Desapareguts

Gervasio Sánchez retrata pors. Dona veu a boques silenciades. Posa cara a gent sense rostre.  Ajuda a persones. Gervasio Sánchez fa periodisme amb majúscules.

Aquest fotoperiodista de professió amb 26 anys és enviat per Ammistia Internacional a Guatemala. Allà veu les misèries de la guerra. Les tortures i els silencis que comporta i decideix llavors per on anirà el seu projecte vital. Parlarà d’històries llunyanes potser per molts, però tan properes per altres. Donarà veu a un problema universal, les desaparicions.

Llicenciat en periodisme per l’Autònoma de Barcelona, després de Guatemala viatja a El Salvador, a Xile, a Perú o a Colòmbia. Tots aquests països sudamericans van ser víctimes de diferents règims dictatorials, que van silenciar a milers i milers de persones. Alguns tan coneguts i mediàtics com el cas de Pinochet a Xile amb la Caravana de la Mort, però altres tan poc “rellevants” com El Salvador.

Més tard viatja a Cambotja, viu les diferents Guerres dels Balcans i viu l’Iraq post Sadam Hussein. A aquestes altures, Gervasio Sánchez té més que clar que el seu projecte vital consisteix a donar veu als centenars d’homes i dones que volen recuperar els seus familiars.

Ahir al CCCB el fotoperiodista va repassar la seva trajectòria.  Va parlar d’aquest fil que l’ha acompanyat durant aquests anys. Juntament amb altres ponents. L'acompanyaven Viviana Díaz, ex presidenta de la Agrupación de Familiares de Detenidos Desaparecidos, Luis Fondebrider, president de l'Equipo Argentino de Arqueología Forense i Susana Navarro, psicòloga, coordinadora del projecte “Trabajo Psicosocial en Procesos de Exhumaciones”, Equipo de Estudios Comunitarios y Acción Psicosocial de Guatemala. 

“No investigar aquestes desaparicions és un delicte” es queixa el periodista. “Deixar la gent que ha assassinat quedi impune és el delicte” afegeix. En la llista dels diferents països abans citats s’han aconseguit petites millores, però no suficients. Alguns com Bòsnia dediquen molts diners a recuperar i posar noms a les restes de cadàvers enterrats pel país. Cada juny reben sepultura i dignitat a Potoçari, al costat d’Srebrenica. Altres països encara es posen traves, moltes traves. Hi ha silencis. Gent implicada. Gent que encara té por.

“Por de què?” Diu Sánchez. “de venjança? De rancúnies passades?”. El periodista ha conegut milers de persones que han perdut familiars i cap, segons ell, es movilitza per la revenja. “Cap s’està netejant ossos, escoltant advocats o aprenent què és ben bé l’ADN per venjança. No.” Sentencia el periodista.

La xerrada i l’exposició Desaparecidos pretén per conscienciar a la gent sobre el problema. Les traves hi continuen sent i els passos són petits. Però Xile, Argentina, Colòmbia, El Salvador, Bòsnia…tots van aconseguint petites victòries que van curant les ferides del passat. Espanya no.

L’estat espanyol ha mirat sempre cap a una altra banda. Hi ha massa gent implicada. Massa gent que va firmar sentències de mort. Masses que van ser còmplices o masses que no van fer absolutament res. “Els partits polítics són uns covards. Tots.” es queixa Sánchez, avergonyit de ser del país que li ha tocat ser. Alguns fan servir aquella excusa barata del tornar a obrir ferides “quan justament la ferida està oberta, i des de fa molts anys”.

Des de la taula del CCCB Gervasio Sánchez va proposar a tots, i cadascún, dels polítics i ciutadans a anar a una fossa comú. imaginar-se els avis de cadascú de nosaltres i preguntar-se a un mateix: cal o no cal?  Aviam quin dia ens fem les preguntes precises, amb les persones que calen, des del lloc adequat.