Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roma. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de maig del 2020

Cinc visites virtuals per museus del món

Després de tant de temps tancats, volem viatjar. Acostumats a agafar avions sovint i visitar centenars de ciutats, el confinament ens obliga a quedar-nos a casa i sortir en comptades ocasions i en segons quins horaris. Algun dia això s’acabarà. Alguns edificis tot i que tancats, ja proposen visites virtuals per les seves instal·lacions. La Sagrada Família o la Casa Batlló en serien un exemple. Avui però, proposo cinc visites a diferents museus del món com teràpia. Ens ajudarà a relaxar-nos, a conèixer més a fons algunes pintures o obres, a passar una bona estona...o simplement ens ajudarà a imaginar-nos que hem viatjat a una altra ciutat del món.

El cert és que amb aquesta pandèmia molts museus segueixen l’activitat a través de les seves xarxes socials, sobretot per Instgram. I òbviament, moltes de les seves col·leccions segueixen a Google Arts. Però si voleu “moure-us” per la xarxa en busca de galeries plenes de quadres i obres d’art en general, el millor és que aneu a les pàgines oficials, adaptades per a que les podem visitar sense moure’ns de casa.


Museu del Louvre


Mai abans havia estat tan fàcil veure La Mona Lisa sense haver de fer cua, ni sense tenir 500 japonesos davant nostra. Ara el Museu del Louvre posa a l’abast les seves obres a través de la seva pàgina. Allà podem fins i tot fer un total de 7 tours virtuals, entre els que s’inclouen la visita a les galeries egípcies o veure les restes del fossar del museu més famós del món. Un bany d’història i art que pot durar hores i hores.


MOMA


El Museum of Modern Art de Nova York és una referència de l’art contemporani a nivell mundial. Qui no té ganes de veure en viu i en directe “La nit estrellada” de Van Gogh, "La Sopa Campbell" de Warhol o “La persistència de la memòria” de Dalí? Son algunes de les obres que podem trobar al portal web d’aquest museu nord americà que a més, ofereix una experiència virtual pels més petits de la casa o no tan petits. Una manera de fer pedagogia i fer arribar l’art a totes les llars amb nens.


British Museum


Si volem fugir a Londres, l’opció més vàlida seria el British Museum. Fundat el 1783, conté més de 8 milions de peces així que tindrem per triar i remenar. Si el volem visitar tenim dues opcions: La primera seria a través de Google View Street, on podem visitar-lo tan per dins com per fora, al més pur estil Google Maps. La segona opció és a través de Museus del Món, una iniciativa creada pel propi British Museum juntament amb Google Cultural Institute, on podem veure alguns dels objectes més rellevants de la historia de la Humanitat dins un espai temporal i geogràfica. Molt interactiu y interessant, a més, alguns objectes estan comentats per experts en la materia. Queda clar que el British, a nivell digital està més que preparat, i aquesta pandèmia no l’ha agafat a contrapeu.  


Museu Van Gogh d’Amsterdam


Tinc debilitat per Van Gogh. Ho reconec. Ara no cal anar a Amsterdam per gaudir de les meravelles del geni holandès. Com el British, el Van Gogh també conté unes visites virtuals gràcies a un acord amb Google i per tant, ens podem moure pel museu a l’estil del Google Maps. La novetat son dues exposicions online, basades en els amors de Van Gogh i què llegia el pintor holandès. I per suposat, al portal hi teniu la possibilitat de veure les seves obres, i pinzellades al detall, així com també 500 dibuixos i 750 cartes, moltes d’elles amb Theo Van Gogh com a destinatari. Ara que molts estem a punt d’embogir, és una bona època per "visitar" el museu i aprofundir en la vida i obra d’un dels holandesos més famosos del món.


Museu Vaticà


Parlar de museus i no parar a Roma seria un pecat. La capital d’Italia és un museu en si però a més, allà hi podem trobar els Museus Vaticans, propietat de l’Església Catòlica. Més enllà de preguntar-nos si les obres d’art haurien d’estar allà o si l’Església hauria d’ajudar més als seus fidels que no pas acumular patrimoni, el museu és obligat en qualsevol visita a Roma. Ara, el podem veure a través de la nostra pantalla gràcies a la pàgina i gaudir de la Capella Sixtina feta per Miquel Àngelo (que ens deixará amb la boca oberta, com sempre), les pintures de Rafael o veure el Laocoon i els seus fills amb només un click.

dimecres, 25 de febrer del 2015

Arrivederci Roma


Marxo de Roma. Deixo la Via Panisperna i em dirigeixo a la Stazioni di Termini per anar a l’aeroport. Darrera deixo cinc dies espectaculars en una ciutat de somni que enamora. Cinc dies de cine. La Dolce Vita. La Grande Bellezza. Darrera meu deixo la Fontana di Trevi i la Plaça d’Espanya del primer dia. El Colosseu, el Fòrum Romà i Trastevere del segon. El Vaticà, la Piazza Navona i el Campo di Fiori del tercer. Els centenars d’esglésies i el Panteó d’Agripa del quart i les catacumbes del darrer dia a la capital d’Itàlia.

Deixo Roma. I darrera, mil columnes, pedres i ruïnes. Milions de quadres, d’estàtues i museus. Desenes d’esglésies, cúpules i capitells. Infinitat d’històries i d’Història. Deixo enrere els cafès, les botigues, les motos i els crits de la ciutat. Deixo enrere el bullir de la capital amb els seus habitants i els seus turistes, els taxis anant i venint i les vespes que volen sense els intermitents. Abandono els passos de zebra que són un homenatge al caos i al perill. Ja és això, un caos caòtic mal organitzat. D’aquí el seu encant.

Abandono Roma acomiadant-me d’en Massimiliano que m’ha estat aguantant a casa seva. I m’acomiado de la pasta i de la pizza que només es poden degustar a Itàlia. Deixo el caminar hores i hores amb la música de Manel, Mikel Erentxun, Beatles, Mishima, Travis i de més. Abandono els passejos escoltant els carrers de Roma. Em quedaré sense els capuccinos i els cafès espressos dret a la barra de qualsevol bar. I els gelattos. I la ginebra. Deixo Miquel Ángelo, Bernini, Caravaggio i Rafael. Deixo a Agripa, Adrià, Constantí i Neró i enfilo la tornada. Encara no he deixat la ciutat, que ja els enyoro a tots i a tot. I de sobte, una paret de Roma em deixa un missatge, i somric:

Ciao Roma...ti porto sempre nel mio cuore.


Arrivederci Roma.


On es troben els que creuen i els que creen.


El Vaticà és un altre món. No només perquè sigui un estat petit dins una ciutat o perquè el seu objectiu sigui celestial i no terrenal sinó per tot el que l’envolta. Cada dia milers i milers de persones fan cua per veure la Basílica de Sant Pere, una de les obres més grans que ha pogut fer l’ésser humà. I més igual que sigui en nom de Déu. I més igual que sigui obra de l’Església que permet que la gent mori mentre ells viuen com déus. Més igual. Cada racó de la Basílica em deixa amb la boca oberta, des de La Pietat, entrant a mà dreta, fins a la cúpula. El Vaticà és d’un altre món, el dels que ens agrada l’art.

Un conjunt de pilars, columnes, estàtues i cúpules molt ben conjuntades. Bramante, Michelangelo o Bernini m'impressionen suficient perquè per un moment me n’oblidi de les desgràcies que ha portat a la terra la religió. De la de gent que ha mort en nom del Cristianisme. M’oblido de tot. Em disposo a mirar. A observar la gran bellesa que conté per dins i per fora Sant Pere. He estat fent una cua immensa per poder veure aquest conjunt arquitectònico-religiós fascinant així que el gaudeixo com el que més. Ben aventurats els pacients perquè gaudiran de Sant Pere (gratuïtament, s’ha de dir). El Vaticà és d’un altre món, el dels pacients.

I després els Museus Vaticans. Aquests també mengen a part. Un conjunt de col·leccions i museus de tota mena i procedència. Egipte, Barroc, Renaixement, pintura, escultura. Miro el mapa i penso que necessito dos dies sencers. Al principi em paro a totes les peces, perquè totes m’interessen, però me n’adono que si ho faig així potser em faran fora del museu sense haver vist res. Entre totes les escultures vull veure el Laocoont (i els seus fills). Silenci. Paraules majors. Dempeus. Me’l trobo en el porxo d’un pati quan m’esperava trobar-me’l a una sala enorme. El Vaticà és d’un altre món, el dels que es deixen sorprendre.


I després d’escultura, pintura. Rafael i Miquel Ángelo que durant un moment de la meva vida van ser tortugues ninja per a mi em demostren fins a on pot arribar el talent humà. Anava amb l’idea que la capella Sixtina em faria desmaiar però em sorprèn gratament les estàncies de Rafael. Sala a sala es supera. Quadre darrera quadre fins a arribar a un dels més famosos sinó el que més, L'Escola d'Atenes, presidida per la discussió entre Plató que senyala el cel i Aristòtil que l’invita  ser més terrenal. Sublim. I després la Capella Sixtina. M’hi deixo el coll. Fins i tot plena de gent, fins i tot sense poder fer fotos, fins i tot després de tres hores dret, és bonica. Genial. Espectacular. Perfecte. El Vaticà és d’un altre món, el dels que creuen. Miquel Ángelo, Rafael, Bernini, Bramante també són d’un altre món, el dels que creen. Eterns.

dilluns, 23 de febrer del 2015

Trastevere. Vasos de Roma y Ginebra


Trastevere és Gràcia. Abandonar la Roma de sempre per travessar el riu Tíber és anar a una altra ciutat amb menys visites però més vida. Menys avingudes amples però més cotxes, més bicis i més motos. Menys monuments però més cafès, restaurants i bars. I places. Places que són la del Sol, la de la Virreina o la de La Revolució. O sigui, un bon lloc per deixar-se perdre i acabar fent unes copes.

Piazza Cecila amb la seva basílica i la seva font brollant és un bon punt de partida. Dos carrers a l’esquerra i arribem a la Via del Genovesi. Carrers estrets, finestres amb roba estesa i les parres, seques, pujant per les parets. Uns nens juguen a futbol. Sí, a Trastevere encara es juga a futbol als carrers. Criden “Machina” quan s’acosta un cotxe. “Motorino” quan ve una moto. Avui és diumenge i és dia de partit.

Via delle Fratte di Trastevere em porta a la Plaça San Cozzimato. M’he equivocat de ruta però més igual. Un mercat la presideix i un grup d’artistes de la zona en pinten les portes i les persianes per donar-li un xic més de vida. Em quedo una estona mirant-los, parlant amb ells, entre català, italià i anglès. No tinc pressa. Ells tampoc. A la plaça, mitja part d’un partit on un nen presumeix de samarreta del Madrid, la resta em mira la meva del Barça. Tensió continguda. Terrasses amb roba penjada envolten l’escenari, a San Cozzimato, hi viu gent.

A la Plaça de Santa Maria de Trastevere hi sona música. És el centre del barri i avui, i pel que sembla sempre, hi ha un grup tocant que fa les delicies dels vianants. Un lloc pels amants de la música, avui al ser diumenge n’hi ha forces, ja siguin estudiants, gent del barri, parelles i els turistes curiosos que s’han atrevit a sortir de la Roma de sempre per veure la Roma com mai. La de la gent. La dels carrers sense voreres, mig bruts. La de les motos que volen. La dels cafès. La de les esglésies.

La de Santa Maria de Trastevere fa obrir la boca. Horror vacui. Barroca a més no poder, el seu sostre és de color d’or i el seu absis, amb el seu mosaic, és digne de les més grans esglésies del món. Petites grans joies, de més de 900 anys, a la Roma perduda. Petites esglésies on la gent encara resa i se santifica a l’entrar, avui hi ha cant coral. Silenci. Ulls i orelles.


El temps és agradable. No fa ni fred ni calor així que decideixo deixar-me perdre i arribo fins a la Porta Settimiana construïda al segle XV però reformada a finals del segle XVIII. Un bon lloc per fer una parada i gaudir d’alguna de les terrassetes d’aquest barri. Toca gaudir de Roma. Així que faig un Gintònic en honor a Mikel Erentxun i en honor meu. Un petit homenatge a un llarg dia i a una bonica ciutat, mentre sona als meus auriculars Vasos de Roma y Ginebra. I mentre escric això penso que estic com a casa. Penso que Trastevere és Gràcia.


diumenge, 22 de febrer del 2015

L'eternitat al vostre davant


El Colosseu m’emociona. Tones de pedres, columnes, graderies i Història. Molta Història. L'anfiteatre Flavi, així és com es diu en realitat, és la demostració del que va ser l’Imperi Romà, un dels més grandiosos de tots els temps. Immens. Sento els crits de la plebs, el rugir dels lleons, la por a la mort, l’olor de l’arena, les ganes de victòria, les armadures com xerriquen. Una civilització demostra la seva grandesa amb la seva arquitectura i el Colosseu és enorme. Els imperis poden caure però les seves pedres els fan immortals.

Milers d’arcs repartint el pes, escalinates que porten a les graderies, capitells que aguanten columnes (dòrics, jònics i corintis). I pedres, moltes pedres m’abracen mentre no puc parar d’imaginar i imaginar. El Colosseu està ple de racons amb columnes senceres o a trossos, tirades com si no tinguessin una historia al darrera. La Història de tot un imperi davant dels meus ulls. L’eternitat al meu davant. Un edifici que per cert, tampoc era l’estadi més gran de la ciutat. Amb 50.000 espectadors, el Colosseu estava lluny d’arribar als 250.000 que podia albergar el Circo Maximo.

No puc parar de fer fotografies i d’immortalitzar el moment. Però m’aturo a observar. A observar-lo. Mentrestant, al meu voltant, enormes masses de gent no para de fer fotografies i no es paren a mirar la meravella que tenen davant. No llegeixen els cartells, no miren les estructures, ni es fixen amb els capitells, no saben quins animals acabaven a l’arena, ni saben quins honors se’ls hi rendia als gladiadors. Fan fotos fins i tot als cartells de les explicacions. Per quan ho vulguin saber des del sofà de casa seva. Jo no vull això. Observo i observo.

M'agrada jugar a reviure aquells dies en el que jo podria ser un romà qualsevol. Un ciutadà. O un esclau enfilat a la grada del damunt patint pel gladiador. O podria ser un simple treballador tirant de les politges o a les entrades dels vomitoriums. Discutint amb els meus companys de graderia sobre l’estil de lluita de tal o qual gladiador. Revivint la batalla contra els huns. Presenciant batalles aquàtiques al mateix Colosseu mentre el velàrium s’extén per tapar-nos del sol.

No devia ser gaire diferent als estadis de futbol d'avui en dia. Però salvem les distàncies, si us plau. Aquí la gent s’hi jugava la vida, recreava moments passats, discutia de política. Sí, l’esport, si es pot dir esport, barrejat amb la política. Es fa des de sempre. Des de fa 2.000 anys. Un Panem et cirquenses que segueix més viu que mai. Altre vegada els romans en el nostre dia a dia. 

El Colosseu, com Roma, és un viatge en el temps que et permet imaginar. jo mateix amb toga. M’imagino com impressionant era i com es vivia i ho faig aquí i no a casa davant l’ordinador. M’imagino que devia ser entrar per les portes i veure la massa cridar. M’imagino tot l’estadi cridant. M’imagino l’entrada de l’emperador. M’imagino què devia ser guanyar un combat i seguir amb vida. M’imagino què devia ser guanyar la gloria de Roma. I m’imagino si hagués nascut a Roma...

Si hagués nascut a Roma...


...fa més de 2000 anys no només aniria al Colosseu. Al contrari, no s’hi anava normalment. El dia a dia de Roma passava just al costat, al Fòrum. La vida quotidiana. Un excés de ruines i edificis de diferent caràcter, ja sigui polític o religiós. I temples, molts temples on algun dia s’hi van oferir bous als déus o es felicitaven per les batalles guanyades en terres llunyanes brindant amb soldats. 

El Fòrum romà és on passaven les coses que passaven a Roma. I avui m'he vist allà, passejant per on potser va passar un carro pujant per l’empedrat. Durant tres o quatre hores esquivo càmeres de fer fotografies i pals de selfie. Començo a odiar aquests artefactes capaços de matar desconeguts con tal de aconseguir la foto més ridicula de quelcom que no hauré mirat quan el tenia al davant però miraré a casa. I penso que és curiós com veig caure una civilització sense valors en el lloc on es va forjar la que ha durat fins els nostres dies. 

Mentrestant, camino sense descans entre jardins, camins i columnes de temples que van servir per regir un imperi, per aguantar una civilització, avui rodejades de turistes que es fan fotos on algun ciutadà hi va esmorzar. Són les coses bones de passar a l’eternitat.

El Palatino un xic més enlairat va veure el naixement de Roma, i per extensió, tots els grans emperadors, van fixar allà la seva residència. Per tant, un dels llocs més visitats de la ciutat. Turistes meravellats (i cansats) de les explicacions dels seus guíes escolten com vivien les families adinerades que ocupaven aquesta part de Roma. 

Lluny queda el dia a dia dels més grans personatges que van dirigir la ciutat eterna, avui en dia un guia els ensenya els mosaics dels seus menjadors, i es retraten i passegen per les seves habitacions. De fet, el Museu Palatino, ja quan el turista fa cara de cansat i li fa mal tot, encara ofereix una dosis més de quotidianitat. Restes d’estàtues, demostracions de diferents pedres utilitzades i utensilis del dia a dia dels qui algun cop van fer gran Roma. 

També les dones. Diademes, agulles, collarets i braçalets de maragdes que els hi embolicaven el peu. I com no, un clàssic, els seus gots i els seus plats que ens ensenyen com bevien i com menjaven. Avui després de més de 2000 anys ho podem veure amb els nostres ulls i ho podem reviure, amb el pal de selfie o sense. Són les coses bones de passar a l’eternitat.