Una inaguració pop

Una inauguració pop. Aixì podríem definir l’obertura de la trentena olímpiada. Ahir Londres va saber fer una postal del que és la cultura britànica en només tres hores. Tres hores on tots els ulls del món estan posats en un sol punt. En la tradicional finestra el món que és el primer dia d’una olimpíada, Londres no va decebre. 

Al contrari que l’última inauguració, que va ser a Pequín, Gran Bretanya no va mirar al futur sinó al passat. Xina va apostar per la tecnologia, Londres ahir va ensenyar al món les seves arrels, la seva historia, la seva cultura. Amb la música com a atracció principal. I va encertar. Tot sota la direcció de Danny Boyle, i quan dic tot, és tot. Perquè hi va haver de tot, bona organització, llums, colors, gespa, fum, milers de persones, ferro, foc, sorpreses...fins que uns joves atletes van encendre un peveter espectacular. Va deixar el món amb la boca oberta, inclús els atletes nord coreans que debíen al·lucinar. 

Després de la campanada inicial feta per l’últim guanyador del Tour, Bradley Wiggins, va aparèixer a l’estadi olímpic l’història de Gran Bretanya. I per tant, la seva transformació. La tradicional “campiña” anglesa va donar pas a la revolució industrial, on centenars d’autors van transformar l’estadi en una fàbrica plena de xemeneies, i on més tard, forjarien amb el foc els cinc anells olímpics. Després, moment pel renaixement britànic, amb una exposició i explosió de les arts, la literatura i la música. La música sobretot, va ser el pilar, el ganxo, Gran Bretanya és música. Però no hi podia faltar Shakespeare, Peter Pan, Harry Potter i molts altres icones. I com no, amb la literatura i el món fantàstic, els nens. Moment estel·lar amb centenars d'ells fent tombarelles als llits, un homenatge al sistema sanitari del país. Un homenatge al futur.

Ja al segle XX no hi podia faltar James Bond, que va portar la Reina des de Buckingham fins a l’Estadi. Sensacional la broma i genial la monarca, prestant-se a col·laborar. Impossible en altres països on més d’un hauria posat el crit el cel. A Gran Bretanya la Reina té més classe, més ofici, més taules, i sobretot, més credibilitat. Pot prestar-se a col·laborar, la seva cadira no serà qüestionada. 

Moment brillant també per Rowan Atkinson amb el seu Mr. Bean. Un geni. Com també genial és Carros de foc. La barreja d’aquests dos clàssics va ser brillant, una altra demostració de l’humor britànic, sovint criticat però també admirat. L’actor va rebre l’ovació de tot l’estadi (excepte dels atletes nord coreans que no debien entendre res). 

I llavors l’apoteosi. Gran Bretanya en estil pur. Beatles, Rollings, The Who, The Specials, New Order, Blur, The Jam, Muse, Sex Pistols, Led Zeppelin, Queen o Eric Clapton. Tots ells van ser-hi presents perquè tots ells són Gran Bretanya. Què faríem sense la música britànica? Segurament el món seria molt pitjor. Així que tots (excepte els nord coreans) vam cantar She Loves You, My boy Lollipop, My Generation, Blue Monday o Enola Gay. Moment sublim. A aquestes altures ja éren menys els que seguíen pensant que la de Barcelona era la millor cerimònia d’obertura de tota la història. Que el cor no ens ofusqui el cap. 

Per acabar una desfilada que com sempre, es fa llarga, on hi havia 205 banderes i 204 països, perquè els esportistes de les Antilles Holandeses van desfilar darrera la bandera olímpica. Primer Grècia, com mana la tradició. El país que va inventar el Jocs. Sempre a davant, darrera tots els altres. Masses països desfilant. Masses metres per recórrer. A destacar, les botes txeques, el que portava la bandera de Fiji, i Maria Sharapova, el més bonic que ha vist la neu blanca de Rússia. Darrera Gran Bretanya entrava a l’estadi amb Heroes de David Bowie i es produïa l’apoteosi. Veurem quants d’ells es pengen la medalla al coll. 

La nit d’ahir va ser gran per Gran Bretanya. Va ser una demostració de tot el que tenen i no pas del que no tenen. No tenen sol, bon menjar o l'euro però tenen molta classe i música, literatura, art. La cultura serveix per això, per vendre el teu país i Gran Bretanya ho va saber fer a la perfecció. Alguns països i alguns governs n’haurien de prendre nota. Retallar en cultura vol dir retallar en repercussió. I retallar en repercussió vol dir quedar-se enrere. Gran Bretanya es gran. I un trosset del país arriba a les cases, als cotxes, a la vista o a les orelles de tot el món gràcies a Shakespeare, The Beatles, Harry Potter, el Mini, Mr.Bean, o Peter Pan; i també gràcies a les milers de cançons com la que ahir va tocar Paul McCartney per acabar la cerimònia, un himne, Hey Jude. La va cantar tot el món, tots excepte, els atletes de Corea del Nord. Va ser una inauguració pop.