5 raons per ser el millor

Twitter vull amb aquests Jocs Olímpics, que són segurament els que la gran massa viu gràcies, o acompanyat, de la xarxa de l’ocell. Un dels esportistes de referència a nivell espanyol és @trecet . El periodista del diari Marca, que sembla no dormir durant els Jocs, encetava una pregunta: és Phelps el millor esportista de tots els temps? Ell en un twit responia que no, que el millor era Jesse Owens, per fer el que va fer davant Hitler. Per fer-ho al lloc on ho va fer. Per desafiar tot el que va desafiar. Altres parlaven d’Spitz, Zatopek, o Nadia Comaneçi. La gran majoria però coincidien a nomenar el tauró de Baltimore com el millor esportista que ha vist aquesta terra. Entre ells jo. Aquí els meus motius. 

El número de medalles

Es fa difícil valorar qui és el millor esportista de tots els temps. Si ja és complicat saber qui ho és en un esport, comparar diferents disciplines esdevé  gairebé impossible. Així que la referència a la que ens agafem són els títols i/o medalles. Passa, per exemple, a l’hora d’entregar la pilota d’or de futbol. Calen copes guanyades per fer anivellar la balança, encara que sempre hi ha excepcions. A l’hora de comparar qui és millor que ningú en les olimpíades, hem de fer el mateix. I aquí Michael Phelps surt guanyant de carrer. 20 medalles, de les quals 16 són d’or. Totes elles guanyades a Atenes, Beijing i Londres, o sigui, en Olimpíades diferents. Fins ara la gimnasta Latynina tenia aquest honor. Ara ja no. I sembla que no ha nascut l’home que pugui superar aquesta marca. 

La superació personal

Per ser el millor esportista de l’història hom ha de guanyar als altres però ha de demostrar que es pot superar a si mateix. Si algú ho ha fet ha estat Michael Phelps. No només ha guanyat les medalles i els campionats del món que ha guanyat, sinó que també ha batut un grapat de rècords. En alguns d’aquests, ell era el propietari de la millor marca de la història. El més difícil no és arribar-hi sinó mantenir-se, i el de Baltimore ho ha fet. Ha tingut la capacitat física i mental per fer tres Jocs Olímpics de cinema. Atenes, Beijing i Londres. Aquests últims amb la pressió i les mirades posades en ell després d’aconseguir ser una llegenda a la capital de la Xina. En total, 12 anys al màxim nivell. Altres candidats a ser el millor esportista de l’història, no poden dir el mateix. Nàdia Comaneçi participa a Montreal i Moscou i guanya medalles però no participa a uns tercers Jocs. Jesse Owens només corre a Munich, on guanya 4 medalles d’or. Zatopek, com Comaneçi triomfa a Londres i Helsinki però no participa a uns tercers Jocs. Aquests són alguns dels exemples dels possibles candidats a ser els millors esportistes de l’Història. 

El domini de les diferents distàncies

Michael Phelps és el millor, o si més no, el més complet. En estils i en distàncies. Domina l’esquena, la braça, el croll, i com no, la seva especialitat, la papallona, que necessita més tècnica i força que les altres. Això li permet a més ser el millor en les proves d’estils (ha guanyat aquesta competició tres cops seguits als en 200 metres. Ningú ho havia aconseguit mai). Amb això demostra que és qui millor neda del nostre planeta. Sigui en la distància que sigui. Sigui en l’estil que sigui. 

Els altres candidats van ser molt bons, els millors en les seves disciplines però mai van ser tant complets. Owens era rapidíssim però és impensable que guanyés una marató. Al revés amb Zatopek. En aquest aspecte, qui més s’acosta a Phelps seria Comaneçi, però només va guanyar un or en concurs general, en canvi era més especialista en paral·leles (on va tenir un 10 a Montreal) o barra d’equilibri. 

Només esport

Parlem d’esport i si només hi ha esport Phelps és el millor. Allunyat de la política el de Baltimore seria i és el millor. Darrera Jessi Owens hi ha el mite de la lluita contra el nazisme i el destruir les barreres contra el racisme. Darrera Comaneçi o Zatopek hi ha l’ombra de la Guerra Freda. Zatopek va ser inclús nomenat coronel a Checoslovaquia. Més tard el Partit Comunista el va expulsar per recolzar la Primavera de Praga. Comaneçi és utilitzada pel règim de Ceaucescu a Rumania i es fuga als Estats Units el 1989. Darrera de Michael Phelps no hi ha la lluita contra cap règim. No hi ha cap mite polític al darrera. Només la piscina, l’aigua i ell mateix. Només competició. Només esport.  

És contemporani

La societat, té el mal costum de no valorar el que està vivint. Passa en l'art, la política, i l'esport no és una excepció. Davant nostre tenim un esportista brutal que ha guanyat més medalles que ningú a l’història, ha superat tots els rècords i a més s’ha superat a si mateix. Però ens agrada més el passat. Ens agraden les històries que no hem viscut. Els mites. Però precisament el concepte de mite comporta una exageració, un inflament d’una història. Passa també amb Leo Messi, sempre serà comparat amb Maradona, Pelé, Di Stefano o Cruyff. Ens resistim a creure que algú supera a algú altre. Ens resistim a fer caure una torre alta per construir-ne una de més alta. Per mi, Michael Phelps no és una torre. És una muntanya.

Una inaguració pop

Una inauguració pop. Aixì podríem definir l’obertura de la trentena olímpiada. Ahir Londres va saber fer una postal del que és la cultura britànica en només tres hores. Tres hores on tots els ulls del món estan posats en un sol punt. En la tradicional finestra el món que és el primer dia d’una olimpíada, Londres no va decebre. 

Al contrari que l’última inauguració, que va ser a Pequín, Gran Bretanya no va mirar al futur sinó al passat. Xina va apostar per la tecnologia, Londres ahir va ensenyar al món les seves arrels, la seva historia, la seva cultura. Amb la música com a atracció principal. I va encertar. Tot sota la direcció de Danny Boyle, i quan dic tot, és tot. Perquè hi va haver de tot, bona organització, llums, colors, gespa, fum, milers de persones, ferro, foc, sorpreses...fins que uns joves atletes van encendre un peveter espectacular. Va deixar el món amb la boca oberta, inclús els atletes nord coreans que debíen al·lucinar. 

Després de la campanada inicial feta per l’últim guanyador del Tour, Bradley Wiggins, va aparèixer a l’estadi olímpic l’història de Gran Bretanya. I per tant, la seva transformació. La tradicional “campiña” anglesa va donar pas a la revolució industrial, on centenars d’autors van transformar l’estadi en una fàbrica plena de xemeneies, i on més tard, forjarien amb el foc els cinc anells olímpics. Després, moment pel renaixement britànic, amb una exposició i explosió de les arts, la literatura i la música. La música sobretot, va ser el pilar, el ganxo, Gran Bretanya és música. Però no hi podia faltar Shakespeare, Peter Pan, Harry Potter i molts altres icones. I com no, amb la literatura i el món fantàstic, els nens. Moment estel·lar amb centenars d'ells fent tombarelles als llits, un homenatge al sistema sanitari del país. Un homenatge al futur.

Ja al segle XX no hi podia faltar James Bond, que va portar la Reina des de Buckingham fins a l’Estadi. Sensacional la broma i genial la monarca, prestant-se a col·laborar. Impossible en altres països on més d’un hauria posat el crit el cel. A Gran Bretanya la Reina té més classe, més ofici, més taules, i sobretot, més credibilitat. Pot prestar-se a col·laborar, la seva cadira no serà qüestionada. 

Moment brillant també per Rowan Atkinson amb el seu Mr. Bean. Un geni. Com també genial és Carros de foc. La barreja d’aquests dos clàssics va ser brillant, una altra demostració de l’humor britànic, sovint criticat però també admirat. L’actor va rebre l’ovació de tot l’estadi (excepte dels atletes nord coreans que no debien entendre res). 

I llavors l’apoteosi. Gran Bretanya en estil pur. Beatles, Rollings, The Who, The Specials, New Order, Blur, The Jam, Muse, Sex Pistols, Led Zeppelin, Queen o Eric Clapton. Tots ells van ser-hi presents perquè tots ells són Gran Bretanya. Què faríem sense la música britànica? Segurament el món seria molt pitjor. Així que tots (excepte els nord coreans) vam cantar She Loves You, My boy Lollipop, My Generation, Blue Monday o Enola Gay. Moment sublim. A aquestes altures ja éren menys els que seguíen pensant que la de Barcelona era la millor cerimònia d’obertura de tota la història. Que el cor no ens ofusqui el cap. 

Per acabar una desfilada que com sempre, es fa llarga, on hi havia 205 banderes i 204 països, perquè els esportistes de les Antilles Holandeses van desfilar darrera la bandera olímpica. Primer Grècia, com mana la tradició. El país que va inventar el Jocs. Sempre a davant, darrera tots els altres. Masses països desfilant. Masses metres per recórrer. A destacar, les botes txeques, el que portava la bandera de Fiji, i Maria Sharapova, el més bonic que ha vist la neu blanca de Rússia. Darrera Gran Bretanya entrava a l’estadi amb Heroes de David Bowie i es produïa l’apoteosi. Veurem quants d’ells es pengen la medalla al coll. 

La nit d’ahir va ser gran per Gran Bretanya. Va ser una demostració de tot el que tenen i no pas del que no tenen. No tenen sol, bon menjar o l'euro però tenen molta classe i música, literatura, art. La cultura serveix per això, per vendre el teu país i Gran Bretanya ho va saber fer a la perfecció. Alguns països i alguns governs n’haurien de prendre nota. Retallar en cultura vol dir retallar en repercussió. I retallar en repercussió vol dir quedar-se enrere. Gran Bretanya es gran. I un trosset del país arriba a les cases, als cotxes, a la vista o a les orelles de tot el món gràcies a Shakespeare, The Beatles, Harry Potter, el Mini, Mr.Bean, o Peter Pan; i també gràcies a les milers de cançons com la que ahir va tocar Paul McCartney per acabar la cerimònia, un himne, Hey Jude. La va cantar tot el món, tots excepte, els atletes de Corea del Nord. Va ser una inauguració pop.

Andrianov també és Història

Abans que Michael Phelps decidís sortir als llibres d’història de l’esport a Pequin, Nikolai Andrianov era el que és ara el nedador nord-americà: l’esportista amb més medalles de tots els temps. Potser no era tan mediàtic com Phelps, però en el seu moment va ser una estrella en els països del bàndol soviètic. L’estrella però ahir es va apagar amb tant sols 59 anys.

Només una llum brillant com la de Nadia Comaneci no li va permetre il·luminar l’altra banda del taló d’acer. La romanesa enlluerna el món als Jocs Olímpics de Montreal de 1976 amb un 10, però aquell mateix estiu Andrianov marxa de Canadà amb 4 ors, dos plates i un bronze. Ningú ho recorda. Montreal és sinònim a Comaneci com Pequinn ho serà a Phelps.

Ja llavors el soviètic tenia 24 anys i venia de guanyar 3 metalls als Jocs anteriors de Munich. A més, els seus duels amb els japonesos Kato i Tsukahara començaven a aconseguir la categoria de mítics. De fet, Andrianov acaba amb l’hegemonia nipona en la gimnàstica moderna. Però això no va ser prou per sobrepassar el mite de Comaneci.

El soviètic, un autèntic mite al seu país participa en els seus últims Jocs Olímpics a Moscou. El 1980. On guanya cinc medalles més. Amb 28 anys abandona la pràctica esportiva i decideix ser entrenador. Casat amb una gimnasta, Liubov Burda, ensenya tot el que sap primer a les joves promeses soviètiques i més tard, al 1994 al Japó,  fins que torna al seu país el 2002 ja víctima d’una estranya malaltia pneurodegenerativa que el va anar debilitant poc a poc. 

La història d’Andrianov és la d’un esportista idolatrat al seu país en el seu moment però ignorat per la Història i el pas del temps. Una víctima de la guerra freda i un dany col·lateral de la bomba Comaneci. Ell va protagonitzar grans duels esportius com en el seu moment podrien haver firmat Bobby Fischer i Boris Spassky.  O com en un futur signaran el mateix Phelps i Thorpe. És la historia d’un nen que comença tard en la gimnàstica, 12 anys, i acaba dominant aquest món anys més tard aconseguint 15 medalles. És la història del Michael Phelps oblidat del segle XX. Una víctima més d’aquest segle. Però ell, tot i l'oblit, també és Història.