Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hinduisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hinduisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de gener del 2015

Cal guanyar aquesta guerra a la francesa


Jo no moriria per la meva religió. I molt menys mataria. Pel que hem vist aquesta setmana a França, hi ha gent que pot fer les dues coses. Caricaturistes de Charlie Hebdo morint per una idea, la de la llibertat d’expressió. Terroristes matant en nom del seu Profeta. I així anem. Simplement, em posiciono amb els radicals de la llibertat, del dibuix i de la ploma. Amb els radicals de l’humor, sigui àcid o no. Em faci gràcia o no.

Perquè aquests dies m’he anat mirant les portades i els dibuixos de la revista Charlie Hebdo. I no, no em fan gràcia. Bé, algunes sí, però en general no. Criticaven no només les postures radicals de l’Islam sinó que també el catolicisme, el president de la República, la monarquia espanyola, etc. A ningú se li va ocórrer amenaçar els dibuixants de la revista. Només als radicals de l’Islam que es neguen a veure al Profeta dibuixat. Això és blasfèmia.

Aquests dies ens hem afanyat a dir que aquests terroristes que maten en nom d’Al·là no representen l’Islam. Cert. Molt cert. Però també és veritat que els radicals del budisme o de l’hinduisme no es dediquen a matar gent pel món. Tenim un problema. I gros. Tenim gent disposada a matar gent per només un dibuix. Gent disposada a morir perquè la gent no pugui fer el seu dia a dia. I els tenim a casa. No només occident ha d’intentar parar aquesta gent i les seves idees sinó també els propis musulmans.

Mentrestant, a Kobane, el poble kurd ho fa. Lluita contra l’Estat Islàmic. I Síria fa anys que viuen una guerra civil mentre els països occidentals miren cap a una altra banda. Si volem que no arribin a casa nostra cal derrotar-los al seu territori, ajudar tots aquells que estan resistint a Iraq o Síria. Els ignorem. I tenim por. I volem seguretat. I això pot fer que la dreta europea creixi i en nom de fer un país més segur restringeixi les llibertats de la gent. Curiosa contradicció. Uns volen restringir-nos la llibertat, els altres també. 

Perquè això no és terrorisme. Almenys, no només és terrorisme, sinó una guerra ideològica. Un xoc d’idees. Les nostres, amb tot el bo i el dolent que tinguin, i les d’aquesta gent que en nom del Profeta es dedica a imposar-les a cop de pistola. Cert, nosaltres també ho hem intentat allà i ells han rebut. Potser ara ens toca rebre la nostra pròpia medicina. 

Ara, les seves idees truquen a la porta de casa nostra i comencen a espantar-nos. Jo patiria visqués a Londres, Madrid o Nova York. El perill d’atemptats ha tornat i la lluita no és contra cap exèrcit sinó que és contra propis conciutadans, que a través d’un missatge al mòbil poden arribar a matar desenes de persones. Què fem? Prohibim el Whatsapp? Resposta, no. Aquesta guerra, al ser ideològica, només es guanya amb idees. Fent pedagogia. Amb educació, racionalitat i justícia social. Amb llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta guerra es guanya a la francesa. Vive la France.

dimecres, 31 d’agost del 2011

El Kailash: patiment sagrat

 ...veig que ara els busques alts...

Darchen és (segurament) el poble més lleig que he visitat mai. Però està als peus del món Kailash. L’objectiu és donar la volta (en el sentit de les agulles del rellotge) a aquesta muntanya sagrada, fer el que se'n diu: la kora, que comença en aquest tètric punt. Així que no tenim escapatòria. Toca dormir a Darchen.

A occident tots coneixem l’Everest i el seu mite. El que ha fet l’home per arribar a dalt de tot d’aquesta muntanya i el que fa actualment que no és altra cosa que prostituir aquest cim sagrat pels tibetans. Però d’el Kailash (preciosa joya de la neu) en sabem poca cosa. És per exemple, el món més sagrat d’Àsia, i com a tal, està prohibit escalar-lo. Ningú ha estat al seu cim de 6638, només està permès fer-li la volta. 

El Kailash és sagrat pels budistes, que el consideren el primer chakra fora del cos humà. També és sagrat pels hinduistes, que creuen que Shiva viu al cim d’aquesta muntanya. D’aquestes dos religions provenen la majoria de peregrins, però també n’hi ha dels jainistes o els bons, que fan la kora al revés. 

Per tot això, l’objectiu era donar-li la volta. I estar tres dies caminant. I patir el que pateixen els hindús. I els nepalesos. I els tibetans. I trobar-nos amb dificultats. I superar-les. I ens hi trobem. I el primer dia plou. I tot i que és pla, ens cansem. I ens mullem. I en acabat ens hem de assecar la roba. I dormim en una tenda de campanya amb nòmades. I mengem malament, nuddles per sopar i també per esmorzar. I fa fred. I els nòmades criden. I provo el yak sec. I l’he de partir en quatre si no em vull partir la mandíbula. I neva a fora. I el Kailash ens castiga poc a poc. 

 ...i vas veient coses pel món que t'estan agradant tant... 

I l’endemà sortim aviat. I és el dia més llarg. I és el dia més dur. I el guia és la primera vegada que fa la kora. I estem cansats. I cadascú va al seu ritme. I intento anar al meu ritme. I no miro enrere. I miro la Gemma que li costa i em desanimo. I decideixo no mirar-la més. I crec que no podré acabar. I es posa a nevar. I hi ha hindús que van abrigats. I molta gent al camí. I molts dels que fan la volta al Kailash la fan damunt d’un cavall. I te’ls mires amb cert odi. I el camí comença a fer pujada. I em passa un cavall pel costat i em fa fora. I passen més cavalls. I després passen yaks. I ja t’apartaràs. I després comença a ploure. I segueix fent pujada. I em costa respirar. I em proposo fer 100 passos i només en faig 50. I comença a nevar. I fa fred. I m’abrigo més. I bec aigua. I noto que el meu cor s’accelera. I que no puc respirar. I torno a pensar que em moriré. I decideixo seguir el ritme de 4 hindús. I parem de tant en tant. I cada cop més sovint. I faig el camí amb pluja, neu, vent i fred.

I ara el camí està ple de pedres. I ara ple de fang. I segueix fent pujada. I bufa el vent. I passem per un riu. I començo a sentir dolor a les cames. I menjo una mica. I miro la gent que m’envolta. I miro el paisatge. I penso que és preciós mentre no deixo de respirar a un ritme sospitosament elevat. I em sento un vell. I miro tot el que em queda. I m’espero una estona aviam si arriba la Gemma. I em pregunto com li anirà. I el camí es complica i cada cop és més empinat. I segueix nevant. I les muntanyes del costat estan blanques. I bufa el vent. I bufa fort. I em poso les ulleres de sol. I la neu no deixa de caure. I em passa un nen tibetà pel costat. I intento seguir-lo. I va massa ràpid. I veig un avi amb dos motxilles a l’esquena que passa fumant. I prometo recordar-lo tota la vida. I et van avançant tibetans. I sóc l’únic occidental que fa la kora. I tinc converses amb un hindú. I es sorprèn que no sigui de cap religió. I li dic que la nostra ha fracassat. I em desitja sort en la meva recerca. I no el torno a veure més.

I em paro un cop més a esperar la Gemma. I fa fred. I no para de nevar. I el camí cada cop és pitjor. I torno a menjar alguna cosa. I tothom em mira amb ganes de matar-me i treure’m el tros de yak que tinc a les mans. I el cansament és horrorós. I el cor no para de bategar intensament. I se’m mullen les sabates. I respiro amb dificultat. I estic suat. I tinc fred. I provo de posar els peus on els posen els tibetans. I el camí desapareix. I no veig el Kailash en cap moment perquè hi ha boira. I finalment arribo al punt més alt. I són 5.630 metres. I allà, finalment puc respirar. I fa molt vent. 

 ...no sé què és però nena no puc respirar...

I decideixo esperar la Gemma. I finalment arriba. I va acompanyada. I és un tibetà que la porta agafada del braç. I ella fa mala cara. I sua. I està de mala llet. I decideixo no fer-li cas. I tothom deixa banderetes de colors. I són per la seva gent. I estan plenes de mantras que el vent s’emportarà. I donaran bona sort. I nosaltres també en posem. 

I tornem a posar-nos en marxa. I el tibetà va cagant llets. I ara toca el descens. I segueix nevant. I el camí està congelat. I rellisca. I el camí és estret. I hi ha molta gent. I passen cavalls. I passen yaks. I crec que això no s’acabarà mai. I un cop fet el descens queda un munt. I és zona de rius. I saltem per les pedres. I començo a pensar que aquesta kora és com un videojoc que has d’anar superant dificultats. I ens en queden unes quantes. I hi ha un laberint d’aigua i pedres. I segueixo el tibetà i el seu fill. I parem més sovint. I fa vent. I ha deixat de nevar. I descobrim que l’home que ha ajudat la Gemma és la novena vegada que fa la volta al Kailash. I és seguida. I les fa amb un dia. I nosaltres en necessitem tres. I en total farà 13 voltes. I penso que no som ningú. I a aquestes altures la muntanya i la gent ja m’han fet una bona cura d’humiltat. I continuem caminant. I ara hi ha fang. I cagades de cavall. I de yak. I finalment arribem a un lloc on podem parar i descansar. I dormirem allà. I estem xops i volem secar-nos. I ens fan fora d’un lloc amb estufa perquè la Gemma s’ha tret els pantalons per assecar-los. I marxem a dormir directament.

I la roba està molla l’endemà. I ens posem a caminar igualment. I és el tercer, i últim dia. I penso que seran poques hores. I el paisatge és brutal. I faig fotos. I al final no són tant poques hores com em pensava. I el camí és pla. I torna ha haver-hi vaques. I vaig tot xop. I tinc els peus molls. I tinc fred. I cau pedra. I em tapo la cara amb el braç però cauen molt fort. I vull arribar ja. I no arribem encara. I finalment arribem després de tres dies. I no tinc forces ni per celebrar-ho. I encara ens queden una bona estona per tornar a Darchen. I ens passen cotxes que van a buscar a la gent al final de la kora. I pensem que perquè no ens ve a buscar a nosaltres el nostre xofer. I estic content d’haver acabat el camí. I estic content d’haver-me superat. I estic feliç d’haver superat la muntanya. I satisfet d’haver aguantat pluja. I neu. I vent. I fred. I finalment arribem a Darchen. I penso que és (segurament) el lloc més lleig que he visitat mai.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Des del sostre del món



La Stupa de Boudha

Temples, meditació, mantras, cilindres que roden, monjos, peregrins, imatges, deus i monuments. Tràfic, cotxes, gent, pol·lució, crits, escopinades, taxistes, regatejar, mosquits, motos i moltes escombraries. Vaques, te, músiques relaxants, caps rapats, botigues, cartells, viatgers, esl monzons i les muntanyes més altes del món. Això és Nepal.

Estic a punt d’acabar la primera part de les tres que tindrà aquest viatge, la consistia en veure com és la capital del país, Kathmandu, on hi viuen entre 1 i 4 milions de persones però que sospito que mai s’arribarà a saber del cert. El primer dia va ser xocant el canvi, per les diferents coses que he anat numerant. Coses que per bé o per malament no tenim a occident. Coses que augmenten la sensació d’estar a milers de quilometres de casa.

Després d’instal·lar-me a la guest house, vam visitar la Stupa de Boudha, que ve a ser un temple on els fidels fan voltes i fan els seus rituals, aquesta, és  la més gran del país. La Gemma i jo estem a aquest barri (Boudha) lluny del centre (a una hora en cotxe, deu minuts a occident) però més acollidor. Un barri de tarannà tibetà, on centenars de pelegrins venen de molts llocs del món a fer tres, set o desenes de voltes a la Stupa. Precisament allà i té l'oficina en Dani, un català afincat a Kathmandú que treballa a una agència que gestiona viatges i excursions per Nepal, Bhutan o al Tibet.

La Gemma porta uns dies aquí així que m’ensenya no només la part budista sinó també l’hindú. Toca veure Pashupatinath. Un temple on cremen els morts d'aquesta comunitat. Aquí é son començo a palpar el que és la misèria. Lluny del que es pot veure a la Bouda, a Pashupatinath hi veiem misèria pura. Gent tirada per les “voreres”. Pobresa i misèria. També gent creient. Molt creient. De fons un soroll de no sé què però de tot. Gent que parla. Gent que prega. Gent que demana. Gent que canta. Nepal, i sospito que Orient, és així: tot multiplicat per mil.

banderetes de colors al vent

A Bhouda hi ha catalans (com no) i també bascos (com no). Amb ells hem anat fent la vida social. El segon dia viatgem amb l’Alba, la noia catalana, a Patan. Una ciutat a les afores de la capital, el que es considera el vall de Kathmandú. Allà palpem el Nepal fora de la gran ciutat. Ens perdem pels carrers hi anem a veure la Durbar Square, amb desenes de temples, com els que anem tastant al llarg de la ciutat entre ells un bonic Golden Temple. Ens perdem pels carrers estrets. Fem fotografies. Mirem botiguetes. Caminem i en ocasions som els únics amb els ulls rodons en quilòmetres a la rodona. Et fa sentir estrany…no insegur. Perquè aquí ningú no roba. T’estafen. Però no roben.

Tornant de Patan toca el centre de Kathmandú. La Durbar Square de la capital i el barri de Thamel, el més turístic. El més estressant. El que hi ha més cartells, gent, cotxes, motos, venedors, botigues, guest houses i restaurants per metre quadrat.

M’introdueixo en totes les històries, llegendes i mística de la religió budista que m’expliquen els amics catalans i bascos. El budisme és bastant complicat però entre te i te, entens que més que una religió és una forma de viure i entendre el tot. Aquí per cert, religió i vida quotidiana és el mateix. Caminar per fer voltes. Parar-se a resar. Deixar el volant per senyar-se al passar davant un monestir. Pintar-se el front. Tot i per les creences. Potser les seves són les bones.

Mentre fem tot això parlem amb en Dani, un català que treballa aquí, el nostre viatge a Tíbet. Estava més o menys tancat però fa un mes la Xina va tancar la frontera així que hem d’esperar que la tornin a obrir. Ell gestiona el que ha de ser el nostre viatge, i gestionar un tema tan delicat pels xinesos com és el Tíbet, necessita una bona dosi de paciència. Però aquí és precisament el que sobra: paciencia. La gent va amb  una o dues marxes menys que a Occident. Aprens a esperar 10 minuts per un tè o el que sigui. Poc a poc. Tens tantes vides que han de venir que no cal tenir presa.

Swayambhunath o Monkey Temple és l’altre punt de la ciutat que no ens podem perdre. Ahir, després d’una hora dins una furgoneta que creua la ciutat amb 12 persones més hi arribem. És la Stoupa més antiga de la ciutat així que no som els únics a visitar-la. La seva bellesa però és digne de fer kilòmetres i quilòmetres apretat en un seient. L’ull de Buda mira des de dalt als fidels. Al seu voltant temples i figures del mestre, d’or, de pedra. I tota la simbologia: campanes, cilindres rodant, banderetes de colors, monjos…i monos. Està ple, així que cal anar en compte. A la Gemma, per exemple, li roben un plàtan per l’esquena. És allà on també descobrim el que és el monzó. Comença a ploure i ploure, sense fi. Esperem i esperem. Fins que para I seguim la nostra ruta. Fotografies i a tornar a fer la ruta inversa fins al “nostre” barri…en hora punta. Tota una experiència.


Sembla que el viatge al Tibet va prenen forma així que ja tot està preparat perquè marxem de Kathmandú i visitem la resta del Nepal. Pokhara i Bandipur. I el que sigui. Serà la segona part del viatge. Un viatge que està servint per veure que occident ni nosaltres som el centre del món. Potser ja ho sabíeu, però sempre va bé palpar-ho en les teves pròpies carns. La majoria no coneixen Barcelona, ni tampoc Espanya. Ni molt menys Catalunya. Europa els hi suda. I nosaltres som occidentals, o sigui, diners amb cames i braços. És apassionant estar allà on es trasllada poc a poc el centre del món. No serà Nepal però si la Xina o l’Índia. Veurem com se’n surten aquí que estan entremig. Seguiré explicant-vos què tal és el país, i què tal és un dels llocs amb més màgia i més enigmàtics del món: Tibet.