Si hagués nascut a Roma...

...fa més de 2000 anys no només aniria al Colosseu. Al contrari, no s’hi anava normalment. El dia a dia de Roma passava just al costat, al Fòrum. La vida quotidiana. Un excés de ruines i edificis de diferent caràcter, ja sigui polític o religiós. I temples, molts temples on algun dia s’hi van oferir bous als déus o es felicitaven per les batalles guanyades en terres llunyanes brindant amb soldats. 

El Fòrum romà és on passaven les coses que passaven a Roma. I avui m'he vist allà, passejant per on potser va passar un carro pujant per l’empedrat. Durant tres o quatre hores esquivo càmeres de fer fotografies i pals de selfie. Començo a odiar aquests artefactes capaços de matar desconeguts con tal de aconseguir la foto més ridicula de quelcom que no hauré mirat quan el tenia al davant però miraré a casa. I penso que és curiós com veig caure una civilització sense valors en el lloc on es va forjar la que ha durat fins els nostres dies. 

Mentrestant, camino sense descans entre jardins, camins i columnes de temples que van servir per regir un imperi, per aguantar una civilització, avui rodejades de turistes que es fan fotos on algun ciutadà hi va esmorzar. Són les coses bones de passar a l’eternitat.

El Palatino un xic més enlairat va veure el naixement de Roma, i per extensió, tots els grans emperadors, van fixar allà la seva residència. Per tant, un dels llocs més visitats de la ciutat. Turistes meravellats (i cansats) de les explicacions dels seus guíes escolten com vivien les families adinerades que ocupaven aquesta part de Roma. 

Lluny queda el dia a dia dels més grans personatges que van dirigir la ciutat eterna, avui en dia un guia els ensenya els mosaics dels seus menjadors, i es retraten i passegen per les seves habitacions. De fet, el Museu Palatino, ja quan el turista fa cara de cansat i li fa mal tot, encara ofereix una dosis més de quotidianitat. Restes d’estàtues, demostracions de diferents pedres utilitzades i utensilis del dia a dia dels qui algun cop van fer gran Roma. 

També les dones. Diademes, agulles, collarets i braçalets de maragdes que els hi embolicaven el peu. I com no, un clàssic, els seus gots i els seus plats que ens ensenyen com bevien i com menjaven. Avui després de més de 2000 anys ho podem veure amb els nostres ulls i ho podem reviure, amb el pal de selfie o sense. Són les coses bones de passar a l’eternitat.