dijous, 9 de març de 2017

Annie Londonderry, una vida sobre rodes



Sóc dels que pensa que ja hauríem d’estar en una època on el Dia de la Dona Treballadora, no hauria d’existir. Sóc dels que creu que s’ha de parlar del que fan elles els altres 364 dies que té l’any. D’elles i de les seves gestes. Per això, avui vull parlar d’Annie Londonderry, tot i que el seu nom real era Annie Cohen Kopchovsky, letona d’orígen jueu, va ser una dona liberal, esportista i emprenedora de finals del segle XIX i la primera que va fer la volta al món en bici. En tots els sentits, Londonderry va ser una precursora, no només en el món de l’esport, sinó també en el món del màrqueting.


Els seus orígens

Nascuda amb el nom d’Annie Cohen a Letònia el 1870, i d’orígen jueu, la seva família es va veure obligada a marxar als Estats Units quan ella era ben petita, quedant-se orfe de pare i mare als 17 anys, i amb els seus germans ja casats, ella va prometre’s amb Max Kopchovsky, ultra ortodox, que seria el seu marit i pare dels seus 3 fills. A Boston, ell es dedicava només a estudiar la Torà mentre ella treballava venent espais publicitaris a diferents diaris de la ciutat.



Precisament els diaris es feien ressò el 1894 de la gesta d’un estudiant de Harvard, que amb el pseudònim de Paul Jones, havia intentat fer la volta al món amb bicicleta. La història va resultar ser falsa. Arran d’aquest fet, dos homes varen apostar 20 mil dòlars contra 10 mil, a que cap dona seria capaç de fer la volta al món amb bicicleta. Abans ho havia fet, el 1887, Thomas Stevens. Ara buscaven una dona que s’atrevís amb la gesta i el benefici seria de cinc mil dòlars.

Annie no donava el perfil. Amb cognoms jueus a una ciutat antisemita, casada i amb tres fills petits, baixeta i mai havia agafat una bicicleta però va ser l’escollida per la gesta. Per aconseguir donar la volta al món, els patrocinadors eren clau, i la companyia d’aigua Londonderry va oferir pagar-li 100 dòlars per posar una placa amb el nom de la marca a la bici, però amb una condició, Annie havia d’accedir a renunciar al seu cognom i utilitzar el del patrocinador. Durant la volta al món, Annie Kopchovsky seria Annie Londonderry. Cap problema, va dir ella.


Comença el viatge

El 27 de Juny de 1894, amb 24 anys, va sortir de Massachussets en busca de complir amb l’objectiu, fer la volta al món amb bicicleta. Amb carreteres en males condicions, pujades i baixades, amb les inclemències del temps i la seva camisa de coll alt, Londonderry feia parada als hostals que feien descompte per ciclistes i cada dia recorria entre 8 i 10 milles. Així, el 24 de Setembre va arribar a Chicago, on es va adonar que amb el dur hivern que estava a punt d’arribar seria impossible pujar les muntanyes que tenia al davant, així que va donar mitja volta i es va dirigir a Nova York passant per Boston. Abans de marxar, coneixeria gent de l’empresa Stearling Cycle Works que li proporcionarien una bicicleta més lleugera que la que portava fins el moment, que era d’un model anomenat Columbia, i també roba més esportiva...d’home. Ara ja sí, es veia capaç de fer la volta al món.

De Nova York es va dirigir a Europa. Va arribar a Le Havre, França, el 3 de Desembre. I allà, més complicacions. La policia francesa va confiscar la bicicleta i els diners que portarva i la va inundar en un mar de burocràcia. Quedaven 11 mesos per fer la volta al món i tornar de nou a Chicago. Però Annie Londonderry no es va rendir i va anar de París a Marsella amb bicicleta i tren en dues setmanes. I d’allà a Sydney, passant per Alexandria, Singapur, Saigon, Hong Kong, Shangai o Kobe. El 9 de Març de 1895 deixava el port de Yokohama arribant a Sant Francisco 14 dies després. Pròxima parada Los Ángeles passant per Arizona i Nou México, i més tard va recórrer diferents estats, en part ajudada per les empreses de trens dels Estats Units, que donaven ajuts als ciclistes. Va arribar a Chicago el 12 de Setembre de 1895, acompanyada de dos ciclistes més que havia conegut durant el camí. I ho va fer, 14 dies abans del dia límit. I de Chicago a casa, Boston, amb la feina ben feta.


El seu llegat


Pel camí, Annie Londonderry va haver de patir centenars de ferides, atropellaments, i sobretot, el menyspreu dels homes, que la veien com el diable. Una dona pedalant sola pel món. Desenes i desenes d’articles als diaris varen criticar la seva actitud, sobretot, deixant a casa tres nens i un marit. El que no sabien és que Annie es convertiria en una pionera i una referència pel gènere femení. No només va fer la volta al món sola i pedalant, sinó que va aconseguir patrocinadors que la varen recolzar, convertint-se en una dona anunci, al més pur estil ciclista professional d’avui en dia. 

Tot i que ajudada per trens i vaixells (a l’aposta no s’especificava si es podien agafar o no) Londonderry va guanyar els 10 mil dòlars del premi, va ser capaç d’entendre la importància del màrqueting i els patrocinadors a finals del segle XIX, va enriquir escrivint les històries (sovint exagerades) dels seus viatges. Però sobretot, el que Annie Londonderry va guanyar va ser la dignitat i el respecte de tothom. Almenys el meu. Mereixia un raconet a La Fosbury, l’endemà del Dia de la Dona.

dimarts, 3 de maig de 2016

Qui m'ho havia de dir...

No sé si votaré. Jo, que sempre he defensat que votant poden canviar les coses, que des del sofà no s’ha fet mai cap revolució, que només sent actius es desactiven les injustícies, que un vot és una veu i que els comandaments a distància no han fet mai caure règims, ans el contrari. No sé si votaré. Jo que sempre he insistit als que m’envolten que votin. El que sigui, però que votin. I ara no sé si votaré.

Primer per la distancia que em separa i les dificultats que sempre hem tingut els que vivim fora. Últimament més problemes que mai. Però aquesta no és la principal raó per no participar d’aquestes noves eleccions. No sé si votaré perquè és inútil. No hi ha res a fer amb aquesta Espanya, que demostra dia rera dia la seva immaduresa política, que no sap posar-se d’acord en res, excepte en anar contra Catalunya. Els ciutadans espanyols els hi han donat un mandat i ells s'han de posar d’acord però la immaduresa política de l’Estat Espanyol s’ha demostrat que és evident. El pitjor és que molts ciutadans tornaran a votar el mateix. La testosterona castellana per sobre la fredor democràtica. Res de nou. España no està acostumada a haver de pactar per governar. España no està acostumada a la democràcia. España no està acostumada a l'autocrítica. Que no es puguin posard’acord n’és un exemple més. Hi haurà votacions i tot seguirà igual. Tret de la figura de Felip VI que esdevindrà el salvador de la pàtria i els obligarà a posar-se d’acord. Un rentat de cara per la monarquia. Un segon 23F.

No votaré perquè el vot independentista català és inútil al Congreso de los Diputados. Hem demanat més d'una dotzena de vegades, de forma formal o informal, un referèndum a Catalunya. Una consulta que volen el 80% dels catalans, independentistes o no. A l’altra banda no hi ha ningú. Ningú disposat a parlar i que estigui a l’altura com si ho va estar el Regne Unit. Ningú que faci política. Els catalans no contem per res, tret de per pagar i fer guanyar vots a la Espanya profunda. S’ha demostrat en aquestes negociacions. Entre les variants de pacte, cap partit estatal ha tingut en compte els partits catalans, ni Democràcia i Llibertat ni Esquerra, per parlar. Diputats fantasma. No eren una opció ni per arribar al poder, ho vam veure amb Pedro Sánchez que va estimar-se més no ser president el govern a pactar amb els independentistes. Es va afanyar a dir-ho, no fos cas. Entendre’s amb els catalans i fer un referèndum per molts és impossible, impensable, intolerable, inconstitucional. ETA.


I així els va. A ells, que se’n reien del moviment independentista quan semblava que Junts pel Sí i la CUP no es posarien d’acord. Incapaços de tirar endavant un projecte (sí és que es pot anomenar així i existeix) que per molts ja fa temps que és fallit, com és l’Estat Espanyol. Un vaixell que fa temps que maltracta les veles i el timó però que es nega a canviar-les. Ni contigo ni sin ti. I mentrestant, el tribunal va negant lleis que surten del Parlament de Catalunya. Lleis per ajudar la gent. Lleis per evitar la pobresa, les desigualtats, lleis èticament justes però pel que sembla lleis no legals a l’Estat Espanyol. Malament anirà el lloc on les lleis inamovibles estan per sobre l’ètica moral. En comptes d’expandir-les per tota Espanya, el govern espanyol recorre qualsevol llei catalana, per justa que sigui. D’això se’n diu tirania. L'exemple és la justícia polititzada. Cada divendres el Tribunal Constitucional recorre la llei catalana de no sé què. No votaré al Congreso perquè Espanya no és un país democràtic, així que, per què fer-ho? Per què perdre el temps? Jo no ho faré. No alimentaré més amb el meu vot una democràcia fictícia i disfressada. Millor construir-ne una de nova. Millor construir una alternativa. Millor construïm un nou estat. No perdré el meu temps votant...qui m'ho havia de dir...

dijous, 3 de març de 2016

El món necessita més espais com la LX Factory


23.000 metres quadrats de fàbrica i molta creativitat. LX Factory és una referència a nivell cultural a Lisboa. I si no ho és, ho hauria de ser. Després de visitar Belem i de tornada al centre de la capital de Portugal, passar una estona en aquest recinte situat sota el pont del 23 d’Abril, és de visita obligada. Val la pena. Un conjunt de naus, garatges i contenidors allotgen des d’artistes locals a emprenedors que han creat per restaurants alternatius, llibreries, botigues o tenen el seu taller en aquest recinte. LX Factory és un dels llocs obligats de visitar si ets curiós i t’agrada viatjar i no ser un turista més. No surt a les guies turístiques. Almenys a la meva.



Em deixo perdre. Passo per una nau en la que treballen uns operaris, servirà de restaurant. Gairebé paret amb paret, el taller de Maria Moinhos, que amb les mans i els braços blancs de guix treballa les seves obres. Fa cara de concentrada i no m’atreveixo a interrompre-la. Artista plàstica que treballa amb diferents materials en un taller organitzat amb una anarquia equilibrada que enamora. Cadires, tocadors, armaris o portes; Moinhos treballa a l’edifici H (si fem cas del cartell de l’entrada) amb diferents tècniques per diferents decoradors i arquitectes de Lisboa. 


Travesso el carrer i miro la botiga del davant. Molt ben decorada, per cert. “Fa 9 anys que hi som” diu tímida la Margarida Eusebio. És una de les dues noies que gestionen la botiga Wish. L’altra és la Marisa Palma, que amb les seves ulleres de punta, al més pur estil secretaria anys 70 i la seva americana de colors, es “menja” la botiga. “Jo sóc més o menys la relacions públiques d’aquí, vaig estudiar arts gràfiques però vaig veure que allò no m’agradava. A mi el que m’agrada és la gent” somriu. Se li dona bé. Al seu projecte, exposen diferents productes fets per dissenyadors, no només portuguesos sinó d’artistes d’arreu del món. Des de safates de paper a colors, postals o roba per noia. Tot, connectat a un espai que fa de cafeteria, on utilitzen tot el que exposen. Les parets, decorades per elles, parlen per si soles.


Però la joia de LX Factory és una llibreria. De fet, Ler Devagar és més que una llibreria. Just al costat de Wish, és un centre cultural i un amagatall per inventors. Va néixer el 1999 a Bairro Alto introduint el concepte de llibreria com un lloc amb qui quedar amb la gent. Va funcionar. Així que ara el local és més gran però també més allunyat del centre. No sembla que sigui un problema, a jutjar per les cadires ocupades, els pastissos que s’hi mengen i pels curiosos que s’acosten a contemplar la llibreria, els seus llibres i les seves màquines.

 Un àngel de paper en una bicicleta intentant arribar a la lluna, ens rep al sostre de l’entrada. El símbol de Ler Devagar. Coronat encara per l’impremta, el local va servir al diari Correo per imprimir els seus exemplars. Avui en dia, llibres i més llibres decoren les parets del Devagar. Llibres nous, alternatius i de segona mà. Una autèntica biblioteca del segle XXI amb closca del segle XIX. Dos cafeteries i un restaurant acompanyen les lletres i portades que forren el local ple de tubs. Taules per menjar i beure entre impremtes antigues i caixes registradores. Tot amb música jazz de fons. No som a Harlem ni a Brooklyn, això és Lisboa.


I al segon pis, la joia de la corona, el taller d’en Pietro Proserpio, el Leonardo da Vinci o el Geppetto de LerDevagar. Els seus invents són la cirereta d’aquesta llibreria. Antigament en Pietro havia estat venedor de tèxtil i més tard, venedor de màquines tèxtil. Avui en dia es ven a sí mateix. En Pietro explica i comunica (com el venedor que va ser en el passat) i explica el que fa des de que es va jubilar, que no és altra cosa que fabricar infinitat d’artefactes en moviment.  Aprofita la seva obsessió per les maquinetes i el temps. Rellotges, pilotes de ping pong o, fins i tot, pots de colònia Hugo Boss, poden convertir-se en aranyes, màquines del temps o ràdios a mans d’en Pietro. Miro les seves maquinetes. Escolto el que explica. Toco el que em deixa i aprecio les bromes. Un espectacle que el bo d’en Pietro va repetint infinitat de vegades a tots aquells que s’acosten al seu taller. Ho agraeixo amb una propina, igualment. M’ha fet passar una bona estona.



La cova d’en Pietro és un bon motiu per quedar-me en aquesta illa de llibres, invents, pastissos i cafè. Una illa en mig del caos i el món que ens envolta. Un món que, en realitat, hauria d’estar ple de llibreries com el Ler Devagar. El món necessita més llibres. El nostre món necessita més inventiva i innovació. El món necessita més espais com LX Factory (i més Pietros).

dilluns, 22 de febrer de 2016

Un dia (o mig) a Belem


Potser és Lisboa o potser no. No té pujades, ni baixades, ni gent cridant ni azulejos a totes les cases. Avingudes amples i jardins majestuosos per un barri que va ser la seu de reis, molt allunyats del poble. Com tots. Però ells també físicament. Belem queda força lluny d’on bullia i bull la ciutat, la Praça do Comercio, així que aquí tenien la seva seu els monarques. Avui en dia hi té el palau el President de Portugal. El poder segueix allunyat del centre de la capital. Del centre del poble. Belem devia ser una espècie de Versalles en el passat, salvant les distàncies i els palaus majestuosos.

És precisament des de la Praça do Comercio on ens hem de dirigir a Belem. El millor és agafar un tram. Ho fa més lisboeta. Visitar Lisboa és quedar meravellat dels tramvies que venen i van, vells i plens de gent. El 15 anirà ple. Lisboetes i turistes farceixen el convoy com si no hi hagués demà. Decepció quan vegis que et toca el tramvia llarg i no, un dels antics. És el preu del turisme. Però a canvi veuràs el dia a dia de la gent de Lisboa, com venen i van. Vida als carrers. Tot i que atenció als carteristes. Portugal, és molt bonic però no deixa de ser dels quatre països del sud d’Europa. És membre dels PIGS, així que vigila la cartera.

Baixa a la parada Belem i la ruta la pots començar a Praça Afonso de Aburquerque, que va ser el primer portuguès a obrir ruta a la Índia. Una columna d’ell mateix presideix la plaça, que està just davant del Palácio de Belém. El veuràs de seguida degut a dues coses, hi ha dos soldadets a l’entrada i és de color rosa, rosa destenyit, faltaria més, al cap i a la fi, estem a Portugal.

Camina per la Rua Vieira Portuense però ni t’acostis als restaurants. Tot estan destinats als turistes que s’acosten al barri, que no son pocs, i per tant, cars. La rua Marta Pino ens du a la travessa dos ferreiros on hi ha el Jardim Botânico Tropical. Baixa per Largo dos Jeronimos y el carrer et portarà a l’edifici que domina el barri: El Mosteiro dos Jerónimos.


La joia de Belem


El Mosteiro dos Jerónimos és se’ns dubte la joia del barri. Davant la Praça du Imperio, aquest edifici representa tota la grandesa del que va ser Lisboa en el passat. Arquitectura manuelina per un monestir que era el centre del coneixement, pregaria i que està ple de símbols del que va donar riquesa a Portugal en el segle XVI: la navegació.


En destaca la seva entrada sud que mira al Riu Tajo amb una gran plaça al davant, i sobretot, el seu claustre. Amb dos pisos, el visitant es pot perdre durant hores entre columnes i capitells plens d’art i informació. Les tablets del moment. Deixar-se perdre pel monestir hauria de ser obligat a les escoles portugueses, que em consta que hi son el dia que visito l’edifici. En una de les sales contigües hi ha una exposició interessant que commemora els 500 anys de l’edifici, i que resulta molt interessant per entendre, no només l’edifici sinó com d’important era Portugal ara fa mig mil·lenari. 



No només el claustre sinó també l’església de nom Igrega Santa Maria de Belem deixen al visitant amb la boca oberta. El recinte del Mosteiro dos Jeronimos avui en dia és Patrimoni de la Humanitat, i no és per menys. Tot i que va ser un capritx del rei Manuel, aquest edifici va fer més gran, no només el seu regnat sinó Belem i Lisboa. De fet, va haver-hi dos arquitectes degut al temps que van tardar les obres. El primer Diogo de Boitaca que pensa l’obra original, i després Joao de Castillo. Van fer una feina enorme, tant, que allà descansen les restes de dos dels personatges més grans de la Historia de Portugal, a part del Rei Manuel, hi són les despulles del Cervantes portuguès, Luis de Camoes i sobretot, un dels viatgers més grans de tots els temps: Vasco da Gama.

La Torre de Belem serà la propera parada que hagis de fer. Dirigeix-te a la riba del riu i cap a la dreta trobaràs aquest edifici emblemàtic de Lisboa. 6 euros l’entrada, 12 si visites el Mosteiro i la Torre de Belem. Recomanació: el dia que aneu a Belem compreu la Lisbon Card, amb només 18 euros teniu el transport inclòs i l’entrada a aquests dos monuments i molts més arreu de Lisboa. Així que val la pena. I una cosa que no puc explicar: si us guardeu la targeta i la utilitzeu l’endemà per visitar un altre monument, encara que no hagueu pagat per dos dies, també funciona. Us deixaran entrar als llocs gratis, ja que no passen la targeta per cap escàner. Endavant.
 
Un cop dins a la torre és bàsic dirigir-se a dalt. Problema? Degut a que les escales per pujar són molt estretes, l’organització fa pujar a la gent en grup i fins que no baixa tothom, no pot pujar el següent grup, per tant, no desespereu si us fan esperar molt. Funciona així. Val la pena pujar i veure els detalls de la construcció i com no, la desembocadura del riu Tajo. Amb una bona posta de sol al darrera, invita a imaginar-se els vaixells arribant a Lisboa amb infinitat d’espècies desconegudes després de mesos de travessies arreu del món. Un viatge en el temps.


Última parada

Després de tanta visita, recomano una de les millors coses que pot oferir Lisboa i Portugal en general, el seu menjar. Belem té una llarga oferta pel turista em deixo perdre i m’allunyo un xic, no massa, dels edificis més emblemàtics del barri i trobo una meravella, el Restaurante Frazao. Anant amb tramvia fins a Belem m’havia fixat en un restaurant “normal”, a la Rua da Junqueira. Sempre que vegis a Lisboa un restaurant amb un paper al vidre de l’entrada amb els plats del dia, és allà on has d’anar. Així que em dirigeixo a aquell local que ja tenia mig pensat. Confirmat. Bar de gent del barri, amb la senyora gran acabada d’arribar de la perruqueria i lluint el seu millor pentinat, i el senyor amb un davantal d’allò més brut. El restaurant no entra pels ulls, però aquests són els bons. Amanida de primer i Bacalhao o Bras. Simplement excel·lent per només 8 euros.

L’estada a Belem s’ha de rematar passant a menjar la perla del barri, els Pastels de Belem. Caldrà tornar un xic enrere però val la pena. Les postres les heu de fer en el lloc on es van inventar els famosos pastissos que envaeixen no només el barri sinó la capital de Portugal, i m’atreveixo a dir, tot el país. Heu d’anar a la Rua de Belem número 84 i segurament ja hi haurà cua a la porta. Allà hi ha la pastisseria on es van fer els pastissos típics, per primera vegada. Oberta des de 1837, avui és un bon lloc per parar-hi a fer les postres amb una bica i un pastís. Tot i que és un dels punts emblemàtics de la capital de Portugal, gaudir d’uns minuts de descans amb un cafè i un bon pastís no us costarà molt car. Al voltant de 2 euros. Val la pena.

Amb això ja ho teniu tot fet i toca tornar al centre de Lisboa. La visita a Belem us pot durar un dia o mig, depenent del que voleu fer i el que no voleu fer. Cap allà les 4 de la tarda torno, però abans em paro a un recinte cultural entre Belem i el centre de la capital portuguesa, LX Factory. No en parlaré aquí, mereix una entrada per si sola al bloc. Serà la pròxima.

divendres, 19 de febrer de 2016

Un o més cafès per Lisboa


El cafè és bàsic a Portugal. No cal portar molts dies a Lisboa per veure que aquesta beguda amarga forma part del dia a dia dels habitants de la capital portuguesa. Drets o asseguts, passen pels bars o pastisseries amb més o menys pressa i es prenen el cafè i segueixen la seva rutina. Se’n poden beure 10 en un dia em comenten al bar. Pel turista pot sorprendre, sobretot si es ve d’un país on no hi ha tanta tradició cafetera. En canvi, la cultura del cafè a Portugal és gairebé tant important com a Itàlia i, per tant, al ser tot un món té tot un vocabulari que he anat recopilant en els meus dies a Lisboa:

Bica

La opció més popular. A Lisboa no es demana un cafè sol, o el que els italians en dirien un espresso. La paraula BICA ressona milions de vegades cada dia a la capital portuguesa però el cert és que pocs saben d’on ve aquest nom. Amb el control de les colònies, arribaven a Lisboa centenars d’espècies que el vell continent no havia vist mai. Entre elles, el cafè. Un empresari de la capital va decidir muntar un comerç per vendre aquest producte i va decidir barrejar els grans amb aigua a mode de beguda. Una gran idea. I de fet, un impacte en el seu moment i un xoc pels paladars dels lisboetes, poc acostumats a aquests gustos tan amargs. S’hi havia de posar sucre. Així que a l’entrada del seu establiment, hi havia un cartell que posava:

Biba Isto Con Açucar

La nova beguda va començar a agradar als clients i els mateixos treballadors van passar a nombrar al cafè sol BICA, una expressió que es va anar popularitzant fins que va sortir del local original per “colonitzar” tota Lisboa. I fins avui.


Pingado

El que els italians anomenen un machiatto, o sigui un cafè amb un núvol de llet per rebaixar la intensitat del cafè. A Portugal això és un Pingado.

Galao

Un cafè amb llet. Tot i que nosaltres estem acostumats a beure’l amb tassa, a Lisboa el podràs veure amb got de vidre alt i una cullera allargada.

Meia de Leite

Seria un cafè amb llet però en tassa més petita. A mig camí entre la tassa de cafè sol i la tassa de cafè amb llet nostra.

Garoto

Seria el nostre tallat. O sigui, cafè servit en un got de vidre petit amb una mica de llet, tot i que avui en dia posem meitat i meitat. Si volem que ens serveixin el tallat tal i com l’entenem nosaltres he de demanar un “Garoto escurinho”.

Carioca

És un cafè més aigualit i en tassa gran, per tant seria el que nosaltres en diem un cafè americà.




Però tot cafè a Lisboa va acompanyat per pastissos. La capital de Portugal és també la capital dels dolços, i ho demostra el fet que hi ha una pastisseria gairebé a cada cantonada. Així que el cafè es beu però sempre s’acompanya amb algun pastís, normalment sol ser un Pastéis de nata. Tot i el seu nom, no porten nata. De fet, són petits pastissos de pasta de full amb crema al mig, fornejada. A cada cafeteria de Lisboa hi ha un pot amb canyella i sucre per aquells que volen “amanir” el pastís. En realitat aquests pastissos són els Pastéis de Belem, ja que van néixer en aquest popular barri de la capital portuguesa. Avui en dia, encara es conserva el lloc on van néixer i és parada obligada si es visita Lisboa.