El Colosseu m’emociona. Tones de pedres,
columnes, graderies i Història. Molta Història. L'anfiteatre Flavi, així és com es
diu en realitat, és la demostració del que va ser l’Imperi Romà, un dels més grandiosos de tots els temps. Immens.
Sento els crits de la plebs, el rugir dels lleons, la por a la mort, l’olor de
l’arena, les ganes de victòria, les armadures com xerriquen. Una civilització
demostra la seva grandesa amb la seva arquitectura i el Colosseu és enorme. Els
imperis poden caure però les seves pedres els fan immortals.
Milers d’arcs repartint el pes, escalinates
que porten a les graderies, capitells que aguanten columnes (dòrics, jònics i
corintis). I pedres, moltes pedres
m’abracen mentre no puc parar d’imaginar i imaginar. El Colosseu està ple de
racons amb columnes senceres o a trossos, tirades com si no tinguessin una historia
al darrera. La Història de tot un imperi davant dels meus ulls. L’eternitat al
meu davant. Un edifici que per cert, tampoc era l’estadi més gran de la ciutat.
Amb 50.000 espectadors, el Colosseu estava lluny d’arribar als 250.000 que
podia albergar el Circo Maximo.
No puc parar de fer fotografies i
d’immortalitzar el moment. Però m’aturo a observar. A observar-lo. Mentrestant,
al meu voltant, enormes masses de gent no para de fer fotografies i no es paren
a mirar la meravella que tenen davant. No llegeixen els cartells, no miren les
estructures, ni es fixen amb els capitells, no saben quins animals acabaven a
l’arena, ni saben quins honors se’ls hi rendia als gladiadors. Fan fotos fins i
tot als cartells de les explicacions. Per quan ho vulguin saber des del sofà de casa seva. Jo no vull
això. Observo i observo.
M'agrada jugar a reviure aquells dies en el que
jo podria ser un romà qualsevol. Un ciutadà. O un esclau enfilat a la grada del
damunt patint pel gladiador. O podria ser un simple treballador tirant de les
politges o a les entrades dels vomitoriums. Discutint amb els meus companys de
graderia sobre l’estil de lluita de tal o qual gladiador. Revivint la batalla
contra els huns. Presenciant batalles aquàtiques al mateix Colosseu mentre el
velàrium s’extén per tapar-nos del sol.
No devia ser gaire diferent als estadis de
futbol d'avui en dia. Però salvem les distàncies, si us plau. Aquí la gent s’hi jugava la
vida, recreava moments passats, discutia de política. Sí, l’esport, si es pot
dir esport, barrejat amb la política. Es fa des de sempre. Des de fa 2.000
anys. Un Panem et cirquenses que segueix més viu que mai. Altre vegada els romans en el nostre dia a dia.
El Colosseu, com Roma, és un viatge en el temps que et
permet imaginar. jo mateix amb toga. M’imagino com
impressionant era i com es vivia i ho faig aquí i no a casa davant l’ordinador.
M’imagino que devia ser entrar per les portes i veure la massa cridar. M’imagino
tot l’estadi cridant. M’imagino l’entrada de l’emperador. M’imagino què devia
ser guanyar un combat i seguir amb vida. M’imagino què devia ser guanyar la
gloria de Roma. I m’imagino si hagués nascut a Roma...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada