Gràcies

 

Divendres tornaven els Fes-te Fotre, després de molt de temps i com no, ho feien en un dia de Novembre. Jugaven a casa i davant de joves, nens i fins i tot alguna mama. A Calonge. Després d'anys amb la màscara de Di-versiones tornava la versió real del grup. La que en el seu moment va seguir l'empenta de Sau, Sopa de Cabra, els Pets i Sangtraït.

Els Fes-te Fotre però no van tenir tanta sort, ni tampoc tant recolzament. Potser van estar al moment equivocat en l'espai-temps. Era una època gris. Ser de Calonge (província de Girona) no sumava, a més, el globus del rock català ja s'estava desinflant i el poc aire que s'hi insuflava era per avivar la mediocritat amb grups com Sapo, Dept. etc. 

A tot això sumeu-li que era un grup que podia fer ombra als Pets, i com se sol dir en castellà: con la Iglésia hemos topado. Diria que el seu mànager, un home qualsevol, que curiosament era el mateix que el del grup de Constantí, no va fer massa res perquè Fes-te Fotre es fés una mica més gran. Deixant-los en certa manera despullats enmig de l'oceà musical català. Això ja són suposicions meves, danys col·laterals. Se suposava que no encaixaven. Alguns però, mai ens vam creure el que deia la gent.

Fes-te Fotre va tornar a tocar aquest cap de setmana demostrant que els sobren forces per continuar, però això ja dependrà d'ells. En tot cas, carisma i qualitat en tenen. Mereixen tenir una segona oportunitat, buidar la maleta de pedres i canviar el guió. No sé com ho tenen però les coses han canviat i la música catalana està més viva que mai. Grups mediocres estant al capdamunt tocant cançons vulgars, amb instruments ridículs i noms absurts.

Només hi ha dos grups que aconsegueixin que, tot i que hagi deixat d'escoltar una de les seves cançons durant anys, al tornar-la a escoltar me'n recordi perfectament de la lletra. Que la tingui al meu cervell sense que jo ho sàpiga. Uns són The Beatles i els altres són Fes-te Fotre. Seria una bogeria comparar-los simplement perquè els primers estan a anys llum de totes les bandes que han existit i existiran. Però personalment aquests dos grups signifiquen molt per mi. Així que no faré una comparació entre ells sinó un paral·lelisme.

Els primers, The Beatles, són el Barça. Ho han guanyat tot. Han tingut èxit. Tenen fans a tot arreu del món. Una banda per emplenar estadis. Mouen masses. Un grup que no morirà mai. John Lennon és Messi, McCartney és Xavi, Ringo és Puyol i George Harrison és, se'ns dubte, Iniesta. Són un grup gran. Que em tenen mal acostumat. Ells m'han fet feliç amb la seva música i he après el valor d'aquesta. En resum, són més que un grup.

Els segons, els Fes-te Fotre, vindrien a ser per mi el Palamós. El club petit i de tota la vida, el proper. El modest. El que conèixes i vius el seu dia a dia. El que et fa patir, el que no té tantes oportunitats. El que no et dona Copes d'Europa ni Lligues. Ni tampoc grans nits. Aquell que et dona poques alegries però quan te les dona les valores infinitament més que les que et dona l'equip gran. Salvant les distàncies els Fes-te Fotre vindrien a ser el Palamós. 

El passat cap de setmana hem tornat a cantar, saltar, ballar, somriure i sobreviure, com ho feiem abans. Una nit d'orgasmes i alcohol. Alguns i algunes fins i tot, han viatjat més del que la raó podria explicar. Hem tornat a escoltar les cançons que enyoràvem, que ens han marcat i hem tornat a recordar. I també hem vist gent que coneixem a sobre l'escenari i sentir-se inmensament més feliços, inclús que nosaltres. 

Aquest divendres he vist el Palamós jugar com ho faria un equip entrenat per Guardiola. He vist gent que ha cantat com ho faria l'afició del Liverpool. I he sortit content com si l'equip del meu poble, el dels meus amors, el de la meva gent, guanyés una Champions League. I tot i que espero que l'equip torni a jugar com divendres i torni a guanyar més títols, no hi haurà Mourinho que em tregui aquesta alegria. Per mí, ja són eterns.

No tinc res més a dir. Només que us estimem. I sobretot, no deixeu de ser com sou i gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies...