Bòsnia: gestos i ruïnes

No podré oblidar mai la mirada d’aquell home. Havíem anat a parar al que quedava del seu poble, i dic seu, perquè era l’únic que hi vivia. O almenys, l’únic que donava senyals de vida. No conec el seu nom i segurament no el tornaré a veure més; però ell, i el seu gos em van ensenyar, gairebé sense paraules, el que va ser la guerra de Bòsnia. 

Va ser l’any 2008 quan vaig decidir visitar durant la Setmana Santa aquest bonic país. M’atreia el seu passat recent. La guerra. Es pot dir que el motiu va ser purament sensacionalista, perquè fins llavors, no havia visitat cap zona que hagués passat un conflicte recent. I es pot dir que el país, i aquesta visita, em van fer canviar la meva forma de pensar.

Bòsnia ens va rebre amb indiferència. Entre passaports i militars. Entre check points i policies. També amb neu. Vam poder visitar Sarajevo i Mostar, les dues ciutats més importants del país, que estaven reconstruïdes, en part, tot i el temps que havia passat llavors. Edificis destruïts, foradats, casquets de bala i cementiris. I massa banderes. Això era el que et podies trobar per aquestes dues ciutats si sorties d'un centre, totalment reconstruït i disposat a tornar a la normalitat gràcies a un turisme cada cop més obert a viatjar als Balcans.

Veure com estaven les ciutats era el reflex de com estava la societat. Destruïda. Estava tot per fer. Els llaços entre catòlics, musulmans i ortodoxos estaven totalment trencats, i conversant amb gent de diferents ètnies podies palpar que res havia canviat. El país, si fa no fa, estava al mateix punt que abans de la guerra, a començaments dels noranta. Segueix estant tot per fer.

Els pobles la sensació de divisió encara era més gran. Srebrenica va ser l’exemple més colpidor i més clar. Allà van matar-hi més de 8000 persones en dos dies. Aquí, tots saben qui va matar a qui. Qui va acusar a qui. Qui va fer què. La tensió es podia tallar amb un ganivet i, fins i tot, els caps de setmana hi havia toc de queda. Srebrenica era i és gris. Srebrenica era i és trista. 

 

Però vam poder visitar pobles, o el que quedava d’ells, molt més petits. En un d’ells va ser on el vam conèixer a ell. El pastor. Sense articular una paraula en anglès, ens va explicar com ho va fer per sobreviure, com va cavar un túnel per poder escapar de les tropes croates, com va morir la seva família i com havia patit. Ens va ensenyar el cementiri del poble, amb les tombes profanades. La seva mirada deia tot el que la seva llengua no podia dir. Ens va invitar a casa seva i a veure rajkia. La seva nevera era buida, però ens va donar tot el que tenia, que era res. Vaig fer un cop d’ull a la casa i només hi havia un llit. I a sobre d’aquest, una fotografia dels seus pares i germans. 

Avui es compleixen 20 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia. A Sarajevo s’ha recordat amb 11.541 cadires buides al carrer Titova (carrer de Tito), la gent que va perdre la vida al setge de la ciutat. Però van morir més persones en aquesta guerra a qui ningú va importar massa. Fora de la capital, tots els pobles varen ser arrasats per un o altre bàndol. Famílies destrossades, dones violades, homes assassinats. Bòsnia segueix estant 20 anys després en ruïnes, plena de mals records, rancúnies i camps de mines. Però a ningú l’importa massa, Bòsnia no té petroli. Bòsnia no té res. Només persones. 

Avui, mirant les cadires buides i les cares de la gent no he pogut evitar pensar en ell. En la seva mirada de pena, amb la seva vida destrossada. Amb el seu poble i el seu gos. En aquella casa i aquelles fotografies. No he pogut evitar pensar en aquell home que ens va explicar la guerra i ens la va fer entendre sense paraules. Només gestos i ruïnes.

P.D.: Que no torni a passar el que va passar a Bòsnia fa 20 anys.

Srebrenica 16 anys després

Jovan Divjak no és tant mediàtic com Ratko Mladic. Però com el "Carnisser d'Srebrenica" està presoner pel seu passat en la guerra dels Balcans. Ell però no va fer matar 8000 persones en cinc dies. Divjak va ser dels pocs serbis de l'Exèrcit Popular Yugoslau que es va quedar al bàndol bosnià. Va defensar Sarajevo en el setge de la ciutat tot i ser d'origen serbi. Pels ortodoxos és un traïdor, pels musulmans un heroi. Se sentia Bosnià per sobre de tot. I aquest ha estat el seu pecat durant aquests anys. Mladic ha tingut la llibertat fins avui, amb un historial de morts més elevat que Divjak. 

Des del Març d'aquest 2011, Divjak està retingut a Viena per culpa d'una denuncia a l'Interpol de Sèrbia i que l'acusa de la mort de 42 soldats serbis durant el pacte de no agressió de1992. Ell sempre ho ha negat. Això no fa res més que demostrar que la justícia als Balcans va a dues velocitats. La justícia polititzada de Sèrbia exigeix la detenció d'un ex alt càrrec de l'exèrcit bosnià, mentre per una altra banda, no ha mogut un dit durant 15 anys per trobar i asseure a la banqueta dels acusats a Mladic o Karadzic.

Avui 11 de Juliol fa 16 anys de la matança de Srebrenica. Un centenar de persones ha volgut recordar les víctimes d'aquella matança i ha tingut un record també per Divjak. Catalunya i Barcelona sempre van estar molt implicades en la guerra dels Balcans. Ja fos a nivell sentimental o a nivell material. Les ciutats catalanes van solidaritzar-se amb la població civil enviant menjar, material escolar...etc. Potser es va identificar massa amb el bàndol bosnià i no va ser del tot imparcial, però és cert que va ser la població musulmana la que estava en inferioritat. I amb això no dic que ells no fessin barbaritats. 

Barcelona i Catalunya estan encara amb Bòsnia. Recorden i no obliden la guerra dels Balcans. 16 anys després tenen memòria per les víctimes però 16 anys després hi ha moltes ferides obertes. Poques coses han canviat als balcans. Sèrbia polititzada per culpa d'un nacionalisme rancuniós. Bòsnia dividida encara per les tres comunitats que recelen l'una de l'altra i que es va encenent al ritme que actuen i parlen els seus polítics. Hi ha una guerra silenciosa a Bòsnia. Fem l'esforç i escoltem-los. Evitem aquella teoria que diu que l'Història és cíclica.

El judici als covards o covards a judici

La vida i una associació de fotoperiodistes em van portar a Bòsnia per uns dies. Allà vaig poder veure les restes del que havia estat una guerra. Per primera vegada veia amb els meus propis ulls el que era la pobresa, la misèria, la ràbia i les conseqüències que provoca un conflicte bèl·lic encara latent. Potser per això (segur) quan passen coses relacionades amb els Balcans i la seva guerra els meus ulls i la meva ment li presten més atenció que no pas algun altre tema. 

Ahir va començar el judici a Ratko Mladic a la seu del Tribunal Penal Internacional per l'ex Yugoslavia, a la Haia. L'ex general serbobosnià és l'autor, no físic, però sí moral, de les matances de Srebrenica i del setge de Sarajevo. Ratko Mladic i Radovan Karadzic van ser responsables, entre molts altres, de la matança europea més gran des de la Segona Guerra Mundial. Paraules majors. 

Durant el judici, Mladic va insistir en que és un home malalt. Gran. Vell. Amb l'intenció, potser, de tocar la fibra a més d'un i que el Tribunal sigui més benèvol. I a més, va qualificar les imputacions que li fa el Tribunal de "paraules monstruoses". Ho diu un home que amb dos dies va fer matar més de 8.000 persones. Un home que no va ser benèvol amb cap dels seus enemics. Ratko, no vas tenir cap tipus de mirament al matar a milers de persones i ara esperes que en tinguin per tu? Almenys tu tindràs un judici on podràs defensar-te. Els que vas matar tu no van tenir aquesta oportunitat.

Però més enllà de si està malalt de veritat, de si té càncer linfàtic tal com diu el seu advocat o no, hi ha una cosa que em comença a molestar força: la facilitat com els dictadors, militars o criminals tendeixen a posar-se malalts just quan s'han de posar a declarar davant de la justícia. Quan de cop surten les excuses per tocar la fibra sensible al que ara té la paella pel mànec.

Sense pensar-hi massa, a aquesta llista de carnissers professionals hi afegeixo uns quants personatges. Per exemple, Pinochet que va demostrar una barra espectacular. Garzón va provar l'extraditació i el conseqüent judici, però el dictador xilè ho va esquivar alegant motius de salut i la seva avançada edat. A l'arribar a Santiago, Pinochet es va oblidar de la seva imatge de vell atrapat a una cadira de rodes i es va aixecar content com un gínjol. Una imatge que va donar la volta al món i va indignar a més d'un. 

Un altre que també va alegar motius de salut durant el seu judici va ser l'amic de Mladic, Slovodan Milosevic. L'ex mandatari serbi va retardar el seu judici per motius de salut el 18 de Març del 2003 i el Maig d'aquell mateix any, evidentment, per guanyar temps. Finalment, com tots sabem, Milosevic va morir però, 3 anys més tard, el 2006, fet que va posar fi al judici contra ell. Qui en va sortir vencedor? No ho sabrem mai. 

Mladic, Pinochet, Milosevic, també Abdelbased al-Megrahi són els típics que es creuen més llestos que ningú. El nen que a l'hora de pati tira una pedra al cap d'un altre i pretén sortir d'escola aquell dia sense un càstig exemplar. Però la gent no és tonta, i comença a flairar-se com són aquest tipus de personatges. Si ho faig jo, com no ho han de fer els advocats d'un tribunal com el de l'ex-Yugoslavia?. Mladic, Pinochet, Milosevic o Abdelbased potser se'n riuen de la gent ara i han esquivat la justicia d'una manera o altre. Però la Història els jutjarà i serà implacable...quan ells ja només siguin pols. Sí, senyors, vosaltres, que ho heu estat tot, també sereu pols (Pinochet ja sap de què parlo). No viureu per sempre.