires amb cert odi. I el camí comença a fer pujada. I em passa un cavall pel costat i em fa fora. I passen més cavalls. I després passen yaks. I ja t’apartaràs. I després comença a ploure. I segueix fent pujada. I em costa respirar. I em proposo fer 100 passos i només en faig 50. I comença a nevar. I fa fred. I m’abrigo més. I bec aigua. I noto que el meu cor s’accelera. I que no puc respirar. I torno a pensar que em moriré. I decideixo seguir el ritme de 4 hindús. I parem de tant en tant. I cada cop més sovint. I faig el camí amb pluja, neu, vent i fred.

I ara el camí està ple de pedres. I ara ple de fang. I segueix fent pujada. I bufa el vent. I passem per un riu. I començo a sentir dolor a les cames. I menjo una mica. I miro la gent que m’envolta. I miro el paisatge. I penso que és preciós mentre no deixo de respirar a un ritme sospitosament elevat. I em sento un vell. I miro tot el que em queda. I m’espero una estona aviam si arriba la Gemma. I em pregunto com li anirà. I el camí es complica i cada cop és més empinat. I segueix nevant. I les muntanyes del costat estan blanques. I bufa el vent. I bufa fort. I em poso les ulleres de sol. I la neu no deixa de caure. I em passa un nen tibetà pel costat. I intento seguir-lo. I va massa ràpid. I veig un avi amb dos motxilles a l’esquena que passa fumant. I prometo recordar-lo tota la vida. I et van avançant tibetans. I sóc l’únic occidental que fa la kora. I tinc converses amb un hindú. I es sorprèn que no sigui de cap religió. I li dic que la nostra ha fracassat. I em desitja sort en la meva recerca. I no el torno a veure més.

I em paro un cop més a esperar la Gemma. I fa fred. I no para de nevar. I el camí cada cop és pitjor. I torno a menjar alguna cosa. I tothom em mira amb ganes de matar-me i treure’m el tros de yak que tinc a les mans. I el cansament és horrorós. I el cor no para de bategar intensament. I se’m mullen les sabates. I respiro amb dificultat. I estic suat. I tinc fred. I provo de posar els peus on els posen els tibetans. I el camí desapareix. I no veig el Kailash en cap moment perquè hi ha boira. I finalment arribo al punt més alt. I són 5.630 metres. I allà, finalment puc respirar. I fa molt vent. 

 ...no sé què és però nena no puc respirar...

I decideixo esperar la Gemma. I finalment arriba. I va acompanyada. I és un tibetà que la porta agafada del braç. I ella fa mala cara. I sua. I està de mala llet. I decideixo no fer-li cas. I tothom deixa banderetes de colors. I són per la seva gent. I estan plenes de mantras que el vent s’emportarà. I donaran bona sort. I nosaltres també en posem. 

I tornem a posar-nos en marxa. I el tibetà va cagant llets. I ara toca el descens. I segueix nevant. I el camí està congelat. I rellisca. I el camí és estret. I hi ha molta gent. I passen cavalls. I passen yaks. I crec que això no s’acabarà mai. I un cop fet el descens queda un munt. I és zona de rius. I saltem per les pedres. I començo a pensar que aquesta kora és com un videojoc que has d’anar superant dificultats. I ens en queden unes quantes. I hi ha un laberint d’aigua i pedres. I segueixo el tibetà i el seu fill. I parem més sovint. I fa vent. I ha deixat de nevar. I descobrim que l’home que ha ajudat la Gemma és la novena vegada que fa la volta al Kailash. I és seguida. I les fa amb un dia. I nosaltres en necessitem tres. I en total farà 13 voltes. I penso que no som ningú. I a aquestes altures la muntanya i la gent ja m’han fet una bona cura d’humiltat. I continuem caminant. I ara hi ha fang. I cagades de cavall. I de yak. I finalment arribem a un lloc on podem parar i descansar. I dormirem allà. I estem xops i volem secar-nos. I ens fan fora d’un lloc amb estufa perquè la Gemma s’ha tret els pantalons per assecar-los. I marxem a dormir directament.

I la roba està molla l’endemà. I ens posem a caminar igualment. I és el tercer, i últim dia. I penso que seran poques hores. I el paisatge és brutal. I faig fotos. I al final no són tant poques hores com em pensava. I el camí és pla. I torna ha haver-hi vaques. I vaig tot xop. I tinc els peus molls. I tinc fred. I cau pedra. I em tapo la cara amb el braç però cauen molt fort. I vull arribar ja. I no arribem encara. I finalment arribem després de tres dies. I no tinc forces ni per celebrar-ho. I encara ens queden una bona estona per tornar a Darchen. I ens passen cotxes que van a buscar a la gent al final de la kora. I pensem que perquè no ens ve a buscar a nosaltres el nostre xofer. I estic content d’haver acabat el camí. I estic content d’haver-me superat. I estic feliç d’haver superat la muntanya. I satisfet d’haver aguantat pluja. I neu. I vent. I fred. I finalment arribem a Darchen. I penso que és (segurament) el lloc més lleig que he visitat mai.

El Potala: Davant l'eternitat

Surto d’un pas subterrani i el veig allà quiet. Imponent. Els pèls del braç se m’arrissen i els ulls se’m tornen humits. Finalment, després de molts anys, veig una de les meravelles del món, i no en forma de fotografia, ni en forma escrita, ni en pel·lícules. El veig allà, en viu i en directe: El Potala. 

Fundat al 1648, ha estat la casa dels últims 9 Dalai Lama. L’últim però, el va haver d’abandonar a corre cuita davant l’amenaça dels xinesos i la seva revolució. La “cultural”. Revolució que es va dedicar a destruir monestirs, escriptures, escultures, diferents tresors i la identitat del poble tibetà. Gairebé també destrueix el seu líder, que ara viu a Dharamsala, exiliat a l’Índia, treballant pel seu poble i la seva religió, arreu del món.

Cinc són els colors del Potala. Domina el blanc, també el marró. Hi ha també negres, grocs i vermells. Domina també l’horitzontalitat que li dona aquesta majestuositat. Aquest equilibri tant buscant en el budisme. Aquest saber viure amb les pors i les alegries. Amb el bé i el mal. El ying i el yang, de sempre. El Potala és l’excel·lència de l’arquitectura tibetana i mundial. Una part important d’aquesta religió que creu en la reencarnació, que busca l’eternitat i la perfecció. Dos conceptes difícils de barrejar que es troben en aquest edifici. 

No ens cansem de fer-li fotos. De nit i de dia. Davant seu, una avinguda construïda pels xinesos per fer més còmode l’entrada a Lhasa i més amarga la vida als tibetans. Una provocació. Com també ho és la plaça del davant, amb un enorme monument que recorda l’alliberament” del Tibet a mans de la Xina. Fonts, llums i música banyen cada nit aquest provocador monument. Entre el Potala i “això”, la decisió és senzilla. I la mirada només es dirigeix al primer. 

 ...i sentiu l'eternitat al vostre davant...

Provocadores també són les banderes vermelles amb les cinc estrelles. La bandera xinesa al damunt de tot d’aquest majestuós palau. I una altra en un costat, perquè surti bé a la fotografia. En general, tot el que fa la Xina a Tibet és una provocació. Les accions socials, les demogràfiques, les econòmiques i com no, les simbòliques, les que fan més mal. Aquesta n’és una.

Entrar-hi és obligat. Ho fem gràcies a que el guia ens agafa les entrades. Dos estrangers no poden comprar entrades i molt menys hi poden entrar sols. Som perillosos. Un cop dins, només tenim una hora per veure tot el que hi ha dins, i no podem fer ni una sola fotografia. Estàtues, stupes, tombes, mandalas, budes, or, espelmes, banderetes de colors, rodetes que giren, símbols, escriptures, bronze...masses coses per tan sols una hora. Masses coses en mans de qui no han d’estar. Masses coses lluny del seu amo, lluny del seu poble. 

Els xinesos que estan de vacances a Tibet no paren de fer fotos a l’edifici, admiren el seu exterior i també el seu interior. Els hi diuen què val això i quin preu té allò. Poc aprofundeixen en què representa aquesta figura o l’altre. Són xinesos que venen de lluny i que estan de vacances. Són xinesos, en principi persones, que fan fotos i admiren un palau, una cultura, que indirectament estan ajudant a matar lentament.

Grandiós. Horitzontal. Blanc. Pur. Etern. El Potala però, il·lumina però està fosc. Imposa però està trist. Destil·la equilibri però està desequilibrat. Té poder però menys del que tenia. És gran però s’està fent petit. És pur però s’està prostituint. És etern però està morint. Està ple de tot, però li falta molt. De fet, li falta el més important: el Dalai Lama.

T'enyorava

Sortir de la feina abans. Estar nerviós tot el dia. Esperar el dia de partit. Fer el compte enrere dels minuts que queden. Les converses de bar. Els diaris que s’emplenen. Els minuts de ràdio. Les imatges de televisió. Els camps plens de gent. Els càntics que ressonen. El batec del cor abans de cridar un gol. Anys de tradició. Contractes milionaris. Milions d’espectadors. Països que volen guanyar el mundial. Banderes i nacions que s’enfronten. Cultures diferents. Maneres de jugar. Sistemes. Tàctiques. Zidane. Laudrup. Romario. Van Basten i Cruyff.

L’orgull d’un avi portant el seu nét al camp. Un pare portant al seu fill al camp. El somriure d’un nen amb la samarreta del seu equip. Les trobades al bar amb els amics. Els viatges per veure els teus arreu d’Europa. Les hores perdudes mirant vídeos de gols, de parades i de faltes. Aquella fotografia d’un jugador mític. Els diners gastats. La il·lusió de veure al teu club gent de la casa. Les alegries. Les penes. Un banderí. Una bufanda. Una samarreta. Di Stefano. Bergkamp. Pelé. Beckenbauer i Gento.

El somni de tot nen de jugar al seu equip. El guiri que ve de lluny per veure un partit. Visitar un estadi quan vas a una altra ciutat. Parlar del teu equip quan estàs a l’estranger. El camí cap al vestidor. El mateix camí cap al terreny de joc. L’olor de la gespa molla. El so dels tacs picar contra el terra. Les pancartes. Els flaixos. Les mirades. Els ai!.. Els ei!. Els auriculars a l’orella. El veí de cadira. La revenda d’entrades. El frankfurt d’abans. L’entrepà de la mitja part. Guanyar la pilota d’or. El Mundial. La Champions League. Una xilena. Una “rabona”. Una vaselina. Una marsellesa. Messi. Zico. Iniesta. Ronaldo. Gerd Müller i Bobby Charlton.

Anfield. La Bombonera. Highbury. Wembley. San Siro. El Bernabéu. San Mamés. El Camp Nou. La pretemporada. Els partits de costellada. Els nous fitxatges. Els que se’n van. Una estàtua de l’ídol local. Les anècdotes d’un aficionat veterà. La il·lusió d’un aficionat jove. El record a qui ja no hi és. Un himne. Una flama. Una frase. Uns colors. El planter. Els estrangers. Els presidents. Els entrenadors. Les rodes de premsa. La zona mixta. Bobby Moore. Platini. Uwe Seeler. Maradona. Dino Zoff. Xavi. Kempes. Garrincha. I el gol.

Si ets dels que encara creu que el futbol és només un esport.

No has entès res.

Futbol, sempre hi ets. Vaig ser jo que vaig marxar. 

Barça 5 - Vila-real 0. 

Que gran retrovar-te. T'enyorava.

P.D.: Per entendre a què ve aquest post, mirar aquest anterior.

Tocant el cel

 Muntanyes i banderes de colors al vent: Tibet

El Tibet és diferent. Ja entrar-hi no és com els altres països on no tens cap tipus de problema, per fer-ho aquí en tens molts (de problemes). La Xina el té ocupat/alliberat des de 1951 així que qualsevol presència estrangera, molesta. Per tant, per visitar-lo calen papers, permisos i pagar. I un guia i un xofer que t’acompanyin. Tot per veure un dels països més hermètics del món. Tot per veure un dels països més màgics del món. El país de les banderetes de colors, els monjos, els temples, el budisme, les muntanyes i els yaks. El país del Dalai Lama. Tot per estar al punt més alt del planeta. Tot per tocar el cel amb les mans.

Travessar la frontera de Nepal a Xina va ser una experiència. L'opulència del gegant asiàtic es deixa veure des de la mateixa porta d’entrada, després d’abandonar un petit poblet nepalès de frontera. La Gemma pregunta al guia si pot fer una foto de l’entrada a la Xina i el noi se li posen els ulls com taronges “comencem bé!” devia pensar el noi. Evidentment, la resposta va ser NO. Tot seguit, el repàs del nostre equipatge. Ens havien recomanat que no portéssim l’Estelada, ni la Lonely Planet. La samarreta del Barça també era poc adequada, ja que els colors blaugrana també són els colors de la selecció del Tibet. Jo la vaig portar igualment. Per això vaig patir un xic quan em van registrar la maleta. El militar remira i troba una samarreta, però és blau i groga. L’aixeca per les mànigues. Se la mira. Li ha agradat la samarreta del Palamós. “És la samarreta de l’equip del meu poble” li dic jo, mig cagat. Ell somriu tant com el seu superior i la seva filosofia li permeten i la deixa anar. Ni se’n dona compte que porto la del Barça. Altre cop els colors del Palamós guanyant adeptes. Aquest cop entre els militars xinesos. 

Nyalam és la primera parada a Tibet. Un poble gris, petit i depriment, ple d’hindús ben abrigats que es dirigeixen al Kailash. Entrem a una botiga i els veiem discutir amb un xinès que ven roba d’abrigar. La situació és interessant. Uns parlen i l’altre també. Parlen diferents idiomes que no entenen entre ells. Però s’entenen. O almenys això em sembla. Això és Àsia. 

La pròxima parada és Shigatse. El mal d’altura no ens està afectant massa perquè viatgem en cotxe. Arribem als 5.000 metres d’altura sense patir marejos o vòmits. El truc és fer-ho en cotxe i pujar poc a poc. Arribar en avió a Tibet pot significar un canvi d’altura tan brusc que el cos no ho pot assimilar. Però tornem a Shigatse. És una ciutat que és la seu del Panchen Lama, el segon després del Dalai Lama. I la seu és el gran temple de Tashilunpo al que fem una volta amb el sentit de les agulles del rellotge. Cilindres que roden, encens, oracions i banderetes al voltant d’un dels monestirs més grans del país. Al costat d’un dels tresors més grans del Tibet i el budisme. Shigatse té un bonic monestir i també un bonic castell...buit. Una espècie de Potala en petit que domina la ciutat, testimoni del que va ser i ja no és Tibet. 

 Vistes del llac Yamdrok-tso (de la pedra turquesa)

La mateixa situació ens la trobem a Gyantse, la pròxima parada en aquest país de camí a la seva capital, Lhasa. Un bonic castell i un preciós monestir que sí que visitem. Al seus peus un bonic poblet típicament tibetà enmig d’una ciutat transformada en una Xina petita. Vaques a les portes, carrers sense asfaltar i cases tibetanes enmig de botigues i grans avingudes. Grans avingudes per ningú perquè Gyantse ens sorprèn per la poca gent que circula en cotxe pels carrers i lo grans i amples que són aquests. És en aquesta ciutat on coneixem la Roser i en Jordi que ens acompanyaran també a Lhasa. Ells han vist gairebé tot el món, a mi em queda encara una miqueta.

És amb ells, i a aquestes altures, que podem palpar el poder xinès sobre el poble tibetà. Totes les cases tenen una bandera vermella amb les cinc estrelles grogues. Les botigues són pels xinesos, ajudats pel seu govern que els eximeix de pagar tants impostos si volen muntar un negoci al Tibet. Les ciutats en realitat són súpers xinesos en gran. Consumisme, botigues, música, llums. En definitiva, consumisme destinat a matar la cultura tibetana. Una cultura més rural i humil. 

Finalment arribem a Lhasa. La capital de Tibet. La ciutat que va ser l’epicentre del budisme. La casa del Dalai Lama i que ara és una ciutat en plena metamorfosi. Una ciutat que els xinesos volen convertir en Xina. I ho estan aconseguint. Comerços xinesos, avingudes grans per fer-hi desfilades, barris xinesos. Tot per matar poc a poc, la cultura i l’empremta tibetana, també a la seva capital. Tant sols els voltants del Jockhang mantenen l’estil de vida de la població autòctona. 

És precisament el Jockhang el primer que visitem, no sense abans haver vist el Potala per l’avinguda d’entrada de la ciutat. El Jockhang però és el temple més antic i sagrat del Tibet. On milers de devots i arriben des de tots els punts del país. I on milers de turistes l’admiren també. D’aquests, la majoria són també xinesos. N’està ple. Estan de vacances i el govern promociona el turisme intern, d’aquesta manera, visiten una cultura diferent com és la tibetana, i de passada saturen la ciutat. Fan fotografies a allò que indirectament estan destruint. Són mal educats, sorollosos i bruts. Anem-nos preparant per quan facin turisme fora del país. Diuen que l’any que ve vindran un milió de xinesos de vacances a Espanya. 

No podem deixar de visitar el Potala. El visitem de nit i de dia, per davant i per darrera; i no deixa d’impressionar-nos. És la joia de la corona tibetana, i els xinesos ho saben, així que el tenen buit. Amb tots els tresors dins, però buit. Com també està buit el Norbulingka, la residència d’estiu del Dalai Lama. Un conjunt de palaus envoltats de flors, gespa, arbres i aigua. Un paradís a les afores de Lhasa. També visitem els monestirs més importants de la ciutat, el de Sera, on veiem els “combats” filosòfics que fan cada tarda els seus alumnes; i el de Drepung, el més gran del Tibet. 

 Un petit palau del Norbulinka

Lhasa té encant. Està a mig camí entre Tibet (cada vegada menys) i la Xina. Però també té coses d’occident. El problema de la ciutat és que està a uns 3.100 metres sobre el nivell del mar i no tots els visitants, ni tampoc els habitants xinesos, són capaços d’adaptar-s’hi sense patir mal d’altura. Una ciutat però plena de soldats que vigilen. Controlen. Desfilen. Uns amunt, altres avall.

Marxem de la capital precisament per pujar més metres. Creuem el país per anar al Kailash, la muntanya sagrada per budistes, hinduistes i de més branques corresponents. Allà fem la kora. Rodegem la muntanya en el sentit de les agulles del rellotge. Una activitat que ens comportarà caminar tres dies i dormir dos nits en aquesta muntanya. La kora la fan molts tibetans (amb un sol dia), indis i nepalesos però pocs occidentals. La falta d’oxigen dificulta aquests tres dies durs de caminar però ens en sortim. 

Després del Kailash toca el Mansarovar, el llac sagrat proper a la kora. Allà, molt a prop hi ha unes aigües termals i aconseguim el primer bany en dies. Que ningú imagini un spa cinc estrelles, va ser una banyada dins una galleda de fusta. Suficient. Era el cel. 

 Colors i paisatges on el cel és més proper que mai

Dos dies més i abandonem el Tibet. Abandonem un país que ens ha tractat molt bé. On hem conegut gent encantadora. On hem pogut veure paisatges que els nostres ulls no tornaran a veure mai. On hem pogut veure el poder opressor de la Xina. On hem pogut observar com viuen lluny de casa nostra. On hem pogut palpar el budisme. On hem pogut tastar la fina línia que a Orient separa la vida quotidiana de la religió. 

Tibet m’ha encantat. M’ha meravellat. M’ha hipnotitzat amb les seves banderetes de colors al vent. Amb els seus monjos i monestirs. Amb els seus paisatges i les seves flors. Amb la seva gent i les seves tradicions. 

Els budistes tibetans al morir tallen el cos del mort i el porten a les muntanyes perquè els ocells es mengin els seus trossos i els portin volant a un altre lloc formant part altre cop del cicle de la vida. Curiosa tradició. Macabra tradició. Singular tradició. Bonica tradició. El Tibet, com dèiem és diferent. A mi ja se m’ha quedat un tros. Un tros que sempre es quedarà al sostre del món. Allà, tocant el cel.

Des del sostre del món (2 part)

 Camps d'arròs per sempre

Sona "Michelle" de The Beatles quan comença el nostre viatge a Pokhara. Seran 13 hores d'autobús, així que la música serà vital per la nostra supervivència. El bus us podeu imaginar que no és el millor del món però el paisatge si que acompanya. Camps d'arròs, rius, arbres, muntanyes i pluja, molta pluja. Serà la nostra companya de viatge durant aquests dies.

Després de "gaudir" de la conducció nepalí i les seves carreteres arribem a Pokhara. La segona ciutat de Nepal. Un nucli principalment turístic amb restaurants i botigues relacionades amb el treking. La Lloret de per aquí. Pokhara ens rep amb pluja i ens acomiada amb pluja. Mentretant visitem el llac de la ciutat, el Phewa Tal. Provem de vorejar-lo tot, pero després de 4 horetes ens quedem a la meitat. Calen dos dies per donar-li la volta. Les vistes són realment espectaculars, i podrien ser-ho més sinó fos època de monzons. A l'època bona, a principis d'any, es pot veure la serralada de l'Annapurna. Hem vist fotografies de les vistes i ha de ser espectacular.

És a Pokhara, i al voltant del llac, on coneixem en Francesc i la Raquel. Dos catalans. Fins aquí cap novetat, sempre hi ha catalans pel món. Però n'hi ha pocs que facin la volta al món sobre una moto. Amb ella van sortir de casa, i han travessat Europa i han trepitjat països com Ucraïna, Turkmenistan, Pakistan i tots els "stans" que hi ha per aquestes contrades. Ens expliquen anècdotes d'allò més interessants. Si van ser prou intel·ligents per deixar-ho tot i fer la volta el món, ho seran per fer un llibre sobre el seu gran viatge. Encara els queda el sud-est asiàtic i Amèrica Llatina. Quasi res.

Precisament són ells qui ens descobreixen un restaurant on serveixen carn...de vedella! La Gemma es posa les mans el cap mentre la Raquel, en Cesc i jo degustem un "bon" filet.

L'endemà toca una altra caminada. Al matí no plou i decidim visitar la Pogoda de la Pau, un monument situat a d'alt d'una muntanya dedicat a la Pau Mundial. Li queda molta feina per fer. La guia posa que hi ha tres maneras d'arribar-hi. Amb mitja horeta, amb una hora i amb dues. Nosaltres escollim la pitjor...la de quatre o cinc horetes. Caminem i caminem per petits camins que pujen i pujen una muntanya que sembla no acabar-se mai. També pujem escalons, petits i drets, i travessem rierols. No portem aigua, cosa que fa més "greu" el panorama. Finalment arribem al cim...i es posa a ploure. A diluviar, més ben dit. Aquí amb els monzons quan s'hi posa s'hi posa. Total, que 3 fotografies i cap avall. I baixem amb una australiana que és fotògrafa i ens explica què li ha passat fa poc: Anava amb moto amb un nepalí que va convidar-la a fer un vol amb ell. Aquest atropella una noia, el conductor es dona a la fuga. La noia atropellada resulta que està embarassada i se l'ha de portar a l'hospital. I a l'australiana se l'acusa de l'accident...quan ella ni conduia. Discussions amb la policia, demandes de diners...etc. Sona a petita trampa. Per sort, ja ha passat tot.

La Pogoda de la Pau

Bandipur, un petit poble newari és la següent parada. Per arribar-hi cal agafar un bus i fer moltes hores, i després un petit jeep. Podriem agafar un taxi, però és més barat anar amb gent del país i ben apretat. Bandipur ens sorprèn només a l'arribar. Totes les seves cases són antigues, d'estil newari, i els seus carrers estan plens de gent i nens. Avui és dissabte, l'únic dia de festa pels nepalís. Fem un volt pel poblet i compartim les vistes a la muntanya amb un madrileny molt bon nano. Amb ell filosofem i parlem una mica de tot mentre gaudim d'un bon sopar. L'endemà marxarem, estem pendents del viatge a Tíbet, i si tot va bé, ens faltaran dies per vistar més coses del país.

El següent destí és el Parc de Chitwan. Al sud del país. Allà podrem veure, en teoria, elefants, tigres, rinoceronts, cèrvols. Serà com un viatge a Kènia o Tanzània però a Nepal. La caminada per la selva no dona els seus fruits, i amb 4 hores no veig més que quatre cèrvols i un cocodril. Pel preu em sento un xic estafat i així ho fem saber al noi i l'home a qui hem contractat l'excursió. La tarda millora. El passeig amb elefant resulta ser profitós.

Em toca compartir elefant amb un noi nepalí que viu a Alemanya, i amb dos xinos. El primer d'ells sembla ser retardat mental...més tard no fa res més que confirmar les meves sospites. El segon d'ells té pinta de ser el seu pare. Parla anglès, té un a càmera que sembla una metralladora, vesteix occidental i saluda a tota la població xinesa que puja a la resta d'elefants. Així que penso que és el que els hi ha pagat tot aquest viatge als amics i amigues grocs que ens acompanyen per la selva. Per tant, intento ser simpàtic amb ell per allò que dominaran el món. Al tiu sembla que li caic prou bé amb el rollo de Barcelona i que li dic que el xinès és l'idioma del futur. Ens portem bé fins que...enmig de la selva es tira un pet! Un pet gros que tremolen les orelles de l'elefant. Amb el noi nepalí ens mirem com dient -això ha estat un pet no?- cadascú amb el seu idioma. Ho ha estat. Per què un ratet més tard, el bon senyor que potser dirigeix una companyia de milions de treballadors i no té escrúpols a l'hora de fer fora a la gent, se'n torna a tirar un altre. Confirmat. A tot això el seu fill té l'esquena més calenta del món. A la selva fa molta calor. Molta. I molta humitat. Però si al teu costat i tens al xino més calent del planeta pot arribar a ser molt dur. Ho és. Al final veiem rinoceronts, cèrvols, etc. Però l'experiència de compartir unes vacances amb els amics del gegant asiàtic són el que em crida més l'atenció. Ha estat una gran experiència.

És a Chitwan, on ens trobem altre cop en Cesc i la Raquel. De casualitat. Amb ells compartim més temps i més àpats. Ens tornarem a trobar a Kathamandú.

Rinocerons amb companyia de vents xinesos a Chitwan

És cap a Kathamandú on conec a un personatge el qual vaig prometre parlar d'ell. A l'autobús se'm dirigeix un nepalí de 18 anys que dedueixo que sent devoció pels occidentals. Vaig amb la samarreta del Barça i això li serveix d'escusa per entrar-me, parlar-me de futbol i de passada preguntar-me sobre què he fet al seu país, què li agrada etc. Al principi cau simpàtic, però quan passen 5 horetes i jo m'he canviat de seient, escolto música i estic dormint, has d'entendre que la conversa ha acabat. Promesa complerta, he parlat d'ell.

Estem a Kathmandú altre cop. A Bouda. Hem firmat i emplenat els papers que els xinos ens obliguen per entrar al Tíbet. Finalment, toco fusta, el podrem visitar. Lhasa i el Potala. I el Kailash, la muntanya sagrada pels budistes i els hinduistes. A més de 5 mil metres. Costarà segur. Ara però com deia estic a Kathmandú després de fer una visita a Bhaktapur, un poblet d'estil també Newari on ens fan pagar 1.100 rupies per visitar-lo, i que la Gemma i jo evitem pagar. Endevineu amb qui hi hem anat? Sí, amb en Cesc i la Raquel, els mateixos que fan la volta al món amb moto. Els mateixos que em deixen l'ordinador perquè escrigui aquesta crònica. Els mateixos que fan que em vingui el cap aquella cançó de Pereza: Rum rum hace mi moto, y a las estrellas me voy con ella.