96 persones i tota la resta

Dissabte 15 d’abril de 1989. Sheffield. L’estadi de Hillsborough és l’escenari del que ha de ser una semifinal apassionant de la Copa anglesa. Liverpool i Nottingham Forest es disputen un lloc a la final de Wembley. 25.000 persones estan disposades a veure un gran espectacle i, evidentment, esperen que el seu equip guanyi. Desgraciadament assistiran al que mai havien imaginat: la pitjor desgràcia del futbol britànic. 

El vell Hillsborough va ser construït el 1899, quan el futbol no era ni molt menys un esport de masses, encara. Als anys 80 a Anglaterra, l’esport rei era ja un fenomen que anava creixent a marxes forçades. Una onada totalment imparable. Instal·lat al centre d’una de les ciutats industrials més grans d’Anglaterra, Hillsborough no presentava ni molt menys les condicions de seguretat que hauria de tenir un camp de futbol dels anys vuitanta, i es va acabar demostrant la tarda del 15 d’Abril de 1989. 

Els aficionats reds estaven situats a Leppings Lane, la grada oest del camp, i cada vegada n’anaven arribant més, fins que l’aglomeració va ser preocupant. Es desbordaven les graderies, ja que el club red tenia, i té, una massa social fidel que havia viatjat fins a Sheffield, i fins a Hillsborough, un camp que ja en el seu moment es va considerar petit. 

El partit va començar a les 3 de la tarda, tot i que un oficial de policia va emetre una petició per retardar l’inici del partit fins que la situació fora del camp estigués controlada, ja que hi havia també allaus a fora. La petició va ser denegada. 

6 minuts després de l’inici del match, l’àrbitre el va aturar. Els aficionats del Liverpool estaven aixafant-se a les graderies. Estaven engaviats i no tenien escapatòria. Les tanques es van convertir en ganivets que aixafaven i ofegaven els aficionats. El pànic es va apoderar d’aquella gent i els diverses allaus es van poder veure arreu del món. Alguns van poder saltar al terreny de joc, altres van quedar atrapats a les graderies, altres aixafats a les poques boques d’accés. Uns 766 van quedar ferits. Altres van perdre la vida. En concret 96.

A aquesta tragèdia i a la ràbia que els dies posteriors va viure la ciutat de Liverpool, se l’hi va afegir, 4 dies després, l’espurna que va encendre els ànims als scousers, tant aficionats del Liverpool com de l’Everton. Kelvin MacKenzie editor de The Sun, va decidir posar en portada el que ells van titular com THE TRUTH (la veritat). En pàgines interiors el rotatiu acusava els aficionats del Liverpool de robar a víctimes, orinar sobre policies i cossos de morts, abusar d’una nena i colpejar a responsables sanitaris. Anys més tard van reconèixer que mentien, però era tard. The Sun està vetat al Merseyside. I encara ara es reclama justícia amb diverses iniciatives. 

Avui milers d’aficionats han emplenat Anfield com els últims 23 anys. Les 96 persones segueixen vives en el col·lectiu de la gent del Merseyside i un marbre recorda els seus noms a Anfield Road. Una flama els acompanya, sempre, encesa. Al seus peus, sempre, centenars de flors que posen la pell de gallina. Just al costat a la part alta d’un portal hi posa: YOU’LL NEVER WALK ALONE. Doncs això, això és el Liverpool. 96 persones i tota la resta.

Defensant el futbol

Ahir es va jugar un partit de futbol a Port Said, Egipte. L’equip local, el Masri, rebia el club amb més títols d’Egipte, l’Al Ahli. Al final del partit, hi va haver invasió de camp per part dels aficionats locals que finalment van acabar envoltant a jugadors i aficionats visitats. El resultat, unes imatges que ha pogut veure tothom, 74 morts i centenars de ferits.

En l’era de les tecnologies, ràpidament arreu del món varen arribar les xifres i les imatges de les desgràcies. Twitter n’anava ple. I abans del partit València – Barça de Copa, el Canal Plus se’n feia ressó. Centenars d’aficionats al terreny de joc donant cops i patades als aficionats de l’Al Ahli. Fins i tot als jugadors, que van córrer cap al vestidor a protegir-se.

De seguida els portals digitals van fer memòria repassant les desgràcies que han passat al llarg de l’història en els camps de futbol. Moscou, Glasgow, Hillsborough o Heysel. Com si aquest fet fos un més de la llista. Com si el futbol tornés a fer “de les seves”.

Però en el context social d’Egipte és molt difícil arribar a pensar que aquest fet, el va provocar el futbol. Aquest esport, massa criminalitzat com es va poder comprovar ahir per alguns mitjans, és només la canalització del que passa al carrer. A un país que viu una divisió interna brutal. Un poble que va pensar que havia triomfat la revolució i el que havia triomfat realment havia estat la contrarrevolució. Els militars es quedaven al poder.

Resulta que l’Al Ahli és el club de les classes populars de El Caire. I els seus radicals, anomenats Ultras, havien participat activament en les protestes de la Plaça Tahrir. Sí, “radicals”. Simplement havien demanat democràcia en un país on Mubarak feia i desfeia el que volia. A partir d’aquí, a l’Al Ahli se l’ha etiquetat com el club de la Revolució, els anti Mubarak. I ahir, els aficionats del Masri, no els hi van perdonar. O potser hauríem de dir que qui no els ha perdonat és la Junta Militar, ja que els Ultres del Masri s'han desmarcat de l'invasió de camp, s'han dissolt, i han manifestat el seu suport a la Revolució. Fos qui fos, (segurament infiltrats de la Junta Militar) amb el vist i plau de la policia, que va marxar mitja hora abans del partit, van tenir carta blanca per agafar-se la justícia pel seu compte i envoltar un grup en minoria, i de forma totalment covarda, matar 74 persones. Una bona excusa per tornar a la llei marcial, i de retruc, desprestigiar els Ultres del Al Ahli.

Tot i que alguns mitjans s’han entestat a dir-ho, això no és futbol. El futbol és identificar-te amb uns colors. Vibrar amb el teu equip. Anar al camp amb el teu fill o amb el teu nét. Recordar els teus antics ídols. Riure. Cridar. També plorar. Però el que hi ha haver ahir a Port Said no és futbol. És política dins un camp de futbol. Per cert, el partit va acabar 3 a 1.