Penúltim dia als Meadows

Ell vesteix camisa i corbata, com els bons temps. La seva cara és blanca i no diu res. Ella camisa i faldilla, com abans. La seva cara és arrugada i ho diu tot. La dona recolza el seu cap a l’espatlla del seu marit a l’ombra d’un dels arbres. Gaudeixen com si fos l’última vegada que visiten els Meadows. Miren a l’infinit, tranquil·lament, i tasten tot el que està passant al seu voltant. No tenen pressa. Ho tenen tot fet. Al fons, centenars o milers de persones conversen, riuen, fan malabars, o juguen a futbol o rugby. Alguns mengen la carn de les barbacoes. Ell i ella semblen estar a un altre món. Al seu món.

Els veig tot just m’assento al tronc d’un arbre a llegir. Noel Gallagher ha posat música a Lothian Street, i després a Brougham, però no ha necessitat més de deu minuts. El sol em toca a la cara i obro el meu llibre, però abans els miro. Tot i que sospito que sóc l’únic que m’he fixat amb ells, em sembla impossible que la gent no els hagi vist. Els dos junts. Enamorats com el primer dia. Potser avui sigui l’últim. 

Provo de no quedar-me’ls mirant, així que per fi obro el llibre i em barallo amb les frases i paraules de la llengua de Shakespeare. Un honor fer-ho en aquesta ciutat tan bonica, en aquest lloc tan assolellat, i en un dia com avui. Fa dies que a Edinburgh és primavera i és tot massa bonic per perdre-s’ho. 

Però el món és injust i desequilibrat, i pels espanyols també ha arribat la primavera, així que és inevitable sentir com criden i donen la nota arreu del parc. Són a prop de trencar la bombolla que els cobreix a ell i ella, seria una llàstima. Seria un pecat. Penso el que ja fa temps que penso: són la vergonya d’Europa i ells no ho saben. Pobres, en tots els sentits. Uns juguen a futbol, altres escolten música ben alta, molts criden. Vull pensar que la majoria ha vingut a aprendre anglès o a estudiar. Al final de la tarda crec que no han estan fent ni una cosa ni l’altre. 

Una altra ullada als dos enamorats. El sol ha baixat i ell s’ha posat una jaqueta florescent. Probablement és la de la feina que algun dia va tenir, però entre aquest reflex i el reu rostre pàl·lid, m'inquieto. La seves cares són arrugades, i també blanques, com segurament ho són en aquests moments les seves ments, aparentment. 

Al cap d’una estona torno a mirar cap a ells i han marxat. Potser demà tornaran, potser no. Faran el mateix camí com sempre han fet, i estaran hores al parc sense dir-se res, amb les mirades en tenen prou. S’ho diuen tot. S'ho tenen tot dit. Aniran potser pel mateix camí com sempre han fet, agafats de la mà esperant fins l’últim dia. No serà avui. Potser demà o l'altre, però fins l’últim dia aniran junts als Meadows. Massa bonic per perdre-s’ho.