El Asedio. Històries d'Espanya

"De todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España,porque termina mal". 

Javier Cercas recupera aquesta sentència de Gil de Biedma a Soldados de Salamina. I té molta raó. El Asedio d'Arturo Pérez-Reverte també es pot dir que acaba malament, i és que el llibre parla d'Espanya. De l'Espanya que va poder ser. I no va ser. 

Amb 725 pàgines, l'escriptor i periodista de Cartagena ens situa a la Cádiz de 1811. On Espanya lluita per fer fora l'invasor francès. On la capital andalusa és la ciutat dels ideals. La ciutat que veu néixer la "pepa". La ciutat on hi han tots els polítics del país que s'han exiliat dels centres de poder tradicionals degut a la invasió de les tropes napoleòniques. Però no van a Cádiz per casualitat. És una Cádiz diferent a la que coneixem ara. A començament del segle XIX la ciutat andalusa era una ciutat de comerciants, punt neuràlgic del comerç marítim. La porta d'arribada i de sortida cap a Amèrica. Un punt estratègic en tots els sentits.

En aquest punt, de mars i vents, Pérez-Reverte situa una sèrie de crims on moren diferents noies de forma brutal. Torturades. Fuetejades. I sempre moren allà on, més tard, caurà una bomba francesa. Càdiz es convertirà llavors en un tauler d'escacs on les peces s'aniran movent i on un comissari haurà de pensar i fer servir les males arts per aconseguir trobar l'assassí. 

 

Més enllà del comissari, el Asedio també té altres protagonistes. Altres històries. Un corsari, un taxidermista, un artiller francès obsessionat en foradar Cádiz, un guerriller queu sobreviu com pot, i una heredera soltera d'una important casa comercial de la ciutat. 

Un escenari i uns actors massa prometedors com per no llegir-se el llibre. Una obra que sovint abusa dels tecnicismes que dona el món del mar i la guerra. Potser no cal saber-ho tot sobre com es disparava al segle XIX o com era un vaixell de l'època. Però la veritat és que seria un error deixar de llegir aquesta obra només per això. 

No explico el final. Però com he dit abans acaba malament. Almenys en una de les mil històries que amaga el Asedio. La de veritat, la fugida dels francesos i el retorn de Ferran VII ja la sabem. Així que deixem que Pérez-Reverte afegeixi una mica de ficció a la trista història d'Espanya. Ho fa molt bé.