Estic fart d'estar fart

Ho reconec, n’estic fart. Un xic fart de tot. Fart de no poder fer certes coses i de veure com no podré fer-les durant algun temps més. I a la vegada fart de veure com alguns sí que les fan. Fart de no poder fer esport, un dinar amb tranquil·litat, emborratxar-me en companyia o anar a dormir tard. Fart de no assistir a un concert, poder viatjar o no veure els meus companys de feina més enllà d’una pantalla. Fart. Fart de veure com es va tirant la pilota endavant. Fart que el dia de demà soni a amenaça. Fart. Fart que el futur sigui tan negre. Fart d'haver de viure el present. Fart de no poder fer plans. Fart. Fart de decisions absurdes. Fart de veure com s’improvisa, com ningú demostra un cert lideratge i fart de veure com aquesta societat no és molt millor que els que ens manen. Tenim els polítics que ens mereixem. Fart de veure gent sense mascareta als carrers, fart de veure com es fan festes als pisos, fart de la gent poc solidaria que fa, absolutament, el que li dona la gana. Això sí, criticant els polítics d’ineptes. No, no tot és culpa dels polítics. Per estar fart, fins i tot estic fart del Barça, que no juga a res. 

Fart de no fer vida normal i fart de no saber si hi tornarà a haver-n’hi. Fart de no saber què serà una vida normal. La incertesa ens mata. Fart de la R, la incidència, la cepa britànica, la sudàfricana, l'empordanesa si existeix i fart dels índex de rebrot. Fart de les noticies que sempre parlen del mateix. Fart. Fart dels tertulians que en saben poc o gens de tot el que passa. Fart que es faci política de tot. Fart del virus de la ignorància i l’egocentrisme. Fart dels partits polítics i els seus egos. Fart dels que aprofiten twits per fer-se l'ofès. Fart. Fart dels que fan twits per ofendre. Fart que els twits siguin importants. Fart de la politització de tot. Fart xarxes socials on tot és odi o tot va bé. Fart dels likes per quedar bé, dels selfies que no expliquen res més que una mentida. Fart dels perfils que no accepten un error i supuren odi. Fart. Fart de la inoperància i l’anar fent. Fart de veure que no anem a millor sinó a pitjor. Fart de uns i altres que no es posen d’acord. Farts dels que abusen i fart dels que es deixen abusar i no reaccionen. Fart de la doble vara de medir. Fart dels que volen tancar escoles i fart dels que diuen que els nens no traspassen els virus. Fart dels que amb l’excusa aprofiten per treballar poquet i fart dels que amb l’excusa treballen masses hores (“tampoc hi ha res a fer”). No sé vosaltres, però a mi tot això em cansa. 

Fart de Pfizer, Astra – Zeneca o Moderna. Fart dels que es vacunen per ser qui son. Fart que no arribin les vacunes que han d’arribar. Fart de no saber si la vacuna realment funcionarà o és un placebo col·lectiu. Fart de mirar Netflix. Fart de llegir llibres, revistes o blogs. Fart que no facin Peaky Blinders. Fart de que la nit serveixi per dormir. Fart del confinament domiciliari que no serveix per res en molts casos. Fart dels que se’l passen pel forro. Fart dels que marxen dijous al vespre. Fart. Fart dels que diuen: “bé això sí que ho podem fer”, no sou capaços de distingir per vosaltres mateixos què sí i què no convindria fer? Fart de les eleccions i tots els que se n’aprofiten. Fart de l'efecte Illa i l'eterna promesa d'una Espanya unida. Fart de un govern exemple de desgovern. Fart d’Iceta i companyia (tot i que ja n’estava fart abans del Covid). Fart dels Tribunal no sé què de no sé cuantos espanyol. Fart. Fart del 14-F o quan s'hagin de fer i de les eleccions del Barça. Fart dels que diuen que si guanyen faran l'independència. Fart dels mitjans que donen veus a uns i silencien els altres. Fart. Fart dels que diuen que serem millors després d’això i fart dels que diuen que morirem tots. Fart que la gent no cobri el que li pertoca. Fart que alguns segueixin abusant dels més dèbils. Fart que hagi canviat tot per no canviar res. Fart de saber que hi haurà més coses que faran que estigui més fart. 

En definitiva, estic fart d’estar fart.

La Guardia Civil camí a ser la Stasi

Aquesta setmana hem escoltat David Madí i Pilar Rahola dos “tòtems” de la post convergència, en una conversa privada entre ells filtrada per la Guardia Civil. I molts dels comentaris, per no dir tots, en feien mofa i s’indignaven entre el que deia l’escriptora catalana, reclamant més hores a TV3 i el lobbista convergent. Verdadera carnassa pels unionistes que n’han fet fins i tot burla. Però més enllà de criticar el que reclamava Rahola, que poc o molt deu passar en tots els àmbits de la vida, és “el que hay de lo mío”, ens hauríem de parar a pensar en la gravetat del fet, i no en la gravetat de la conversa. 

El fet, és que una conversa privada surt a la llum de la mà de la Guardia Civil. I en comptes de fer-nos riure o utilitzar-ho per debilitar el rival polític, ens hauríem de posar les mans al cap. De fet, en un país normal tothom s’hagués posat les mans al cap. Aquí no. 

Les mans al cap? Per què, preguntareu. Doncs perquè l’operació Volhov (batejada, encara que ho vulguin negar, amb el nom d’una batalla guanyada per la División Azul a Russia) ha ensenyat als ciutadans el que fa temps que sospitàvem: que la Guardia Civil actua com la Stasi, la policia de l’Alemanya comunista que tot ho escoltava (Mireu La Vida de los Otros, si us plau). 

La falta de connexió és evident entre aquestes converses que han sortit a la llum i el que realment s’investiga en aquesta operació de la benemèrita, que ve a ser investigar si hi va haver subvencions il·lícites a la Diputació de Barcelona. De fet, alguns juristes ja s’han queixat d’això, però aquí no passa res. En canvi, hores i hores de converses privades surten a la llum amb una intenció política clara, que no és altra que el desgast de l’independentisme i de passada el seu escarni. Una manera d’ensenyar que no es parlen entre ells. Com si el poble encara no se n’hagués adonat...

L’Estat Espanyol ens té acostumats a “chapuces” però aquesta última guanya per golejada. Una instrucció feta i sustentada sobre punyalades i converses polítiques, barrejant-hi no sé què de 10.000 soldats russos que vindrien a Catalunya. En definitiva, un altre cas que no arribarà enlloc però que portarà a més d’un a la presó i a un llarg camí que acabarà a Europa, per demostrar el que tots sabem: que tot això és una pantomima. I mentrestant es dediquen a punxar telèfons de gent que en cap cas està investigada per res. Simplement, perquè son enemics polítics i l’estat fa i desfà com vol. Fins i tot saltant-se la llei. La seva pròpia llei. 

Total per què? Doncs per aïrar que David Madí i Pilar Rahola conspiren pel control de TV3. Ui si, quin gran descobriment que dos vividor del procés vulguin controlar, o com a mínim tenir més pes, en la televisió catalana. Com si això no passes en cada passadís, de cada ciutat europea de cada país d’Europa, inclosa Espanya. 

I totes aquestes converses han estat revel·lades per la Guardia Civil, el mateix cos que va quedar retratat fa un parell de setmanes quan el Tribunal Suprem va decidir absoldre al Major Trapero, una sentència històrica que venia a dir que tota la instrucció i la forma de treballar de la Guardia Civil quedava desacreditada, inclosa la del seu tinent coronel, Daniel Baena. Sí, sí, el mateix que va quedar en ridícul per aquesta sentència a Trapero, que ni la Fiscalia es va atrevir a recórrer, és el mateix que es veu amb el dret i la impunitat de gravar converses privades i difondre-les. Aviam quin dia serà jutjat aquest personatge. Haurem d’esperar asseguts. 

Les actituds dels cossos policials a l’estat espanyol son del tot antidemocràtiques i molt preocupants. Poden sortir a la llum converses que no tenen a veure amb investigacions policials i aquí no passa res. Es podria dir que son pràctiques més pròpies dels règims comunistes, la Stasi en seria un bon exemple, o de les dictadures feixistes però el més preocupant és que estem al segle XXI. I Espanya està governada pel “Gobierno más progressista de la Historia”. Amb això crec que està tot dit. 

Fer les coses com els alemanys

Sí, m’agrada el futbol. Confesso que m’està costant no veure un partit i me’n moro de ganes de que torni a rodar la pilota. A porta tancada si fa falta. M’alegra saber que en un any en que sembla que haurem de renunciar a molts events esportius com l’Eurocopa, els Jocs Olímpics o el Tour, com a mínim, a Alemanya sembla que la Bundesliga ja escalfa motors. I ja se sap que els alemanys tiren del carro i després anem la resta. Serà difícil veure un partit escoltant el silenci d’un estadi. Però sí, me’n moro de ganes.

M'agrada el futbol, sí, i això no està renyit amb ser una mica crític, com pensen els que no els hi agrada. Que m'apasioni aquest esport, no vol dir que estigui a favor de que el futbol passi per davant d’altres coses, persones i col·lectius molt més importants. El futbol, és la cosa més important de les coses menys importants. I no, no se’ls hi ha de fer testos als jugadors abans que els centenars i centenars de sanitaris, grups de risc o treballadors essencials que hi ha a Espanya. Però no, segurament, els futbolistes passaran davant de tota aquesta gent ja que la Liga de Futbol Profesional, és a dir els clubs, pagaran aquests tests. Totalment lícit, una empresa privada paga els tests als seus “treballadors”. Ja fa temps que passa.

El més trist és que els futbolistes no diuen res. Son uns privilegiats i ho saben. Han “renunciat” als seus sous, o a part d’ells, per salvar la resta de treballadors dels seus clubs. Perfecte. Però, ningú aixecarà la veu per dir que no, no cal tanta pressa perquè torni el futbol si és a costa de fer uns test que s’haurien de fer a altres col·lectius? Només Fali, jugador del Cádiz ha dit que no vol jugar i que si fa falta no jugarà més. No ho veu clar fins que no es faci una vacuna. Es dir, ha aixecat la veu, no perquè és un escàndol que es facin test PCR als jugadors i a altres col·lectius no, sinó perquè tem per la seva salut i la dels seus familiars. “Algo és algo” que diria aquell. Com a mínim, s’atreveix a dir que alguna cosa s’està fent malament. Masses presses. Segurament, massa diners en joc.

Aquest 16 de Maig torna la Bundesliga a Alemanya. El plat fort será un Borussia Dormund – Schalke 04. Però als que ens agrada el futbol ens és igual, com si hem de mirar el Augsburg – Wolfsburg. N’estarem pendents i ens posarem de vint-i-un botó com si anéssim al Liceu. Està bé que torni el futbol, que torni l’esport, que torni l’entreteniment. A alguns ens alegra la vida, però si us plau, que es facin les coses ben fetes. Com deiem, Alemanya va al davant i nosaltres al darrera, però a molta distància, n'hauriem de ser conscients. Ho sabem tots, les coses s’han de fer com fan les fan els alemanys i no com les fan a Espanya. I no parlo només de futbol.

La lluita de la setmana

M’ha agradat: que tornés a sortir el sol…després de quatre dies de pluja...
No m’ha agradat: …hem fet cas. No hem sortit, alguns cobrant menys, alguns sense cobrar res. Hem fet cua, ens hem posat mascareta i guants. Per favor, prou caos, ens mereixem sortir.

M’ha agradat: La tercera temporada de Fauda…
No m’ha agradat: Giri/Haji. Sèrie entre el Tokyio i Londres que podría tenir tres capítols menys. Massa llarga. Marca de la casa de Netflix.

M’ha agradat: que els nens puguin sortir al carrer…
No m’ha agradat: …que surtin amb els seus pares irresponsables.

M’ha agradat: que ja hi ha més curats que morts a Espanya…
No m’ha agradat: …que Espanya és el país d’Europa amb més morts.

M’ha agradat: Recordar que fa un any estava a Iran i els Estats Units…
No m’ha agradat: …mentalitzar-me que ja no tornarem a viatjar tal i com ho feiem. 

M’ha agradat: com s’han mogut les editorials i la gent per viure un Sant Jordi mínimament digne…
No m’ha agradat: …que aquest any Sant Jordi no será el millor dia de l’any. 

M'ha agradat: "Mi pequeño Chernobyl" de Leiva i "Me llamo Abba" de Sidonie. Petites joies que ens regalen els cantants en temps de confinament...
No m'ha agradat: ...sabrem compensar-los quan tot això s'acabi o seguirem biaxnat música sense pagar?

M’ha agradat: Loving Vincent, un regal pels ulls…
No m’ha agradat: …Abertis reclamant que com que ha cobrat menys de peatges aquests dies se li allargui la conseció. S'ha de tenir molta galta. Cap pena.

M'ha agradat: El llibre "Les Roses d'Stalin"...
No m'ha agradat: ...haver-lo acabat, com tots els bons llibres. 

M’ha agradat: La compte @relatandohisto1 i @miqueldelpozo. Els seguía abans, ara els disfruto. Seguiu-los! 
No m’ha agradat: …estar pendent en tot moment a les xarxes socials i les noticies. Estic saturat de tot.

M’ha agradat: Que la BBC hagi “ajuntat” uns quants músics per fer aquesta meravella…
No m’ha agradat: …el “Resisitiré”. Vivim a l’època del Dúo Dinámico i alguns encara no ho saben.

Qui m'ho havia de dir...

No sé si votaré. Jo, que sempre he defensat que votant poden canviar les coses, que des del sofà no s’ha fet mai cap revolució, que només sent actius es desactiven les injustícies, que un vot és una veu i que els comandaments a distància no han fet mai caure règims, ans el contrari. No sé si votaré. Jo que sempre he insistit als que m’envolten que votin. El que sigui, però que votin. I ara no sé si votaré.

Primer per la distancia que em separa i les dificultats que sempre hem tingut els que vivim fora. Últimament més problemes que mai. Però aquesta no és la principal raó per no participar d’aquestes noves eleccions. No sé si votaré perquè és inútil. No hi ha res a fer amb aquesta Espanya, que demostra dia rera dia la seva immaduresa política, que no sap posar-se d’acord en res, excepte en anar contra Catalunya. Els ciutadans espanyols els hi han donat un mandat i ells s'han de posar d’acord però la immaduresa política de l’Estat Espanyol s’ha demostrat que és evident. El pitjor és que molts ciutadans tornaran a votar el mateix. La testosterona castellana per sobre la fredor democràtica. Res de nou. España no està acostumada a haver de pactar per governar. España no està acostumada a la democràcia. España no està acostumada a l'autocrítica. Que no es puguin posard’acord n’és un exemple més. Hi haurà votacions i tot seguirà igual. Tret de la figura de Felip VI que esdevindrà el salvador de la pàtria i els obligarà a posar-se d’acord. Un rentat de cara per la monarquia. Un segon 23F.

No votaré perquè el vot independentista català és inútil al Congreso de los Diputados. Hem demanat més d'una dotzena de vegades, de forma formal o informal, un referèndum a Catalunya. Una consulta que volen el 80% dels catalans, independentistes o no. A l’altra banda no hi ha ningú. Ningú disposat a parlar i que estigui a l’altura com si ho va estar el Regne Unit. Ningú que faci política. Els catalans no contem per res, tret de per pagar i fer guanyar vots a la Espanya profunda. S’ha demostrat en aquestes negociacions. Entre les variants de pacte, cap partit estatal ha tingut en compte els partits catalans, ni Democràcia i Llibertat ni Esquerra, per parlar. Diputats fantasma. No eren una opció ni per arribar al poder, ho vam veure amb Pedro Sánchez que va estimar-se més no ser president el govern a pactar amb els independentistes. Es va afanyar a dir-ho, no fos cas. Entendre’s amb els catalans i fer un referèndum per molts és impossible, impensable, intolerable, inconstitucional. ETA.

I així els va. A ells, que se’n reien del moviment independentista quan semblava que Junts pel Sí i la CUP no es posarien d’acord. Incapaços de tirar endavant un projecte (sí és que es pot anomenar així i existeix) que per molts ja fa temps que és fallit, com és l’Estat Espanyol. Un vaixell que fa temps que maltracta les veles i el timó però que es nega a canviar-les. Ni contigo ni sin ti. I mentrestant, el tribunal va negant lleis que surten del Parlament de Catalunya. Lleis per ajudar la gent. Lleis per evitar la pobresa, les desigualtats, lleis èticament justes però pel que sembla lleis no legals a l’Estat Espanyol. Malament anirà el lloc on les lleis inamovibles estan per sobre l’ètica moral. En comptes d’expandir-les per tota Espanya, el govern espanyol recorre qualsevol llei catalana, per justa que sigui. D’això se’n diu tirania. L'exemple és la justícia polititzada. Cada divendres el Tribunal Constitucional recorre la llei catalana de no sé què. No votaré al Congreso perquè Espanya no és un país democràtic, així que, per què fer-ho? Per què perdre el temps? Jo no ho faré. No alimentaré més amb el meu vot una democràcia fictícia i disfressada. Millor construir-ne una de nova. Millor construir una alternativa. Millor construïm un nou estat. No perdré el meu temps votant...qui m'ho havia de dir...

Mens sana in corpore sano

Foto: L'Esportiu.cat

Per terra, mar i aire. L’estat espanyol està disposat a fer el que sigui perquè els catalans no puguin expressar la seva opinió. I l’esport, no n’està al marge. Tot i que són molts els que sempre s’omplen la boca dient que no es pot barrejar la política i la competició. Mira de què es vanta i et diré què li falta. Lo diré en castellano para que me entienda todo el mundo: dime de qué presumes y te diré de qué careces.  

Aquesta setmana, un d’aquests dirigents que no vol barrejar política i esport, ha estat Luis Miguel Landa, ex seleccionador espanyol de cros, fons, marató i carretera. Landa, com a representant de la Federació Internacional (IAAF) en el Cros Internacional d’Elgoibar, va obligar a l’equip juvenil femení català a canviar el seu uniforme oficial. La raó? El disseny contenia la senyera. Després que el cap de l’equip, Manel Fernández, provés de fer recapacitar el dirigent espanyol, les corredores varen haver de lluir una samarreta que amablement va ser cedida pels organitzadors. El cas és que representants d’Itàlia o França també duien la seva bandera en la seva indumentària. Aquí no hi va haver cap problema, ja que segons Landa, aquests sí són estats reconeguts per la IAAF.

I és que aquí rau el problema, el que importa no és que els participants tinguin els colors d’una bandera. El problema és que la bandera sigui la catalana. Aquests és el seu problema. Que algú dugui una altra bandera participant per tot el món els hi és igual, però la Senyera no la poden ni veure. Vade retro, Satanàs! Tot i que potser els hi hauríem de recordar que, encara ara, la Senyera és una bandera que recull la seva estimada Constitució. De moment. En cap cas, la selecció catalana duia una estelada. I aquí és on sorgeix el segon problema, ells han començat la desconnexió. No són capaços ni de distingir una cosa i l’altra, ja associen qualsevol símbol de Catalunya amb una possible demanda política. Qualsevol fissura on hi pugui haver algun símbol català ha de ser eliminat perquè l’associen amb el procés. Si fos per ells, els calçots, el pa amb tomàquet, el tió o la tramuntana estarien prohibits. 

Sí senyors, aquest és el nivell d’algunes institucions espanyols. Aquelles que estan plenes de gent que hi ha estat sempre. De fantasmes vestits amb xandall. De directius que guanyen quilos a la cadira i baixen poc a la pista, al camp o al pavelló. Ells són més del puro i la copa. No tant de la suor, l’esforç i el trofeu. L’única competició per la que lluiten és no perdre la cadira que ja fa la curva del seu cul. I el procés que viu Catalunya els espanta. Tant, com si no hagués arribat la subvenció a temps. Tant que veuen monstres arreu, i perden el nord i el sud. I la raó. I és clar, acaben barrejant política i esport. Justament allò que segons ells, no es pot fer. I sense voler-ho, ens donen més ales, ens donen més força, ens donen més aire, ens donen més aigua quan més la necessitem perquè falta poc per arribar a la meta. Son els nostres pulmons, en realitat. Perquè ens inflem quan veiem que són els primers en veure’ns com una nació, com un poble que amenaça el seu status quo. Que amenaça els seus despatxos plens de teranyines, poca llum i olor a naftalina. Quan marxem deixarem les portes i les finestres obertes perquè hi corri l’aire.

Ells no ho saben, però el món de l’esport està ple de grans figures que en alguna etapa de la seva vida algú els hi va dir que no podrien, que no serien res. I ho van ser tot. Ho serem tot. I com en qualsevol competició esportiva, ho aconseguirem amb esforç, paciència, valentia, talent i joc net. És així com arriben els resultats. És així com arribaran els resultats. Mentrestant, i sabent que molts no abandonaran la cadira fins el dia de la seva jubilació, només volem demanar als dirigents d’algunes federacions esportives espanyoles que cultivin la seva ment. Que també és important. És tan important com qualsevol altra cosa. Tan important com portar tres medalles penjades al coll, com viure del passat, com viure de les subvencions. Tant com tenir un despatx a Madrid o haver anat a sopar amb el rei. És important saber distingir les coses, com per exemple, una senyera d’una estelada. Ja ho deien els romans, mens sana in corpore sano. Ells, ni una cosa ni l’altra.

Article publicat a La Fosbury. 

Quan Déu perdona però el poble i els bancs no

El procés ho canviarà tot. Ha mogut peces que semblaven inalterables a Catalunya i a España. A l’Estat, s’està posant en qüestió el bipartidisme i la Constitució, fet que els hi ha costat anys i panys perquè Pasqual Maragall ja en parlava a començament de la dècada del 2000. El van tractar de boig. Han saltat Rubalcaba, saltarà Rajoy, ha aparegut Podemos, Izquierda Unida a passat a ser "Izquierda Hundida". A Catalunya ha caigut Pujol, han fet caure Mas i caurà Convergència, i el PSC (aaai el PSC!). Semblava que una figura de la nostra política era inamovible, eterna, celestial. Però no, Duran i Lleida ho deixa.

Al capdavant d’Unió des de 1987, el dirigent democristià és el símbol de la vella política, un concepte que s’està posant molt de moda. El polític de carrera que ha anat de cadira en cadira. De despatx en despatx. D’hotel en hotel. De reunió en reunió. De comissió en comissió. Navegant entre aigües entre Barcelona i Madrid. Entre el Palace i Pedralbes. Entre el Círculo Equestre i la CEOE. Un dirigent al que la Transició li va anar com anell al dit o a l’inrevès, va saber adaptar-s’hi i apostar pel pactisme. El peix el cove ben abrigat per la Catalunya del que no es mogui res. La del Planeta i la Patronal. Fins i tot va ser el polític més ben valorat a Espanya. I tant, els catalans som simpàtics a l’Estat quan fem el que els ens diuen i el nostre patriotisme no passa de fer quatre castells i tocar la gralla. I el català en la intimitat. Això era Duran, un català folklòric.

Però Catalunya ha evolucionat mentre Unió i Duran s’han quedat en la Transició. En el segle XX. Fa anys que Barcelona i la resta del Principat està en el segle XXI i viu una segona transició que mou els fonaments de l’Estat. I ara tot just Espanya se’n dona compte. Tot just Unió se n’adona ara. Massa temps als despatxos i molt poc tocar el carrer. Els resultats del passat 20D varen acabar de despertar un partit polític que no pot apostar més per la indefinició, pel pactisme amb ningú al davant i pel navegar entre dues aigües. No havent-hi a Madrid el que hi ha. Duran ja no serà mai més el pont entre Barcelona i la capital de l’Estat. Per molts no ho va ser mai. La seva última carta era que Junts pel Sí i la CUP no es possessin d'acord en fer govern. Anar a unes noves eleccions. Catalunya, altre cop, li fallava. 

I deixa el partit assegurant que Unió podrà revertir la situació. Quan està més enfonsat que mai per culpa seva, sense bases, sense múscul, sense un duro a la caixa. Però assegura que les seves idees són les millors pel país. O sigui, no és Duran i Unió els que s’equivoquen, és Catalunya. Autocrítica nul·la. Pobre Duran. Pobre Unió. Més pobre que mai, ja que el partit està endeutat fins a dalt i amb cap representació parlamentaria, ni al Principat ni a l’Estat. Adéu a la principal font d’ingressos. Arrogant i egoista. Poc solidari i poc empàtic. Duran és tot allò que no vol el seu Déu, tot allò que no ens agrada. El Senyor sap perdonar però el poble, no. I els bancs, tampoc. Alguna cosa em diu que tornarà...


Jordi Caixàs

Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

Esperanza Aguirre voldria canviar el món. Fer-lo a la seva mida. De fet, ella encara creu que ho pot fer, i tota sola. Tot i que va afirmar per activa i per passiva que es retirava de la primera línia de la política, aquesta setmana hem sabut que es presentarà d’alcaldessa de Madrid i ja ha començat a fer campanya. I què millor per agitar les masses que l'esport. En un article al diari El Mundo, molt afí a les seves idees, Aguirre ha dit que el Futbol Club Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao haurien de deixar de participar en la Copa del Rei, ja que les seves aficions no respecten l’himne d’Espanya. 

I sí, catalans i bascos xiularan l’himne d’Espanya quan entri el rei Felip VI. Li agradi o no. I després un d’ells guanyarà la competició, i uns contents i els altres tristos cap a casa. I tot és perfectament compatible. D’això se’n diu llibertat d’expressió, un dret que Aguirre voldria eliminat de la seva Espanya mil·lenària. Molesta. De fet, ella és més de tapar-se les orelles i escoltar. Així entén la llibertat d’expressió. Així, i utilitzant els diaris de Madrid, és clar.

La solució a no haver d’escoltar xiulets? Que no juguin els dos equips o fer la final en un camp buit, segons ella. A mode de Sarkozy. Les solucions de la dreta més rància. Quan hi ha quelcom que no ens agrada, no mirem, no escoltem. I problema resolt, deuen pensar. I qui dia passa, any empeny. De fet, aquesta actitud d’Aguirre és l’actitud castellana de sempre. La de superioritat, la d’autoritat, la de menyspreu. “El ordeno y mando”. Han estat molt ben acostumats, com el fill únic que sempre ho ha tingut tot i s’ha fet el que ell ha dit. I això, aquesta actitud, no canvia d’un dia per l’altre i de fet, sembla que no canviarà mai. Ve de massa lluny, d’aquella Espanya “donde no se ponia nunca el Sol”. Aguirre és la màxima representant d’aquest castellanisme que intenta conquerir tota Espanya. Que nega una altra Espanya.

Ni un gra d’autocrítica. Molt castellà, també. El que ha de fer Esperanza Aguirre és preguntar-se per què la gent xiula. El que ha de fer la “lideresa” és preguntar-se perquè passen aquestes coses. Si no vol que Barça i Athletic Club arribin a la final, la juguin al Bernabéu i xiulin l’himne, doncs que arribin a la final uns altres equips i s’acabarà el problema. Almenys per ella. El problema seguirà allà, però semblarà que no. Tot molt castellà, també. 

I és que Aguirre no se’n dona compte (o no vol) que es xiula, s’ha xiulat i es xiularà, Espanya. Es xiularà perquè és un nyap on Catalunya no hi té lloc i potser tampoc Euskadi, que també xiularà. Es xiula contra la intol·lerància i la prepotència castellana. I es xiularà al Bernabéu o en algun altre camp, és igual el lloc, importa el fet. A dins o a fora. Amb l’estadi ple o buit. Perquè Catalunya fa tres anys que xiula ben fort i té molt d’aire acumulat, com una olla a pressió. Xiula la gent. Xiula el pobre i xiula algun ric. Xiula la classe mitjana. Xiula l’empresari. Xiula el sector cultural. Xiula l’escola pública. Xiula la fàbrica. Xiula el petit comerç, les botigues i els quioscos. Xiula el català emprenyat i també xiula l’optimista. Xiula l’immigrant i xiula el de sempre. Xiula el metge i la sanitat. Xiula la universitat. Xiula la llengua. Xiulen els aturats. Xiula tothom. Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

I més que seguirem xiulant, Esperanza. A la final i on faci falta. No estem sols.  

Comencem a veure Ítaca

Habemus data. Ahir el President Artur Mas anunciava la data del 27 de Setembre com a dia per celebrar les properes eleccions. Era quelcom que tothom demanava. D’aquesta manera s’acabava el "culebrot" entre Convergència i Esquerra que ja feia massa que durava. Hi ha acord, diuen.

L’acord és que no hi ha acord, perquè, desenganyem-nos, aquestes no seran unes eleccions plebiscitàries. Almenys, en aquesta entesa, tots han cedit. No hi haurà llista ni única ni unitària com volia Mas. Les eleccions seran a la tardor i no el Febrer o el Març com volia Junqueras. Un acord en el que tots cedeixen és més que un acord, és política. I a Catalunya es fa política.

Ara toca mirar a l’horitzó. Per endavant queden 8 mesos durs per tothom, ja que els catalans tindrem sobredosi d’eleccions. N’hi haurà de municipals, al Barça, les autonòmiques i les generals. Quatre plebiscits importants i essencials en un país que molts titllen de nazi. Al contrari, aquest 2015 es preveu un empatx de democràcia. A molts els molesta. A Catalunya ens encanta.

I sí, ara toca remar. I fer-ho junts. Hem de convèncer per després vèncer. Anirem per separat així que cadascú ho farà a la seva manera. El millor d’aquest acord és que el full de ruta és comú. Però primer caldrà tenir majoria absoluta, sense aquesta, tot això és paper mullat. Si en aquestes eleccions l’independentisme fracassa serem cadàvers com a nació. Espanya no tindrà pietat. I ara, amb raó. “Catalunya vol estar amb Espanya” diran. I tindran legitimitat per fer de tot. I de tot, vol dir, de tot.

Per això aquests 8 mesos han de servir per eixamplar el perímetre del sobiranisme. De la dreta a l’esquerra. Ens ho hem de creure tots perquè una nació no s’independitza sense l’una i l’altre, ens necessitem tots plegats. Com més millor. Pensar que ens podem independitzar sense el senyor Mas i l’empresariat català és una quimera. Pensar que ens podem independitzar sense els moviments populars de barri també. Volem la independència per canviar-ho tot, almenys la gran majoria.

Aquest acord és fràgil, no massa concret i arriscat. Fràgil perquè d’aquí a 8 mesos aquesta entesa es pot trencar, i diversos cops, tractant-se de Catalunya. Poc concret perquè no sabem com seran les llistes ni qui les formarà, si els independents podran anar amb els partits que vulguin o no. I arriscat perquè si perdem, morim com a Nació. El 27 de Setembre tenim una cita amb les urnes i amb la Història. Hem d’estar a l’altura i amb la mirada endavant i a l'horitzó. Comencem a veure Ítaca.

@palamospower

Uns Pastorets més escocesos i menys italians

Ja casi estan. Demà ja s’hauran acabat les “vacances” nadalenques. Hem tingut la nit de Nadal, el dia de Nadal, Sant Esteve i cap d’any. Tot amanit amb torrons, neules, regals, cançons, i com no, un clàssic, els Pastorets. A Palamós n’hem tingut de la mà dels Showboys com ja fa més de 10 anys. 

Any darrera any el poble s’hauria de treure el barret amb aquesta gent. Si no fos per ells, i el seu esforç, Palamós seria dels pocs pobles de Catalunya que no gaudirien de la, ja clàssica, obra de Folch i Torres. Amb gent del poble però també de Cassà, Sant Feliu de Guíxols o Verges, els Showboys li posen sempre el seu segell d’humor tant característic que els fa diferents i els ha fet tan populars al poble. 

S’equivoquen, improvisen o es queden en blanc, quelcom normal si parlem de gent que és totalment amateur i fa teatre de forma totalment altruista. Tot per arrencar un somriure. Per fer passar una bona estona a la gent. Hi posen hores d’assaig i d’estudi, fan reunions, es mouen per aconseguir material, vestuari, atrezzo, etc. I tot això, per amor a l’art, mai més ben dit. Repeteixo, em trec el barret i els admiro, ja ho he fet en aquest blog. De fet, cada any els hi dono un cop de mà. 

La meva admiració, i petita implicació, no deixa d’encegar-me i ser crític amb ells quan toca. Aquest any més que mai. Per què? La politització de l’obra. No hi ha ningú més independentista que jo però utilitzar el procés que viu Catalunya com a fil conductor d’uns Pastorets, em va semblar excessiu. Els Pastorets dels Showboys sempre han estat crítics i plens de “gags” sobretot al voltant del que passa a Palamós. Aquest any, tret d’un parell de bromes de les d’aquest perfil, tot girava en contra Catalunya i Espanya. Els dolents i els bons. 

El lluïment personal en alguns moments amb discursos polítics i situacions laborals, que no venien a compte en una obra de teatre, i de les que l’audiència n’és totalment aliena, també va arribar a sobrar. No es pot utilitzar una obra com la de Folch i Torres per fer política i molt menys per fer campanya electoral de cara a les pròximes eleccions municipals. Pastorets per la crítica i la ironia sí, per l’atac personal i enaltiment d’un grup polític, no. L’alternativa seria fer una altra obra de teatre, un monòleg o fer una bona campanya al carrer, al moll, a l’Hospital o al mercat. 

Vaig tenir la sort de viure el referèndum d’independència d’Escòcia. Tot i que el moviment no era ni molt menys el que viu Catalunya, es va arribar a parlar, i molt, de política durant els mesos anteriors al 18 de Setembre. Els escocesos n’estaven força cansats, per això, hi havia llocs que no es permetia parlar de política. Espais comuns dels escocesos, independentistes o no. Per exemple, els Highland Games. Entremig de curses, llançament de pes o tirar troncs, la gent no volia saber res d’Alex Salmond o David Cameron, ni de Westminster o Holyrood. Volien gaudir d’aquests jocs que s’han fet sempre. Crec que a Palamós hauríem de fer el mateix. Hi ha coses que no s’haurien d’utilitzar per fer política, lluïment o atac personal. Els nostres Pastorets, hauríem de ser més escocesos i menys italians. 

@palamospower

Caldrà convèncer i després vèncer

El nou estudi del CEO em sorprèn i no em sorprèn. L’enquesta diu que el 45,3 desitja quedar-se aEspanya mentre que l’independentisme arriba a la xifra del 44,5 per cent. Xifres semblants a abans de la primera gran manifestació de l’11 de Setembre, la del 2012. I la veritat, no em sorprenen aquests números.

Primer. Perquè estem tardant massa. Ens ho han posat difícil, està clar, i més que ens ho posaran. Les dificultats normalment unieixen, menys a Catalunya. Som catalans. Els partits polítics no s’han arribat a posar d’acord en com arribar a la independència, en com hem d’aconseguir votar, en com ens hem de presentar en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries. L’independentisme català no s’ha posat d’acord en res, per tant, si hom dubta entre independència o no, pot arribar a pensar: “Si no s’han posat d’acord ara, imagina’t en el procés de transició en una hipotètica independència!”. I és clar, millor que ens quedem com estem amb una mica més d’autogovern i qui dia passa, any empeny.

Segon. Perquè a l’hora de la veritat, hi ha por. A certa gent sempre li espanten els canvis, i crear un estat nou en comporta molts, de canvis. Sí, són la mateixa gent que s’ha quedat amb la mateixa parella tot i que ni parlen, o amb la seva feina de merda durant anys, no s’han mogut de casa en la vida i quan han marxat ho han fet cada any a aquell càmping que tu i jo sabem. Tot i no ser feliços, per què canviar? Ens agradi o no, aquesta gent existeix, i a part d’amargar-se a si mateix, també pot arribar a amargar a nivell col·lectiu aturant un dels processos més il·lusionadors que ha viscut Europa en els últims temps. Convèncer-los és molt difícil, perquè encara que els hi expliquis que les pensions les cobraran igual, que Catalunya pot sobreviure sense Espanya i que no ens poden treure el passaport europeu, ells després de dir-te “sí,sí!”, votaran No.

Tercer. Perquè el futur d’un país és quelcom que comporta una gran participació de gent. I votarien tots. Ho vàrem veure a Escòcia. També passaria a Catalunya. A l’Espanya actual està apareixent una força que sembla que arrasarà amb molts partits polítics convencionals, Podemos. La formació de Pablo Iglesias, a part d’il·lusionar a molta gent, arrossega el votant desencantat que fa anys que no vota. Sí, aquell que ara protesta però s’ha passat els últims vint anys sense agafar un diari, veure les notícies i fumant porros al sofà. Ara, quan les coses han anat maldades juga a fer política i es queixa de tot. Portaveus de l’ignorància, seguidors del populisme barat. Votarà a Podemos. Òbviament, no tots els perfils del votant de Podemos són així, però aquest perfil apareixerà del no-res. I aquest, és anti independència. I perquè no pot votar a Felipe Gónzalez, que si no...

Quart. Perquè Espanya, de totes-totes, ha intentat rebaixar el souflé català. Ho ha intentat de forma lamentable i amb més o menys sort. Però ho ha provat i ho seguirà provant. Negant-se a donar-nos el vot. Dient que no som una nació. Mirant de mirar una altra banda quan l’independentisme s’ha mobilitzant. Rebaixant xifres. Maquillant números en les balances fiscals. Movent les clavegueres de l’estat a nivell policial. Apuntant amb el dit a Jordi Pujol. I més que segurament em deixo. No cal ser Sherlock Holmes per deduir que la tàctica del govern del PP és la tàctica del desgast, que duri el procés que els catalans ja se’n cansaran, i a més, quan hagi passat la crisi ja ni se’n recordaran que volien independitzar-se. En aquest context de desmoralització del moviment hi encaixo aquesta enquesta que per primera vegada en anys posa l’unionisme per davant de l’independentisme. No sé si creure’m qualsevol enquesta que apareix, però tractant-se d’una que arriba de l’Estat Espanyol, me la crec menys.

Cinquè. El discurs de la justícia social per a molts és molt important. També per l’independentisme. Davant aquesta crisi hi ha qui pensa que no és el moment de banderes i és el moment de posar-se a ajudar la gent. Totalment d’acord. Per això som independentistes. Independència per canviar-ho tot. Ens agradi o no, hi ha gent que veu el procés com una cortina de fum per tapar les misèries que està provocant la nostra classe política. Cal convèncer a aquesta gent que el procés català servirà, no només com a reivindicació nacional sinó també per girar la societat cap per avall. Mentre no es convenci a aquesta gent, l’independentisme no serà majoria.

Per tot això no em sorprèn aquest estudi del CEO. Després del 9-N el procés no ha fet més que començar. Ningú va dir que fos fàcil aconseguir la independència, tot i que amb un govern del PP a Madrid podria semblar-ho. Caldrà treballar i treballar, i com no, parlar i parlar. N’hi ha que tenen por, d’altres falta d’informació, i n’hi ha que simplement se’ls ha de saber fer encaixar. Tots ells hi son, i sense ells no hi ha independència. Caldrà fer feineta de formiga per quan arribi el dia de la veritat i treballar contra el populisme, l’ignorància i les clavegueres de l’Estat Espanyol. Mentrestant, ens arribaran enquestes que no han de fer-nos si no meditar, pensar i treballar per convèncer, i després, vèncer.