Ser un beatle no va ser mai fàcil. Per uns
més que altres, però per George Harrison va ser especialment dur. Va haver de
sobreviure dins d’un monstre de quatre caps on ell sempre va estar eclipsat. Ja
fos pel carisma de Lennon, el lideratge de McCartney o la gràcia de Starr.
Potser per això Harrison es va passar la vida buscant-se a ell mateix.
Living in the Material World, dins el Festival In-Edit que se celebra aquests dies a Barcelona, parla de la vida de Harrison. Comença amb George al seu jardí darrera unes tulipes. Observa i somriu. Potser conscient del què ha viscut i del què diran els seus amics. Perquè són els més propers a ell els que recorden el mític membre dels Beatles, el tercer per molts, el quart per molt altres.
Amb Martin Scorsese dirigint, el documental repassa la vida de Harrison des que neix al Liverpool de la post guerra mundial i conquereix la ciutat, fins el moment de la seva mort. Passa per la Beatlemania, i parla de com el protagonista se’n cansa i busca a l’Índia el que no troba a Occident. Ell que ho té tot. Vivim el final dels Beatles, que és una espècie de principi per Harrison. Un renaixament. Un cercle. Es treu el pes de Lennon i McCartney i es destapa com a cantant i compositor. I potser com a persona. De fet, s’entreveia amb temes com Something o While my Guitar Gently Weeps. Acabada l’etapa amb els fab four, Harrison és el beatle que més triomfa. També potser el que més ha de treballar per fer-ho, però All Things Must Pass és el millor que han fet els quatre Beatles després de ser ells quatre. Juntament amb Imagine. A Paul McCartney no cal ni mencionar-lo.
Al llarg de les més de 3 hores que dura el documental descobrim no només al Harrison musical sinó el Harrison persona. El beatle solitari deien. Però resulta que mai va deixar d’estar rodejat de gent, sempre fent projectes. Sempre vivint la vida amb i pels altres. Va viatjar a l’India, compartir projectes solidaris que culminen amb el concert a Bangladesh, va formar grups amb Eric Clapton, Dylan o Roy Orbison, va produir la Vida de Brian dels Monty Phyton i es va introduir al món de les carreras de cotxes. Solitari? Diria que no.
La part mística del protagonista la coneixíem però Scorsese ens l’apropa. Ja des de l’etapa beatle descobreix i es fascina per orient. La seva música i la seva filosofia. L'equilibri defineix George Harrison. Busca l’equilibri amb Lennon i McCartney. Amb ell mateix. Amb el món material i l’espiritual. Amb la música i l’espiritualitat. La vida de Harrison és la recerca de l’equilibri constant. Ho aconsegueix.
Scorsese es recrea en el final de la vida del protagonista. Quan ja no surt tant als mitjans i viu la vida a la seva manera. L’intent d’assassinat a casa seva, explicat en primera persona per la seva dona, es fa excessivament llarg. Al final del documental el director insisteix en accés amb el càncer i la preparació de Harrison per acceptar la seva marxa del cos. Busca la llàgrima...i l’aconsegueix.
Living in the Material World acaba amb Harrison altre cop amagat darrera les tulipes vermelles. El cicle es tanca. Somriu. “Us ha agradat?”, sembla dir. “Aquest sóc jo, George Harrison. Ni més ni menys”. I acabem descobrint i admirant a Harrison. L’home que va buscar la felicitat i la va gaudir. Que va buscar noves maneres de fer i viure la música i les va trobar. L’home que va ser de tot menys solitari. L’home que viure en un mes un any sencer. L’home que va buscar l’equilibri constant i que el va assolir. L’home immortal o que viurà mil i una vides. L’home que tu i jo no serem mai. L’home que va voler ser un beatle, i ho va fer prou bé.
Living in the Material World, dins el Festival In-Edit que se celebra aquests dies a Barcelona, parla de la vida de Harrison. Comença amb George al seu jardí darrera unes tulipes. Observa i somriu. Potser conscient del què ha viscut i del què diran els seus amics. Perquè són els més propers a ell els que recorden el mític membre dels Beatles, el tercer per molts, el quart per molt altres.
Amb Martin Scorsese dirigint, el documental repassa la vida de Harrison des que neix al Liverpool de la post guerra mundial i conquereix la ciutat, fins el moment de la seva mort. Passa per la Beatlemania, i parla de com el protagonista se’n cansa i busca a l’Índia el que no troba a Occident. Ell que ho té tot. Vivim el final dels Beatles, que és una espècie de principi per Harrison. Un renaixament. Un cercle. Es treu el pes de Lennon i McCartney i es destapa com a cantant i compositor. I potser com a persona. De fet, s’entreveia amb temes com Something o While my Guitar Gently Weeps. Acabada l’etapa amb els fab four, Harrison és el beatle que més triomfa. També potser el que més ha de treballar per fer-ho, però All Things Must Pass és el millor que han fet els quatre Beatles després de ser ells quatre. Juntament amb Imagine. A Paul McCartney no cal ni mencionar-lo.
Al llarg de les més de 3 hores que dura el documental descobrim no només al Harrison musical sinó el Harrison persona. El beatle solitari deien. Però resulta que mai va deixar d’estar rodejat de gent, sempre fent projectes. Sempre vivint la vida amb i pels altres. Va viatjar a l’India, compartir projectes solidaris que culminen amb el concert a Bangladesh, va formar grups amb Eric Clapton, Dylan o Roy Orbison, va produir la Vida de Brian dels Monty Phyton i es va introduir al món de les carreras de cotxes. Solitari? Diria que no.
La part mística del protagonista la coneixíem però Scorsese ens l’apropa. Ja des de l’etapa beatle descobreix i es fascina per orient. La seva música i la seva filosofia. L'equilibri defineix George Harrison. Busca l’equilibri amb Lennon i McCartney. Amb ell mateix. Amb el món material i l’espiritual. Amb la música i l’espiritualitat. La vida de Harrison és la recerca de l’equilibri constant. Ho aconsegueix.
Scorsese es recrea en el final de la vida del protagonista. Quan ja no surt tant als mitjans i viu la vida a la seva manera. L’intent d’assassinat a casa seva, explicat en primera persona per la seva dona, es fa excessivament llarg. Al final del documental el director insisteix en accés amb el càncer i la preparació de Harrison per acceptar la seva marxa del cos. Busca la llàgrima...i l’aconsegueix.
Living in the Material World acaba amb Harrison altre cop amagat darrera les tulipes vermelles. El cicle es tanca. Somriu. “Us ha agradat?”, sembla dir. “Aquest sóc jo, George Harrison. Ni més ni menys”. I acabem descobrint i admirant a Harrison. L’home que va buscar la felicitat i la va gaudir. Que va buscar noves maneres de fer i viure la música i les va trobar. L’home que va ser de tot menys solitari. L’home que viure en un mes un any sencer. L’home que va buscar l’equilibri constant i que el va assolir. L’home immortal o que viurà mil i una vides. L’home que tu i jo no serem mai. L’home que va voler ser un beatle, i ho va fer prou bé.
En definitiva, l’home que va
escriure Here Comes The Sun.
Concordo bastant amb la teva crítica, tot i que a mi personalment s'em va fer més farragós el tram intermig de l'etapa mística... qüestió de gustos... però la factura és excelent i es nota la mà de Scorsese. Val molt la pena.
ResponElimina