Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música en català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música en català. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 d’octubre del 2011

El invitado


Quan un surt a un mitjà de comunicació ha de saber que estàs exposat a la crítica. Gerard Quintana apareixia aquesta setmana a El Convidat aixecant polèmica perquè no parlava en català amb els seus fills. Havia caigut un mite. Les xarxes socials bullien i, algunes persones que li havien estat menjant la polla els últims concerts de Sopa de Cabra, manifestaven el seu desencís. Ràpidament, va sorgir l’altre cara de la moneda, l’auto anomenada més progressista, defensant el líder dels Sopa dient que tothom és lliure. I sí, tothom és lliure. Inclòs Gerard Quintana, i també els milers de persones que comentaven el programa. Però aquest sector autoanomenat progressista va desviar el debat dient que les crítiques venen del nacionalisme català més feixista i intolerant. I no. No tota crítica és feixisme.

No es critica Gerard Quintana perquè parli en castellà als seus fills sinó perquè no els hi ensenyi a parlar el català. La mare d’ells és catalana. Castellanoparlant però catalana. Ell és de Girona, fill d’un policia gris vingut de Navarra i també és català. Ningú en dubte. Catalunya ha demostrat sobradament la seva tolerància cap als nouvinguts i les posteriors generacions, que de fet, han fet créixer el país més que qualsevol català de pura raça. Negar això és mentir. Defensar el català és defensar Catalunya, i es pot defensar Catalunya criticant. I la crítica (repeteixo) no és feixisme, una paraula que utilitzem massa a la lleugera.

Quintana ha d’entendre que hi hagi gent que el critiqui. En els últims concerts de Sopa de Cabra ha manifestat el seu independentisme. I aquest, comença primer pel sentiment...i després per la llengua. El català és un pilar bàsic del nostre país, que anirà lligat a la llibertat del nostre poble, com ho fa actualment. I és totalment compatible amb el castellà, faltaria més. Però el català és una marca nostra, a la que no podem renunciar en aquest camí a la independència o per mantenir l'identitat. I Quintana hi renuncia.

Ell fa vida entre Eivissa i Barcelona, en canvi, els seus fills viuen a les illes tota la setmana per motius que no ens importen. Això fa que potser els nens no aprenguin català a l’escola. Però a les classes no s’aprèn tot, ni a Eivissa ni a Catalunya. Son els pares els que han d’ensenyar els valors a casa. Algú podrà dir que Quintana no és a casa i per tant és més difícil. Però ningú va dir que ser pare fos fàcil. A més, el que importa en l’educació no és la quantitat sinó la qualitat. Per poc que hi sigui hauria d’haver ensenyat català als seus fills. Personalment ho faria. I l’excusa que a l’escola no els hi ensenyen no em serveix. Ensenyaria i parlaria català als meus fills (i crec que no sóc l'únic) vivint a Palamós, Eivissa o al Tibet.

En primer lloc, pels meus propis fills. Perquè parlin idiomes, quants més millor. S’ha demostrat que el parlar més llengües fa millor als nens. Els fa més vius. En segon lloc, per l’idioma mateix, un català que passa per uns mals moments, només el parlen uns set milions de persones, i al que es maltracta des de molts punt de fora i dins del país i se’n qüestiona que sigui la base del model educatiu del país. I en tercer lloc, per Catalunya, independència de la qual no entenc sense el català. Es critica a Quintana, o almenys jo ho vaig fer, per tot això.

Evidentment, pots fer amb els teus fills, i a casa seva, el que vulguis. Però Gerard si surts a la televisió, i més a El Convidat, on el Twitter va que crema, has de saber que hi haurà gent que et critiqui. Se’n diu safareig, no feixisme, com dieu tu, la Rahola (sí Pilar, també se'n diu llibertat) i els “progres” que t’han defensat. Resulta, Gerard, que som tan lliures com tu dius que ets.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Élena, sense H, però amb Helena Miquel


D’Herois i Desastres comença fort. Amb energia. Potser és el reflex de les ganes de tornar dels seus components. Havien estat parats uns anys per culpa, o gràcies, a l’èxit d’Helena Miquel amb Facto, Delafé y Las Flores Azules. Ara però la musa de l’indie torna als orígens, a ser una miqueta més ella. A Élena, l’Helena és més Helena.  I ara, a més, en català. Amb unes lletres que escriu ella mateixa. 

El primer track ja és una demostració i una declaració d’intencions. Bagatge i Equipatge és tot el que els membres del grup han anat acumulant durant aquests anys de silenci, o en el treball amb altres projectes. Vents, canvis de ritme i cançons plenes. I una veu que acaricia des del minut u l’oient que tasta aquest bon plat musical que és D’Herois i Desastres. La veu de Catalunya.

Incendis és la segona proposta de l’àlbum, un bona tornada per arribar al single del nou treball del grup. Auguris, una bonica cançó amb un tema clàssic com és el trencament d'una parella. Un bon nom, això sí, perquè a l’acabar el disc és fàcil augurar un gran futur pel grup. El problema arribarà quan Helena Miquel s’hagi de partir en dos per anar als concerts d’Élena i de Delafé y Las Flores Azules. Si es parteix que ho faci per tres, i jo me’n quedo un tros. 



Dos dies no són sempre és la primera perla. D’aquelles cançons que t’entren de bones a primeres. Un tema mogut d’aquells que fan moure el cap, els peus i el cul. Ho sento estic enganxat a aquesta cançó...vosaltres també ho estareu. Un tema que reflexiona sobre les trobades casuals,cap on anar, amb qui fer un viatge. El viatge de la vida. Una bonica cançó. 

La història de la Maria és l’altre perla, o més ben dit, diamant. L’heroïna d’Herois i Desastres. El tema es diu M, quatre minuts que repassen les sensacions i la vida d’una senyora enamorada. Enamorada d’una vida que no gaudeix, ni viu. Enamorada del passat. Enamorada d’un noi amb qui li agradaria ballar un twist. Que imagina un embalat, nits estelades, paraules boniques, mirades que cremen. En definitiva, amor. Amor però imaginari. Perquè la Maria s’enfronta a la realitat, com tothom. I acaba ballant amb el coixí. És la vida de la Maria, la senyora que va cuidar en el seu moment a l’Helena Miquel i que ara potser balla al cel amb el seu enamorat. La millor del disc. Així de clar. Un tema que musicalment em recorda la millor Andy McDonald.


Les cançons porten el segell de la musa de l’indie català. M n’és la demostració però també Un Hivern a les fosques n’és la prova. Monstres que et venen al cap, nits en blanc, i pors. Una tornada a les cançons enèrgiques del començament del disc. Tornen els vents, si és que en algun moment van marxar. La cançó que culmina la trilogia (Dos dies no són sempre, M, i Un hivern a les fosques) de grans temes dins aquest àlbum.

La calma la posa Fugir de Matinada, que és una cançó que parla de la nit de Sant Joan però del que menys parla és de Sant Joan.Parla de la Joana. De la seva nit de Sant Joan. D’un home que la mira. Què fa? Es queda o marxa? Decideix deixar-se anar. Mentre la veu d’Helena sona tant melosa que, com la Joana, qui escolta el disc, també es deixa portar. 

Es deixa portar a la típica història de la parella és el tema número 8 anomenat Els teus tresors. La clàssica cançó de la parella que passen de ser invencibles a ser res.  Amb ells marxen les paraules, les mirades, els tresors de cada un. L’amor. Es floriran els còmics de Superman i els discos de vinil es podriran com la seva relació.

 

Les temàtiques tristes segueixen amb Encara parlem de tu. Cançó que reflexiona sobre la mort i els records dels que ja no estan amb nosaltres. 

Un dilluns diumenge torna a la Helena Miquel més íntima. Parla d'ella. Dels seus dilluns. Dels seus diumenges. O de la vida sense dilluns ni diumenges. Tema on la musa de l’indie continua fent malabars amb la seva veu. I on el grup demostra que aquest no està fet per defensar-lo en teatres com fan alguns grups del panorama musical català. 

D’Herois i Desastres és un disc gran. I un gran disc. Com ho són els herois. Com solen ser, per desgràcia, els desastres. El disc no fa res més que confirmar el que tothom sap: que la música gaudeix d’una salut brillant i Élena és només una gota que s’afegeix a l’enorme onada que navega per l’univers musical actual. Una onada plena de força i talent que va mullant a molts de nosaltres amb diamants musicats fets per Manel, Mishima, Joan Masdéu, 4t 1º, Refree, Sanjosex o Mazoni. Afegiu a aquest nom: Élena. Sense H. Però amb Helena Miquel. Garantia musical.

dimarts, 31 de maig del 2011

Calgary 88




Classificats per a sa final de patinatge artístic,
no tot era físic ni mental, també era sentimental,
tu i jo festejàvem i representàvem Espanya
a s'olimpíada d'hivern del Canadà.
Abans de sortir tu vares dir
-Te casaries amb jo?- I vaig contestar
-Avui, mos casam, si guanyam sa medalla d'or.

En sincronia i a mȧxima velocitat,
te vas a l'aire amb una força increïble
i, a punt de caure, t'agaf,
te fas sa morta i jo vaig alerta, feim una corba oberta,
agaf energia i t'aixec només amb una mà.
Fas una gràcia de ballarina a sa punta des patins,
sona un redoble de bateria i feim com que discutir,
en es jurat se creuen mirades, crec que els ha agradat,
feim una hechura d'estàtua final mirant es sòtil rient i alenant.

Ballam aquesta melodia moderna a una pista de gel de Calgary 88,
ja sona sa cançó per megafonia "Atlantis is Calling (S.O.S. for love).

Es locutors repassen que Rússia va treure un 9'5,
es favorits eren suecs i tenien just un 9'75,
aixequen ses taules i tots mos posen un 10,
véns cap a jo, m'abraces i plores, i me trepitges un peu,
li demanam a un jutge de pista si mos vol casar ell,
és en directe i ho televisen a tots es cinc continents,
damunt es pòdium amb sa medalla mos dóna'm sa mȧ,
senten pes micros així com mos casen
i dins sa tele tu i jo mos besam.

Ballam aquesta melodia moderna a una pista de gel de Calgary 88,
ja sona sa cançó per megafonia "Atlantis is Calling (S.O.S. for love).


P.D.: Es canons de Navarone no està gens malament...

dilluns, 9 de maig del 2011

El carrer dels jocs florals

Vídeo més que recomenable fet utilitzant més de 35.000 fotografies seleccionades en un rodatge de dos dies. 
El resultat és més que excel·lent. 
També ho és la cançó. 
També ho és el disc: 
Casa Murada.




 Sota de les vies
hi ha el passeig de l’alegria
on el temps mor i brosta la vida

I, en aquest passatge,
hi viu mig àngel mig diable
i el meu cor

On tot ve de nou
i estan per estrenar les claus del món
i la son passa de llarg
i mai s’apaguen els fanals
quan es fa tard

Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer brillar els dies al carrer dels jocs florals

Resseguint la riba
va arribar el mes de Maria
i les flors que han guarnit els dies

I ajuntant els cossos
per clavar-nos tots els ossos
vaig trobar…

…un lloc que fa olor de mel
i llençols blancs i menjar bo
I, a poc a poc, jugant jugant
va fer-se l’heura als finestrals
del carrer dels jocs florals

Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer florir els dies al carrer dels jocs florals

dimecres, 9 de març del 2011

Als peus de Casa Murada


El primer que et ve al cap quan escoltes Casa Murada de Joan Masdéu és que és un disc que transmet positivitat. Amb enormes melodies enganxoses i lletres que demostren que l’ex líder de Whiskyns li sobren ganes per començar aquest nou projecte, que només té 2 cançons lentes. De fet, aquesta energia positiva es palpa tenint el disc a les mans. El disseny està ple de colors cridaners, la silueta de Masdéu darrera de diamants i sanefes psicodèliques.
Com és normal, en la carrera en solitari de Masdéu es nota l’empremta dels Whiskyns, tot i que hauríem dir que potser és a l’inrevés, ja que el de Reus era el compositor, la veu, i gairebé l’ànima del grup. Així que en aquesta nova etapa trobem el de sempre però renovat. Cançons amb unes tornades que enganxen, unes peces on les guitarres són les principals protagonistes, i en general un esperit brit-pop que recorden als Beatles, Travis o Amy McDonald. Les tres primeres cançons, Desapareixo, El carrer dels Jocs Florals i Moscou són una demostració del que dèiem. Positivisme amb aires brit.
Més enllà de les 3 primeres cançons que aconsegueixen fer-te entrar al disc, les següents perles es diuen Crec i La Primavera, on trobem potser, el Masdéu més íntim. El de Reus s’ha fet gran però a la vegada té ganes de quedar-se allà on estava. Ha viatjat fins a Rússia a oferir les seves cançons, bonica i enriquidora experiència que reflecteix molt bé Moscou; però La Primavera és l’altre pol. El de no voler fer-se gran.
En definitiva, un altre bon disc que s’afegeix a la llarga llista que ens ofereix últimament la música catalana. Els millors professors europeus, Bed and Breakfast, Ordre i Aventura o Segueix-me el fil, ja tenen un nou company de viatge: Casa Murada. Un àlbum que a més, Masdéu defensa en diferents formats, amb la seva banda on les cançons es mostren més plenes; i en el format Miniatures on els temes ens arriben despullades en un format acústic que Masdéu defensa en solitari. Perquè és la seva música, les seves cançons i el de Reus les viu i les defensa a mort. Fins i tot, al menjador de casa teva.

dijous, 20 de gener del 2011

Guardiola no pot estar equivocat


M’ho havien recomanat molts. Amics, coneguts, saludats, i fins i tot, desconeguts. “Has d’escoltar Manel que t’agradarà” però jo em resistia. De fet, ho faig sempre. Tinc aquella mania de no seguir el que està de moda, ja siguin grups de música o pel•lícules. Em resisteixo. I amb Manel vaig fer això, i l’experiència em diu que és un error; a part de ser una actitud de poble reticent a les coses noves o diferents.

Havia escoltat Al mar però mai l’àlbum sencer. No volia escoltar un grup amb un nom absurd, que ha rebut mil i una ajudes per destacar a diferència de molts altres; i que no ha descobert l’ukelele, encara que molts s’ho pensin. Harrison el tocava fa 40 anys. La setmana passada però, vaig escoltar Els millors professors europeus de dalt a baix. D’esquerra a dreta. Del dret i del revés. I sí. És boníssim.

Les ajudes que han rebut es noten. La producció i les cançons estan molt ben acabades i, tot i que manté un estil comú, cada peça té una personalitat pròpia. Un instrument que la fa especial. Ja sigui una flauta, un banjo o un xilòfon. Manel és pop però també folk. Manel és un vals però també té un sabor aflamencat en alguns moments. Inclús podrien tocar algunes cançons a un bar americà d’experts en country. En definitiva, Manel és Manel.

Les lletres també són dignes de comentar. De fet, és el que els ha fet marcar una tendència ja que parlen de coses quotidianes. De tu i de mi. Fugint de cançons d’amor cursis i iguales a tot. Darrera seu han vingut els Amics de les Arts i d’altres. Manel tracta de relacions de parella però també de operacions de penis, o viatges en el temps a la Roma imperial, o a la botiga de ceràmica de sota casa. Lluny o aprop, Manel fa viatjar.

Reconec que ja estic enamorat de la Dolors (un, dos, tres...un, dos, tres cha cha cha). Vull anar al ball amb ella i picar un ritme amb les mans, un que ens defineixi amb tres acords. Estic ansiós perquè sigui demà, aviam què passa amb la Maria i el Marcel, quantes històries d’amors platònics i mirades còmplices hi ha hagut als bars…quants amors perduts per culpa de la por. Una de les perles de l’àlbum. Per no parlar de Al Mar. Si ja estava enamorat d’ell per ser de Palamós, ara més. A partir d’ara el Mediterrani, a part de sonar a ones sona a Manel, ho sento però crec que la famosa cançó de Serrat, ha passat a estar a la banqueta. La de Manel mereix ser titular.

Al podi personal hi poso però, amb aquesta dèria meva a no seguir la corrent, Dona estrangera (com em veuen els teus ulls?). A part d’intentar situar l’origen de la protagonista (sospito que és de pertot i d’enlloc...), no puc parar d’entonar la melodia de l’última part de la cançó aquella que entre els seus versos diu: quan fem l’amor dos cents dansaires otomans, giren contents al meu voltant, somriuen i piquen de mans (clapclap, clapclap!). Sensacional.

L’altre tema que per mi menja a part és Pla Quinquennal, un vals del segle XXI que em recorda als Travis amb el seu Love Will Come Through. Un peça espectacular que parla de situacions quotidianes que ja no es donen. Relacions de parella que han deixat de donar-se per una raó o per una altra, o fins i tot sense cap raó. El protagonista però pretén recuperar marcant-se uns objectius per cada any, dissenyant el seu propi Pla Quinquennal. Com Stalin però no amb fusells sinó amb corbates. Com la URSS dels anys cinquanta però no sense desfilades sinó amb retrobaments per l’Eixample i amb bars de menú.

En definitiva, Els millors professors europeus és un disc complet, no en va ha guanyat infinitat de premis i fins i tot, és reconegut a la resta d’Espanya tot i ser en català. Com el protagonista del Pla Quinquennal els Manel segur que tenen un pla per no caure d’allà on estan. Tenen un objectiu a llarg termini que no ha de ser un altre que seguir la línia del primer àlbum. El llistó està molt alt. Han tingut ajudes econòmiques, de mitjans. El que volgueu. Però talent n’hi ha. A mi m’ha costat el que dura el seu disc però ara ja sóc un fan més. Veurem el segon treball que està a punt de néixer si estarà a l’altura. Veurem si els Manel fan de Manel.