In My Life

Sóc dels que posa cançons a tot el que em passa a la vida. I pels edificis abandonats o aquells que em van marcar, sempre em passa pel cap el tema In my Life. La cançó dels Beatles precisament parla d’això, de les sensacions que deixen en la teva ment alguns llocs i edificis. Alguns encara hi són, altres han desaparegut. 

Porto poc vivint aquí, però quan he vist que tiren l’edifici abandonat de davant de casa m’ha tornat a passar. M’ha vingut a la memòria la veu de John Lennon i aquell meravellós solo de piano. In My Life. Però també m’ha vingut a la ment un espectacular blog que val la pena visitar i amb l'autor del qual vam parlar a Tots els Matins de Ràdio i Televisió L'Hospitalet fa més d'un any. Es tracta de Mi última visita. 

Aquesta sensacional pàgina és un recull d’aquells edificis abandonats arreu de la geografia. Edificis amb un munt d’històries viscudes en el passat que ara s’han perdut. Ja no hi són ni a ningú li importa que no hi siguin. A ningú tret de l’autor de Mi última visita, que armat amb una senzilla càmera retrata habitacions, portes, salons, passadissos o lavabos com si fossin persones. Com si parlessin. Com si expliquessin els centenars o milers de vides que els hi ha passat per davant. Descriu cada fotografia i cada part com si encara tingués vida pròpia.

El seu autor es diu Dani i és de Montcada i Reixac. Té 28 anys i la seva passió és aquesta, visitar llocs abandonats. Ja siguin cases, clíniques, hospitals, hotels o fàbriques, Mi última visita vol ser el darrer testimoni d’una vida abandonada que al desaparèixer ningú plorarà. La d’un edifici. Per sort, en Dani no és l'únic que té ganes de tenir memòria, hi ha centenars de blogs d'art urbà que es dediquen a això, a retratar l'abandó humà. I com no, existeixen punts d'unió, no només a nivell físic sinó també a la xarxa, a través de fòrums que serveixen per compartir les seves experiències i fotografies. 

L'afició d'en Dani va començar tot just al 2007, i des de llavors no ha parat de viatjar en busca de la solitud que es viu en les entranyes d’un edifici abandonat, acompanyat de pintades, runa, vidres trencats i silenci. Molt de silenci. 

 

Poc silenci tenim a Morrison Street avui on estan tirant l’edifici del davant, que d’aquí pocs minuts ja ningú recordarà. Només espero que algú com en Dani reculli el que van ser més que quatre parets i un sostre sinó que va ser un edifici que va acollir centenars, o potser milers de vides, com la teva o com la meva. O com la de John Lennon.

El pare del soroll

Endollo la guitarra, rasco les cordes, i se'm posa la pell de gallina. Així recordo la primera vegada que vaig tocar una guitarra connectada a un Marshall. Ni Jimi Hendrix, ni els Beatles, ni tampoc els Rollings haguessin estat els mateixos sense ells. La música no seria igual sense els Marshall, els amplificadors que van marcar un abans i un després, i que van canviar el so de la música per sempre. Ahir, als 88 anys moria l’inventor d’aquests amplificadors. Moria Jim Marshall. Si Elvis era el rei del rock, i Michael Jackson era el rei del pop, ell era el rei del soroll. O més ben dit, el pare del soroll. 

Nascut el 1921, com no, va iniciar-se al món de la música com a bon anglès. Primer va començar amb la bateria, i a falta de talent, va seguir en aquest món però donant classes. Amb els diners que va aconseguir, va decidir obrir una botiga de música a Londres a principis dels seixantes. Lloc i moment idonis. S’hi acostava gent com Pete Townshend dels The Who, aquest era el nivell dels clients. Van ser els mateixos guitarristes que compraven els seus productes qui van animar a Marshall perquè creés un amplificador més potent, ja que els existents s’estaven quedant petits davant la grandesa de l’onada musical que corria per Londres. Beats, Mods, Rockers...el món, o el seu món, necessitava més soroll. 

Va ser llavors quan, juntament amb un aprenent d’electrònica, Dudley Craven, van començar a produir prototipus d’amplificadors, i al final va néixer Marshall Amplication. Corria el 1962 a Londres. Estava tot per fer. I a partir d’ara, tot es faria amb els Marshall. 

A partir d’aquí diferents prototipus que van fer del soroll de les guitarres un soroll perfecte. El soroll dels Beatles, els Rollings o dels The Who. El soroll de tots els grups. El soroll de totes les músiques. Una arma per criticar el sistema, per cantar a l’amor o per expressar amb sons un viatge mental. El món de la música ja no va ser el mateix. 

Les Fender o les Les Paul estimaven els Marshall, i es podia comprovar cada cop que una d’elles s’endollava als amplificadors. Les guitarres es queden orfes. Des d’ahir el món de la música perd un dels seus líders. Mai vam sentir la seva veu però si vam sentir el seu so. No era especialment mediàtic però era admirat i reconegut arreu del planeta. Amb 88 anys, Jim Marshall va morir en silenci però va ser el pare del soroll. Descansi en pau.

Harrison i Scorsese, un bon equilibri

Ser un beatle no va ser mai fàcil. Per uns més que altres, però per George Harrison va ser especialment dur. Va haver de sobreviure dins d’un monstre de quatre caps on ell sempre va estar eclipsat. Ja fos pel carisma de Lennon, el lideratge de McCartney o la gràcia de Starr. Potser per això Harrison es va passar la vida buscant-se a ell mateix. 

Living in the Material World, dins el Festival In-Edit que se celebra aquests dies a Barcelona, parla de la vida de Harrison. Comença amb George al seu jardí darrera unes tulipes. Observa i somriu. Potser conscient del què ha viscut i del què diran els seus amics. Perquè són els més propers a ell els que recorden el mític membre dels Beatles, el tercer per molts, el quart per molt altres.

Amb Martin Scorsese dirigint, el documental repassa la vida de Harrison des que neix al Liverpool de la post guerra mundial i conquereix la ciutat, fins el moment de la seva mort. Passa per la Beatlemania, i parla de com el protagonista se’n cansa i busca a l’Índia el que no troba a Occident. Ell que ho té tot. Vivim el final dels Beatles, que és una espècie de principi per Harrison. Un renaixament. Un cercle. Es treu el pes de Lennon i McCartney i es destapa com a cantant i compositor. I potser com a persona. De fet, s’entreveia amb temes com Something o While my Guitar Gently Weeps. Acabada l’etapa amb els fab four, Harrison és el beatle que més triomfa. També potser el que més ha de treballar per fer-ho, però All Things Must Pass és el millor que han fet els quatre Beatles després de ser ells quatre. Juntament amb Imagine. A Paul McCartney no cal ni mencionar-lo.

Al llarg de les més de 3 hores que dura el documental descobrim no només al Harrison musical sinó el Harrison persona. El beatle solitari deien. Però resulta que mai va deixar d’estar rodejat de gent, sempre fent projectes. Sempre vivint la vida amb i pels altres. Va viatjar a l’India, compartir projectes solidaris que culminen amb el concert a Bangladesh, va formar grups amb Eric Clapton, Dylan o Roy Orbison, va produir la Vida de Brian dels Monty Phyton i es va introduir al món de les carreras de cotxes. Solitari? Diria que no. 

La part mística del protagonista la coneixíem però Scorsese ens l’apropa. Ja des de l’etapa beatle descobreix i es fascina per orient. La seva música i la seva filosofia. L'equilibri defineix George Harrison. Busca l’equilibri amb Lennon i McCartney. Amb ell mateix. Amb el món material i l’espiritual. Amb  la música i l’espiritualitat. La vida de Harrison és la recerca de l’equilibri constant. Ho aconsegueix. 

Scorsese es recrea en el final de la vida del protagonista. Quan ja no surt tant als mitjans i viu la vida a la seva manera. L’intent d’assassinat a casa seva, explicat en primera persona per la seva dona, es fa excessivament llarg. Al final del documental el director insisteix en accés amb el càncer i la preparació de Harrison per acceptar la seva marxa del cos. Busca la llàgrima...i l’aconsegueix. 

Living in the Material World acaba amb Harrison altre cop amagat darrera les tulipes vermelles. El cicle es tanca. Somriu. “Us ha agradat?”, sembla dir. “Aquest sóc jo, George Harrison. Ni més ni menys”. I acabem descobrint i admirant a Harrison. L’home que va buscar la felicitat i la va gaudir. Que va buscar noves maneres de fer i viure la música i les va trobar. L’home que va ser de tot menys solitari. L’home que viure en un mes un any sencer. L’home que va buscar l’equilibri constant i que el va assolir. L’home immortal o que viurà mil i una vides. L’home que tu i jo no serem mai. L’home que va voler ser un beatle, i ho va fer prou bé. 

En definitiva, l’home que va escriure Here Comes The Sun. 

Més Nowhere Man i no tant Norwegian Wood

Aquests dies anem coneixent els Premis Nobel d’aquest 2011. El de Medicina va ser compartit per Bruce Beutler, Jules Hoffmann i Ralph Steimann (el pobret va morir tres dies abans) per haver millorat el nostre enteniment sobre el sistema immunològic. Curiosament el de física també va ser compartit entre 3 persones: Saúl Permutter, Brian P.Schmidt i Adam G.Riess pel descobriment de l’expansió accelerada de l’univers.  El de química ha estat per Daniel Schechtman pel descobriment dels quasicristalls. Fins aquí molt bé. Ara, el pròxim Nobel que s’atorgui serà el de Literatura que el coneixerem demà a la una de la tarda i tot fa indicar que el favorit és Haruki Murakami. Ep! Parem aquí.

No es pot negar que l’autor japonès té qualitat, no en va ha venut milions de llibres. Però això no sé si és suficient per guanyar un premi d’aquesta talla. No per vendre més llibres has de ser el millor escriptor de la terra, sinó Shakira seria la Premi Nobel de la Música.

Personalment odio bastant a Murakami, i ell no en té la culpa. Estic fart de veure a Murakamis al metro. Al tren. Pels aparadors. Senyors hi ha més autors més enllà del japonès! El relaciono a la Barcelona moderneta, aquella que perd el cul per qualsevol cosa a la de tres. A la Barcelona de Woody Allen, la de Bruce Springsteen o la de Jodorowsky. La fashion. Tothom més o menys fashion “admira” a Murakami. Potser perquè ve de lluny, d’orient. I tot allò que és llunyà ens encanta, ens fascina. Però estic convençut que la meitat dels moderns que es fan palles amb l’autor japonès no han llegit ni quinze línies d’algun dels seus llibres. Però queda bé tenir algun llibre de Murakami.

Pel premi Nobel de Literatura gairebé sempre s’ha escollit algun autor que no fos mediàtic. No el guanyarà mai Dan Brown, per exemple. Qui coneixia Gao Xingjian  abans de l’any 2000? Ningú. M’estimo més que li donin a un xinet que fa comtes i està perseguit pel seu govern que a un japonès mediàtic. Sempre queda millor que la gent que dona els premis de Literatura ens digui: “Voleu deixar de comprar les merdes que hi ha a les grans llibreries i comenceu a llegir alguna cosa d’aquest/a autor/a que és un desgraciat/da!”. Estaria molt bé. De cop els flipadets erudits se’ls hi baixarien els fums. Pobrets. Però últimament no és així.

I demà segurament guanyarà Murakami, i molts es penjaran la medalla: “Jo fa anys que el llegia eh!”. I d’altres correran a les llibreries a comprar tots els seus llibres. I mentrestant, Gao Xingjian, o qualsevol autor de llibres africans, cambotjans, o sud americans es moriran, literalment, de fàstic a casa, escrivint una grandiosa literatura que mai ningú llegirà, tot i que el món hauria d’estar als seus peus. Com el personatge de NowhereMan de The Beatles. Demà però, segurament es parlarà més de Norwegian Wood. Canviant una mica la lletra de la cançó: una vegada vam tenir un autor o hauríem de dir que ell ens va tenir a nosaltres. Som uns merdes sense personalitat. 

Estic en contra de premiar aquest autor mediàtic. Sempre faig aquests prejudicis, em resisteixo a les modes. I després me'n penedeixo. No he llegit mai a Murakami. Potser el dia que ho faci m’agradarà. Llavors sí, ja podran donar-li el Nobel. Tindran el meu permís.  

En Julian, la Lucy i en John

Un dia de 1967 el petit Julian va arribar a casa. Portava un dibuix que havia fet a escola on hi surtia la seva companya de classe. Era rosseta. Maca.
"És la Lucy en el cel amb diamants" li va dir al seu pare.

El pare d'en Julian va agafar la guitarra i va fer que la Lucy es quedes volant al cel, amb els seus diamants, per tota la vida.

La Lucy encara sona i vola amb els seus diamants. Viu en un món d'arbres de de mandarines i cels de melmelada. Té els ulls de calidoscopi.

No s'ha fet gran. Però viurà per sempre.
En Julian sí que s'ha fet gran.

en John, el pare, no hi és...però és el més gran. I és etern.

30 anys sense John Lennon

Fa 30 anys moria John Lennon però també naixia un mite.

Impossible donar-te les gràcies per tot.

Gràcies

 

Divendres tornaven els Fes-te Fotre, després de molt de temps i com no, ho feien en un dia de Novembre. Jugaven a casa i davant de joves, nens i fins i tot alguna mama. A Calonge. Després d'anys amb la màscara de Di-versiones tornava la versió real del grup. La que en el seu moment va seguir l'empenta de Sau, Sopa de Cabra, els Pets i Sangtraït.

Els Fes-te Fotre però no van tenir tanta sort, ni tampoc tant recolzament. Potser van estar al moment equivocat en l'espai-temps. Era una època gris. Ser de Calonge (província de Girona) no sumava, a més, el globus del rock català ja s'estava desinflant i el poc aire que s'hi insuflava era per avivar la mediocritat amb grups com Sapo, Dept. etc. 

A tot això sumeu-li que era un grup que podia fer ombra als Pets, i com se sol dir en castellà: con la Iglésia hemos topado. Diria que el seu mànager, un home qualsevol, que curiosament era el mateix que el del grup de Constantí, no va fer massa res perquè Fes-te Fotre es fés una mica més gran. Deixant-los en certa manera despullats enmig de l'oceà musical català. Això ja són suposicions meves, danys col·laterals. Se suposava que no encaixaven. Alguns però, mai ens vam creure el que deia la gent.

Fes-te Fotre va tornar a tocar aquest cap de setmana demostrant que els sobren forces per continuar, però això ja dependrà d'ells. En tot cas, carisma i qualitat en tenen. Mereixen tenir una segona oportunitat, buidar la maleta de pedres i canviar el guió. No sé com ho tenen però les coses han canviat i la música catalana està més viva que mai. Grups mediocres estant al capdamunt tocant cançons vulgars, amb instruments ridículs i noms absurts.

Només hi ha dos grups que aconsegueixin que, tot i que hagi deixat d'escoltar una de les seves cançons durant anys, al tornar-la a escoltar me'n recordi perfectament de la lletra. Que la tingui al meu cervell sense que jo ho sàpiga. Uns són The Beatles i els altres són Fes-te Fotre. Seria una bogeria comparar-los simplement perquè els primers estan a anys llum de totes les bandes que han existit i existiran. Però personalment aquests dos grups signifiquen molt per mi. Així que no faré una comparació entre ells sinó un paral·lelisme.

Els primers, The Beatles, són el Barça. Ho han guanyat tot. Han tingut èxit. Tenen fans a tot arreu del món. Una banda per emplenar estadis. Mouen masses. Un grup que no morirà mai. John Lennon és Messi, McCartney és Xavi, Ringo és Puyol i George Harrison és, se'ns dubte, Iniesta. Són un grup gran. Que em tenen mal acostumat. Ells m'han fet feliç amb la seva música i he après el valor d'aquesta. En resum, són més que un grup.

Els segons, els Fes-te Fotre, vindrien a ser per mi el Palamós. El club petit i de tota la vida, el proper. El modest. El que conèixes i vius el seu dia a dia. El que et fa patir, el que no té tantes oportunitats. El que no et dona Copes d'Europa ni Lligues. Ni tampoc grans nits. Aquell que et dona poques alegries però quan te les dona les valores infinitament més que les que et dona l'equip gran. Salvant les distàncies els Fes-te Fotre vindrien a ser el Palamós. 

El passat cap de setmana hem tornat a cantar, saltar, ballar, somriure i sobreviure, com ho feiem abans. Una nit d'orgasmes i alcohol. Alguns i algunes fins i tot, han viatjat més del que la raó podria explicar. Hem tornat a escoltar les cançons que enyoràvem, que ens han marcat i hem tornat a recordar. I també hem vist gent que coneixem a sobre l'escenari i sentir-se inmensament més feliços, inclús que nosaltres. 

Aquest divendres he vist el Palamós jugar com ho faria un equip entrenat per Guardiola. He vist gent que ha cantat com ho faria l'afició del Liverpool. I he sortit content com si l'equip del meu poble, el dels meus amors, el de la meva gent, guanyés una Champions League. I tot i que espero que l'equip torni a jugar com divendres i torni a guanyar més títols, no hi haurà Mourinho que em tregui aquesta alegria. Per mí, ja són eterns.

No tinc res més a dir. Només que us estimem. I sobretot, no deixeu de ser com sou i gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies...