On es troben els que creuen i els que creen.

El Vaticà és un altre món. No només perquè sigui un estat petit dins una ciutat o perquè el seu objectiu sigui celestial i no terrenal sinó per tot el que l’envolta. Cada dia milers i milers de persones fan cua per veure la Basílica de Sant Pere, una de les obres més grans que ha pogut fer l’ésser humà. I més igual que sigui en nom de Déu. I més igual que sigui obra de l’Església que permet que la gent mori mentre ells viuen com déus. Més igual. Cada racó de la Basílica em deixa amb la boca oberta, des de La Pietat, entrant a mà dreta, fins a la cúpula. El Vaticà és d’un altre món, el dels que ens agrada l’art.

Un conjunt de pilars, columnes, estàtues i cúpules molt ben conjuntades. Bramante, Michelangelo o Bernini m'impressionen suficient perquè per un moment me n’oblidi de les desgràcies que ha portat a la terra la religió. De la de gent que ha mort en nom del Cristianisme. M’oblido de tot. Em disposo a mirar. A observar la gran bellesa que conté per dins i per fora Sant Pere. He estat fent una cua immensa per poder veure aquest conjunt arquitectònico-religiós fascinant així que el gaudeixo com el que més. Ben aventurats els pacients perquè gaudiran de Sant Pere (gratuïtament, s’ha de dir). El Vaticà és d’un altre món, el dels pacients.

I després els Museus Vaticans. Aquests també mengen a part. Un conjunt de col·leccions i museus de tota mena i procedència. Egipte, Barroc, Renaixement, pintura, escultura. Miro el mapa i penso que necessito dos dies sencers. Al principi em paro a totes les peces, perquè totes m’interessen, però me n’adono que si ho faig així potser em faran fora del museu sense haver vist res. Entre totes les escultures vull veure el Laocoont (i els seus fills). Silenci. Paraules majors. Dempeus. Me’l trobo en el porxo d’un pati quan m’esperava trobar-me’l a una sala enorme. El Vaticà és d’un altre món, el dels que es deixen sorprendre.

I després d’escultura, pintura. Rafael i Miquel Ángelo que durant un moment de la meva vida van ser tortugues ninja per a mi em demostren fins a on pot arribar el talent humà. Anava amb l’idea que la capella Sixtina em faria desmaiar però em sorprèn gratament les estàncies de Rafael. Sala a sala es supera. Quadre darrera quadre fins a arribar a un dels més famosos sinó el que més, L'Escola d'Atenes, presidida per la discussió entre Plató que senyala el cel i Aristòtil que l’invita  ser més terrenal. Sublim. I després la Capella Sixtina. M’hi deixo el coll. Fins i tot plena de gent, fins i tot sense poder fer fotos, fins i tot després de tres hores dret, és bonica. Genial. Espectacular. Perfecte. El Vaticà és d’un altre món, el dels que creuen. Miquel Ángelo, Rafael, Bernini, Bramante també són d’un altre món, el dels que creen. Eterns.