Per fi

Per fi. Per fi tot torna a la normalitat, si és que això és la normalitat. El sol surt i la gent torna a ser la que era. Somriu. Els carrers tornen a estar ple de gent, gent amb ganes de tot. Princess Street està ple com sempre però els vianants estan com mai. La Royal Mile vull de turistes. Arthur's Seat torna a posar a prova a la gent. El Castell és més imponent que mai.

Per fi. Per fi Edinburgh es prepara per la primavera i la gent s'altera. Es comença a flairar el naixement de quelcom nou, d'alguna cosa que ha estat amagada, dormint, o hivernant després de quatre o cinc mesos. L'hivern és dur a Escòcia i això fa que l'arribada d'una nova estació es visqui vint mil vegades més que qualsevol altre fet durant l'any. Adéu jaquetes, deien alguns. Benvinguda samarreta.

Per fi. Per fi els Meadows estan plens. Plens de vida, plens de gent que s'hi ha acostat com ho fan els cargols després de la pluja. Uns corren. Altres passegen. Alguns van en bici. Les pistes de tennis estan plenes, més enllà entrenen a rugbi, a l'altre banda fan tocs de pilota. Una parella improvisa una partida de frisi. Aquella dona llegeix aïllada del món. O potser és el món que està aïllat de tot el que li passa a ella a través del llibre. No ha de patir per la pluja. Avui no plourà. Jo m'ho miro tot passejant, no tinc pressa i em deixo portar pel sol que ja fa dos dies que ens visita. Tot és més bonic amb ell i per fi penso que tinc ganes de fer mil coses. Ganes de fer coses. Ganes de dir mil coses. Ganes d'escriure. Per fi.