Ofegueu la Constitució

Crec que és més fàcil arribar a la independència que canviar la Constitució. Per això no la sento meva. La Carta Magna s’ha tornat vella, arrugada i caducada. Com una persona gran que ja té una edat, és difícil fer-li canviar el caràcter, la manera de ser i els seus valors, i en el cas de la Constitució Espanyola això és impossible, perquè hi ha qui no la vol canviar.

Avui se celebren els 36 anys del naixement de la Carta Magna espanyola i, per molts, com si fos un dia més. Per altres, és d’obligada festivitat per demostrar la seva espanyolitat pels quatre cantons, són els mateixos que estan contra els nacionalismes. Precisament per això, aquest any la Constitució Espanyola està més en el punt de mira del debat que mai. Uns perquè no volen tocar ni una coma, altres perquè diuen que s’ha de canviar i altres perquè no en volen saber res. Poseu-me en el grup dels tercers. Abans veurem la independència de Catalunya que no pas una Constitució moderna i apte per tots.

No crec en un document intocable. No crec en un document que regeixi les nostres vides que no pugui mutar com ho ha fet la societat en aquests 36 anys. No crec en la gent que no la vol ni tocar, perquè són gent que n’adonen (o no volen) que la societat va per endavant d’aquesta Constitució. Viuen al marge de la gent, de fet. I si la Constitució és la representació de l’Espanya d’avui en dia, no crec en aquesta Espanya.

Farien bé els polítics d’avui d’estar a l’altura dels que la van redactar. Escoltar el carrer. Sentir arguments mediocres que defensen la inviolabilitat d’aquest conjunt de lleis a vegades fa sentir vergonya aliena. Vergonyeta. Costa molt defensar amb arguments sòlids aquesta Constitució. Primer perquè la majoria de la població no l’ha votat. Segon perquè fa 36 anys que es va redactar. Tercer perquè es va fer amb les pistoles del franquisme al clatell. Quart perquè conté les lleis d’un estat que no s’aguanta i està podrit per dins. I cinquè, perquè només es canvia quan interessa a uns quants, inclosos els bancs alemanys; mai quan la població ho demana.

La Constitució, aquesta Constitució, fa pudor de resclosit. De florit. De paper gastat. De llibre gros a l’estanteria que no s’ha mogut en anys en una habitació amb les finestres tancades i les cortines plenes de pols. A la Constitució ha de tocar-li la llum. L’aire fresc. No pot ser que sigui intocable per no gastar-la. Necessitava que algú obris les finestres i Catalunya ho va fer en el seu moment i algú la va posar sota pany i forrellat. Ara Catalunya, després d’obrir-les ha saltat i ha marxat d’aquesta habitació caduca. Tanqueu-la i deixeu-la sense aire. Ofegueu la Constitució. Quan la obriu i la ventileu ja no quedaran ni les lletres, ni el paper, ni Catalunya.