Qui m'ho havia de dir...

No sé si votaré. Jo, que sempre he defensat que votant poden canviar les coses, que des del sofà no s’ha fet mai cap revolució, que només sent actius es desactiven les injustícies, que un vot és una veu i que els comandaments a distància no han fet mai caure règims, ans el contrari. No sé si votaré. Jo que sempre he insistit als que m’envolten que votin. El que sigui, però que votin. I ara no sé si votaré.

Primer per la distancia que em separa i les dificultats que sempre hem tingut els que vivim fora. Últimament més problemes que mai. Però aquesta no és la principal raó per no participar d’aquestes noves eleccions. No sé si votaré perquè és inútil. No hi ha res a fer amb aquesta Espanya, que demostra dia rera dia la seva immaduresa política, que no sap posar-se d’acord en res, excepte en anar contra Catalunya. Els ciutadans espanyols els hi han donat un mandat i ells s'han de posar d’acord però la immaduresa política de l’Estat Espanyol s’ha demostrat que és evident. El pitjor és que molts ciutadans tornaran a votar el mateix. La testosterona castellana per sobre la fredor democràtica. Res de nou. España no està acostumada a haver de pactar per governar. España no està acostumada a la democràcia. España no està acostumada a l'autocrítica. Que no es puguin posard’acord n’és un exemple més. Hi haurà votacions i tot seguirà igual. Tret de la figura de Felip VI que esdevindrà el salvador de la pàtria i els obligarà a posar-se d’acord. Un rentat de cara per la monarquia. Un segon 23F.

No votaré perquè el vot independentista català és inútil al Congreso de los Diputados. Hem demanat més d'una dotzena de vegades, de forma formal o informal, un referèndum a Catalunya. Una consulta que volen el 80% dels catalans, independentistes o no. A l’altra banda no hi ha ningú. Ningú disposat a parlar i que estigui a l’altura com si ho va estar el Regne Unit. Ningú que faci política. Els catalans no contem per res, tret de per pagar i fer guanyar vots a la Espanya profunda. S’ha demostrat en aquestes negociacions. Entre les variants de pacte, cap partit estatal ha tingut en compte els partits catalans, ni Democràcia i Llibertat ni Esquerra, per parlar. Diputats fantasma. No eren una opció ni per arribar al poder, ho vam veure amb Pedro Sánchez que va estimar-se més no ser president el govern a pactar amb els independentistes. Es va afanyar a dir-ho, no fos cas. Entendre’s amb els catalans i fer un referèndum per molts és impossible, impensable, intolerable, inconstitucional. ETA.

I així els va. A ells, que se’n reien del moviment independentista quan semblava que Junts pel Sí i la CUP no es posarien d’acord. Incapaços de tirar endavant un projecte (sí és que es pot anomenar així i existeix) que per molts ja fa temps que és fallit, com és l’Estat Espanyol. Un vaixell que fa temps que maltracta les veles i el timó però que es nega a canviar-les. Ni contigo ni sin ti. I mentrestant, el tribunal va negant lleis que surten del Parlament de Catalunya. Lleis per ajudar la gent. Lleis per evitar la pobresa, les desigualtats, lleis èticament justes però pel que sembla lleis no legals a l’Estat Espanyol. Malament anirà el lloc on les lleis inamovibles estan per sobre l’ètica moral. En comptes d’expandir-les per tota Espanya, el govern espanyol recorre qualsevol llei catalana, per justa que sigui. D’això se’n diu tirania. L'exemple és la justícia polititzada. Cada divendres el Tribunal Constitucional recorre la llei catalana de no sé què. No votaré al Congreso perquè Espanya no és un país democràtic, així que, per què fer-ho? Per què perdre el temps? Jo no ho faré. No alimentaré més amb el meu vot una democràcia fictícia i disfressada. Millor construir-ne una de nova. Millor construir una alternativa. Millor construïm un nou estat. No perdré el meu temps votant...qui m'ho havia de dir...