"Mestres" emociona, i això en televisió ja és molt. El programa que s’ha estrenat a TV3 no fa res més que lloar la figura del professor d’escola, últimament tan desprestigiat, i ens acosta a un món que per molts és desconegut, com són les aules. Aquesta és una de les funcions de la televisió pública, ensenyar què fa un col•lectiu i com es viu als col•legis del nostre país. Altre cop, TV3 l’encerta.
En el primer capítol, la protagonista és Empar Moliner, que torna a la seva escola i es retroba amb aquell mestre que tant la va marcar. Porta ulleres i va despentinat. Li feia literatura, venia de fora de Catalunya, i a jutjar pel seu aspecte i per l’assignatura, es pot dir deduir que van ser grans amics. Sí, professor i alumne poden arribar a ser amics.
El programa lloa allò que tots sabem i que mai recordem: que els professors tenen el nostre futur a les seves mans. Tenen un conjunt de vides a les seves mans. D’ells depenen en Miquel, la Júlia, en Pol o l’Ona...i milers de nens. D’ells, en certa manera vam dependre tu i jo. Els mestres no només ens ensenyen sinó que ens han de guiar, quan som més petits però sobretot quan creixem, i amb nosaltres ho fan els dubtes.
Paral•lelament al retrobament de l'Empar Moliner amb el seu professor, hem conegut testimonis de mestres singulars. Un noi treballant de professor amb nens d’edat infantil, una franja monopolitzada per les dones. No he sentit que parlés de discriminació ni s’ha queixat de res, no vull pensar què es diria si això fos al revés. L’altre testimoni és la Carmeta. Després d’una vida a l’escola, on tothom ha anat venint, passant i marxant; veu com ara li toca a ella. Se’ns dubte el moment més emocionant del programa, quan els alumnes li fan un regal i repassen què han après amb ella. Segurament avui la Carmeta ha tornat a plorar. I molt.
Però també hem de ser justos, i a part de lloar el bo de l’estrena, cal destacar-ne les coses negatives. El que hem vist avui és realment el que passa a les escoles del nostre país? Sincerament crec que no. Cada dia els mestres d’aquest país s’enfronten a mil i una dificultats, tan dins com fora de l’aula. D’això, no n’hem vist res en el "Mestres" d’avui. Potser un altre dia. Com potser un altre dia veurem què ha passat en aquest col·lectiu, que s'ha emplenat de gent sense vocació, engrescats per un bon sou i molts dies de vacances. N'haurien, n'hauriem, de parlar.
Hem vist també l’opinió de diferents personatges del món cultural i social de Catalunya, que es van intercalant amb els testimonis de mestres i alumnes. La seva experiència compta com a nens que van ser però, quan fa que no han estat a una classe? El bon mestre que descrivien serviria avui en dia?
L’últim que m’agradaria destacar és que el programa no té un fil conductor. Empar Moliner és la protagonista del primer capítol, però no l’enllaç. El programa, més enllà del retrobament de l’escriptora amb el seu professor no té una temàtica clara. Que algú m’expliquin de què han parlat. Sí, de mestres i alumnes. De sensacions, d’experiències. Però i el pròxim dia? Tornarà a ser igual. Haurem d’esperar una setmana per saber-ho.
Em deia un amic que el programa s’estrenava ara per fer la pilota a un sector de la societat rebotada amb el govern de la Generalitat. No ho crec. El programa porta molt temps pensant-se. Darrera hi ha una gran feina de producció. Cal preparar la trobada entre Moliner i el seu mestre, cal enregistrar les opinions de personatges singulars del món de la cultura catalana, cal trobar una escola i un professor singular, cal trobar una professora com la Carmeta.Enregistrar això i editar-ho.
No, no està fet per fer la pilota a ningú. Està fet per lloar la figura dels professors del nostre país, un pilar bàsic de la nostra societat que amb un govern o altre ha anat perdent l’importància que es mereixia. “Mestres” emociona i acosta un món per molts desconegut i apassionant com és el d’anar formant una persona, viure amb ella el dia a dia i ensenyar-li coses que li poden marcar per sempre. Aquest programa és un encert (un altre encert) de la televisió pública d’aquest país. La nostra, és una televisió que ensenya, educa i divulga. Aquesta és una de les funcions dels mitjans de comunicació. Una mica, com fan els mestres, però aquest programa, el fan periodistes. Pensem-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada