Daniel Mas de Xaxars: "Àsia és una terra d'oportunitats"

Conec en Daniel Mas de Xaxars el primer dia que arribo a Kathmandú a través de la Gemma, que ja porta uns dies a la ciutat.  Ens coneixem a l'oficina de Responsible Treks, la seva agència de viatges; on hi tornaré uns quants cops més, ja que a part de crear un vincle d'amistat, ens munta el viatge al Tíbet.  

Ell és el català que fa més temps que viu al barri de Boudha. És un enamorat de la cultura tibetana, és una part d'Occident a Orient. Parla anglès (fins aquí normal) però també el nepalès, el tibetà i està fent classes de xinès. El seu lloc de feina li permet conèixer gent de tot el món, i com no, tots els compatriotes que van passant per la zona. Ell és el vincle d'unió dels viatgers catalans que vénen, van, o es queden al barri de Boudha.  És per això que s'autoanomena Ambaixador Català al Nepal. No li falta raó.

Quant fa que vius al Nepal?

Fa dos anys i mig que estic visquen a Boudha, un barri de Kathmandú, és un lloc molt acollidor i tranquil, un oasis dins d’una gran ciutat.

I un català que viu a Kathmandú com veu la gent del Nepal?
El Nepal és un punt de trobada entre dues civilitzacions, per aquest motiu no és un poble homogeni, són molt diferents les sensibilitats dels diversos col·lectius. Peró si tenen un punt en comú és que són gent molt acollidora i tranquil·la, el principal per als nepalís és la família.

Tu tens curiositat per la cultura tibetana. D’on et ve?

Viatjant per l’Índia vaig comprar un llibre sobre la pràctica dels somnis escrit per un mestre Bon (Budisme Tibetà), seguint la pista de l’autor vaig anar a parar al seu monestir. A partir d’aquí vaig començar a practicar el Bon i a interessar-me per la cultura tibetana.

Què té de bo i de dolent Àsia?

És una terra d’oportunitats, tens una idea i la pots posar a la pràctica amb una extremada facilitat, en qüestió d’hores o pocs dies.

La part negativa és que al viure en un ambient que no és el nostre és més fàcil agafar malalties que ni coneixem, a nivell de salut és una mica dur viure en aquestes terres. Però res dura per sempre. 

Tu vas tenir la teva oportunitat i vas acabar muntant una agència de viatges. Com sorgeix?

Amb els anys vaig anar passant pel Nepal i vaig conèixer el Chhewang, ell treballava en una agència de trekkings al centre de Katmandú. Un dia li vaig comentar que quan m’establís a Katmandú podríem fer una agència plegats a Boudha i així ho varem fer. Portem dos anys d’existència.

Quin tipus de perfil és la gent que contracta un viatge amb vosaltres?
Els dos primers anys ens hem centrat en totes aquelles persones que venen a allotjar-se a Boudha, o sigui que estem oberts a un ventall molt gran de diversos perfils de persona, els inicis han passat per ser una agència dedicada a desenvolupar Boudha.

Amb la tirada que té ara orient i l’Everest, un dels punts més visitats de Nepal, imagino que la competència és dura…
Fins ara les circumstàncies han sigut més dures que la competència. Nosaltres varem obrir la primera gran agència a Boudha quan ningú apostava per aquest districte, des de la nostra obertura no s’han obert altres grans agències que competeixin amb nosaltres. Però la crisi global i l’inestabilitat política del país si que ens ha afectat en certs moments.

Vosaltres organitzeu viatges a molts destins, entre ells a l’Everest. Quanta gent pot arribar a viatjar a l’Everest en un any? S’ha convertit en Port Aventura?
Avui en dia els treks cap a l’Everest s’han massificat, per la part sud hi han unes 50.000 persones que anualment s’aproximen a la zona per tenir vistes de la muntanya. És una ruta força comercial, però el trek de l’Annapurna encara duplica en nombre de persones a la zona de l’Everest.

Què ve a buscar el turista a Nepal, només muntanya?
Hi ha principalment dos tipus de turisme, la gent que ve a fer un tour pel Nepal busca visitar la vall de Kathmandú i les seves dues principals poblacions Kathmandú i Pokhara, de vegades o combinen amb la selva de Chitwan. Aquest tipus de viatgers acostumen a combinar el Nepal amb la Índia o el Tibet.

Un segon tipus de turista serien les persones que estan més interessades en fer muntanya, Nepal ofereix una gran varietat de trekkings en els diversos ex-regnes dels Himalàies. 

Què diferencia la vostra agència, Responsible Trecks, de les altres?
Estem molt centrats a desenvolupar Boudha i oferir serveis que donin a conèixer la cultura dels Himalàies. També ens agrada oferir productes que mostrin el desconegut Llunyà Oest del Nepal, on hi ha selves molt desconegudes com Bardia o un ex-regne dels Himalàies com Humla, situat molt a prop del Mont Kailash. 

Com es veu Catalunya des de tan lluny?
Es veu Catalunya perduda entre les boires.

Estan tan lluny, què t’acosta a Catalunya?
Cada dia llegeixo la versió online del diari Avui i l’Ara, però haig de reconèixer que últimament m’agrada escoltar les novetats de la nostra música i parar atenció a les notícies sobre en Guardiola i companyia.

Quants catalans has conegut des de que vius a Kathmandú?
Aquest darrer any molts, coneguts de coneguts...diria que entre trenta o quaranta. 

Has pensat mai en tornar a Catalunya?
Sempre penso que passar els hiverns per casa estaria molt bé, el hiverns són bastant freds per aquesta part del planeta, però a nivell laboral mai m’ho he plantejat.

Nepal està entre dues grans potències com Índia o Xina.  Creus que pot beneficiar o pot perjudicar un país tan petit com Nepal?
El Nepal juga, i ha de saber jugar, les seves cartes com un dia ho van haver de fer Andorra o Suïssa. Nepal només te frontera amb l’Índia i la Xina, per aquest motiu depèn extremament d’aquests dos països però al mateix temps en sap marcar una distància. El Nepal és un estat jove i sap com mantenir el seu estatus.

Ets un enamorat de la cultura tibetana, has viscut a Lhasa i tens previst tornar-hi. Com afecta al dia a dia dels tibetans el fet de pertànyer a la Xina?
Hi han estats que creixen econòmicament com la Xina i d’altres que estan en recessió com l’Espanyol. En el cas del Tibet, el govern xinès intenta portar al Tibet la societat del ben estar tal com l’entenem a casa nostra: millor educació, sanitat, carreteres...

La modernització afecta al dia a dia dels tibetans, conceptes com el de la inflació o del temps, tal com s’entén a occident, no són fàcils d’assimilar per un poble que ha viscut durant segles en un sistema econòmic d’intercanvi i que no han sabut fins recentment el que és un rellotge.

Creus que el Tibet aconseguirà l’independència a curt o mitjà termini?
No crec que vagin per aquí les coses... 

Per acabar tres preguntes curtes: 

Amb què et quedes, amb l’Everest o el món Kailash?
Kailash

Kathmandú o Lhasa?
Hivern Kathmandú, estiu Lhasa

Catalunya o Nepal?
Catalunya i Nepal

Occident o Orient?
o...(ironia nepalesa...o catalana)

Rumbalest: "Hem vist que el món és molt gran i a la vegada molt petit"

Fer la volta al món amb moto. Això és el que estan fent la Raquel i en Cesc. Una idea que els hi rondava pel cap des de feia temps i que al final van decidir, després de molt estalviar, dur a terme. Passar per Europa, Rússia, creuar l'Àsia passant per països com Kazakhastan o Pakistan, fer Tailàndia, Laos i Cambodja. Més tard Oceania, Sud Amèrica i, un any després, tornar a casa. Aquest era el pla. Abans tocaria fer papers, comprar i preparar la moto i la maleta, i acomiadar-te. L'objectiu era i és clar: sempre amb moto. Sempre a l'Est. De fet, aquest és el seu lema: Rumb a l'est.

Els conec al Nepal. En un petit "restaurant" del llac Phewar de Pokhara, després coincidim al Parc Natural de Chitwan i a Kathmandú. Suficient com per crear un vincle d'amistat. Crec que són carn de Contra de La Vanguardia. No tothom fa la volta al món amb moto, així que em decideixo a fer-los unes quantes preguntes. 

Per què cap a l’est?
En un principi, pensàvem en fer-ho al revés, de tal manera que haguéssim arribat a casa amb moto. Però fent-ho cap a l'est tens certs avantatges, almenys marxant al maig. La principal és el temps, estiu o calor pràcticament a tot arreu, amb algun monzó de regal. I l'altre, almenys fins ara, hem anat de països més complicats a més fàcils.

Decidiu agafar i marxar arreu del món. Ho necessitàveu? Per què ho deixeu tot?

No és un pim-pam. Comences pensant que t'agradaria viatjar per un temps llarg, al principi dius 3 mesos, després vas veient que hi hauràs de tornar... així que agafar per agafar ens agafem un any. La necessitat no és marxar de casa, ni molt menys, hi estàvem perfectament. És més aviat curiositat per veure, fins on podem, la resta del nostre petit món i aprendre tot el que es pugui. Per tant deixar-ho tot és una simple conseqüència de marxar. Per sort les coses han canviat i entre internet i Skype sembla que t'enduguis part de família i amics de viatge.

Quan marxeu, què deixeu a casa?

Tot el que no ens podem emportar.   Quan et planteges fer una cosa així has de deixar-ho tot, i pensar que quan tornis tot, o gairebé tot restarà allà.  Evidentment, estem constantment en contacte amb la família i els amics gràcies a la tecnologia.

Com ho he de fer si vull viatjar durant un any pel planeta terra?

T'has de marcar una ruta per països que per algun aspecte et cridin l'atenció o tinguis ganes de conèixer i informar-te sobre aspectes generals importants de cadascun d'ells (si calen vacunes, si són països en conflicte, si és necessari algun permís especial per entrar...)

Tenir en compte que el passaport ha de tenir suficient vigència (molts països demanen passaport amb vigència com a mínim de sis mesos) i visats necessaris, que es poden tramitar abans de marxar o a mesura que vagis avançant.   En el nostre cas vam tramitar 7 visats abans de marxar, així ja ens oblidàvem de fer-ho pel camí. 

Aconseguir un mínim de diners.  La majoria de gent compta que per viatjar un any són necessaris uns 10.000 € per persona.   En tot cas, això pot variar en funció del tipus de viatge que es vulgui fer, allotjaments... 

També és important tenir una assegurança de viatge per si es té algun accident o alguna malaltia.

I molt important, marcar-te un dia de sortida i pensar com ho diràs a la família, als amics i com argumentar que no estàs boig. 

24 hores junts durant 365 dies a l’any. No us canseu l’un de l’altre? Us agafeu un parèntesi de tant en tant?
Bona pregunta, típica entre alguns amics abans de marxar. De moment no hi ha hagut cap situació ni cap moment en el que ens haguem cansat l'un de l'altre, i creiem que tampoc ens cansarem.  No és fàcil trobar un bon/a company/a de viatge, però en el nostre cas la relació no podria ser millor.  De totes maneres, viatjar amb moto té un avantatge respecte el cotxe, autobús, a peu... i és que et pots aïllar més fàcilment.  No ens hem agafat cap parèntesi.

I si és difícil anar pel món, més amb una moto. Us ha portat molts problemes anar amb aquesta companya de viatge?
Cap ni un! La nostra petita és un sol, de fet només ens n'ha portat un, però no li tenim en compte. Fa uns dies enmig de la selva de Laos i per una carretera de mala mort es va parar. Era un tema elèctric que vam poder solucionar, ja de nit. A part d'això no ha protestat mai i això que l'hem fet passar per rius, per camins pedregosos, l'hem fet volar amb avió, embarcat amb barques de fusta, pujar per muntanyes de farina...no totes les motos ho aguantarien.

Què us ha donat a canvi la moto?

Ens dóna una llibertat increïble, podent fer i desfer la ruta al nostre aire. No tenim la pressió d'horaris, ni trens, ni autobusos, etc.  A més a més et dóna l'oportunitat de veure tot, tot el paisatge pel que passes i veure els canvis progressius a mesura que vas avançant per un país o travesses fronteres.

Teníeu alguna idea de mecànica o l’heu anat aprenent pel camí?

Per sort en teníem una mínima idea. Cal saber detectar el problema, encara que no el puguis solucionar, ja trobaràs algú que et doni un cop de mà. Però el més important és fer medicina preventiva amb la moto. Fer-li una ullada general per veure si alguna cosa no va bé abans no sigui massa tard.

Quin és el país més bonic que heu vist?

Buff, hi ha molts països que tenen encant. Kirguizstan és un país molt bonic, fàcil i poc explotat. Té uns paisatges preciosos, llacs, muntanyes i la gent és agradable. Pakistan és espectacular, tens les muntanyes de més de 6.000 m a tocar, la gent és acollidora i sobretot les vistes. Nepal també és un país molt fàcil, bonic i relaxat. Tot és verd i hi pots circular amb bastanta tranquil·litat. 

Quin el que us ha posat més dificultats?

Sens dubte, la Xina. És un país de bojos. Dos mesos abans d'arribar-hi, vam haver de demanar els permisos especials per entrar-hi, pagant 1.600 $ a una agència oficial. Una vegada allà, anàvem tot el dia darrera el cotxe del guia, sense poder fer res per lliure... són una colla de tocats del collons. Encara no entenem com el món permet que portin l'etiqueta de segona potència mundial, és un escàndol. Per nosaltres ha estat, senzillament, un accident geogràfic entre dos païssos que sí que valen la pena.

Què em recomanaríeu que no em perdés abans de morir?

El Volga i l'Estàtua a la Mare Pàtria al turó de Mamáyev Kurgán, a Volgograd, són molt impressionants. Conduir entre iurtes pel mig dels prats de Kirguizstan... et fa sentir lliure. Veure l'Annapurna des de la Karakoram Highway a Pakistan no té preu. Rodar entre camps verds d'arròs inundats d'aigua a Nepal o Tailàndia...  buf!En definitiva veure món és increïble.

Heu passat por?

No.  No n’hem passat en cap moment.  El que sí que portem, per si de cas hem de defensar-nos o fugir d'algú en algun moment donat, és un "esprai de pebre".  No se sap mai...

No tots els països condueixen igual…algun país o ciutat ha estat dur pel conductor?

I tant que no condueixen igual, de fet hi ha països que no condueixen, ells és mouen amb un vehicle per una zona asfaltada. Pakistan va començar a ser dur per conduir, anant amb moto sempre ets l'últim mico. Aquí vam començar a fondre el clàxon. Índia va anar a pitjor, els autobusos només paren si hi ha una parada o una vaca. Per tant si algú s'ha de fotre al voral ets tu! Porten unes botzines odioses i fan un fum que ofega! A les ciutats impera la llei del més fort, els retrovisors són per pentinar-se la barba i l'únic que has de fer és preocupar-te del que passa davant teu. A Nepal, només Katmandú és desesperant, no hi ha cap llei així que vam arribar a la Guest House conduint per la vorera, darrera de les altres motos... la diferència és que a Índia avances, mentre que a Katmandú hi ha un col·lapse tant dens que és impossible moure's. 

Hi ha molta gent que viatge pel món amb moto?

No gaire, ens hem trobat a 8 motoristes. Però sí que hi ha molta gent que viatja amb vehicle, els overlanders. La majoria s'agafen uns mesos i es centren en una zona o una ruta.

Sou com una "secta"? Us relacioneu més amb la gent que viatge amb moto?

No som una secta, però probablement sí que ens hi relacionem més. De fet no és que hi hagi una gran relació, però com que n'hi ha pocs fa gràcia trobar-te i poder parlar. A més a més sempre va bé saber com estan les carreteres, on és pot dormir i guardar la moto, quines rutes valen la pena...

Quan torneu a conduir a Catalunya fareu algun disbarat?
M'imagino fent la volta en rodó enmig de la AP-7 o a la Diagonal... espero no fer-ho! tot i que a vegades resulta bastant eficaç.

Tots els viatges tenen un acudit, o una cançó. A la vostra web hi teniu el rumb musical un recull de cançons pel viatge. Quina és la cançó del viatge?

Hi ha moltes cançons... el més guapo és escoltar una cançó a la moto i que coincideixi amb el que està passant o estàs veient. L'altre dia ens va enganxar els monzons, els nens jugàvem amb pilotes i sonava Pantalons curts i els genolls pelats, dels Pets. Situació ideal. Altres cançons que acostumen a sonar són Volant, de la Troba Kung-Fú o La meva terra és el mar, de Lax'n Busto. Però n'hi ha moltes més, des de Sabina fins a Elvis, passant per Serrat o Frank Sinatra.  Gran varietat...

Què heu après?

Encara ens falta molt, probablement soni a tòpic però hem vist que el món és molt gran i a la vegada molt petit. Amb una moto pots donar-li la volta, però a la vegada mai seràs capaç de veure-ho tot. També veus que amb molt pocs recursos pots passar, i si és necessari t'acabes buscant la vida com sigui.  No és imprescindible anar al cine, ni a la discoteca, ni als millors restaurants, ni vestir un armari o portar unes sabates de pell cocodril. Però hi ha gent que és feliç, parlen, juguen, es comuniquen i es diverteixen amb molt menys. Bàsicament no pensen en un futur llunyà. Si tenen una casa, se l'han fet. Si tenen un cotxe, l'han pagat. No hi ha ni hipoteques ni crèdits.  La televisió no és imparcial, ens fa veure el que vol, que els hi ho diguin als pakistanesos.

La distància també et fa enyorar i et fa veure que has de passar més temps amb els teus, amics i família.

I després què?

Tornarem a la crua realitat. Demanarem un crèdit per comprar un cotxe, treballarem mil hores per dir que anem passant, desitjarem que arribi el divendres i esperarem el final de mes amb candeletes. Esperem que no vagi així, ja estàvem una mica tocats, però aquest viatge ens farà obrir les mires. Sigui com sigui gaudirem al màxim de tot allò que passi. I quan poguem anirem fent escapades, ens quedaran moltes coses per veure i moltes altres per repetir.  El que sí que tenim clar és que a la vida s'ha de fer allò que t'omple i que tens ganes de fer.  No es poden deixar pendents les coses per més endavant... 

Des del sostre del món (2 part)

 Camps d'arròs per sempre

Sona "Michelle" de The Beatles quan comença el nostre viatge a Pokhara. Seran 13 hores d'autobús, així que la música serà vital per la nostra supervivència. El bus us podeu imaginar que no és el millor del món però el paisatge si que acompanya. Camps d'arròs, rius, arbres, muntanyes i pluja, molta pluja. Serà la nostra companya de viatge durant aquests dies.

Després de "gaudir" de la conducció nepalí i les seves carreteres arribem a Pokhara. La segona ciutat de Nepal. Un nucli principalment turístic amb restaurants i botigues relacionades amb el treking. La Lloret de per aquí. Pokhara ens rep amb pluja i ens acomiada amb pluja. Mentretant visitem el llac de la ciutat, el Phewa Tal. Provem de vorejar-lo tot, pero després de 4 horetes ens quedem a la meitat. Calen dos dies per donar-li la volta. Les vistes són realment espectaculars, i podrien ser-ho més sinó fos època de monzons. A l'època bona, a principis d'any, es pot veure la serralada de l'Annapurna. Hem vist fotografies de les vistes i ha de ser espectacular.

És a Pokhara, i al voltant del llac, on coneixem en Francesc i la Raquel. Dos catalans. Fins aquí cap novetat, sempre hi ha catalans pel món. Però n'hi ha pocs que facin la volta al món sobre una moto. Amb ella van sortir de casa, i han travessat Europa i han trepitjat països com Ucraïna, Turkmenistan, Pakistan i tots els "stans" que hi ha per aquestes contrades. Ens expliquen anècdotes d'allò més interessants. Si van ser prou intel·ligents per deixar-ho tot i fer la volta el món, ho seran per fer un llibre sobre el seu gran viatge. Encara els queda el sud-est asiàtic i Amèrica Llatina. Quasi res.

Precisament són ells qui ens descobreixen un restaurant on serveixen carn...de vedella! La Gemma es posa les mans el cap mentre la Raquel, en Cesc i jo degustem un "bon" filet.

L'endemà toca una altra caminada. Al matí no plou i decidim visitar la Pogoda de la Pau, un monument situat a d'alt d'una muntanya dedicat a la Pau Mundial. Li queda molta feina per fer. La guia posa que hi ha tres maneras d'arribar-hi. Amb mitja horeta, amb una hora i amb dues. Nosaltres escollim la pitjor...la de quatre o cinc horetes. Caminem i caminem per petits camins que pujen i pujen una muntanya que sembla no acabar-se mai. També pujem escalons, petits i drets, i travessem rierols. No portem aigua, cosa que fa més "greu" el panorama. Finalment arribem al cim...i es posa a ploure. A diluviar, més ben dit. Aquí amb els monzons quan s'hi posa s'hi posa. Total, que 3 fotografies i cap avall. I baixem amb una australiana que és fotògrafa i ens explica què li ha passat fa poc: Anava amb moto amb un nepalí que va convidar-la a fer un vol amb ell. Aquest atropella una noia, el conductor es dona a la fuga. La noia atropellada resulta que està embarassada i se l'ha de portar a l'hospital. I a l'australiana se l'acusa de l'accident...quan ella ni conduia. Discussions amb la policia, demandes de diners...etc. Sona a petita trampa. Per sort, ja ha passat tot.

La Pogoda de la Pau

Bandipur, un petit poble newari és la següent parada. Per arribar-hi cal agafar un bus i fer moltes hores, i després un petit jeep. Podriem agafar un taxi, però és més barat anar amb gent del país i ben apretat. Bandipur ens sorprèn només a l'arribar. Totes les seves cases són antigues, d'estil newari, i els seus carrers estan plens de gent i nens. Avui és dissabte, l'únic dia de festa pels nepalís. Fem un volt pel poblet i compartim les vistes a la muntanya amb un madrileny molt bon nano. Amb ell filosofem i parlem una mica de tot mentre gaudim d'un bon sopar. L'endemà marxarem, estem pendents del viatge a Tíbet, i si tot va bé, ens faltaran dies per vistar més coses del país.

El següent destí és el Parc de Chitwan. Al sud del país. Allà podrem veure, en teoria, elefants, tigres, rinoceronts, cèrvols. Serà com un viatge a Kènia o Tanzània però a Nepal. La caminada per la selva no dona els seus fruits, i amb 4 hores no veig més que quatre cèrvols i un cocodril. Pel preu em sento un xic estafat i així ho fem saber al noi i l'home a qui hem contractat l'excursió. La tarda millora. El passeig amb elefant resulta ser profitós.

Em toca compartir elefant amb un noi nepalí que viu a Alemanya, i amb dos xinos. El primer d'ells sembla ser retardat mental...més tard no fa res més que confirmar les meves sospites. El segon d'ells té pinta de ser el seu pare. Parla anglès, té un a càmera que sembla una metralladora, vesteix occidental i saluda a tota la població xinesa que puja a la resta d'elefants. Així que penso que és el que els hi ha pagat tot aquest viatge als amics i amigues grocs que ens acompanyen per la selva. Per tant, intento ser simpàtic amb ell per allò que dominaran el món. Al tiu sembla que li caic prou bé amb el rollo de Barcelona i que li dic que el xinès és l'idioma del futur. Ens portem bé fins que...enmig de la selva es tira un pet! Un pet gros que tremolen les orelles de l'elefant. Amb el noi nepalí ens mirem com dient -això ha estat un pet no?- cadascú amb el seu idioma. Ho ha estat. Per què un ratet més tard, el bon senyor que potser dirigeix una companyia de milions de treballadors i no té escrúpols a l'hora de fer fora a la gent, se'n torna a tirar un altre. Confirmat. A tot això el seu fill té l'esquena més calenta del món. A la selva fa molta calor. Molta. I molta humitat. Però si al teu costat i tens al xino més calent del planeta pot arribar a ser molt dur. Ho és. Al final veiem rinoceronts, cèrvols, etc. Però l'experiència de compartir unes vacances amb els amics del gegant asiàtic són el que em crida més l'atenció. Ha estat una gran experiència.

És a Chitwan, on ens trobem altre cop en Cesc i la Raquel. De casualitat. Amb ells compartim més temps i més àpats. Ens tornarem a trobar a Kathamandú.

Rinocerons amb companyia de vents xinesos a Chitwan

És cap a Kathamandú on conec a un personatge el qual vaig prometre parlar d'ell. A l'autobús se'm dirigeix un nepalí de 18 anys que dedueixo que sent devoció pels occidentals. Vaig amb la samarreta del Barça i això li serveix d'escusa per entrar-me, parlar-me de futbol i de passada preguntar-me sobre què he fet al seu país, què li agrada etc. Al principi cau simpàtic, però quan passen 5 horetes i jo m'he canviat de seient, escolto música i estic dormint, has d'entendre que la conversa ha acabat. Promesa complerta, he parlat d'ell.

Estem a Kathmandú altre cop. A Bouda. Hem firmat i emplenat els papers que els xinos ens obliguen per entrar al Tíbet. Finalment, toco fusta, el podrem visitar. Lhasa i el Potala. I el Kailash, la muntanya sagrada pels budistes i els hinduistes. A més de 5 mil metres. Costarà segur. Ara però com deia estic a Kathmandú després de fer una visita a Bhaktapur, un poblet d'estil també Newari on ens fan pagar 1.100 rupies per visitar-lo, i que la Gemma i jo evitem pagar. Endevineu amb qui hi hem anat? Sí, amb en Cesc i la Raquel, els mateixos que fan la volta al món amb moto. Els mateixos que em deixen l'ordinador perquè escrigui aquesta crònica. Els mateixos que fan que em vingui el cap aquella cançó de Pereza: Rum rum hace mi moto, y a las estrellas me voy con ella.

Des del sostre del món

La Stupa de Boudha

Temples, meditació, mantras, cilindres que roden, monjos, peregrins, imatges, deus i monuments. Tràfic, cotxes, gent, pol·lució, crits, escopinades, taxistes, regatejar, mosquits, motos i moltes escombraries. Vaques, te, músiques relaxants, caps rapats, botigues, cartells, viatgers, esl monzons i les muntanyes més altes del món. Això és Nepal.

Estic a punt d’acabar la primera part de les tres que tindrà aquest viatge, la consistia en veure com és la capital del país, Kathmandu, on hi viuen entre 1 i 4 milions de persones però que sospito que mai s’arribarà a saber del cert. El primer dia va ser xocant el canvi, per les diferents coses que he anat numerant. Coses que per bé o per malament no tenim a occident. Coses que augmenten la sensació d’estar a milers de quilometres de casa.

Després d’instal·lar-me a la guest house, vam visitar la Stupa de Boudha, que ve a ser un temple on els fidels fan voltes i fan els seus rituals, aquesta, és  la més gran del país. La Gemma i jo estem a aquest barri (Boudha) lluny del centre (a una hora en cotxe, deu minuts a occident) però més acollidor. Un barri de tarannà tibetà, on centenars de pelegrins venen de molts llocs del món a fer tres, set o desenes de voltes a la Stupa. Precisament allà i té l'oficina en Dani, un català afincat a Kathmandú que treballa a una agència que gestiona viatges i excursions per Nepal, Bhutan o al Tibet.

La Gemma porta uns dies aquí així que m’ensenya no només la part budista sinó també l’hindú. Toca veure Pashupatinath. Un temple on cremen els morts d'aquesta comunitat. Aquí é son començo a palpar el que és la misèria. Lluny del que es pot veure a la Bouda, a Pashupatinath hi veiem misèria pura. Gent tirada per les “voreres”. Pobresa i misèria. També gent creient. Molt creient. De fons un soroll de no sé què però de tot. Gent que parla. Gent que prega. Gent que demana. Gent que canta. Nepal, i sospito que Orient, és així: tot multiplicat per mil.

banderetes de colors al vent

A Bhouda hi ha catalans (com no) i també bascos (com no). Amb ells hem anat fent la vida social. El segon dia viatgem amb l’Alba, la noia catalana, a Patan. Una ciutat a les afores de la capital, el que es considera el vall de Kathmandú. Allà palpem el Nepal fora de la gran ciutat. Ens perdem pels carrers hi anem a veure la Durbar Square, amb desenes de temples, com els que anem tastant al llarg de la ciutat entre ells un bonic Golden Temple. Ens perdem pels carrers estrets. Fem fotografies. Mirem botiguetes. Caminem i en ocasions som els únics amb els ulls rodons en quilòmetres a la rodona. Et fa sentir estrany…no insegur. Perquè aquí ningú no roba. T’estafen. Però no roben.

Tornant de Patan toca el centre de Kathmandú. La Durbar Square de la capital i el barri de Thamel, el més turístic. El més estressant. El que hi ha més cartells, gent, cotxes, motos, venedors, botigues, guest houses i restaurants per metre quadrat.

M’introdueixo en totes les històries, llegendes i mística de la religió budista que m’expliquen els amics catalans i bascos. El budisme és bastant complicat però entre te i te, entens que més que una religió és una forma de viure i entendre el tot. Aquí per cert, religió i vida quotidiana és el mateix. Caminar per fer voltes. Parar-se a resar. Deixar el volant per senyar-se al passar davant un monestir. Pintar-se el front. Tot i per les creences. Potser les seves són les bones.

Mentre fem tot això parlem amb en Dani, un català que treballa aquí, el nostre viatge a Tíbet. Estava més o menys tancat però fa un mes la Xina va tancar la frontera així que hem d’esperar que la tornin a obrir. Ell gestiona el que ha de ser el nostre viatge, i gestionar un tema tan delicat pels xinesos com és el Tíbet, necessita una bona dosi de paciència. Però aquí és precisament el que sobra: paciencia. La gent va amb  una o dues marxes menys que a Occident. Aprens a esperar 10 minuts per un tè o el que sigui. Poc a poc. Tens tantes vides que han de venir que no cal tenir presa.

Swayambhunath o Monkey Temple és l’altre punt de la ciutat que no ens podem perdre. Ahir, després d’una hora dins una furgoneta que creua la ciutat amb 12 persones més hi arribem. És la Stoupa més antiga de la ciutat així que no som els únics a visitar-la. La seva bellesa però és digne de fer kilòmetres i quilòmetres apretat en un seient. L’ull de Buda mira des de dalt als fidels. Al seu voltant temples i figures del mestre, d’or, de pedra. I tota la simbologia: campanes, cilindres rodant, banderetes de colors, monjos…i monos. Està ple, així que cal anar en compte. A la Gemma, per exemple, li roben un plàtan per l’esquena. És allà on també descobrim el que és el monzó. Comença a ploure i ploure, sense fi. Esperem i esperem. Fins que para I seguim la nostra ruta. Fotografies i a tornar a fer la ruta inversa fins al “nostre” barri…en hora punta. Tota una experiència.

Sembla que el viatge al Tibet va prenen forma així que ja tot està preparat perquè marxem de Kathmandú i visitem la resta del Nepal. Pokhara i Bandipur. I el que sigui. Serà la segona part del viatge. Un viatge que està servint per veure que occident ni nosaltres som el centre del món. Potser ja ho sabíeu, però sempre va bé palpar-ho en les teves pròpies carns. La majoria no coneixen Barcelona, ni tampoc Espanya. Ni molt menys Catalunya. Europa els hi suda. I nosaltres som occidentals, o sigui, diners amb cames i braços. És apassionant estar allà on es trasllada poc a poc el centre del món. No serà Nepal però si la Xina o l’Índia. Veurem com se’n surten aquí que estan entremig. Seguiré explicant-vos què tal és el país, i què tal és un dels llocs amb més màgia i més enigmàtics del món: Tibet.