Lennon i Bardot. De l'obsessió a la decepció

Una de les males noticies de finals de 2025 va ser la mort de Brigitte Bardot. Icona de la bellesa dels anys 50 i 60, l’actriu francesa va ser l’obsessió de molts homes en una societat totalment controlada pel patriarcat acabada la segona guerra mundial. La seva cara i el seu cos va ser present en milers de carrers, cinemes i parets d’habitacions d’arreu del món. Va ser la dona més desitjada. Més enllà de preguntar-nos perquè quan va morir només varen sortir imatges d’ella de jove i no de vella, avui volem parlar de l’obsessió que va crear en un dels personatges més importants a nivell cultural del segle XX: John Lennon.

Des d’un pòster a l’habitació del futur Beatle a Liverpool a una incòmoda trobada sota els efectes de LSD el 1968, l’actriu francesa va ser l’ideal femení de Lennon fins al punt d’influenciar en les seves relacions personals. Aquesta és l’historia d’una obsessió i una decepció entre dos icones del segle XX.

L’obsessió francesa

Corrien els anys 50 i Bardot ja havia acumulat experiència en diferents pel·lícules, però no va ser fins el 1956 que l’actriu francesa va sortir a “Y Diós creó a la mujer” quan es va convertir en tot un símbol sexual. Un cos perfecte. Una estrella que deixava congelat a tota una generació. Entre ells a un John Lennon de 16 anys.

No feia falta ser molt viva per saber que si volies acostar-te al futur Beatle havies d’assemblar-te a Bardot. Ho va notar de seguida, Cynthia Powell, la primera dona de Lennon, a qui va conèixer al Liverpool College of Art. “La imatge perfecte de dona que John tenia al cap era la de Brigitte Bardot. Així que em vaig identificar amb ella ràpidament amb el seu estil de vestir I el seu pentinat. Melena llarga, jerseis negres ajustats, faldilles curtes, sabates de taló alt i amb punta i mitges negres” recordava a diferents mitjans Powell.

John Lennon amb Cynthia Powell

Lennon no era l’únic jove que tenia aquesta obsessió amb la model francesa. Com no, un dels seus millors amics de joventut i Beatle, Paul McCartney compartia els mateixos gustos. “Tots estàvem fascinats. Per nosaltres les noies havien de ser rosses i assemblar-se a Brigitte. En John i jo parlàvem sovint de dones i sempre acabàvem dient que érem afortunats ja que les nostres novies s’assemblaven a Brigitte Bardot" recorda el Beatle. "La meva novia es deia Dot y la d’en John era la Cynthia, que es va acabar casant amb ell de fet. Vàrem aconseguir que les dues es tenyissin de ros i portessin minifaldilla. Es terrible, però les coses eren així, llavors” lamenta avui en dia McCartney. 

Bardot a per tot

Lennon no només estava obsessionat en el look sinó que la presència de dones rosses estava a la seva obra. A l’escola d’art de Liverpool, el jove Lennon no parava de dibuixar obres amb permanent presència de dones rosses, inspirades en Bardot. Ho va recordar Helen Anderson estudiant de la mateixa època que el Beatle a Mersey Beat. “Durant els seus primers mesos al College, els seus quadres eren agressius i salvatges, molt marcats i obscurs. Gairebé tots els situava en un club nocturn on hi havia una dona rossa a la barra que era la viva imatge de Brigitte Bardot.

Astrid Kirchher, càmera en mà, entremig de John Lennon i Ringo Starr

Ja sent un Beatle, Lennon no va abandonar la seva obsessió, tal i com va recordar Astrid Kirchherr, la fotògrafa alemanya que els va conèixer a Hamburg i que els hi va aconsellar tirar-se els cabells endavant. “John sempre em deia que era la Brigitte Bardot alemanya. Li agradava la meva llarga melena rossa i la meva cintura estreta”.

La gran decepció

I finalment va arribar el dia en que Lennon va conèixer Bardot. Va ser el 1968 quan els Beatles ja eren famosos a nivell mundial que Derek Taylor, cap de premsa dels Beatles, va rebre un missatge a les oficines d’Apple, a Saville Row, dient que Brigitte estava a l’Hotel Mayfair de Londres i havia sol·licitat una trobada amb els quatre músics de Liverpool.

Aquells dies, McCartney estava a Escòcia i els altres dos Beatles, George Harrison i Ringo Starr varen declinar la invitació. Per tant, només Lennon, acompanyat per Taylor, va acostar-se a l’hotel a conèixer la diva francesa. Abans però, varen decidir prendre LSD, la droga de moda en aquells temps. Res podria anar malament. La cita estava lluny de ser una nit memorable.

Lennon sota els efectes de la droga, es va fondre entre els invitats i tan sols va compartir una paraula amb Bardot. “L’únic que li vaig dir (a Bardot) en tota la nit va ser “Hola” quan vàrem anar a donar-li la mà per presentar-nos” va recordar Lennon. “Després es va passar l’estona parlant francès amb els seus amics així que no se’m va ocórrer res per dir-li i menys en francès. Va ser una nit terrible, pitjor que conèixer a Elvis”.

Bon Nadal (The World is so wrong)

La nadala de John Lennon és la dels que som una mica escèptics amb la hipocresia del Nadal. 

          

So this is Christmas 

And what have you done? 

Another year over 

And a new one just begun 

And so this is Christmas 

I hope you have fun 

The near and the dear ones 

The old and the young 

A very Merry Christmas 

And a Happy New Year 

Let's hope it's a good one 

Without any fear 

And so this is Christmas (war is over) 

For weak and for strong (if you want it) 

The rich and the poor ones (war is over) 

The road is so long (now) 

And so Happy Christmas (war is over) 

For black and for white (if you want it) 

For yellow and red ones (war is over) 

Let's stop all the fight (now) 

A very Merry Christmas 

And a Happy New Year 

Let's hope it's a good one 

Without any fear 

And so this is Christmas (war is over) 

And what have we done? (If you want it) 

Another year over (war is over) 

And a new one just begun (now) 

And so Happy Christmas (war is over) 

We hope you had fun (if you want it) 

The near and the dear ones (war is over) 

The old and the young (now) 

A very Merry Christmas 

And a Happy New Year 

Let's hope it's a good one 

Without any fear 

War is over, 

if you want it 

War is over now 

Happy Christmas (Happy Christmas) 

Happy Christmas (Happy Christmas) 

Happy Christmas (Happy Christmas) 

Happy Christmas 

In My Life

Sóc dels que posa cançons a tot el que em passa a la vida. I pels edificis abandonats o aquells que em van marcar, sempre em passa pel cap el tema In my Life. La cançó dels Beatles precisament parla d’això, de les sensacions que deixen en la teva ment alguns llocs i edificis. Alguns encara hi són, altres han desaparegut. 

Porto poc vivint aquí, però quan he vist que tiren l’edifici abandonat de davant de casa m’ha tornat a passar. M’ha vingut a la memòria la veu de John Lennon i aquell meravellós solo de piano. In My Life. Però també m’ha vingut a la ment un espectacular blog que val la pena visitar i amb l'autor del qual vam parlar a Tots els Matins de Ràdio i Televisió L'Hospitalet fa més d'un any. Es tracta de Mi última visita. 

Aquesta sensacional pàgina és un recull d’aquells edificis abandonats arreu de la geografia. Edificis amb un munt d’històries viscudes en el passat que ara s’han perdut. Ja no hi són ni a ningú li importa que no hi siguin. A ningú tret de l’autor de Mi última visita, que armat amb una senzilla càmera retrata habitacions, portes, salons, passadissos o lavabos com si fossin persones. Com si parlessin. Com si expliquessin els centenars o milers de vides que els hi ha passat per davant. Descriu cada fotografia i cada part com si encara tingués vida pròpia.

El seu autor es diu Dani i és de Montcada i Reixac. Té 28 anys i la seva passió és aquesta, visitar llocs abandonats. Ja siguin cases, clíniques, hospitals, hotels o fàbriques, Mi última visita vol ser el darrer testimoni d’una vida abandonada que al desaparèixer ningú plorarà. La d’un edifici. Per sort, en Dani no és l'únic que té ganes de tenir memòria, hi ha centenars de blogs d'art urbà que es dediquen a això, a retratar l'abandó humà. I com no, existeixen punts d'unió, no només a nivell físic sinó també a la xarxa, a través de fòrums que serveixen per compartir les seves experiències i fotografies. 

L'afició d'en Dani va començar tot just al 2007, i des de llavors no ha parat de viatjar en busca de la solitud que es viu en les entranyes d’un edifici abandonat, acompanyat de pintades, runa, vidres trencats i silenci. Molt de silenci. 

 

Poc silenci tenim a Morrison Street avui on estan tirant l’edifici del davant, que d’aquí pocs minuts ja ningú recordarà. Només espero que algú com en Dani reculli el que van ser més que quatre parets i un sostre sinó que va ser un edifici que va acollir centenars, o potser milers de vides, com la teva o com la meva. O com la de John Lennon.

Mort l'home. Neix el mite

La notícia de la BBC d'aquell dia 

8 de decembre de 1980. John Lennon és assassinat a Nova York. Mort l'home. Neix el mite. 

Harrison i Scorsese, un bon equilibri

Ser un beatle no va ser mai fàcil. Per uns més que altres, però per George Harrison va ser especialment dur. Va haver de sobreviure dins d’un monstre de quatre caps on ell sempre va estar eclipsat. Ja fos pel carisma de Lennon, el lideratge de McCartney o la gràcia de Starr. Potser per això Harrison es va passar la vida buscant-se a ell mateix. 

Living in the Material World, dins el Festival In-Edit que se celebra aquests dies a Barcelona, parla de la vida de Harrison. Comença amb George al seu jardí darrera unes tulipes. Observa i somriu. Potser conscient del què ha viscut i del què diran els seus amics. Perquè són els més propers a ell els que recorden el mític membre dels Beatles, el tercer per molts, el quart per molt altres.

Amb Martin Scorsese dirigint, el documental repassa la vida de Harrison des que neix al Liverpool de la post guerra mundial i conquereix la ciutat, fins el moment de la seva mort. Passa per la Beatlemania, i parla de com el protagonista se’n cansa i busca a l’Índia el que no troba a Occident. Ell que ho té tot. Vivim el final dels Beatles, que és una espècie de principi per Harrison. Un renaixament. Un cercle. Es treu el pes de Lennon i McCartney i es destapa com a cantant i compositor. I potser com a persona. De fet, s’entreveia amb temes com Something o While my Guitar Gently Weeps. Acabada l’etapa amb els fab four, Harrison és el beatle que més triomfa. També potser el que més ha de treballar per fer-ho, però All Things Must Pass és el millor que han fet els quatre Beatles després de ser ells quatre. Juntament amb Imagine. A Paul McCartney no cal ni mencionar-lo.

Al llarg de les més de 3 hores que dura el documental descobrim no només al Harrison musical sinó el Harrison persona. El beatle solitari deien. Però resulta que mai va deixar d’estar rodejat de gent, sempre fent projectes. Sempre vivint la vida amb i pels altres. Va viatjar a l’India, compartir projectes solidaris que culminen amb el concert a Bangladesh, va formar grups amb Eric Clapton, Dylan o Roy Orbison, va produir la Vida de Brian dels Monty Phyton i es va introduir al món de les carreras de cotxes. Solitari? Diria que no. 

La part mística del protagonista la coneixíem però Scorsese ens l’apropa. Ja des de l’etapa beatle descobreix i es fascina per orient. La seva música i la seva filosofia. L'equilibri defineix George Harrison. Busca l’equilibri amb Lennon i McCartney. Amb ell mateix. Amb el món material i l’espiritual. Amb  la música i l’espiritualitat. La vida de Harrison és la recerca de l’equilibri constant. Ho aconsegueix. 

Scorsese es recrea en el final de la vida del protagonista. Quan ja no surt tant als mitjans i viu la vida a la seva manera. L’intent d’assassinat a casa seva, explicat en primera persona per la seva dona, es fa excessivament llarg. Al final del documental el director insisteix en accés amb el càncer i la preparació de Harrison per acceptar la seva marxa del cos. Busca la llàgrima...i l’aconsegueix. 

Living in the Material World acaba amb Harrison altre cop amagat darrera les tulipes vermelles. El cicle es tanca. Somriu. “Us ha agradat?”, sembla dir. “Aquest sóc jo, George Harrison. Ni més ni menys”. I acabem descobrint i admirant a Harrison. L’home que va buscar la felicitat i la va gaudir. Que va buscar noves maneres de fer i viure la música i les va trobar. L’home que va ser de tot menys solitari. L’home que viure en un mes un any sencer. L’home que va buscar l’equilibri constant i que el va assolir. L’home immortal o que viurà mil i una vides. L’home que tu i jo no serem mai. L’home que va voler ser un beatle, i ho va fer prou bé. 

En definitiva, l’home que va escriure Here Comes The Sun. 

Que demani un desig!

 

Avui hagués fet 71 anys aquest home que no morirà mai

En Julian, la Lucy i en John

Un dia de 1967 el petit Julian va arribar a casa. Portava un dibuix que havia fet a escola on hi surtia la seva companya de classe. Era rosseta. Maca.
"És la Lucy en el cel amb diamants" li va dir al seu pare.

El pare d'en Julian va agafar la guitarra i va fer que la Lucy es quedes volant al cel, amb els seus diamants, per tota la vida.

La Lucy encara sona i vola amb els seus diamants. Viu en un món d'arbres de de mandarines i cels de melmelada. Té els ulls de calidoscopi.

No s'ha fet gran. Però viurà per sempre.
En Julian sí que s'ha fet gran.

en John, el pare, no hi és...però és el més gran. I és etern.

30 anys sense John Lennon

Fa 30 anys moria John Lennon però també naixia un mite.

Impossible donar-te les gràcies per tot.