Bòsnia: gestos i ruïnes

No podré oblidar mai la mirada d’aquell home. Havíem anat a parar al que quedava del seu poble, i dic seu, perquè era l’únic que hi vivia. O almenys, l’únic que donava senyals de vida. No conec el seu nom i segurament no el tornaré a veure més; però ell, i el seu gos em van ensenyar, gairebé sense paraules, el que va ser la guerra de Bòsnia. 

Va ser l’any 2008 quan vaig decidir visitar durant la Setmana Santa aquest bonic país. M’atreia el seu passat recent. La guerra. Es pot dir que el motiu va ser purament sensacionalista, perquè fins llavors, no havia visitat cap zona que hagués passat un conflicte recent. I es pot dir que el país, i aquesta visita, em van fer canviar la meva forma de pensar.

Bòsnia ens va rebre amb indiferència. Entre passaports i militars. Entre check points i policies. També amb neu. Vam poder visitar Sarajevo i Mostar, les dues ciutats més importants del país, que estaven reconstruïdes, en part, tot i el temps que havia passat llavors. Edificis destruïts, foradats, casquets de bala i cementiris. I massa banderes. Això era el que et podies trobar per aquestes dues ciutats si sorties d'un centre, totalment reconstruït i disposat a tornar a la normalitat gràcies a un turisme cada cop més obert a viatjar als Balcans.

Veure com estaven les ciutats era el reflex de com estava la societat. Destruïda. Estava tot per fer. Els llaços entre catòlics, musulmans i ortodoxos estaven totalment trencats, i conversant amb gent de diferents ètnies podies palpar que res havia canviat. El país, si fa no fa, estava al mateix punt que abans de la guerra, a començaments dels noranta. Segueix estant tot per fer.

Els pobles la sensació de divisió encara era més gran. Srebrenica va ser l’exemple més colpidor i més clar. Allà van matar-hi més de 8000 persones en dos dies. Aquí, tots saben qui va matar a qui. Qui va acusar a qui. Qui va fer què. La tensió es podia tallar amb un ganivet i, fins i tot, els caps de setmana hi havia toc de queda. Srebrenica era i és gris. Srebrenica era i és trista. 

 

Però vam poder visitar pobles, o el que quedava d’ells, molt més petits. En un d’ells va ser on el vam conèixer a ell. El pastor. Sense articular una paraula en anglès, ens va explicar com ho va fer per sobreviure, com va cavar un túnel per poder escapar de les tropes croates, com va morir la seva família i com havia patit. Ens va ensenyar el cementiri del poble, amb les tombes profanades. La seva mirada deia tot el que la seva llengua no podia dir. Ens va invitar a casa seva i a veure rajkia. La seva nevera era buida, però ens va donar tot el que tenia, que era res. Vaig fer un cop d’ull a la casa i només hi havia un llit. I a sobre d’aquest, una fotografia dels seus pares i germans. 

Avui es compleixen 20 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia. A Sarajevo s’ha recordat amb 11.541 cadires buides al carrer Titova (carrer de Tito), la gent que va perdre la vida al setge de la ciutat. Però van morir més persones en aquesta guerra a qui ningú va importar massa. Fora de la capital, tots els pobles varen ser arrasats per un o altre bàndol. Famílies destrossades, dones violades, homes assassinats. Bòsnia segueix estant 20 anys després en ruïnes, plena de mals records, rancúnies i camps de mines. Però a ningú l’importa massa, Bòsnia no té petroli. Bòsnia no té res. Només persones. 

Avui, mirant les cadires buides i les cares de la gent no he pogut evitar pensar en ell. En la seva mirada de pena, amb la seva vida destrossada. Amb el seu poble i el seu gos. En aquella casa i aquelles fotografies. No he pogut evitar pensar en aquell home que ens va explicar la guerra i ens la va fer entendre sense paraules. Només gestos i ruïnes.

P.D.: Que no torni a passar el que va passar a Bòsnia fa 20 anys.