Roma, la ciutat de les ciutats

Gent, cotxes, crits, pedres, columnes, botigues i esglésies. Estic a Roma. La capital d’Itàlia, i durant molt de temps, la capital del món, em rep com si fos un més dels milions de turistes que la visiten cada any per veure les meravelles que guarda aquesta ciutat. Eterna, elegant i bella; Roma és la dama del caos controlat. A l’aeroport ni em miren el carnet, el bus per anar al centre no funciona el Wi-fi, i en Massimiliano, el noi que m’ha d’obrir la porta de casa seva, arriba tard. I penso que no funciona res, i per tant, ja sóc a Itàlia. Com a casa. 

Deso les coses i em decideixo a deixar-me perdre per la ciutat dels cotxes i les vespes. La ciutat de les columnes i els turistes que miren els seus mapes. La Via Nazzionale em porta al Monument a Emmanuele II, el pare de la pàtria italiana. Metres de marbre dominen la plaça amb una flama al mig que mai s’apaga. La tomba al soldat desconegut. I la tricolore. Moltes banderes d’Itàlia. Moltes banderes. Roma podria ser Madrid. 

Però si per alguna cosa és coneguda Roma és pel seu passat. El de l’imperi. Decideixo deixar el Colisseu i el fòrum per demà. Em deixo perdre per les ruïnes del passat gloriós romà. El Teatro Marcello em fascina, il Portico de Ottavia em meravella, l’Area Sacra em trasllada. Un passeig que es converteix en un viatge al passat. Faig fotos com si no hi hagués demà. Faig fotos a tot allò que no és pas d’ahir. La ciutat em m'imnotitza tant que me n'oblido de dinar. Cada racó amaga un tresor. Roma és molt París.

He quedat amb la Maria, una guia catalana, a la Piazza di Spagna. Així que pujo per la Via del Corso. Em desvio pels carrerons. Val la pena. He de veure la Fontana di Trevi que es deixa veure darrera dels turistes i les bastides. Estan reformant-la. Estic de mala sort. Tot i això tiro una moneda perquè no sigui dit que no he seguit la tradició que dona a l’Ajuntament de Roma 3.000 euros cada any. Un bon pessic. En acabat em deixo portar pel vent que no bufa a la capital italiana. I a cada pas que faig, Roma es va tornant més barroca. A cada pas que faig, Roma és més Praga.

La via de la Propaganda em deixa a la Piazza di Spagna. I sí, el carrer fa honor al seu nom, perquè em decepciona. Me l’esperava més gran, que dirien a "Oh Europa!". Molta gent, poca font, moltes escales, i a dalt d’aquestes, l’Esglesia de Trinitai di Monti, també en reformes, tot i que per dins atura la respiració. La moneda a la Fontana no ha tingut efecte i per més inri es posa a ploure i de cop els pakistanesos passen de vendre pals per fer selfies a paraigües. Ràpids com el vent. Com si els tinguessin preparats en alguna de les clavegueres de la plaça. No ho descartem. Jo a la meva, miro els balcons de Roma que es deixen fotografiar sense complexes amb la cúpula de la Basílica de Sant Pere de fons. Bonic skyline. Roma no té res envejar a Nova York.

Amb la Maria parlem de Catalunya, de Roma, de les nostres vides i de projectes. Entre ella i jo, dos cappuchinos. Faltaria més. Consells, riures, recomanacions i anècdotes tot i que ens acabem de conèixer, tot un plaer i una bona introducció a la ciutat. Acabo per saber que els catalans de Roma es veuen poc i no miren el Barça junts, em sorprèn. La Via Corso és ara el camí de tornada, no sense fer una parada al Temple d’Adrià. O el que queda d’ell. Només de pensar com era l’original ja se’m posa la pell de gallina a l’hora que veig infinitat de xinesos disparen les seves càmeres. Bonic contrast. Com a decorat, pakistanesos llançant amunt, ben amunt, els seus arsenals lumínics. Roma també és Barcelona.

Es fa fosc i toca retirada. Torno a "casa" però no em puc perdonar no passar per davant del Colisseu. Il·luminat de nit potser és més gran, més colós. Més Colisseu. Xocant i jo xocat, torno cansat d’aquesta petita introducció a Roma. Passejades, fotografies, edificis, cafès i visites. Hores i hores per una ciutat que va ser el centre del món i que encara ara és el centre de moltes coses. Una ciutat que em recorda a varies de les que he visitat. Barcelona, Nova York, Praga, Madrid o París, totes tenen un lloc a Roma. Quan arribo a la Via Panisperna, a fora plou. I penso que a Roma s'hi troben totes les ciutats, també Edinburgh.