Defensant el futbol

Ahir es va jugar un partit de futbol a Port Said, Egipte. L’equip local, el Masri, rebia el club amb més títols d’Egipte, l’Al Ahli. Al final del partit, hi va haver invasió de camp per part dels aficionats locals que finalment van acabar envoltant a jugadors i aficionats visitats. El resultat, unes imatges que ha pogut veure tothom, 74 morts i centenars de ferits.

En l’era de les tecnologies, ràpidament arreu del món varen arribar les xifres i les imatges de les desgràcies. Twitter n’anava ple. I abans del partit València – Barça de Copa, el Canal Plus se’n feia ressó. Centenars d’aficionats al terreny de joc donant cops i patades als aficionats de l’Al Ahli. Fins i tot als jugadors, que van córrer cap al vestidor a protegir-se.

De seguida els portals digitals van fer memòria repassant les desgràcies que han passat al llarg de l’història en els camps de futbol. Moscou, Glasgow, Hillsborough o Heysel. Com si aquest fet fos un més de la llista. Com si el futbol tornés a fer “de les seves”.

Però en el context social d’Egipte és molt difícil arribar a pensar que aquest fet, el va provocar el futbol. Aquest esport, massa criminalitzat com es va poder comprovar ahir per alguns mitjans, és només la canalització del que passa al carrer. A un país que viu una divisió interna brutal. Un poble que va pensar que havia triomfat la revolució i el que havia triomfat realment havia estat la contrarrevolució. Els militars es quedaven al poder.

Resulta que l’Al Ahli és el club de les classes populars de El Caire. I els seus radicals, anomenats Ultras, havien participat activament en les protestes de la Plaça Tahrir. Sí, “radicals”. Simplement havien demanat democràcia en un país on Mubarak feia i desfeia el que volia. A partir d’aquí, a l’Al Ahli se l’ha etiquetat com el club de la Revolució, els anti Mubarak. I ahir, els aficionats del Masri, no els hi van perdonar. O potser hauríem de dir que qui no els ha perdonat és la Junta Militar, ja que els Ultres del Masri s'han desmarcat de l'invasió de camp, s'han dissolt, i han manifestat el seu suport a la Revolució. Fos qui fos, (segurament infiltrats de la Junta Militar) amb el vist i plau de la policia, que va marxar mitja hora abans del partit, van tenir carta blanca per agafar-se la justícia pel seu compte i envoltar un grup en minoria, i de forma totalment covarda, matar 74 persones. Una bona excusa per tornar a la llei marcial, i de retruc, desprestigiar els Ultres del Al Ahli.

Tot i que alguns mitjans s’han entestat a dir-ho, això no és futbol. El futbol és identificar-te amb uns colors. Vibrar amb el teu equip. Anar al camp amb el teu fill o amb el teu nét. Recordar els teus antics ídols. Riure. Cridar. També plorar. Però el que hi ha haver ahir a Port Said no és futbol. És política dins un camp de futbol. Per cert, el partit va acabar 3 a 1.