Des del sostre del món

La Stupa de Boudha

Temples, meditació, mantras, cilindres que roden, monjos, peregrins, imatges, deus i monuments. Tràfic, cotxes, gent, pol·lució, crits, escopinades, taxistes, regatejar, mosquits, motos i moltes escombraries. Vaques, te, músiques relaxants, caps rapats, botigues, cartells, viatgers, esl monzons i les muntanyes més altes del món. Això és Nepal.

Estic a punt d’acabar la primera part de les tres que tindrà aquest viatge, la consistia en veure com és la capital del país, Kathmandu, on hi viuen entre 1 i 4 milions de persones però que sospito que mai s’arribarà a saber del cert. El primer dia va ser xocant el canvi, per les diferents coses que he anat numerant. Coses que per bé o per malament no tenim a occident. Coses que augmenten la sensació d’estar a milers de quilometres de casa.

Després d’instal·lar-me a la guest house, vam visitar la Stupa de Boudha, que ve a ser un temple on els fidels fan voltes i fan els seus rituals, aquesta, és  la més gran del país. La Gemma i jo estem a aquest barri (Boudha) lluny del centre (a una hora en cotxe, deu minuts a occident) però més acollidor. Un barri de tarannà tibetà, on centenars de pelegrins venen de molts llocs del món a fer tres, set o desenes de voltes a la Stupa. Precisament allà i té l'oficina en Dani, un català afincat a Kathmandú que treballa a una agència que gestiona viatges i excursions per Nepal, Bhutan o al Tibet.

La Gemma porta uns dies aquí així que m’ensenya no només la part budista sinó també l’hindú. Toca veure Pashupatinath. Un temple on cremen els morts d'aquesta comunitat. Aquí é son començo a palpar el que és la misèria. Lluny del que es pot veure a la Bouda, a Pashupatinath hi veiem misèria pura. Gent tirada per les “voreres”. Pobresa i misèria. També gent creient. Molt creient. De fons un soroll de no sé què però de tot. Gent que parla. Gent que prega. Gent que demana. Gent que canta. Nepal, i sospito que Orient, és així: tot multiplicat per mil.

banderetes de colors al vent

A Bhouda hi ha catalans (com no) i també bascos (com no). Amb ells hem anat fent la vida social. El segon dia viatgem amb l’Alba, la noia catalana, a Patan. Una ciutat a les afores de la capital, el que es considera el vall de Kathmandú. Allà palpem el Nepal fora de la gran ciutat. Ens perdem pels carrers hi anem a veure la Durbar Square, amb desenes de temples, com els que anem tastant al llarg de la ciutat entre ells un bonic Golden Temple. Ens perdem pels carrers estrets. Fem fotografies. Mirem botiguetes. Caminem i en ocasions som els únics amb els ulls rodons en quilòmetres a la rodona. Et fa sentir estrany…no insegur. Perquè aquí ningú no roba. T’estafen. Però no roben.

Tornant de Patan toca el centre de Kathmandú. La Durbar Square de la capital i el barri de Thamel, el més turístic. El més estressant. El que hi ha més cartells, gent, cotxes, motos, venedors, botigues, guest houses i restaurants per metre quadrat.

M’introdueixo en totes les històries, llegendes i mística de la religió budista que m’expliquen els amics catalans i bascos. El budisme és bastant complicat però entre te i te, entens que més que una religió és una forma de viure i entendre el tot. Aquí per cert, religió i vida quotidiana és el mateix. Caminar per fer voltes. Parar-se a resar. Deixar el volant per senyar-se al passar davant un monestir. Pintar-se el front. Tot i per les creences. Potser les seves són les bones.

Mentre fem tot això parlem amb en Dani, un català que treballa aquí, el nostre viatge a Tíbet. Estava més o menys tancat però fa un mes la Xina va tancar la frontera així que hem d’esperar que la tornin a obrir. Ell gestiona el que ha de ser el nostre viatge, i gestionar un tema tan delicat pels xinesos com és el Tíbet, necessita una bona dosi de paciència. Però aquí és precisament el que sobra: paciencia. La gent va amb  una o dues marxes menys que a Occident. Aprens a esperar 10 minuts per un tè o el que sigui. Poc a poc. Tens tantes vides que han de venir que no cal tenir presa.

Swayambhunath o Monkey Temple és l’altre punt de la ciutat que no ens podem perdre. Ahir, després d’una hora dins una furgoneta que creua la ciutat amb 12 persones més hi arribem. És la Stoupa més antiga de la ciutat així que no som els únics a visitar-la. La seva bellesa però és digne de fer kilòmetres i quilòmetres apretat en un seient. L’ull de Buda mira des de dalt als fidels. Al seu voltant temples i figures del mestre, d’or, de pedra. I tota la simbologia: campanes, cilindres rodant, banderetes de colors, monjos…i monos. Està ple, així que cal anar en compte. A la Gemma, per exemple, li roben un plàtan per l’esquena. És allà on també descobrim el que és el monzó. Comença a ploure i ploure, sense fi. Esperem i esperem. Fins que para I seguim la nostra ruta. Fotografies i a tornar a fer la ruta inversa fins al “nostre” barri…en hora punta. Tota una experiència.

Sembla que el viatge al Tibet va prenen forma així que ja tot està preparat perquè marxem de Kathmandú i visitem la resta del Nepal. Pokhara i Bandipur. I el que sigui. Serà la segona part del viatge. Un viatge que està servint per veure que occident ni nosaltres som el centre del món. Potser ja ho sabíeu, però sempre va bé palpar-ho en les teves pròpies carns. La majoria no coneixen Barcelona, ni tampoc Espanya. Ni molt menys Catalunya. Europa els hi suda. I nosaltres som occidentals, o sigui, diners amb cames i braços. És apassionant estar allà on es trasllada poc a poc el centre del món. No serà Nepal però si la Xina o l’Índia. Veurem com se’n surten aquí que estan entremig. Seguiré explicant-vos què tal és el país, i què tal és un dels llocs amb més màgia i més enigmàtics del món: Tibet.