Estic fart d'estar fart

Ho reconec, n’estic fart. Un xic fart de tot. Fart de no poder fer certes coses i de veure com no podré fer-les durant algun temps més. I a la vegada fart de veure com alguns sí que les fan. Fart de no poder fer esport, un dinar amb tranquil·litat, emborratxar-me en companyia o anar a dormir tard. Fart de no assistir a un concert, poder viatjar o no veure els meus companys de feina més enllà d’una pantalla. Fart. Fart de veure com es va tirant la pilota endavant. Fart que el dia de demà soni a amenaça. Fart. Fart que el futur sigui tan negre. Fart d'haver de viure el present. Fart de no poder fer plans. Fart. Fart de decisions absurdes. Fart de veure com s’improvisa, com ningú demostra un cert lideratge i fart de veure com aquesta societat no és molt millor que els que ens manen. Tenim els polítics que ens mereixem. Fart de veure gent sense mascareta als carrers, fart de veure com es fan festes als pisos, fart de la gent poc solidaria que fa, absolutament, el que li dona la gana. Això sí, criticant els polítics d’ineptes. No, no tot és culpa dels polítics. Per estar fart, fins i tot estic fart del Barça, que no juga a res. 

Fart de no fer vida normal i fart de no saber si hi tornarà a haver-n’hi. Fart de no saber què serà una vida normal. La incertesa ens mata. Fart de la R, la incidència, la cepa britànica, la sudàfricana, l'empordanesa si existeix i fart dels índex de rebrot. Fart de les noticies que sempre parlen del mateix. Fart. Fart dels tertulians que en saben poc o gens de tot el que passa. Fart que es faci política de tot. Fart del virus de la ignorància i l’egocentrisme. Fart dels partits polítics i els seus egos. Fart dels que aprofiten twits per fer-se l'ofès. Fart. Fart dels que fan twits per ofendre. Fart que els twits siguin importants. Fart de la politització de tot. Fart xarxes socials on tot és odi o tot va bé. Fart dels likes per quedar bé, dels selfies que no expliquen res més que una mentida. Fart dels perfils que no accepten un error i supuren odi. Fart. Fart de la inoperància i l’anar fent. Fart de veure que no anem a millor sinó a pitjor. Fart de uns i altres que no es posen d’acord. Farts dels que abusen i fart dels que es deixen abusar i no reaccionen. Fart de la doble vara de medir. Fart dels que volen tancar escoles i fart dels que diuen que els nens no traspassen els virus. Fart dels que amb l’excusa aprofiten per treballar poquet i fart dels que amb l’excusa treballen masses hores (“tampoc hi ha res a fer”). No sé vosaltres, però a mi tot això em cansa. 

Fart de Pfizer, Astra – Zeneca o Moderna. Fart dels que es vacunen per ser qui son. Fart que no arribin les vacunes que han d’arribar. Fart de no saber si la vacuna realment funcionarà o és un placebo col·lectiu. Fart de mirar Netflix. Fart de llegir llibres, revistes o blogs. Fart que no facin Peaky Blinders. Fart de que la nit serveixi per dormir. Fart del confinament domiciliari que no serveix per res en molts casos. Fart dels que se’l passen pel forro. Fart dels que marxen dijous al vespre. Fart. Fart dels que diuen: “bé això sí que ho podem fer”, no sou capaços de distingir per vosaltres mateixos què sí i què no convindria fer? Fart de les eleccions i tots els que se n’aprofiten. Fart de l'efecte Illa i l'eterna promesa d'una Espanya unida. Fart de un govern exemple de desgovern. Fart d’Iceta i companyia (tot i que ja n’estava fart abans del Covid). Fart dels Tribunal no sé què de no sé cuantos espanyol. Fart. Fart del 14-F o quan s'hagin de fer i de les eleccions del Barça. Fart dels que diuen que si guanyen faran l'independència. Fart dels mitjans que donen veus a uns i silencien els altres. Fart. Fart dels que diuen que serem millors després d’això i fart dels que diuen que morirem tots. Fart que la gent no cobri el que li pertoca. Fart que alguns segueixin abusant dels més dèbils. Fart que hagi canviat tot per no canviar res. Fart de saber que hi haurà més coses que faran que estigui més fart. 

En definitiva, estic fart d’estar fart.

Qui m'ho havia de dir...

No sé si votaré. Jo, que sempre he defensat que votant poden canviar les coses, que des del sofà no s’ha fet mai cap revolució, que només sent actius es desactiven les injustícies, que un vot és una veu i que els comandaments a distància no han fet mai caure règims, ans el contrari. No sé si votaré. Jo que sempre he insistit als que m’envolten que votin. El que sigui, però que votin. I ara no sé si votaré.

Primer per la distancia que em separa i les dificultats que sempre hem tingut els que vivim fora. Últimament més problemes que mai. Però aquesta no és la principal raó per no participar d’aquestes noves eleccions. No sé si votaré perquè és inútil. No hi ha res a fer amb aquesta Espanya, que demostra dia rera dia la seva immaduresa política, que no sap posar-se d’acord en res, excepte en anar contra Catalunya. Els ciutadans espanyols els hi han donat un mandat i ells s'han de posar d’acord però la immaduresa política de l’Estat Espanyol s’ha demostrat que és evident. El pitjor és que molts ciutadans tornaran a votar el mateix. La testosterona castellana per sobre la fredor democràtica. Res de nou. España no està acostumada a haver de pactar per governar. España no està acostumada a la democràcia. España no està acostumada a l'autocrítica. Que no es puguin posard’acord n’és un exemple més. Hi haurà votacions i tot seguirà igual. Tret de la figura de Felip VI que esdevindrà el salvador de la pàtria i els obligarà a posar-se d’acord. Un rentat de cara per la monarquia. Un segon 23F.

No votaré perquè el vot independentista català és inútil al Congreso de los Diputados. Hem demanat més d'una dotzena de vegades, de forma formal o informal, un referèndum a Catalunya. Una consulta que volen el 80% dels catalans, independentistes o no. A l’altra banda no hi ha ningú. Ningú disposat a parlar i que estigui a l’altura com si ho va estar el Regne Unit. Ningú que faci política. Els catalans no contem per res, tret de per pagar i fer guanyar vots a la Espanya profunda. S’ha demostrat en aquestes negociacions. Entre les variants de pacte, cap partit estatal ha tingut en compte els partits catalans, ni Democràcia i Llibertat ni Esquerra, per parlar. Diputats fantasma. No eren una opció ni per arribar al poder, ho vam veure amb Pedro Sánchez que va estimar-se més no ser president el govern a pactar amb els independentistes. Es va afanyar a dir-ho, no fos cas. Entendre’s amb els catalans i fer un referèndum per molts és impossible, impensable, intolerable, inconstitucional. ETA.

I així els va. A ells, que se’n reien del moviment independentista quan semblava que Junts pel Sí i la CUP no es posarien d’acord. Incapaços de tirar endavant un projecte (sí és que es pot anomenar així i existeix) que per molts ja fa temps que és fallit, com és l’Estat Espanyol. Un vaixell que fa temps que maltracta les veles i el timó però que es nega a canviar-les. Ni contigo ni sin ti. I mentrestant, el tribunal va negant lleis que surten del Parlament de Catalunya. Lleis per ajudar la gent. Lleis per evitar la pobresa, les desigualtats, lleis èticament justes però pel que sembla lleis no legals a l’Estat Espanyol. Malament anirà el lloc on les lleis inamovibles estan per sobre l’ètica moral. En comptes d’expandir-les per tota Espanya, el govern espanyol recorre qualsevol llei catalana, per justa que sigui. D’això se’n diu tirania. L'exemple és la justícia polititzada. Cada divendres el Tribunal Constitucional recorre la llei catalana de no sé què. No votaré al Congreso perquè Espanya no és un país democràtic, així que, per què fer-ho? Per què perdre el temps? Jo no ho faré. No alimentaré més amb el meu vot una democràcia fictícia i disfressada. Millor construir-ne una de nova. Millor construir una alternativa. Millor construïm un nou estat. No perdré el meu temps votant...qui m'ho havia de dir...

Comencem a veure Ítaca

Habemus data. Ahir el President Artur Mas anunciava la data del 27 de Setembre com a dia per celebrar les properes eleccions. Era quelcom que tothom demanava. D’aquesta manera s’acabava el "culebrot" entre Convergència i Esquerra que ja feia massa que durava. Hi ha acord, diuen.

L’acord és que no hi ha acord, perquè, desenganyem-nos, aquestes no seran unes eleccions plebiscitàries. Almenys, en aquesta entesa, tots han cedit. No hi haurà llista ni única ni unitària com volia Mas. Les eleccions seran a la tardor i no el Febrer o el Març com volia Junqueras. Un acord en el que tots cedeixen és més que un acord, és política. I a Catalunya es fa política.

Ara toca mirar a l’horitzó. Per endavant queden 8 mesos durs per tothom, ja que els catalans tindrem sobredosi d’eleccions. N’hi haurà de municipals, al Barça, les autonòmiques i les generals. Quatre plebiscits importants i essencials en un país que molts titllen de nazi. Al contrari, aquest 2015 es preveu un empatx de democràcia. A molts els molesta. A Catalunya ens encanta.

I sí, ara toca remar. I fer-ho junts. Hem de convèncer per després vèncer. Anirem per separat així que cadascú ho farà a la seva manera. El millor d’aquest acord és que el full de ruta és comú. Però primer caldrà tenir majoria absoluta, sense aquesta, tot això és paper mullat. Si en aquestes eleccions l’independentisme fracassa serem cadàvers com a nació. Espanya no tindrà pietat. I ara, amb raó. “Catalunya vol estar amb Espanya” diran. I tindran legitimitat per fer de tot. I de tot, vol dir, de tot.

Per això aquests 8 mesos han de servir per eixamplar el perímetre del sobiranisme. De la dreta a l’esquerra. Ens ho hem de creure tots perquè una nació no s’independitza sense l’una i l’altre, ens necessitem tots plegats. Com més millor. Pensar que ens podem independitzar sense el senyor Mas i l’empresariat català és una quimera. Pensar que ens podem independitzar sense els moviments populars de barri també. Volem la independència per canviar-ho tot, almenys la gran majoria.

Aquest acord és fràgil, no massa concret i arriscat. Fràgil perquè d’aquí a 8 mesos aquesta entesa es pot trencar, i diversos cops, tractant-se de Catalunya. Poc concret perquè no sabem com seran les llistes ni qui les formarà, si els independents podran anar amb els partits que vulguin o no. I arriscat perquè si perdem, morim com a Nació. El 27 de Setembre tenim una cita amb les urnes i amb la Història. Hem d’estar a l’altura i amb la mirada endavant i a l'horitzó. Comencem a veure Ítaca.

@palamospower

La lluita de la setmana

M'ha agradat: El retorn de Stone Roses...

No m'ha agradat: ...saber que va ser Beckham qui els va convèncer. 

M'ha agradat: Anar a Palamós un mes després...

No m'ha agradat: ...que hagi plogut els dos dies que hi he estat. 

M'ha agradat: El partidàs Athletic Club - Barça d'ahir...

No m'ha agradat: ...que el de Guardiola no tornessin amb 3 punts.

M'ha agradat: El documental de Scorsese sobre George Harrison...

No m'ha agradat: ...que no l'hagi vist tot el món.

M'ha agradat: Que la naturalesa pot mostrar coses com aquesta...

No m'ha agradat: ...que els deixin junts i estudiïn més no?

M'ha agradat: Cap candidat de la campanya...

No m'ha agradat: ...entre tots els candidats Carme Chacón. Sempre amb el discurs únic i pobre.

M'ha agradat: Que es facin debats polítics per televisió...

No m'ha agradat: ...que no hi siguin tots els partits polítics.

M'ha agradat: L'exposició La Maleta Mexicana al MNAC...

No m'ha agradat: ...massa gent i les fotos massa petites. 

M'ha agradat: Que es pugui fer un complex com Las Vegas a Catalunya...

No m'ha agradat: ...que l'impacte ecològic sigui brutal. 

M'ha agradat: Que vingui el Barça aquesta setmana a L'Hospitalet...

No m'ha agradat: ...que encara no sabem l'hora del partit. 

M'ha agradat: Que arribin notícies del Tíbet que escapin de la censura xinesa...

No m'ha agradat: ...que siguin notícies com les immolacions dels últims mesos. 

El dia després

Abans tothom guanyava després d’unes eleccions. Ara no. Ara els partits reconeixen que han perdut, i això ja es pot considerar un gran pas. Ahir els perdedors van ser el PSOE a nivell espanyol, i a Catalunya se’ns dubte PSC i ERC. Els guanyadors, PP, CiU, les CUP i la sensació del moment: PxC. 

Les eleccions d’ahir demostren una cosa, el PSOE, és un partit a la deriva. I encara més el PSC. Tant a Ferraz com a Nicaragua, falta un líder, un guia que els digui què volen ser de grans. A Madrid cal que demostrin que són d’esquerres, mentre que a Barcelona han de demostrar a la gent que la C de Catalunya de les seves sigles té alguna base. Votar no al Congrés dels diputats a uns 1400 milions d’euros no ajuda. El PSC, no només perd Barcelona i Girona, sinó que també perd la diputació de Barcelona, un fet fa uns anys impensable. Només els hi queda L’Hospitalet com a principal feu socialista i ja és la ciutat més gran d’Espanya governada pel PSOE. 

A Catalunya els socialistes perden Barcelona després de 32 anys, i també Girona. A la capital catalana un Hereu crescut per les primàries no ha pogut amb un Trias que és el guanyador, no per mèrits propis sinó per demèrits del seu rival. L’alcalde de Barcelona estava erosionat. I els seus ciutadans cremats. La ciutat necessitava un canvi i així ha estat, manarà Trias almenys durant 4 anys qui sap si amb el PP, que també ha assaborit una certa pujada amb un discurs cada vegada més a la dreta i tocant la fibra del català emprenyat i de l’espanyol ben “ensenyat”. Un altre dels castigats a la capital catalana ha estat ERC, Portabella paga la factura del tripartit i passa de 4 a 2 regidors i estarà acompanyat (o no) de Joan Laporta que a Barcelona sembla restar més que suma. 

El gran vencedor és CiU. Els nacionalistes catalans han aconseguit sortir de la travessera del desert i ara els hi toca banyar-se en or. Han aconseguit tot el que ha perdut el PSC i han estat per primer cop la força més votada en unes eleccions municipals. Acusats de fer retallades, molts mitjans pronosticaven un desgast a les candidatures de la federació. I ni molt menys ha estat així. S’ha demostrat que la ciutadania silenciosa, la que no talla la Gran Via cada dimecres, entén el que està fent el govern d’Artur Mas. 

Un altre dels que ha guanyat és el PP. Puja a gairebé totes les localitats, amb un discurs que cada cop tira més a la dreta i que sovint beu del de Plataforma. És el discurs de la por. De l'assenyalar un culpable de tot el que passa, quan el culpable potser ha estat ell. Però la formula ha funcionat i Garcia Albiol ha estat l’home més votat a Badalona i també domina a Castelldefels. El vencedor no és Rajoy com pintaven alguns diaris de Madrid, ell encara no ha guanyat res. 

La sorpresa al nostre país la tenim amb les CUP, que es consoliden com a força d’esquerres i com la gran alternativa a ERC, castigada pel tripartit. El que el 2007 eren 16.000 vots, ara han estat 62.000. Unes xifres sorprenents i espectaculars que han quedat eclipsades per l’element mediàtic de les eleccions municipals: Plataforma per Catalunya. 

El partit de Josep Anglada passa de disset regidors a 67. De 12.100 vots a 65.700. Xifres alarmants que han provocat el rebuig de molta gent de peu de carrer, de molts analistes i de molts polítics. Ens agradi o no, PxC estarà present no només a Vic o Olot sinó a ciutats emblemàtiques de Catalunya com Mataró, Igualada o El Vendrell; així que els haurem de tenir en compte i no mirar cap una altra banda com hem fet aquests últims 4 anys. Caldrà parlar, i seriosament, d’immigració. Canviar el sistema per deixar-los sense arguments. Contràriament PxC no pararà de créixer i potser a les pròximes eleccions ja tinguin el seu primer alcalde. 

D’Espanya no en parlo, perquè és una, i blava; així que comentaré per sobre, Euskadi, on més d’un ha quedat retratat. Bildu és la segona força més votada, la primera amb més regidors i ha guanyat a Guipúzcoa i la seva capital, Donosti. Alguns (el PP) ja s’han afanyat a dir que la il·legalització els ha beneficiat. No es pot ser més manipulador. Mesquí. Feixista. Mentider.

Per últim, casa meva: Palamós. Seguirà manant Teresa Ferrés perquè simplement ho ha fet bé. O mínimament bé. El poble segueix brut i cada vegada hi ha gent de comportament censurable, però això passa amb ella però ja passava abans d’ella. Merescuda victòria. De fet, aquí sí que es compleix el tòpic. Tots han guanyat. CiU ha guanyat regidors i tindrà més pes que aquesta última legislatura, cert era que no es podia caure més baix. I com a mínim ara, el seu líder era conegut. També guanya ERC, una candidatura de gent coneguda que ha sabut comunicar com ningú. Una opció moderna que, al meu entendre s’ha enredat amb temes que potser no preocupen tant a la gent com d’altres. Tot i així, han fet coses i el poble li ha sabut recompensar amb un regidor més. Pronòstic: Estaran al govern. 

La resta de partits no podien aspirar a més. Un regidor per l’Entesa i un pel PP. Dos partits de simpatitzants fidels que no varien el seu vot tot i el canvi de cares.

A tot això, dubto que ningú s’hagi sentit influït per les diferents acampades que hi ha arreu d’Espanya. Acampades que lluiten contra la deixadesa política, contra la corrupció política, contra la hipocresia política. N'hi seguirà havent els pròxims 4 anys, no en dubto. El que començo a dubtar és si tindrem, d’aquí 4 anys, una democràcia tal com la tenim ara. Confio que no i que dormir al carrer, cridar, pensar, protestar i proposar, serveixi d’alguna cosa. El poble no només hauria de parlar cada 4 anys. Ho hauria de fer cada dia. En això estem.

Et felicito fill!

Aquest és, per mi, el culpable

 

Ja està, ja tenim data pel clàssic. El Barça - Madrid serà el dilluns 29 de Novembre a les 9 del vespre, just quan el club blaugrana compleixi 111 anys d'història. Per mi, el millor dia hagués estat dissabte. Però descartat aquest dia, segurament dilluns era la data més raonable. Simplement perquè el diumenge no es podia jugar; era perfectament compatible anar a votar amb veure el partit, però fer coincidir unes eleccions catalanes amb l'espectacle esportiu més important de l'any era una bogeria. Es deslluirien mútuament.

Ja no parlo de les dificultats que comportaria per garantir la seguretat dels dos events, ni tampoc el caos que es viuria a nivell de mitjans de comunicació; sinó simplement perquè cal donar la importància que es mereix a aquests dos esdeveniments. I jo vull veure la Terribas amb els formatgets i tots els candidats dient que han guanyat, però també vull veure a Messi corrent per la banda o com el Camp Nou rep a Mourinho i Cristiano Ronaldo. Cal dedicació exclusiva per viure al cent per cent les dues coses.

Crec que jugar-se un clàssic el dilluns és un atemptat al futbol però ens hi haurem d'acostumar. De fet, ja fa temps que aquest esport viu en mans de gent que l'estima poc, i el maltracta. I ens maltracta. Els aficionats no comptem per res. Jugar un Barça - Madrid en dilluns és només una gota més, en aquest mar de desencís pel que navega aquest esport a l'estat espanyol. Un dany col·lateral de l'anomenada Guerra del futbol. I és que el més greu de tot és que tot just ara sabem a quina hora es jugarà el partit! Que no ho coneguem al començament de temporada com es fa a Anglaterra, Escòcia o Holanda; i haguem d'estar tots pendents del que diu el senyor Jaume Roures. Marquès de la televisió, baró de la comunicació i Rei del futbol. 

Però desenganyem-nos, aquest cop la culpa de tot aquest enrenou no és de Roures. La culpa és de Montilla. El senyor president de la Generalitat, que és l'única que té potestat per posar data a unes eleccions, va escollir el cap de setmana del 28 i el 29 de Novembre. I tothom sabia, inclòs ell, que s'havia de jugar el Barça - Madrid al Camp Nou. Aquesta és la seva última obra pel poble català. S'acomiada amb una Maragallada. Un reflex més del que ha estat la seva obra de govern durant aquests 4 anys: falta de capacitat, falta de lideratge i al final, desencís que no ha deixat contents ni a uns ni a altres.  Ha estat el seu millor i últim "xist". Et felicito fill!

La lluita de la setmana

M'ha agradat: El convidat amb Boris Izaguirre. Tot i que no va ensenyar la seva casa en cap moment...

No m'ha agradat: Les mesures de seguretat per la visita del Papa...

M'ha agradat: retrobar-me amb la Gemma (@gemmalago) d'aquí poc diputada. No ho dubteu. Si la voleu seguir clickeu aquí.

No m'ha agradat: l'excés de política que es viu a Catalunya abans de començar la campanya. 

M'ha agradat: anar amb bici un matí (amb @putupagra)

No m'ha agradat: confirmar que he estat molt de temps sense fer esport...

M'ha agradat: el canvi de disseny del Magazine de La Vanguardia.

No m'ha agradat: començo a estar infinitament fart del debat sobre el català. Un debat que no existeix i punt. Amb el català ni un pas enrera. 

M'ha agradat: El Barça. Torna a ser el Barça. 

No m'ha agradat: El Palamós. És el Palamós de sempre. 

M'ha agradat: El bar Marmalade.

No m'ha agradat: El Halloween. Hem de fer algo perquè no triomfi a casa nostra. 

M'ha agradat: El Cañete, un bar de tapes de Barcelona. 

No m'ha agradat: Les revelacions de Sánchez Dragó. És trist el que fa una persona per vendre un llibre...

M'ha agradat: aquest vídeo, tot i que sóc contrari als Lipdub's. 

No m'ha agradat: mentre aquest país continui mirant el Gran Hermano la independència quedarà encara molt lluny.

M'ha agradat: Marc Márquez. Mereix ser campió.
No m'ha agradat: La mort de Llàtzer Escarceller.