La lluita de la setmana

M’ha agradat: la nova cançó de Coldplay, Flags... 

No m’ha agradat: ...Nadal i tots aquests dies. Festival de la hipocresia. 

M’ha agradat: L’arribada de la vacuna del Covid... 

No m’ha agradat: ...que les úniques caixes de vacunes que han arribat amb bandera son les espanyoles. Altra cop el “no nacionalisme” espanyol. 

M’ha agradat: Alice in the Borderline. Brutal. Un 10. Si us plau, mireu-la. 

No m’ha agradat: ...les tardes sense Quina, es fan eternes. 

M’ha agradat: els canelons (de la meva àvia). 

No m’ha agradat: el cava. Cada any crec que en bec menys. No us passa? 

M'ha agradat: Que descobreixin una botiga restaurant a Pompeya de fa anys i panys. (Ho sento però almenys havia de posar una bona noticia)

No m'ha agradat:...que tardarem anys a poder-la visitar.

M’ha agradat: Que TV3 sigui líder per 11 any consecutiu a Catalunya. Se’ns dubte una molt bona notícia per una molt bona televisió autonòmica que cada cop té menys recursos... 

No m’ha agradat: ...que la seguiran, criticant amb o sense recursos, precisament aquells qui no la veuen i qui la voldria tancada. 

M'ha agradat: Aquesta carta que va arribar a Palamós amb data de 25 de Juliol de 1962. 

No m'ha agradat: Per què no venen famosos com els que venien abans a Palamós? 

M'ha agradat: Seguir cagant el Tió. Realment mantenir aquesta tradició és el millor que fem com a poble...

No m'ha agradat:...que el català només el parli el 30% de la població. Realment es mort davant nostre un idioma, i és el nostre. 

M’ha agradat: Que Notre Dame faci un concert, per petit que sigui, després de l’incendi del 2019... 

No m’ha agradat: ...el tancament de la Cerdanya i el Ripollès a les portes del Nadal amb tot el que comporta per empresaris etc. Anem tard, algú m’ho explica? 

M’ha agradat: Que Messi doni entrevistes, en concret amb Évole aquesta setmana... 

No m’ha agradat:...que no digui res de nou. 

M’ha agradat: Per fi hi ha acord entre EU i Regne Unit... 

No m’ha agradat: ...el discurs del Rei. Com sempre, prescindible, buit i nacionalista. Un rei que aixeca el dit als seus ciutadans no mereix la seva atenció. 

M’ha agradat: Jamie Cullum, Andrea Motis animant-se a fer cançons de Nadal o els 350 cantaires projectats a Santa Maria del Mar per cantar el Messies de Händel...

No m’ha agradat: ...sabrem compensar als músics tot el que ens estan donant durant la pandèmia? Jo crec que no. 

M’ha agradat: l’aposta de Disney + pel català com a idioma...

No m’ha agradat: ...que sigui una excepció entre les diferents plataformes.

La Guardia Civil camí a ser la Stasi

Aquesta setmana hem escoltat David Madí i Pilar Rahola dos “tòtems” de la post convergència, en una conversa privada entre ells filtrada per la Guardia Civil. I molts dels comentaris, per no dir tots, en feien mofa i s’indignaven entre el que deia l’escriptora catalana, reclamant més hores a TV3 i el lobbista convergent. Verdadera carnassa pels unionistes que n’han fet fins i tot burla. Però més enllà de criticar el que reclamava Rahola, que poc o molt deu passar en tots els àmbits de la vida, és “el que hay de lo mío”, ens hauríem de parar a pensar en la gravetat del fet, i no en la gravetat de la conversa. 

El fet, és que una conversa privada surt a la llum de la mà de la Guardia Civil. I en comptes de fer-nos riure o utilitzar-ho per debilitar el rival polític, ens hauríem de posar les mans al cap. De fet, en un país normal tothom s’hagués posat les mans al cap. Aquí no. 

Les mans al cap? Per què, preguntareu. Doncs perquè l’operació Volhov (batejada, encara que ho vulguin negar, amb el nom d’una batalla guanyada per la División Azul a Russia) ha ensenyat als ciutadans el que fa temps que sospitàvem: que la Guardia Civil actua com la Stasi, la policia de l’Alemanya comunista que tot ho escoltava (Mireu La Vida de los Otros, si us plau). 

La falta de connexió és evident entre aquestes converses que han sortit a la llum i el que realment s’investiga en aquesta operació de la benemèrita, que ve a ser investigar si hi va haver subvencions il·lícites a la Diputació de Barcelona. De fet, alguns juristes ja s’han queixat d’això, però aquí no passa res. En canvi, hores i hores de converses privades surten a la llum amb una intenció política clara, que no és altra que el desgast de l’independentisme i de passada el seu escarni. Una manera d’ensenyar que no es parlen entre ells. Com si el poble encara no se n’hagués adonat...

L’Estat Espanyol ens té acostumats a “chapuces” però aquesta última guanya per golejada. Una instrucció feta i sustentada sobre punyalades i converses polítiques, barrejant-hi no sé què de 10.000 soldats russos que vindrien a Catalunya. En definitiva, un altre cas que no arribarà enlloc però que portarà a més d’un a la presó i a un llarg camí que acabarà a Europa, per demostrar el que tots sabem: que tot això és una pantomima. I mentrestant es dediquen a punxar telèfons de gent que en cap cas està investigada per res. Simplement, perquè son enemics polítics i l’estat fa i desfà com vol. Fins i tot saltant-se la llei. La seva pròpia llei. 

Total per què? Doncs per aïrar que David Madí i Pilar Rahola conspiren pel control de TV3. Ui si, quin gran descobriment que dos vividor del procés vulguin controlar, o com a mínim tenir més pes, en la televisió catalana. Com si això no passes en cada passadís, de cada ciutat europea de cada país d’Europa, inclosa Espanya. 

I totes aquestes converses han estat revel·lades per la Guardia Civil, el mateix cos que va quedar retratat fa un parell de setmanes quan el Tribunal Suprem va decidir absoldre al Major Trapero, una sentència històrica que venia a dir que tota la instrucció i la forma de treballar de la Guardia Civil quedava desacreditada, inclosa la del seu tinent coronel, Daniel Baena. Sí, sí, el mateix que va quedar en ridícul per aquesta sentència a Trapero, que ni la Fiscalia es va atrevir a recórrer, és el mateix que es veu amb el dret i la impunitat de gravar converses privades i difondre-les. Aviam quin dia serà jutjat aquest personatge. Haurem d’esperar asseguts. 

Les actituds dels cossos policials a l’estat espanyol son del tot antidemocràtiques i molt preocupants. Poden sortir a la llum converses que no tenen a veure amb investigacions policials i aquí no passa res. Es podria dir que son pràctiques més pròpies dels règims comunistes, la Stasi en seria un bon exemple, o de les dictadures feixistes però el més preocupant és que estem al segle XXI. I Espanya està governada pel “Gobierno más progressista de la Historia”. Amb això crec que està tot dit. 

Mestres d'aules i de la comunicació

"Mestres" emociona, i això en televisió ja és molt. El programa que s’ha estrenat a TV3 no fa res més que lloar la figura del professor d’escola, últimament tan desprestigiat, i ens acosta a un món que per molts és desconegut, com són les aules. Aquesta és una de les funcions de la televisió pública, ensenyar què fa un col•lectiu i com es viu als col•legis del nostre país. Altre cop, TV3 l’encerta.

En el primer capítol, la protagonista és Empar Moliner, que torna a la seva escola i es retroba amb aquell mestre que tant la va marcar. Porta ulleres i va despentinat. Li feia literatura, venia de fora de Catalunya, i a jutjar pel seu aspecte i per l’assignatura, es pot dir deduir que van ser grans amics. Sí, professor i alumne poden arribar a ser amics.

El programa lloa allò que tots sabem i que mai recordem: que els professors tenen el nostre futur a les seves mans. Tenen un conjunt de vides a les seves mans. D’ells depenen en Miquel, la Júlia, en Pol o l’Ona...i milers de nens. D’ells, en certa manera vam dependre tu i jo. Els mestres no només ens ensenyen sinó que ens han de guiar, quan som més petits però sobretot quan creixem, i amb nosaltres ho fan els dubtes.

Paral•lelament al retrobament de l'Empar Moliner amb el seu professor, hem conegut testimonis de mestres singulars. Un noi treballant de professor amb nens d’edat infantil, una franja monopolitzada per les dones. No he sentit que parlés de discriminació ni s’ha queixat de res, no vull pensar què es diria si això fos al revés. L’altre testimoni és la Carmeta. Després d’una vida a l’escola, on tothom ha anat venint, passant i marxant; veu com ara li toca a ella. Se’ns dubte el moment més emocionant del programa, quan els alumnes li fan un regal i repassen què han après amb ella. Segurament avui la Carmeta ha tornat a plorar. I molt.

 

Però també hem de ser justos, i a part de lloar el bo de l’estrena, cal destacar-ne les coses negatives. El que hem vist avui és realment el que passa a les escoles del nostre país? Sincerament crec que no. Cada dia els mestres d’aquest país s’enfronten a mil i una dificultats, tan dins com fora de l’aula. D’això, no n’hem vist res en el "Mestres" d’avui. Potser un altre dia. Com potser un altre dia veurem què ha passat en aquest col·lectiu, que s'ha emplenat de gent sense vocació, engrescats per un bon sou i molts dies de vacances. N'haurien, n'hauriem, de parlar.

Hem vist també l’opinió de diferents personatges del món cultural i social de Catalunya, que es van intercalant amb els testimonis de mestres i alumnes. La seva experiència compta com a nens que van ser però, quan fa que no han estat a una classe? El bon mestre que descrivien serviria avui en dia?

L’últim que m’agradaria destacar és que el programa no té un fil conductor. Empar Moliner és la protagonista del primer capítol, però no l’enllaç. El programa, més enllà del retrobament de l’escriptora amb el seu professor no té una temàtica clara. Que algú m’expliquin de què han parlat. Sí, de mestres i alumnes. De sensacions, d’experiències. Però i el pròxim dia? Tornarà a ser igual. Haurem d’esperar una setmana per saber-ho.

Em deia un amic que el programa s’estrenava ara per fer la pilota a un sector de la societat rebotada amb el govern de la Generalitat. No ho crec. El programa porta molt temps pensant-se. Darrera hi ha una gran feina de producció. Cal preparar la trobada entre Moliner i el seu mestre, cal enregistrar les opinions de personatges singulars del món de la cultura catalana, cal trobar una escola i un professor singular, cal trobar una professora com la Carmeta.Enregistrar això i editar-ho. 

No, no està fet per fer la pilota a ningú. Està fet per lloar la figura dels professors del nostre país, un pilar bàsic de la nostra societat que amb un govern o altre ha anat perdent l’importància que es mereixia. “Mestres” emociona i acosta un món per molts desconegut i apassionant com és el d’anar formant una persona, viure amb ella el dia a dia i ensenyar-li coses que li poden marcar per sempre. Aquest programa és un encert (un altre encert) de la televisió pública d’aquest país. La nostra, és una televisió que ensenya, educa i divulga. Aquesta és una de les funcions dels mitjans de comunicació. Una mica, com fan els mestres, però aquest programa, el fan periodistes. Pensem-hi.

Vicky Cristina Palamós

Llegeixo amb sorpresa com en els pressupostos de l’any que ve a Palamós, no hi ha la partida destinada a conservar la càmera de TV3. No és la primera vegada que hi ha polèmica amb aquest tema. Abans la teníem a l’edifici Alfons Segon, on potser la perspectiva del poble no era la millor, i l’any 2003 el PSC va decidir prescindir-ne, i recordo que molta gent hi va estar en contra. Últimament però, havíem pogut gaudir de les vistes del nostre poble des d’una òptica millor, des del Museu de la Pesca gràcies a un nou conveni de l’Ajuntament (PSC) amb Televisió de Catalunya. La postal del nostre poble era perfecte.

Jo sóc dels que creu que aquesta càmera no s’hauria de tocar. M’afegeixo a les opinions d’en Miquel Cornellà i en Dani Reixach. D’acord que aquesta senzilla càmera ens costa 18.000 euros, però el que ens aporta a la població no es pot comptar, i segurament aquest és l’inconvenient. És com la cultura, com una associació, una ràdio o una televisió locals. El problema d’aquesta càmera és que els seus beneficis no es tradueixen directament en diners, i els governants tenen aquesta mania, tot ha de ser, i existir, a canvi d’un rèdit econòmic. I ara amb la crisi, molt més.

Aquesta càmera, a part de donar una postal magnífica del que és el nostre poble, ens dóna vida. Ens dóna presència. Ens ven a l’exterior. Nosaltres no som Barcelona, coneguda arreu del món. Necessitem elements comunicatius que ens venguin a l’exterior, i aquesta càmera pot ser un d’ells. A més, amb turisme català, del que ens interessa. Quanta gent pot decidir venir a la nostra població gràcies a la càmera? Quanta d’aquesta gent es quedarà a sopar, comprarà alguna cosa o prendrà una copa a Palamós? El problema, repeteixo, és que no podem comptar amb diners el que ens dona aquesta càmera.

D’acord, només sortim de tant en tant, al Temps del Telenotícies de TV3, però el món ja no és a la Televisió sinó a Internet. A la xarxa, tot el món té una visió de Palamós les 24 hores del dia, com poden tenir ciutats com Nova York, Londres o Tokyo. Una postal permanent del poble per 18.000 euros al 324.cat, on només hi ha 37 càmeres, de les quals, només L’Estartit, Sant Feliu o Lloret de Mar són de la nostra zona.

Ens podem permetre el luxe de quedar-nos enrere en aquest sentit amb poblacions tan properes a nosaltres? Crec que no. Cada poble i ciutat ha de jugar les seves cartes, i Palamós en té moltes, entre elles aquesta càmera. No conservar-la seria un error i a la llarga potser ens sortirà més car. Fer venir en Woody Allen a gravar Vicky Cristina Palamós pot costar-nos bastant més de 18.000 euros...

El invitado

Quan un surt a un mitjà de comunicació ha de saber que estàs exposat a la crítica. Gerard Quintana apareixia aquesta setmana a El Convidat aixecant polèmica perquè no parlava en català amb els seus fills. Havia caigut un mite. Les xarxes socials bullien i, algunes persones que li havien estat menjant la polla els últims concerts de Sopa de Cabra, manifestaven el seu desencís. Ràpidament, va sorgir l’altre cara de la moneda, l’auto anomenada més progressista, defensant el líder dels Sopa dient que tothom és lliure. I sí, tothom és lliure. Inclòs Gerard Quintana, i també els milers de persones que comentaven el programa. Però aquest sector autoanomenat progressista va desviar el debat dient que les crítiques venen del nacionalisme català més feixista i intolerant. I no. No tota crítica és feixisme.

No es critica Gerard Quintana perquè parli en castellà als seus fills sinó perquè no els hi ensenyi a parlar el català. La mare d’ells és catalana. Castellanoparlant però catalana. Ell és de Girona, fill d’un policia gris vingut de Navarra i també és català. Ningú en dubte. Catalunya ha demostrat sobradament la seva tolerància cap als nouvinguts i les posteriors generacions, que de fet, han fet créixer el país més que qualsevol català de pura raça. Negar això és mentir. Defensar el català és defensar Catalunya, i es pot defensar Catalunya criticant. I la crítica (repeteixo) no és feixisme, una paraula que utilitzem massa a la lleugera.

Quintana ha d’entendre que hi hagi gent que el critiqui. En els últims concerts de Sopa de Cabra ha manifestat el seu independentisme. I aquest, comença primer pel sentiment...i després per la llengua. El català és un pilar bàsic del nostre país, que anirà lligat a la llibertat del nostre poble, com ho fa actualment. I és totalment compatible amb el castellà, faltaria més. Però el català és una marca nostra, a la que no podem renunciar en aquest camí a la independència o per mantenir l'identitat. I Quintana hi renuncia.

Ell fa vida entre Eivissa i Barcelona, en canvi, els seus fills viuen a les illes tota la setmana per motius que no ens importen. Això fa que potser els nens no aprenguin català a l’escola. Però a les classes no s’aprèn tot, ni a Eivissa ni a Catalunya. Son els pares els que han d’ensenyar els valors a casa. Algú podrà dir que Quintana no és a casa i per tant és més difícil. Però ningú va dir que ser pare fos fàcil. A més, el que importa en l’educació no és la quantitat sinó la qualitat. Per poc que hi sigui hauria d’haver ensenyat català als seus fills. Personalment ho faria. I l’excusa que a l’escola no els hi ensenyen no em serveix. Ensenyaria i parlaria català als meus fills (i crec que no sóc l'únic) vivint a Palamós, Eivissa o al Tibet.

En primer lloc, pels meus propis fills. Perquè parlin idiomes, quants més millor. S’ha demostrat que el parlar més llengües fa millor als nens. Els fa més vius. En segon lloc, per l’idioma mateix, un català que passa per uns mals moments, només el parlen uns set milions de persones, i al que es maltracta des de molts punt de fora i dins del país i se’n qüestiona que sigui la base del model educatiu del país. I en tercer lloc, per Catalunya, independència de la qual no entenc sense el català. Es critica a Quintana, o almenys jo ho vaig fer, per tot això.

Evidentment, pots fer amb els teus fills, i a casa seva, el que vulguis. Però Gerard si surts a la televisió, i més a El Convidat, on el Twitter va que crema, has de saber que hi haurà gent que et critiqui. Se’n diu safareig, no feixisme, com dieu tu, la Rahola (sí Pilar, també se'n diu llibertat) i els “progres” que t’han defensat. Resulta, Gerard, que som tan lliures com tu dius que ets.

Resultats de l'enquesta

Decidit. Com si de la sabana Africana o l’Amazones americana es tractés, intentarem arribar a la comunitat valenciana de la manera que sigui. No ho podem fer per la via de la televisió així que la majoria de la gent que ha votat creu que hi haurem d’arribar en avió i repartir DVD del Polònia, el  Crackovia i l’APM perquè els valencians puguin sentir parlar aquell idioma que es diu català i perquè no perdin el fil amb el que està passant a la veïna Catalunya. Els tres programes reflecteixen perfectament el pols de la nostre societat així que no caldrà enviar-los els informatius.

Aquesta ha estat l’opció més votada davant la pregunta què hem de fer si camps ens treu TV3 de la comunitat valenciana. Darrera el llançament de DVD hi tenim l’opció de donar-li un espai al nostre estimat president de la Generalitat valenciana i que allà ens pogui parlar de moda, vestits, corbates etc…ell n’és un expert.

Pensava que seria jo sol però n’hi ha que no són massa partidaris del programa Divendres. Aquesta precisament ha estat la tercera opció: torturar camps amb l’espai de les tardes de TV3. Crec que seria un bon càstig. I per últim la opció més difícil: agafar les poques persones que se sentin catalanes i parlin el nostre idioma i portar-los cap aquí. És la opció que comporta més logística, i per tant, més diners. Així que el català, emprenyat, que visita el Club de la Lluita d’aquesta opció no en vol sentir parlar.



La lluita de la setmana

M'ha agradat: el concert de Fran Healy...
No m'ha agradat: ...que no vingui a Barcelona cada setmana.

M'ha agradat: el curs de Trading day en Borsa de Josef Ajram...
No m'ha agradat: ...no és el moment per entrar en aquest món.

M'ha agradat: les paraules de Ferran Adrià al saber la mort de Santi Santamaria...
No m'ha agradat: ...la mort del cuiner català, que va començar un debat necessari.

M'ha agradat: les ganes del barri de Gràcia d'independència...
No m'ha agradat: ...que les respostes a la resta de Barcelona no siguin les d'aquest barri.

M'ha agradat: la victòria del Barça ahir patint...
No m'ha agradat: ...Gerard Piqué no està en forma. Algú ho havia de dir.

M'ha agradat: ...el poble àrab i a l'Iran es mouen...
No m'ha agradat: ...la repressió de Gadaffi a Líbia. 200 morts...i el que no sabem.

M'ha agradat: el gol d'Aranzubia ahir...
No m'ha agradat: ...que el Depor només vagi 13è.

M'ha agradat: descobrir el projecte de Tasinsa...
No m'ha agradat: ...el món de les immobiliaries, un món fosc.

M'ha agradat: La volta dels 25 de Marc Serena...
No m'ha agradat: ...que no siguem prou valents o no tinguem l'oportunitat de fer coses com aquesta.

M'ha agradat: saber que la lesió de Puyol li permetrà jugar contra l'Arsenal...
No m'ha agradat: ...la lesió de Valdés i l'anada a Londres.

M'ha agradat: la reacció de tot el món de la comunicació al veure com havia manipulat el diari AS.
No m'ha agradat: ...treure un jugador d'una fotografia amb Photoshop no és un error com es justifica el diari madrileny/madridista.

M'ha agradat: que el PP segueixi fent el que vol a la Comunitat Valenciana. Així se'ls hi veu cada vegada més el llautó i creix més la ràbia cap a ells...
No m'ha agradat: ...que arribin al punt de censurar l'emissió de TV3.

La pregunta de la setmana

La setmana passada Els matins de TV3 amb Josep Cuní al capdavant celebrava 3.000 programes. Una xifra digna de mencionar, i més amb els temps que corren en televisió. Temps d'exigències i temps d'audiències. Així que el que ha fet el periodista català, i tot el seu equip té molt de mèrit. Mantenir el nivell de qualitat no és fàcil, i menys en una franja horaria, la del matí, que és una selva. Com també ho és la franja de la nit.

El programa, tot i que es fa gràcies a l'aportació i el treball de molta gent, té un protagonista clar. I no és ni la Rahola ni la Melero. És, evidentment, Josep Cuní. Perquè ell és l'actor principal. S'escolta. S'agrada. I ha de ser, fins i tot quan no li toca, el centre d'atenció.

Per això preguntava aquesta setmana si Cuní mereixia un càstig de part del Club o no. La resposta ha estat contundent: la gent odia al director dels Matins. El 66% de l'audiència d'aquest blog va votar matins.no. Per tant, Cuní mereix morir. Sé que no és ben bé això, però al Club de la Lluita les coses van així. No serà l'últim...

La lluita de la setmana

 

M'ha agradat: els inicis a la nova feina. 

No m'ha agradat: poden ser més cars els croisants de xocolata?

M'ha agradat: la reacció post 5 a 0 del Barça. Viatge inclòs.

No m'ha agradat: la reacció post 5 a 0 del Madrid. 

M'ha agradat: les explicacions de Guardiola del perquè de l'odissea. 

No m'ha agradat: la premsa de Madrid com sempre, manipulant i tirant merda. 

M'ha agradat: arribar a 100 followers al Twitter. Cada cop més enganxat.

No m'ha agradat: Evidentment, la "vaga" de controladors. 

M'ha agradat: el pont de la Puríssima, val la pena seguir sent un xic religiosos no?

No m'ha agradat: la derrota del Palamós. Hi ha coses que ni la religió pot arreglar...

M'ha agradat: El meu nou Iphone4. Ja visc al segle XXI. 

No m'ha agradat: necessites un curset per dominar aquest aparell. 

M'ha agradat: Retrobar-se amb alguns dels companys de la carrera...

No m'ha agradat: ...que faltessin uns quants. 

M'ha agradat: Un nou grup que pot estar bé: 4t 1ª.

No m'ha agradat: La cobertura del 3/24 el dia del caos aeri.

M'ha agradat: que RAC1 sigui la ràdio més escoltada a Catalunya. S'ho mereixen. 

No m'ha agradat: que TV3 no ho hagi ni comentat. És de justicia dir-ho.

M'ha agradat: veure el nou territori Ferrari a Abu Dhabi. Brutal.

No m'ha agradat: Que Espanya i Portugal es quedessin sense el Mundial 2018. A mi em faria il·lusió viure un Mundial a casa meva, què voleu que us digui...?

En rigorós diferit

No m'ho podia creure. Com qualsevol ciutadà català que es volia informar sobre el caos que vivia l'estat espanyol aquest divendres, vaig decidir posar el 3/24. En principi un canal de referència a Catalunya en quan a informació. La meva sorpresa arriba quan descobreixo que en un moment tant important on el país es queda aïllat, el que emet aquest canal de la televisió pública catalana és en diferit. En descarat diferit. Em moria de vergonya...aliena.

Eren dos quarts d'onze de la nit i, tant el presentador com la reportera de Madrid, parlaven en futur de fets que havien passat feia...gairebé una hora! I ja no només les imatges estaven gravades i desfaçades, sinó també els cartells que les acompanyaven. Parlaven d'Última Hora d'un succès que havia passat feia mitja hora. Patètic.

Tothom a TV3 estava de pont? És que no hi havia ni el que havia de posar els kairons? És que ningú va decidir, davant la magnitut dels fets, treure una mica de sentit periodistic i quedar-se a treballar/informar a la gent? Tots o gairebé tots els treballadors de "la nostra" estaven fora de vacances?. Com a periodista i ciutadà ho vaig trobar lamentable. Evidentment a Televisió Espanyola, mil vegades criticada, això no passava. I també són funcionaris. I també és pública.

Senyora Terribas, ha aconseguit pujar audiències. Ser líder a Catalunya. Provablement ajudada pel futbol, el debat electoral i fins i tot el Papa de Roma. Ha fet molt per aquest canal però informativament TV3 ha donat molts passos enrera en detriment d'altres coses. Una llàstima. El divendres va ser això, que imagino, vam ser pocs els que ens vam adonar; però que els esports duren gairebé més que la informació general en els TN ja no som tan pocs els que ho hem notat. Cal canviar. I molt.

Sagrada Família i estranyes families.

No us asseguro res el dia que s'acosti la meva mort, però de moment no sóc religiós. Si més no, no crec en Déu. Així que es pot dir que no sóc sospitós de res. Ho dic perquè personalment crec que la visita del Papa va ser més positiva que negativa. També he de dir que el Papa representa certes coses amb les que no estic d'acord. Però una cosa no treu l'altre. Però ara no vull parlar del Papa en sí sinó de la seva visita.

Va tenir elements negatius, com qualsevol acte massiu, i la pitjor part se la van endur els veïns i els comerços del costat de la Sagrada Família. Però es pot dir que aquesta visita, que no va patir aldarulls importants (cosa que diu molt dels contraris), va ser positiva.

La estampa de la Sagrada Família la ha vist tothom. El meravellós bosc de columnes que va imaginar Gaudí fa un centenar d'anys, la va poder admirar ahir tot creient, i no creient d'arreu del món, gràcies a una realització de TV3 de matrícula d'honor. Si el temple ja era conegut i visitat per gent de tots els racons del planeta, a partir d'ahir, gràcies a la visita de Ratzinger, les agències de viatges de Tokyo no donaran l'abast. Aquesta se'ns dubte és la part que més ens beneficia i la que ens ha d'interessar. Això ha donat repercussió al poble català.

Més enllà d'això el que em va impactar de la jornada d'ahir és la gent. La quantitat de gent que hi havia als carrers no era ni molt menys la que s'esperava. La xifra va rondar els 200.000, la meitat de les previsions. Però el que més em va impactar era el tipus de gent. 

Clenxes, camises de marca, jerseis al coll i nàutiques. Aquest era l'uniforme per rebre el Papa. Eren gent estranya per mi. Molt estranya. Diferent. Families enteres amb comportaments estranys. I gent jove. Molta gent jove. Preocupament jove. Amb banderes del Vaticà (qui no en té una a casa?) o d'Espanya, poques de Catalunya. I és que m'atreviria a dir que la meitat dels que van veure passar el Papa derrapant per Barcelona eren de fora del Catalunya. Gent de Cantàbria, Burgos o Ciudad Real. Ciutats que imagino amb blanc i negre. D'aquelles que sembla que el temps i les ments es van aturar allà pels anys cinquanta. D'aquelles que no treuen les estàtues i les plaques amb segons quins noms. 

Mirant aquesta gent, i amb la meva bandera de l'arc de Sant Martí a les mans per provocar, i des d'un quart pis del carrer Marina amb Diputació em va venir una gran pregunta: sóc jo que visc a un altre món o són ells?