La lluita de la setmana

M’ha agradat: veure el sol…

No m’ha agradat: …que nevés dos dies sent mes d’Abril.

M’ha agradat: Fer el guiri fent un tour turístic i tenir de guia una gran persona...

No m’ha agradat: ...conèixer tant poc de la ciutat on visc. 

M’ha agradat: El MIC a Palamós. Sempre dona vida al poble...

No m’ha agradat: ...que aquest any me l’he perdut per primer cop.

M’ha agradat: El Black Medicine, el Brass Monkey o el Royal Oak...

No m’ha agradat: ...el pitjor kebab amb temps.

M’ha agradat: Aquest article...

No m’ha agradat: ...ni l’ABC, ni Espanya.

M'ha agradat: Veure com treballen als altres països per setmana santa...

No m'ha agradat: ...veure com es treballa a Espanya per setmana santa. 

M’ha agradat: Que a Madrid es caguin a sobre i estiguin ja a 4 puntets...

No m’ha agradat: ...no poder ser al Camp Nou al Barça – Madrid. Ho trobaré a faltar.

M’ha agradat: Conèixer gent fascinant que no coneixia...

No m’ha agradat: ...que a vegades la gent no es deixa conèixer o fa falta molt temps per conèixer una persona.

M’ha agradat: Victoria Street...

No m’ha agradat: ...Princess Street. Tot en obres. 

M’ha agradat: Recordar Bòsnia...

No m’ha agradat: ...que alguns records siguin durs.

M’ha agradat: Les males notícies que arriben d’Espanya...

No m’ha agradat: ...el PP. Retalla en Sanitat i Educació, dues competències transferides a les autonomies.

M’ha agradat: The Ilusionist...

No m’ha agradat: ...que sigui trista. 

Bòsnia: gestos i ruïnes

No podré oblidar mai la mirada d’aquell home. Havíem anat a parar al que quedava del seu poble, i dic seu, perquè era l’únic que hi vivia. O almenys, l’únic que donava senyals de vida. No conec el seu nom i segurament no el tornaré a veure més; però ell, i el seu gos em van ensenyar, gairebé sense paraules, el que va ser la guerra de Bòsnia. 

Va ser l’any 2008 quan vaig decidir visitar durant la Setmana Santa aquest bonic país. M’atreia el seu passat recent. La guerra. Es pot dir que el motiu va ser purament sensacionalista, perquè fins llavors, no havia visitat cap zona que hagués passat un conflicte recent. I es pot dir que el país, i aquesta visita, em van fer canviar la meva forma de pensar.

Bòsnia ens va rebre amb indiferència. Entre passaports i militars. Entre check points i policies. També amb neu. Vam poder visitar Sarajevo i Mostar, les dues ciutats més importants del país, que estaven reconstruïdes, en part, tot i el temps que havia passat llavors. Edificis destruïts, foradats, casquets de bala i cementiris. I massa banderes. Això era el que et podies trobar per aquestes dues ciutats si sorties d'un centre, totalment reconstruït i disposat a tornar a la normalitat gràcies a un turisme cada cop més obert a viatjar als Balcans.

Veure com estaven les ciutats era el reflex de com estava la societat. Destruïda. Estava tot per fer. Els llaços entre catòlics, musulmans i ortodoxos estaven totalment trencats, i conversant amb gent de diferents ètnies podies palpar que res havia canviat. El país, si fa no fa, estava al mateix punt que abans de la guerra, a començaments dels noranta. Segueix estant tot per fer.

Els pobles la sensació de divisió encara era més gran. Srebrenica va ser l’exemple més colpidor i més clar. Allà van matar-hi més de 8000 persones en dos dies. Aquí, tots saben qui va matar a qui. Qui va acusar a qui. Qui va fer què. La tensió es podia tallar amb un ganivet i, fins i tot, els caps de setmana hi havia toc de queda. Srebrenica era i és gris. Srebrenica era i és trista. 

 

Però vam poder visitar pobles, o el que quedava d’ells, molt més petits. En un d’ells va ser on el vam conèixer a ell. El pastor. Sense articular una paraula en anglès, ens va explicar com ho va fer per sobreviure, com va cavar un túnel per poder escapar de les tropes croates, com va morir la seva família i com havia patit. Ens va ensenyar el cementiri del poble, amb les tombes profanades. La seva mirada deia tot el que la seva llengua no podia dir. Ens va invitar a casa seva i a veure rajkia. La seva nevera era buida, però ens va donar tot el que tenia, que era res. Vaig fer un cop d’ull a la casa i només hi havia un llit. I a sobre d’aquest, una fotografia dels seus pares i germans. 

Avui es compleixen 20 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia. A Sarajevo s’ha recordat amb 11.541 cadires buides al carrer Titova (carrer de Tito), la gent que va perdre la vida al setge de la ciutat. Però van morir més persones en aquesta guerra a qui ningú va importar massa. Fora de la capital, tots els pobles varen ser arrasats per un o altre bàndol. Famílies destrossades, dones violades, homes assassinats. Bòsnia segueix estant 20 anys després en ruïnes, plena de mals records, rancúnies i camps de mines. Però a ningú l’importa massa, Bòsnia no té petroli. Bòsnia no té res. Només persones. 

Avui, mirant les cadires buides i les cares de la gent no he pogut evitar pensar en ell. En la seva mirada de pena, amb la seva vida destrossada. Amb el seu poble i el seu gos. En aquella casa i aquelles fotografies. No he pogut evitar pensar en aquell home que ens va explicar la guerra i ens la va fer entendre sense paraules. Només gestos i ruïnes.

P.D.: Que no torni a passar el que va passar a Bòsnia fa 20 anys.

Srebrenica 16 anys després

Jovan Divjak no és tant mediàtic com Ratko Mladic. Però com el "Carnisser d'Srebrenica" està presoner pel seu passat en la guerra dels Balcans. Ell però no va fer matar 8000 persones en cinc dies. Divjak va ser dels pocs serbis de l'Exèrcit Popular Yugoslau que es va quedar al bàndol bosnià. Va defensar Sarajevo en el setge de la ciutat tot i ser d'origen serbi. Pels ortodoxos és un traïdor, pels musulmans un heroi. Se sentia Bosnià per sobre de tot. I aquest ha estat el seu pecat durant aquests anys. Mladic ha tingut la llibertat fins avui, amb un historial de morts més elevat que Divjak. 

Des del Març d'aquest 2011, Divjak està retingut a Viena per culpa d'una denuncia a l'Interpol de Sèrbia i que l'acusa de la mort de 42 soldats serbis durant el pacte de no agressió de1992. Ell sempre ho ha negat. Això no fa res més que demostrar que la justícia als Balcans va a dues velocitats. La justícia polititzada de Sèrbia exigeix la detenció d'un ex alt càrrec de l'exèrcit bosnià, mentre per una altra banda, no ha mogut un dit durant 15 anys per trobar i asseure a la banqueta dels acusats a Mladic o Karadzic.

Avui 11 de Juliol fa 16 anys de la matança de Srebrenica. Un centenar de persones ha volgut recordar les víctimes d'aquella matança i ha tingut un record també per Divjak. Catalunya i Barcelona sempre van estar molt implicades en la guerra dels Balcans. Ja fos a nivell sentimental o a nivell material. Les ciutats catalanes van solidaritzar-se amb la població civil enviant menjar, material escolar...etc. Potser es va identificar massa amb el bàndol bosnià i no va ser del tot imparcial, però és cert que va ser la població musulmana la que estava en inferioritat. I amb això no dic que ells no fessin barbaritats. 

Barcelona i Catalunya estan encara amb Bòsnia. Recorden i no obliden la guerra dels Balcans. 16 anys després tenen memòria per les víctimes però 16 anys després hi ha moltes ferides obertes. Poques coses han canviat als balcans. Sèrbia polititzada per culpa d'un nacionalisme rancuniós. Bòsnia dividida encara per les tres comunitats que recelen l'una de l'altra i que es va encenent al ritme que actuen i parlen els seus polítics. Hi ha una guerra silenciosa a Bòsnia. Fem l'esforç i escoltem-los. Evitem aquella teoria que diu que l'Història és cíclica.

Desapareguts

Gervasio Sánchez retrata pors. Dona veu a boques silenciades. Posa cara a gent sense rostre.  Ajuda a persones. Gervasio Sánchez fa periodisme amb majúscules.

Aquest fotoperiodista de professió amb 26 anys és enviat per Ammistia Internacional a Guatemala. Allà veu les misèries de la guerra. Les tortures i els silencis que comporta i decideix llavors per on anirà el seu projecte vital. Parlarà d’històries llunyanes potser per molts, però tan properes per altres. Donarà veu a un problema universal, les desaparicions.

Llicenciat en periodisme per l’Autònoma de Barcelona, després de Guatemala viatja a El Salvador, a Xile, a Perú o a Colòmbia. Tots aquests països sudamericans van ser víctimes de diferents règims dictatorials, que van silenciar a milers i milers de persones. Alguns tan coneguts i mediàtics com el cas de Pinochet a Xile amb la Caravana de la Mort, però altres tan poc “rellevants” com El Salvador.

Més tard viatja a Cambotja, viu les diferents Guerres dels Balcans i viu l’Iraq post Sadam Hussein. A aquestes altures, Gervasio Sánchez té més que clar que el seu projecte vital consisteix a donar veu als centenars d’homes i dones que volen recuperar els seus familiars.

Ahir al CCCB el fotoperiodista va repassar la seva trajectòria.  Va parlar d’aquest fil que l’ha acompanyat durant aquests anys. Juntament amb altres ponents. L'acompanyaven Viviana Díaz, ex presidenta de la Agrupación de Familiares de Detenidos Desaparecidos, Luis Fondebrider, president de l'Equipo Argentino de Arqueología Forense i Susana Navarro, psicòloga, coordinadora del projecte “Trabajo Psicosocial en Procesos de Exhumaciones”, Equipo de Estudios Comunitarios y Acción Psicosocial de Guatemala. 

“No investigar aquestes desaparicions és un delicte” es queixa el periodista. “Deixar la gent que ha assassinat quedi impune és el delicte” afegeix. En la llista dels diferents països abans citats s’han aconseguit petites millores, però no suficients. Alguns com Bòsnia dediquen molts diners a recuperar i posar noms a les restes de cadàvers enterrats pel país. Cada juny reben sepultura i dignitat a Potoçari, al costat d’Srebrenica. Altres països encara es posen traves, moltes traves. Hi ha silencis. Gent implicada. Gent que encara té por.

“Por de què?” Diu Sánchez. “de venjança? De rancúnies passades?”. El periodista ha conegut milers de persones que han perdut familiars i cap, segons ell, es movilitza per la revenja. “Cap s’està netejant ossos, escoltant advocats o aprenent què és ben bé l’ADN per venjança. No.” Sentencia el periodista.

La xerrada i l’exposició Desaparecidos pretén per conscienciar a la gent sobre el problema. Les traves hi continuen sent i els passos són petits. Però Xile, Argentina, Colòmbia, El Salvador, Bòsnia…tots van aconseguint petites victòries que van curant les ferides del passat. Espanya no.

L’estat espanyol ha mirat sempre cap a una altra banda. Hi ha massa gent implicada. Massa gent que va firmar sentències de mort. Masses que van ser còmplices o masses que no van fer absolutament res. “Els partits polítics són uns covards. Tots.” es queixa Sánchez, avergonyit de ser del país que li ha tocat ser. Alguns fan servir aquella excusa barata del tornar a obrir ferides “quan justament la ferida està oberta, i des de fa molts anys”.

Des de la taula del CCCB Gervasio Sánchez va proposar a tots, i cadascún, dels polítics i ciutadans a anar a una fossa comú. imaginar-se els avis de cadascú de nosaltres i preguntar-se a un mateix: cal o no cal?  Aviam quin dia ens fem les preguntes precises, amb les persones que calen, des del lloc adequat.