dilluns, 14 de març del 2011

Poseu-vos l'armadura



Diuen que si una cosa funciona no cal tocar-la. Això, més o menys, és el que ha fet Manel amb el seu segon àlbum. 10 milles per veure una bona armadura. No és, ni serà, els Millors professors europeus però si més no, se li acostarà.

Manel segueix sent Manel. És el representant de la música catalana que en el seu dia es va treure els complexes de sobre i va deixar de parlar del component polític català, va ampliar les mires la música catalana i això li ha aportat admiradors, però també molts que els volen enfonsar. Normal, estem a Catalunya. Els Manel van passar a parlar de la vida quotidiana. De tu i de mi. I ara, com amb el primer àlbum, tenim diversos protagonistes. Parlen d’avis nostàlgics recordant vells amors que no van servir de massa res. Parlen de soldadets i dels seus naufragis, d’aniversaris i relacions impossibles, de dinars amb la família amb regals estranys, i d’equivocar-se i tornar a equivocar-se.


10 milles per veure una bona armadura té el millor del primer disc, amb algun afegit. Potser no té grans senzills. No tenim Ai Dolors, ni Plans quinquennals, ni Dones estrangeres, però les cançons són més plenes. L’ukelele ha donat pas al banjo, als metalls, trompetes, percussions o flautes que fan els temes més complets. Manel s’acosta d’aquesta manera més a Antonia Font que als mateixos Manel. El retorn de Guillem Gisbert i companyia, a més, té valsos, cants gregorians, havaneres, i cançons d’estiu que inviten a moure’s però d’altres que inviten a reflexionar tranquil•lament.

Benvolgut que és la primera obra mestra d'aquest àlbum. Una espècie de carta on el protagonista s'adreça a l'ex de la seva parella, i reflexiona sobre com l'atzar (o no) ens acosta a una persona i a la vegada en aquest acte n'apartem una altra. Tot això amb un ritme militar acompanyat de trompetes que és sublim. Només he escoltat un cop el disc però m'atreviria a dir que és la millor de totes, el temps dirà. Benvolgut ens invita a introduir-nos al seguit de 10 cançons que ens portaran al que és el nou Manel. La cançó del soldadet és la segona perla, al meu entendre, d’aquest àlbum tan esperat. Una cançó de bressol d'un soldat atemorit davant la batalla. 


Boomerang, és el Manel més elèctric, més enèrgic. És la cançó que ens llança a seguir endavant després d’una fluixa El Gran Salt. El primer gran descobriment el faig amb la Bola de Cristall. Per mi, la millor del disc, sense ser enganxosa és la que més impacta. Es tracta d'una espècie de vals amb gust d'havanera, que reflexiona sobre la vida que ens perdem una mica tots; però a la vegada dient que potser ets la hòstia, i no ho ets, sinó que la hòstia la reps, o la te la foten. Ho fa amb frases com “Va assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles”. Senzillament genial.

Aniversari ajuda a passar l’equador d’aquest disc. Flautes, cordes, confeti aixafat i pensaments emplenen el que és la carta de presentació que ja se’ns va anunciar uns dies abans. Després un vals amb clavicèmbals a lo Mozart, tot i això, Flor groga no passarà a l’historia del grup barcelonès (o potser sí). Així que passareu ràpidament al pròxim tema: Criticarem les noves modes de pentinats. Un dels millors temes que parlen d’un avi que recorda un dels seus antics amors. La noia ja és una iaia, que mira al passat amb somriures i amargures. El protagonista és un record mig trist per ella, que ja no influeix en res si ella és, o no, feliç. Serà una història que ell no explicarà mai a la dona a qui s’ha abraçat les últimes 10.000 nits. Són records del passat. Records dels avis de petanca als matins i de bancs a les tardes. Tan simple però tant genial.

Els Manel no abandonen els errors de la vida quotidiana. El següent tema parla d’una parella que hi torna. Tots saben que no funcionarà però ells, tot i saber que es tornaran equivocar i tornen. No per convicció que aquest cop funcionarà sinó potser per comoditat. O per por. És El Miquel i l’Olga tornen, una cançó que sona a estiu, tant com ho podria fer el Maria Isabel. El comiat del 10 milles és per Deixa-la Toni deixa-la, una invitació a que el protagonista abandoni la seva parella i sigui lliure. Feliç. Que sigui ell mateix. Una introducció que recorda al cant gregorià donen pas a una havanera trista i fosca que serveix per matar un disc més que potable que haurà de conviure amb la pressió mediàtica i el llistó de Els millors professors europeus.

El segon disc de la banda no està malament però ja veureu com a partir de demà, començareu a sentir allò de: “el primer era millor” o “els Manel ja no són el que eren”. Llavors vosaltres heu de córrer, aproximadament unes 10 milles, i us poseu una bona armadura. Escolteu el disc. Un cop. I dos. I tres. I quatre. Es tracta de pràctica. Com tirar un Boomerang .

2 comentaris:

  1. Orgh!
    Sort que falten poquetes hores per tenir-lo a les mans i sentir totes les cançons que hem sentit a l'iTunes ben senceres, perquè me n'has fet venir unes ganes loques! I sí, potser s'està fent un gra massa amb tot el gran boom mediàtic, però coi, és que són bons!

    :)

    Un petó!

    ResponElimina
  2. Realment molt bo el comentari de totes les cançons! Venen ganes d'agafar el disc i anar escoltant i llegint totes i cadascuna de les cançons, fil per randa. Personalment no acabava d'entendre del tot el significat de la cançó "Benvolgut", estava entre varies opcions possibles, i aquesta del ex era una d'elles.. personalment, la que més m'agrada és "Criticarem les noves modes de pentinats", tan simple i tan genial alhora, com heu dit.
    Enhorabona!

    ResponElimina