Poseu-vos l'armadura

Diuen que si una cosa funciona no cal tocar-la. Això, més o menys, és el que ha fet Manel amb el seu segon àlbum. 10 milles per veure una bona armadura. No és, ni serà, els Millors professors europeus però si més no, se li acostarà.

Manel segueix sent Manel. És el representant de la música catalana que en el seu dia es va treure els complexes de sobre i va deixar de parlar del component polític català, va ampliar les mires la música catalana i això li ha aportat admiradors, però també molts que els volen enfonsar. Normal, estem a Catalunya. Els Manel van passar a parlar de la vida quotidiana. De tu i de mi. I ara, com amb el primer àlbum, tenim diversos protagonistes. Parlen d’avis nostàlgics recordant vells amors que no van servir de massa res. Parlen de soldadets i dels seus naufragis, d’aniversaris i relacions impossibles, de dinars amb la família amb regals estranys, i d’equivocar-se i tornar a equivocar-se.


10 milles per veure una bona armadura té el millor del primer disc, amb algun afegit. Potser no té grans senzills. No tenim Ai Dolors, ni Plans quinquennals, ni Dones estrangeres, però les cançons són més plenes. L’ukelele ha donat pas al banjo, als metalls, trompetes, percussions o flautes que fan els temes més complets. Manel s’acosta d’aquesta manera més a Antonia Font que als mateixos Manel. El retorn de Guillem Gisbert i companyia, a més, té valsos, cants gregorians, havaneres, i cançons d’estiu que inviten a moure’s però d’altres que inviten a reflexionar tranquil•lament.

Benvolgut que és la primera obra mestra d'aquest àlbum. Una espècie de carta on el protagonista s'adreça a l'ex de la seva parella, i reflexiona sobre com l'atzar (o no) ens acosta a una persona i a la vegada en aquest acte n'apartem una altra. Tot això amb un ritme militar acompanyat de trompetes que és sublim. Només he escoltat un cop el disc però m'atreviria a dir que és la millor de totes, el temps dirà. Benvolgut ens invita a introduir-nos al seguit de 10 cançons que ens portaran al que és el nou Manel. La cançó del soldadet és la segona perla, al meu entendre, d’aquest àlbum tan esperat. Una cançó de bressol d'un soldat atemorit davant la batalla. 


Boomerang, és el Manel més elèctric, més enèrgic. És la cançó que ens llança a seguir endavant després d’una fluixa El Gran Salt. El primer gran descobriment el faig amb la Bola de Cristall. Per mi, la millor del disc, sense ser enganxosa és la que més impacta. Es tracta d'una espècie de vals amb gust d'havanera, que reflexiona sobre la vida que ens perdem una mica tots; però a la vegada dient que potser ets la hòstia, i no ho ets, sinó que la hòstia la reps, o la te la foten. Ho fa amb frases com “Va assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles”. Senzillament genial.

Aniversari ajuda a passar l’equador d’aquest disc. Flautes, cordes, confeti aixafat i pensaments emplenen el que és la carta de presentació que ja se’ns va anunciar uns dies abans. Després un vals amb clavicèmbals a lo Mozart, tot i això, Flor groga no passarà a l’historia del grup barcelonès (o potser sí). Així que passareu ràpidament al pròxim tema: Criticarem les noves modes de pentinats. Un dels millors temes que parlen d’un avi que recorda un dels seus antics amors. La noia ja és una iaia, que mira al passat amb somriures i amargures. El protagonista és un record mig trist per ella, que ja no influeix en res si ella és, o no, feliç. Serà una història que ell no explicarà mai a la dona a qui s’ha abraçat les últimes 10.000 nits. Són records del passat. Records dels avis de petanca als matins i de bancs a les tardes. Tan simple però tant genial.

Els Manel no abandonen els errors de la vida quotidiana. El següent tema parla d’una parella que hi torna. Tots saben que no funcionarà però ells, tot i saber que es tornaran equivocar i tornen. No per convicció que aquest cop funcionarà sinó potser per comoditat. O per por. És El Miquel i l’Olga tornen, una cançó que sona a estiu, tant com ho podria fer el Maria Isabel. El comiat del 10 milles és per Deixa-la Toni deixa-la, una invitació a que el protagonista abandoni la seva parella i sigui lliure. Feliç. Que sigui ell mateix. Una introducció que recorda al cant gregorià donen pas a una havanera trista i fosca que serveix per matar un disc més que potable que haurà de conviure amb la pressió mediàtica i el llistó de Els millors professors europeus.

El segon disc de la banda no està malament però ja veureu com a partir de demà, començareu a sentir allò de: “el primer era millor” o “els Manel ja no són el que eren”. Llavors vosaltres heu de córrer, aproximadament unes 10 milles, i us poseu una bona armadura. Escolteu el disc. Un cop. I dos. I tres. I quatre. Es tracta de pràctica. Com tirar un Boomerang .

Guardiola no pot estar equivocat

M’ho havien recomanat molts. Amics, coneguts, saludats, i fins i tot, desconeguts. “Has d’escoltar Manel que t’agradarà” però jo em resistia. De fet, ho faig sempre. Tinc aquella mania de no seguir el que està de moda, ja siguin grups de música o pel•lícules. Em resisteixo. I amb Manel vaig fer això, i l’experiència em diu que és un error; a part de ser una actitud de poble reticent a les coses noves o diferents.

Havia escoltat Al mar però mai l’àlbum sencer. No volia escoltar un grup amb un nom absurd, que ha rebut mil i una ajudes per destacar a diferència de molts altres; i que no ha descobert l’ukelele, encara que molts s’ho pensin. Harrison el tocava fa 40 anys. La setmana passada però, vaig escoltar Els millors professors europeus de dalt a baix. D’esquerra a dreta. Del dret i del revés. I sí. És boníssim.

Les ajudes que han rebut es noten. La producció i les cançons estan molt ben acabades i, tot i que manté un estil comú, cada peça té una personalitat pròpia. Un instrument que la fa especial. Ja sigui una flauta, un banjo o un xilòfon. Manel és pop però també folk. Manel és un vals però també té un sabor aflamencat en alguns moments. Inclús podrien tocar algunes cançons a un bar americà d’experts en country. En definitiva, Manel és Manel.

Les lletres també són dignes de comentar. De fet, és el que els ha fet marcar una tendència ja que parlen de coses quotidianes. De tu i de mi. Fugint de cançons d’amor cursis i iguales a tot. Darrera seu han vingut els Amics de les Arts i d’altres. Manel tracta de relacions de parella però també de operacions de penis, o viatges en el temps a la Roma imperial, o a la botiga de ceràmica de sota casa. Lluny o aprop, Manel fa viatjar.

Reconec que ja estic enamorat de la Dolors (un, dos, tres...un, dos, tres cha cha cha). Vull anar al ball amb ella i picar un ritme amb les mans, un que ens defineixi amb tres acords. Estic ansiós perquè sigui demà, aviam què passa amb la Maria i el Marcel, quantes històries d’amors platònics i mirades còmplices hi ha hagut als bars…quants amors perduts per culpa de la por. Una de les perles de l’àlbum. Per no parlar de Al Mar. Si ja estava enamorat d’ell per ser de Palamós, ara més. A partir d’ara el Mediterrani, a part de sonar a ones sona a Manel, ho sento però crec que la famosa cançó de Serrat, ha passat a estar a la banqueta. La de Manel mereix ser titular.

Al podi personal hi poso però, amb aquesta dèria meva a no seguir la corrent, Dona estrangera (com em veuen els teus ulls?). A part d’intentar situar l’origen de la protagonista (sospito que és de pertot i d’enlloc...), no puc parar d’entonar la melodia de l’última part de la cançó aquella que entre els seus versos diu: quan fem l’amor dos cents dansaires otomans, giren contents al meu voltant, somriuen i piquen de mans (clapclap, clapclap!). Sensacional.

L’altre tema que per mi menja a part és Pla Quinquennal, un vals del segle XXI que em recorda als Travis amb el seu Love Will Come Through. Un peça espectacular que parla de situacions quotidianes que ja no es donen. Relacions de parella que han deixat de donar-se per una raó o per una altra, o fins i tot sense cap raó. El protagonista però pretén recuperar marcant-se uns objectius per cada any, dissenyant el seu propi Pla Quinquennal. Com Stalin però no amb fusells sinó amb corbates. Com la URSS dels anys cinquanta però no sense desfilades sinó amb retrobaments per l’Eixample i amb bars de menú.

En definitiva, Els millors professors europeus és un disc complet, no en va ha guanyat infinitat de premis i fins i tot, és reconegut a la resta d’Espanya tot i ser en català. Com el protagonista del Pla Quinquennal els Manel segur que tenen un pla per no caure d’allà on estan. Tenen un objectiu a llarg termini que no ha de ser un altre que seguir la línia del primer àlbum. El llistó està molt alt. Han tingut ajudes econòmiques, de mitjans. El que volgueu. Però talent n’hi ha. A mi m’ha costat el que dura el seu disc però ara ja sóc un fan més. Veurem el segon treball que està a punt de néixer si estarà a l’altura. Veurem si els Manel fan de Manel.